dijous, 4 de setembre de 2008

Crònica local
Eco de Sitges, 6 de Setembre


Patrimoni retornat


“Suggereixo que, si algún grup de Sitges vol venir, els puc fer una explicació de la creu, i fer una visita al poble de Montardit de Dalt, que és una preciositat. (...) Evidentment, de franc per a tota la gent de Sitges que vulgui venir.”



Agustí López i Pla

Alcalde de Sort. 2 de Setembre










Dissabte, 30 d'Agost. Vespre. Edifici Miramar.

Vet aquí un titular poc ortodox, d'acord amb els cànons periodístics: Aquella noia que popularitzà escenes i bodegons festamajorencs, a través de quadres, pòsters i encàrrecs de tota mena, comença a descobrir-se com a veritable pintora. I no és que abans no ho fos als ulls d'una bona majoria, sinó que, ara, la seva obra respon més als conceptes que neixen de l'interior, sobre els quals es fonamenta la creació veritable. Després de prop de quatre anys d'absència de les sales d'exposicions, Blanca Benítez ha superat la primera i particular travessa del desert -per la qual necessiten passar tots els artistes, les vegades que faci falta i siguin de la disciplina que siguin- reinventant-se en forma i fons. Del sedàs n'ha sortit una exposició que no decepcionarà als qui esperen retrobar un conjunt distingible per la importància que l'autora dóna als detalls i a la puresa formal, però que, sobretot, sorprendrà per la presència d'una colla d'exemples que demostren ambició a l'hora d'abordar noves formes d'expressió plàstica, que, a la vegada, apelen a l'espectador vers alguns dels problemes i neguits de la condició humana en el context del món actual.

En resposta a la perenne necessitat d'evolucionar, i de no quedar-se ancorada en els temes que han estat definitoris dels seus inicis davant dels pinzells, Blanca Benítez ha entrat en una nova etapa amb peu segur, malgrat es reconegui massa sensible al ressò que puguin tenir tants canvis a l'hora de presentar-los al públic. El fet és que, durant la vetllada inaugural, els elogis s'escoltaven sense esforç, per poc que hom es passegés per la planta baixa del Miramar.




















La creu de Montardit, l'any 1920 (Diari "La mañana" 5-VIII-2008)



Dimarts, 2 de Setembre. Matí.

Darrera de la invitació pública, reproduïda a la capçalera d'avui, s'amaga una història molt singular, entretinguda i, fins a cert punt, emotiva. Montardit de Dalt és un petit nucli habitat situat a pocs quilòmetres del municipi de Sort, actualment conegut per l'administració de loteria de La bruixa d'Or més que per qualsevol altre de la llarga llista d'atractius turístic-esportius que la zona ofereix. Fa poc més d'una dècada, un grup de veïns, encapçalats per el senyor Agustí López, que ja era alcalde aleshores, decidiren investigar a l'entorn del destí final de moltes de les peces d'art de les rodalies que, en èpoques pretèrites, foren sostretes, extraviades, venudes o malvenudes. Una bona part d'elles -seguint el mateix viatge que envià part del cadiratge de la catedral de la Seu d'Urgell al castell del magnat Hearst a San Simeon, o el claustre de Sant Miquel de Cuixà a Nova York- anaren a raure a col.leccions privades o museístiques dels Estats Units, en un dels exemples més manifestos de la nul.la consideració que, durant massa temps, ha tingut la necessitat de preservar el nostre patrimoni històric.


Entre les prop de 50 obres que aconseguí sistematitzar el grup de Sort, hi havia la capçalera/medalló d'una bonica creu de terme dels segles XIV-XV, que, situada en un camí públic, va ser manllevada prop del 1920, segons es pot concloure a partir de la escadussera documentació gràfica existent. Sense que hagin pogut establir-se quines han estat les vicissituds de la peça des de la seva desaparició, el cas és que els camins de la investigació, i de les casualitats de la vida, dugueren a l'alcalde de Sort al museu Maricel. Sorpresa. La Creu-Pedró de Montardit formava part del conjunt que el doctor Jesús Pérez-Rosales donà a la Diputació de Barcelona, i ha estat exposada, si fa no fa, des de la inauguració de l'equipament el 1970.



















La creu de Montardit avui (Foto: Mariona Canals, diari "Segre" 17-VIII-2008)



Fins que no s'ha fet efectiva la signatura del conveni, el senyor López reconeix que la negociació no ha estat fàcil. Empès pel desig dels veïns, i per una reflexió molt vàlida, que ha avantposat la propietat pública de l'objecte com a principal argument per a defensar el seu retorn, l'alcalde de Sort ha tingut davant fins a tres presidents de la Diputació per a convèncer. Manuel Royes no li donà opció, i José Montilla li oferí la possibilitat de poder-ne fer una rèplica. Finalment, l'actual ministre José Corbacho obrí el camí que ha acabat per a facilitar un final feliç a l'assumpte. Des del passat 17 d'Agost, segons relaten les cròniques periodístiques dels diaris lleidatans, l'obra reposa a l'església de Santa Cecília, patrona de Montardit, dins d'una urna de vidre envoltada de les mesures de seguretat i conservació necessàries. Aquesta ha estat, segons sembla, l'única condició a la cessió que ha imposat la Diputació de Barcelona a les autoritats pallareses, per a que la creu no marxi mai del poblet d'on va desaparéixer fa gairebé noranta anys.


Així doncs, Montardit de Dalt ha recuperat un important bocí del seu bagatge històric, artístic i sentimental, mentre que el Maricel ha perdut un element de les seves col.leccions, en benefici d'un objectiu molt edificant, del qual seria bo que d'altres en prenguéssin exemple. El cronista se n'alegra, perquè a Montardit s'estimaran la peça en qüestió com mai l'haguéssim poguda estimar nosaltres, per una òbvia raó emocional, impossible de copsar amb la mateixa intensitat des de la nostra perspectiva. Agustí López, que, a més d'ésser home d'agradable conversa, arracona amb intel.ligència qualsevol interpretació política que es vulgui donar a la notícia, considera que l'èxit del procés ha vingut donat, per una banda, pel fet d'haver-se desenvolupat en el marc d'unes negociacions on ha prevalgut el valor de les converses enraonades, per davant de la mera exigència del retorn, i, per l'altra, per la necessitat de gestionar-lo amb la discreció necessària. Tanta, que l'alcalde es descoloca una mica quan es tracta de respondre a la pregunta sobre si ha parlat de l'afer amb sitgetans. No ho ha fet. Tampoc no li ha calgut, està clar, perquè la estratègia més pragmàtica potser aconsellava dirigir-se al capdamunt de la jerarquia administrativa. Els resultats així ho han demostrat, i el convit queda sobre la taula.