Ec0 de Sitges, 13 de Setembre
Posem-nos en remull
Amigues i amics lectors, s’ha acabat la bona vida. Des de Brussel.les, el comissari europeu d’economia, Joaquín Almunia, anuncia que, ben aviat, entrarem en recessió. O sia, que travessarem el llindar del creixement zero, encara que el ministre del ram, amb aquell posat de savi als núvols, digui obertament que no contempla aquesta possibilitat. Malgrat tot, les autoritats han avançat en l’assumpció del trasbals col.lectiu, en el benentès que al qui mana sempre li costa confessar que van maldades, per por d’haver de reconéixer les responsabilitats pròpies que se’n puguin derivar. Així doncs, ha finit el temps de les metàfores, de la timidesa en definir una situació preocupant, de comunicar-ho als ciutadans amb la boca petita, i de mirar als llims. Diumenge passat, la primera pàgina de La Vanguardia era d’una contundència aclaparadora: “La crisis lleva al borde de la quiebra a los municipios”. A les pàgines interiors, l’assumpte no millorava: “El último mensaje enviado a los municipios des de la madrileña calle Alcalá -sede del Ministerio de Economia- es que en el presupuesto del 2009 no se va a incrementar la aportación del estado a los Ayuntamientos. Habrá mil millones más a repartir entre todos los municipios, pero, de hecho, esa cantidad se deriva de los atrasos en las liquidaciones de periodos anteriores. La reforma del modelo queda para el 2010”.
Ara que s’ha trencat el cantir, que s’ha desinflat el globus, que ha esclatat la bombolla, i que les circumstàncies ens han tret la bena dels ulls, el cronista té la sensació que vivim una època d’intencionada memòria fugissera. Com si el que patim avui no tingués pecat original, com si l’evocació del passat recent només contribuís a augmentar la frustració del dia a dia, quan, més aviat, hauria de servir per a propiciar aquella reflexió col.lectiva, que ajudés a evitar repetir els mateixos errors en el futur. Fem memòria d’allò bàsic que seria bo tenir en compte, abans de lamentar-nos de nou. Finalitzats els Jocs Olímpics de Barcelona, que suposaren, en el cas de Sitges, un esforç enorme per part del sector hoteler amb l’objectiu de posar-se al dia, vingueren temps molt difícils, que començaren a redreçar-se en el moment en el qual l’àrea metropolitana ens redescobrí com a destinació de segona residència, gràcies a la nounascuda autopista Pau Casals. Des del 1995, si fa no fa, la vila ha viscut en un miratge de xifres econòmiques bastant fora de la mida humana. Cal recordar-ho? La darrera dècada ha estat la de la eclosió de les agències i despatxos immobiliaris, la dels lloguers impossibles, la del preu desmesurat per metre quadrat, la d’una massificació difícilment sostenible, encaixada en uns models arquitectònic-urbanístics de petacada, la de l’èxode de veïns incapaços de poder afrontar les exigències econòmiques del poble on van néixer, la d’un poder públic encotillat per les regles del mercat, la de les grúes a cada cantonada, la d’un poble que, legítimament, ha prioritzat el rendiment econòmic, fruit d’un context favorable, per davant de la resta de conseqüències no tan falagueres que podia tenir en altres àmbits de la nostra vida quotidiana. La d’un Sitges, en definitiva, que ha volgut i ha dolgut.
Tornem a les paraules de Solbes, que han aixecat les protestes de les associacions municipalistes d’arreu del país, en el que esdevé un clam recurrent, des de l’inici de la democràcia en l’àmbit local. És prou sabut de tothom, que, a l’hora de rebre recursos, els Ajuntaments són la darrera balda de la cadena de les administracions públiques, i, en canvi, per raons òbvies, la primera porta a la qual truquen els contribuents quan es tracta de reclamar solucions als seus problemes del dia a dia. Res de nou, doncs, si no fos perquè, tenint en compte l’estat actual de les arques de l’estat, es pot plantejar amb seguretat la hipòtesi d’un panorama difícil en els propers mesos, perquè comença a fer-se molt evident que no hi haurà prous misses per a satisfer tants interessos, i, en conseqüència, serem, com sempre, els últims de la llista en parar la mà, malgrat que el cabàs de greuges comparatius exigeixi als de dalt treure euros de sota les pedres. Quin és el principal problema hores d’ara? Poden contemplar-ho des del vessant positiu. No cal que ningú pateixi pel fantasma del desenvolupament urbanístic massiu. El benvingut nou pla general pot descansar, perquè el pèndol de l’economia penja del costat de les angúnies, i trigarà a resituar-se. El lliuremercat és així. A manca de regulació més estricta, els límits del negoci els marca la llei de l’oferta i la demanda. Sense demanda no hi ha oferta, i un excés de demanda propicia l’especulació, el diner fàcil i la perversió en la consideració del veritable valor de les coses. Després d’una colla d’anys on es flirtejà amb xifres enlluernadores, vingudes d’ambicioses operacions immobiliàries, ens tocarà conviure amb el parany que romania amagat darrera el caramel de les llicències d’obres, que no és altre que el de garantir el manteniment d’uns serveis, que hauran d’adaptar-se a una nova realitat social, molt més nombrosa. Neteja, sanitat, assistència residencial, ensenyament, llars d’infants, infraestructures d’obra pública….
Arran de la crisi sovintegen declaracions d’alts representants polítics sobre les restriccions pressupostàries que obligaran a replantejar decisions, condicionades per la manca de recursos. D’on treurà Sitges els diners per a satisfer les necessitats d’una població que duplica folgadament la que tenia fa quinze anys? Amb matisos, l’estratègia més soferta que l’home ha aplicat en periodes cíclics de mancances, des que el món és món, no és altra que la de no gastar, quan el saldo afluixa. És molt probable que ara calgui estirar la màniga, acostumats com estaven molts a estirar només el braç. En una societat hipotecada fins dalt, i que ha substituït la cultura de l’estalvi per la del gaudi del dia a dia, resulta difícil pensar en cataplasmes efectius. En conseqüència, més enllà dels enginys que l’economia domèstica ja ha hagut de posar en marxa, per entomar la situació, valdrà la pena saber, ara que la redacció del pressupost del 2009 truca a la porta, com administrarà la casa gran el seu capital, que és el nostre. De moment, potser valdria la pena mirar enrera i pensar en si l’Ajuntament ha gastat sempre pensant en els veritables motius que justifiquen la funció pública, o si hi ha hagut massa festa i festeta. Per la butxaca no s’arriba a la felicitat, i gairebé ens ho hem cregut. Ara sabrem, de debò, si Sitges sap gestionar els seus estalvis, cas de conservar-los.
