Crònica local
Eco de Sitges, 27 de juliol

La distància

“Al voltant d’aquest any de govern, jo he tingut la sensació personal, ho confesso i ho dic sincerament, que he estat més estona al despatx que al carrer. I això és una questió que potser venia donada per la necessitat de posar ordre a l’Ajuntament, a nivell sobretot organitzatiu i financer, però que en aquest moment s’ha d’invertir.”

Miquel Forns, 23 de juliol

Divendres, 20 de juliol

Al Meliá un espectacle carregat de magnífiques i edificants bones voluntats, però llastat per una durada excessiva i algunes actuacions evitables, va respondre a  l'objectiu final que, per altra banda, justificà amb escreix tots els excessos. En el seu vint-i-cinquè aniversari, l’Ave Maria congregà una marea de complicitat col.lectiva i solidària, que ben pocs aconseguirien aplegar avui. I aquest fet ha de ser suficient per a arraconar qualsevol altra consideració. Sens dubte, romandrà en la memòria de molts l'extraordinària actuació dels residents acompanyats del cos de voluntaris de la fundació. Es visibilitzà el poder de l'ànima humana quan és incentivada des de l'experiència i la sensibilitat. Una injecció de felicitat que posà a les gairebé 600 persones dempeus, entusiasmades davant la coreografia dels nois i noies. Una setmana després, des de la impotència de contemplar com crema l'Empordà per la negligent actitud de l'home, o des del neguit del rescat que penja d'un fil, o des de la indignació produïda pels banquers que s'espolsen les puces de la responsabilitat, de nou el destí sembla dirigir-nos a alimentar la frustració col.lectiva. A tots aquells que, carregats de raó, pensen que vivim en un país de pandereta a punt de ser intervingut perquè -per acció o per omissió- no hem sabut mesurar-nos ni ser prou crítics amb la fiscalització del sistema, val la pena contrapesar-los l'argument amb l'exemple de molta gent que s'esforça dia a dia per a que molts d'altres visquin amb la dignitat que els éssers humans mereixen. Ja és tot prou injust com per a que ens costi de veure que, enmig del drama general i de les decisions dels qui els toca la responsabilitat d'administrar-lo des dels llocs on es prenen decisions, hi ha persones que, sense fer soroll, estan donant dia a dia una lliçó de com s'ha de viure.

Dissabte, 21 de juliol

Just quan s'estava a punt de contractar els serveis dels tres tenors, que tan bon paper exerciren durant l'enterrament del malaurat Carles Torras el passat dimecres de cendra, em truca el senyor P per a dir-me que en una taula de restaurant, s’ha reunit amb el senyor I, i que, cara a cara, han arribat a un acord de mínims que servidor celebra, sobretot perquè abans d’haver pogut reconduir una situació embolicada amb diversos fronts oberts, el senyor P ha passat un petit calvari innecessari i, sobretot, absolutament immerescut. Si ningú ho esguerra i es deixa l’assumpte en pau, tindrem un bon Castelldefoc i ja en parlarem quan sigui l’hora. De moment me n'alegro. Molt. El futur dirà que passarà. Mentrestant, el present obliga a ser curós amb una història personal plena d'èxits professionals i de dedicació vers Sitges.

Dilluns, 23 de juliol

He tingut la sort de viure de prop la part final del procés de creació del darrer CD de Retrio, que ha anat a velocitat d'agenda de músic en actiu. O sia, de vertígen, sense massa oportunitat de païr-ho. N'ha sortit una obra de referència per molts motius, entre els quals hi ha el d'atrevir-se a versionar composicions tradicionals que no sempre es deixen, tot mantenint el seu esperit popular sense caure en l'esnobisme propi dels artistes que volen fer-se veure. Una deconstrucció amb classe. L'Òscar, en Joan i en Pinyu son tres grans músics, i "La processó de Sant Bartomeu" un gran disc només superat per la interpretació en directe que oferiren al saló teatre del Retiro, encara més vital, més deixada anar, més emotiva. Ha costat arribar fins aquí. La defensa de l'esperit i del valor intrínsec de l'obra va propiciar dues negatives inicials, a sengles propostes que contemplaven interpretar les peces durant el vermut de Sant Llí, a la manera d'un fil musical, o durant un dels cafès-concerts de Festa Major. En el fons, només es tractava de trobar l'entorn adequat, que propiciés la concentració en el missatge sense interferències. I així fou com, amb el concurs d'algunes col.laboracions indispensables, el trio arribà a l'escenari de la lira. El de Retrio seria un concert perfecte per si mai recuperem el Racó de la Calma, en calma és clar, no com ara. De vegades, tinc la sensació que Sitges té una bena als ulls quan es tracta de donar veritable suport a les iniciatives pròpies de categoria indiscutible com aquesta.

Dimarts, 24 de juliol

El 30 de setembre és la data límit per a que les dependències municipals marxin del Sitges Reference. Superat el periode de carència, l'Ajuntament no pot assumir l'enorme càrrega financera que pesa sobre l'edifici. Deu ja 300.000 euros en pagaments , i el gec va creixent...., i això sense comptar si caldrà o no compensar a l'altre soci per haver marxat. Han passat dos anys des que es decidí el trasllat del personal a l'immoble de les Pruelles, fins i tot del que treballava a vint-i-cinc metres de distància sobre el carrossòdrom, i ara la casa gran s'enfronta a un nou èxode, a la diàspora del 2012, a la fugida d'Egipte, a un nou trencaclosques que caldrà construir.... Lluny d'aquest maldecap, la primera audiència pública de l'alcalde Forns acompanyat d'alguns dels regidors de l'equip de govern, en tractà d'altres no menys importants. I no hi ha alcalde, del passat, del present o del que vingui, que no s'hagi enfrontat a les conseqüències de la gestió de la neteja i de la seguretat de la vila. Son dos clàssics de les trobades, audiències, jornades de balanç o com en vulguin dir. I dilluns no fou l'excepció. A les portes d'una cada cop més possible vaga de Cespa el cap de setmana del Vinyet i el següent, tothom, inclòs el propi alcalde, es va retre a l'evidència d'un poble brut, que utilitza bona part de la taxa d'escombraries per a pagar el deute amb l'empresa concessionària, i que, a la vegada, ha de lluitar contra actes d'incivisme i petita delinqüència enmig d'una imatge bastant erosionada de la policia local, que s'intentà contrapesar amb dades. Faig un incís. Si ja és prou decebedor contemplar la corrúa de top manta encatifant el carrer Parellades, els ben asseguro que fa mal al cor veure com la porta de la casa de Glòria Pulido, una de les grans professores que hem tingut mai, resta bloquejada per mor de la venda ambulant pelplantada davant mateix. Torno a l'audiència. L'alcalde es defensà bé, sense esquivar les males notícies i aconseguint empatitzar amb una ciutadania comprensiva, resignada i emprenyada segons el cas. Val a dir que les circumstàncies no li ho posaren especialment complicat, ja que ningú es pronuncià sobre temes que han aixecat polseguera, com el Rusc o les llars d'infants. La capçalera d'avui forma part de la resposta del batlle a un ciutadà que li reclamava una major presència al carrer. Un dels paranys al qual s'enfronten els qui manen, siguin alcaldes, presidents, estadistes -si en queden- i en general els càrrecs amb responsabilitat pública, és distanciar-se de la vida real. Molts han acabat enclaustrats i aillats dins de la teranyina d'un sistema que els atrapa si no vigilen. Davant de la confessió explícita de l'alcalde de canviar la dinàmica cal preguntar-se si ja té previst deixar una bona cobertura al despatx quan no hi sigui. Ell dirà que si, el temps s'encarregarà de corroborar-ho.

Crònica local
Eco de Sitges, 20 de juliol

Festa Major, pressupost menor

Amigues i amics, en aquest Sitges de caps de setmana estiuencs lloretitzats -amb tot el respecte pels lloretencs- on hi conflueixen festes i festetes de tota mena, amb cridaners comiats de solter/a, venedors ambulants i ocupació ad libitum de la via pública sense complexos, potser el millor seria que no gastessim massa energies en discutir sobre la Festa Major i, en canvi, les dediquessim totes a gaudir-ne i a evitar reviure vells debats que no es resoldran en un mes, per molt que el context actual hagi posat sobre la taula un bon grapat de casuístiques que seria bo resoldre de cara al futur. Sitges té, no cal que ho digui, problemes molt més punyents i greus que el pressupost de la Festa Major, la qual cosa no implica, per descomptat, que calgui beure a galet de tot allò que es diu, o no, des de l'oficialitat, molt donada enguany -empesa per l'aforisme del qui no es consola és perquè no vol- a l'apel.lació continua a l'empatia amb la festa, al sentiment sitgetà i a la inefable pell de gallina per a consolar, contrapesar o justificar decisions que han aixecat una certa polseguera, lògica. Els diners son a la Festa Major el que son a la vida: importants però no fonamentals, perquè una festa no és gran per allò que costa sinó per allò que significa. A un mes vista, es pot assegurar sense témer a l'equivocació, que els qui marxaven de Sitges per les dates assenyalades continuaran marxant, que els qui es quedaven es continuaran quedant, que la majoria dels qui hi participen no deixaran de participar-hi, i que els qui s’emocionaven es continuaran emocionant, els qui es queixaven es continuaran queixant i, si no s’han convertit a la causa, els qui denunciaven continuaran denunciant hi hagi més o menys diners a la caixa. El valor immutable i perenne dels intangibles, i de la voluntat de ser-hi o no ser-hi o de fer o no fer, i de respectar o no als qui ho fan, no canviarà, altra cosa és puguin utilitzar-se d’excusa per a fer passar bou per bèstia grossa. La Festa Major demana compromís, implicació, voluntat, i, si volen, una certa disciplina imposada per les ganes que tot surti el millor possible. Només cal anar amb compte i no utilitzar aquestes virtuts per a apuntar als qui creuen que, més enllà dels discursos alliçonadors, cal que es tingui en compte el seu esforç, d'acord amb una màxima que no acostuma a fallar: només es valora allò que val diners. A partir d'aquí es podria filosofar molt sobre la veritat de la vida i no ens posariem d'acord, però potser valdria la pena començar per exposar-los una comparació odiosa en números absoluts. El pressupost global que Sitges destinarà a celebrar la Festa Major i Santa Tecla del 2012 és, deixant de banda el percentatge de retallada d'un 55%, l'equivalent, almenys sobre el paper - després tot pot reduïr-se- al que es destinà al Carnaval d'enguany: 130.000€. O sia que, pel preu d'un Carnaval, que també fou rebaixat en un 35%, fem una Festa Major i una Santa Tecla com qui no vol la cosa, i, salvant totes les distàncies, introduïnt-hi les variables que calguin, i afegint-hi els matisos necessaris, això també ens hauria de fer pensar en si, de debò, tenim l'ordre de prioritats ben establert pel que fa a l'administració dels recursos que destinem al nostre calendari festiu.

Qui ha de pagar la Festa Major? L'Ajuntament en gran mesura, que per això és la institució que representa al poble en la seva màxima celebració popular. Qui ha de cobrar alguna compensació per Festa Major? Vet aquí un dels eterns temes de debat, retrobat amb força arran de la situació d'enguany, que ha obligat a mesures dràstiques en un context on tot es questiona a partir de les noves circumstàncies. En un dels papers més ingrats que hi ha dins del mapa de les feines no remunerades i voluntàries a Sitges, s'hi troba avui Rafel Font. Ell acceptà l'encàrrec, no hi ha dubte, tot i que seria bo considerar en l'anàlisi prèvia que ben pocs presidents de comissió, per no dir que ni un, s'han trobat amb una regressió de recursos a l’alçada de l'actual. Hi ha, en conseqüència, i es critiqui o no la gestió de l'ex-graller, un mèrit inicial, extrapolable en altres aspectes a la resta de membres de la comissió, que no seria just menystenir. Sigui com sigui, era previsible que les pagues a les colles i als músics hagin centrat moltes de les reunions de la comissió, abocada a plantejar l’implantejable fins avui, enmig de l'habitual rum rum d'especulacions. He recordat un dels paràgrafs del pregó del 1993, aquell que s’interpelava irònicament, des del Sitges dels 13.000 habitants, sobre com les remuneracions a balls i músics havien capitalitzat les discutides festamajorenques, arraconant aspectes fonamentals, i avantposant-ne d’altres que no ho haurien de ser tant. Era una llarga disertació centrada en el paper dels diners en una solemnitat que molts diuen estimar sense mesura, mentre es piquen el pit, estofen l’ego i paren, o paraven, la mà. Me’l remiro avui, i crec que continuaria defensant el moll de l’ós de l’argument, tot i que hi afegiria un polsim de ponderació. En gairebé 20 anys la Festa Major ha canviat molt, i, en la majoria d’aspectes, crec que en positiu. Hi ha més entusiasme i espectació, hi ha més dinamisme, hi ha més implicació, energia i vitalitat, hi ha més gent, gentada, gernació que la contempla, però, a la vegada, i malgrat que s'ha avançat força, segueix sovint ancorada en excessius personalismes o actituds individualistes, quan ara es tracta, en el fons, de renunciar en favor de la Festa. Compte que dic la Festa amb tota la intenció de desvincular-la d'administradors, institucions, ideologies, discursos institucionals i qualsevol aspecte que pugui interferir en la interpretació del sentit final de la diada: el que es faci s'ha de fer per la festa que honora al Sant patró. Només així poden evitar-se els grans disgustos provocats per les filies i fòbies que no duen enlloc. Malauradament, la comissió i la regidoria, volent o sense voler, han propiciat un debat pervers, proposant, d'entrada, una solució per salvar els mobles traumàtica, a base de passar les tisores de podar per la verdissa de les retribucions als balls i als músics. Del tot al res hem acabat amb un bocí, mentre s'obria, conscientment o inconscient, la caixa dels retrets, a partir del que se li dona a un o a l'altre. Sobre el paper, tothom té els mateixos drets. Al carrer, no tots els balls ni tots els músics tenen la mateixa força i influència, i no son nous els casos en que el saber-se important ha servit per a pressionar en les negociacions. La història ha creat unes singularitats molt diverses que han promogut el greuges comparatius. Els grallers i el foc han centrat les discutides a l'entorn de la previsió de cachet pels primers, o de les despeses per a les carretilles pels segons, posant sobre la taula l'extensió dels recorreguts, o la celebèrrima baixada de les escales, primer eliminada i després recuperada, en part gràcies a una assemblea de l'ABPS. Conec grallers emprenyats per unes decisions inicials que després s'han reconsiderat. I no son dels que boicotejarien sortides a la primera de canvi. Deploren ser la diana de les crítiques, i que, implícitament, el qualificatiu de pesseteros estigui en el subsconscient de molts, mentre ensenyen a noves generacions o busquen local. De la mateixa manera, en un moment en el qual el foc ha agafat una embranzida imparable -amparat per decisions de comissió que impulsaren activitats complementàries de tots conegudes- alguns sitgetans d'arpillera lamenten que, mentre es graten la butxaca per aconseguir que es visqui un millor espectacle de carrer, passin per ser els responsables del que ara sembla un caprici excessiu. Penso que tot s'ha salvat pels pèls, que han quedat massa serrells sense cosir -entre els que hi ha una història que envolta Isidre Panyella que voldria aclarir- i que existeix un enuig latent que caldrà reconduir, entre d'altres raons perquè la situació econòmica no millorarà.

I acabo felicitant a Trino Carbonell, a Sandra Rubí i a Miquel Marzal. Ells si que viuran la Festa Major dels sentits.

Crònica local
Eco de Sitges, 13 de juliol

Vaga a CESPA?

“Sitges siempre se me ha vendido como ‘la perla del Mediterráneo’ y cada vez se parece más a un mejillón. (…) Sólo tienes que darte una vuelta por Terramar, les cases del sord, por les cases noves… y el pueblo se dará cuenta de que el servicio de limpieza deja mucho que desear. (…) Si nosotros hacemos una huelga el que sale salpicado es el pueblo y el Ayuntamiento que es el que nos paga. A nosotros nos paga CESPA, pero es el Ayuntamiento quién paga a CESPA”


Bernardo Sánchez, representant dels treballadors de CESPA. 5 de juliol.

Amb tota la intenció, en la llista de la setmana passada mancava un hotel, l’hotel hores d’ara. L’Avenida Sofia Hotel & Spa mereixerà una crònica apart quan obri les portes el dia en que, forçosament, una de les dues parts es rendeixi a l’evidència i es mengi el gripau que ara es passeja pels despatxos de l’administració. Tinc el pressentiment –subjectiu, personal i intransferible- que els balcons no aniran mai a terra i l’hotel obrirà. Vaja, que no se si és millor mantenir les espases en alt, o cercar una postura de conciliació que permeti compensar el daltabaix normatiu d’una manera o altra, tot cercant, no cal ni dir-ho, l’interès públic. Mentrestant, la temporada d’estiu ja és aquí de fa dies, els contractats esperen i la secció no pot abaixar la guàrdia, mal que sigui perquè a la mínima que em permeto un article laudatori, un d’aquells fidels lectors amb perpètues ganes de gresca m’aborda pel carrer i de bon rotllo em diu: apretes poc!. Tornem-hi doncs. Avui divendres, els treballadors de l’empresa de neteja protestaran pels carrers del rovell de l’ou, amb la intenció posterior de convocar una jornada de vaga els primers dies d’agost, i de plantejar una aturada indefinida coincidint amb la Festa Major. En aquest cas, les raons no sembla que vinguin donades per l’assumpte del deute de l’Ajuntament amb la companyia –reconduït després d’una feixuga negociació, on fins i tot ambdúes parts han fet els ulls grossos davant de pràctiques il.legals com serien l’el.laboració de factures falses, per mor de no acabar en un procés judicial- sinó per el convenciment que la nova previsió anual del contracte de concessió obligarà a prescindir d’efectius. Es tractaria, tenint en compte que la direcció no ha manifestat les seves intencions a la plantilla, d’una mena de vaga preventiva, basada en una hipòtesi amb la qual tan el representant sindical com el regidor de via pública coincideixen: hi haurà reducció de personal a CESPA si l’empresa ha de respondre als 3,5 milions d’euros que l’Ajuntament posa sobre la taula per a pagar el servei de neteja, tenint en compte que la xifra exclou el cost del manteniment de les platges, assumit com prou bé saben per la casa gran.

Plantejat des dels números, aquí no hi ha massa sortides possibles si es tracta, com és el cas, d’un problema que només es pot resoldre des de la previsió d’una major quantitat de capital. Sanchez recorda que CESPA havia arribat a tenir 99 treballadors, que ara en té 74 -estabilitzats després que el nou equip de govern aconseguís, només arribar, salvar la situació de prop d’una desena de persones despatxades de facto- i que les noves condicions que es pactaran a la tardor poden suposar l’acomiadament d’entre 15 i 20. Lluís Marcé diu que el 2011 ja es va salvar in extremis d’una protesta, però enguany assumeix que la vaga pot produïr-se, i que s’ha previst un pla B que demanarà la implicació dels ciutadans per a minimitzar-ne les conseqüències. Vet aquí, doncs, la prèvia del que pot esdevenir un fet consumat de difícil solució. Una càrrega de profunditat per a qualsevol governant. El regidor assegura que, a diferència del que succeí el 2007, quan Jordi Baijet intercedí per aplicar un augment del 60% en les nòmines -que aturà d’arrel una aturada cantada, no sense conseqüències pels comptes municipals- ara l’Ajuntament no pensa intervenir en el que considera, en cas de produïr-se, un problema entre l’empresa i els seus treballadors, que la concessionària podria afeblir afinant el balanç de despeses en altres conceptes abans d’anar a parar directament al capítol de personal. En qualsevol cas, la situació permet donar una nova volta de cargol al delicat tema de les externalitzacions de serveis públics. Li servirà d’excusa a l’Ajuntament argumentar que és un problema intern de CESPA si les bosses d’escombraries arriben a omplir els carrers? Caldrà passar per aquest tràngol –com han passat d’altres municipis- abans no s’arribi a una solució? Davant d’una previsió tan preocupant, ambdúes parts tenen l’obligació de prendre mesures per a prevenir el que avui és un risc bastant evident davant de les declaracions escoltades? Es podran prendre mesures si no hi ha més diners a la caixa? L’escenari no ho posa fàcil. Llevat d’actituds militants d’esforçats veïns i comerciants que deixen el seu tram de carrer com una patena, constato que molts sitgetans creuen que el poble està brut, o molt brut, i s’enfaden perquè no veuen reflectits al carrer els 140€ de la nova taxa d’escombraries. L’estiu, i la xacra de l’incivisme que ens ronda a tota hora, ha posat el servei contra les cordes, i, per si no n’hi hagués prou, tot allò que cau sobre el dissortat paviment gris Quintana queda allí enganxat de per vida… Una merda vaja, i em disculpo. He vist Sitges més net en el passat, i també confesso haver-lo vist abans igual de brut que ara. Fou més net durant bona part de la legislatura 2003-2007, quan s’abocà el carro gros per assolir una promesa electoral que l’aleshores alcalde tenia entre cella i cella. Després el balanç ha anat fluctuant fins a arribar a la situació actual, condicionada per totes bandes. Ara, al repte de tenir net el poble s’hi afegeix el d’aturar un probable conflicte que tots voldriem que no es produís.

Enmig d’aquesta preocupació, Lluís Marcé deixa, com qui no vol la cosa, un titular cridaner que, si no erro a l’hora d’interpretar-lo, contradiu l’explicació que es va donar en el seu dia. Els diners del fons de contingència encara existeixen. No s’han gastat. El fons només s’està utilitzant com a fiança, i quan se signi el nou contracte amb Cespa tornarà a estar disponible en la seva totalitat. “El fons de contingència no es tocarà (…) jo tinc partida… No puc dir-te res més en aquests moments… ja he enraonat massa, no em toca parlar-ho a mi, no sóc el regidor d’hisenda…” . Intueixo, en conseqüència, una segona part no exposada en el ple. Ha servit el fons de contingència només per a avalar la despesa de la municipalització de les platges per aquesta temporada, i no per a pagar-la com es defensà? Apunto la pregunta a la llista de temes pendents, i acabo amb una reflexió a partir de les dades facilitades pel PSC. Els sis primers mesos del govern Forns han costat, entre nòmines i dietes, 244.384,4 euros, 25.799,9 més del que costaren els sis darrers del govern Baijet. A la contundent claredat de les dades cal contraposar-hi l’habilitat dels responsables de la comparativa, que, com era previsible, només han volgut pelar la pell externa de la ceba. D’haver volgut aprofundir afegint al còmput global el llistat de retribucions de tots aquells càrrecs directius professionals que havien de salvar l’Ajuntament, i que varen ser contractats a preu de multinacional, la balança hagués quedat ancorada en un dels seus plats, sense poder-la moure. Sigui com sigui, la setmana ha portat notícies que afectaran directament a les retribucions dels càrrecs electes, que deuen haver passat un calfred amb la proposta de la reducció del 30% que –respirin- podria aplicar-se a les properes municipals. I sí, a Mariano Rajoy també se li pot dir un “No diguis mai, mai” sense aplaudir-lo sota cap concepte. En el seu menú també hi ha gripaus, i el nostre….vostès ja m’entenen. Aviat a la classe política li caldrà un acte de contrició col.lectiu.

Crònica local
Eco de Sitges, 6 de juliol

Elogi de l’emprenedoria

Deixo per la setmana que ve algunes questions que piquen, entre les que hi ha la possible, probable o hipotètica segons el cas, vaga indefinida dels treballadors de CESPA coincidint amb Festa Major, i agafo aire amb un grapat de bones notícies que tenen relació amb el sector per excel.lència que mou la nostra economia. Aquell que arraconà la manufactura de sabates a finals dels cinquanta, i que fa quinze anys fou arraconat pel totxo, abans que el totxo fos arraconat per la crisi, que a la vegada ho ha arraconat tot, o gairebé. Avui, el turisme ha tornat a recuperar el protagonisme per a esdevenir el ferro roent, el cataplasma d’urgència per a les depauperades llistes d’atur que no acaben de baixar mai tant com es voldria. S’estan movent coses. I tinc la sensació que l’esforç està venint més de l’àmbit privat que del públic, malgrat que s’escolti amb insistència la cançó de les sinèrgies mútues, que va començar a apareixer fa uns vint anys pel cap baix, arran de la febrada olímpica i la crisi post olímpica, i des d’aleshores no ha deixat mai de formar part de l’argumentari polític, d’una banda i de l’altra, amb més o menys enginy a l’hora de reinventar-la. A desgrat, em cal començar, però, deixant constància  de la decisió de la junta del Club de Tast de suspendre l’edició del Menjar de Tast d’enguany, per a replantejar-ne el funcionament de cara al futur, qui sap si per esgotament del model, o per les dificultats d’assumir l’esforç econòmic que suposa, o per ambdúes raons alhora. Cal desitjar que tot plegat respongui a l’aforisme que aconsella que, sovint, cal fer una passa enrera, per a donar-ne dues endavant. El temps ho dirà.

Sota la imponent presència del torreó que serà restaurat passat l’estiu, el Park Hotel viu una nova joventut. La cadena Medium s’ha quedat amb la gestió de l’històric establiment establert en un dels referents patrimonials més significatius de l’entorn: Can Severiano (1895), obra de Gaietà Buigas Monravà, el pare -val la pena recordar-ho- de Carles Buigas, dissenyador de la font màgica de Montjuïc, i de qui Sitges conserva altres mostres prou apreciades com el mercat vell o la ruinosa capella del Patronat, el destí de la qual segueix passejant-se per algun o altre despatx de la Generalitat, ara que s’han complert 20 anys de la inauguració del bingo d’infeliç memòria…. En fi, retrobo una de les imatges que, de forma inconscient, tots hem servat a la memòria, quan, tot passant pel carrer Jesús, giravem el cap per observar el llarg vestíbul del Park Hotel que finia amb la saleta de la llar de foc, que semblava treta d’una mansió victoriana de campanya anglesa. Lluny dels cànons clàssics, els responsables de l’interiorisme han buscat, per a les 85 habitacions de la casa, una decoració adaptada a les modes que imperen avui a l’hora de combinar clàssic i modern. Ha sortit quelcom lluminós, sobri i sense estridències, en la línia de les tendències actuals que s’integren de manera respectuosa amb l’entorn. De la mateixa manera el jardí, escenari d’un grapat de cantades de caramelles, respira un altre aire absolutament diferent, amb molt de minimalisme sota la veterana palmera i una piscina de profund blau marí que contrasta amb la claror del seu voltant. L’antic espai del bar s’ha convertit en una zona chill-out tancada, i ara el que crida l’atenció és la perspectiva visible vers l’interior del gastrobar 3 food people & music, també acabat d’inaugurar i que ocupa l’antiga zona de serveis de l’hotel, llogada per la cadena per acollir el primer restaurant fora de Barcelona fruit de la iniciativa empresarial d’Eduard Arola, germà del popularíssim restaurador que ha fet fortuna a Madrid. Deixant de banda totes les conjectures que puguin fer-se sobre la viabilitat de la proposta en un poble on no és cera tot el que crema, el cert és que l’adequació ha aconseguit dignificar la façana del carrer del Retiro, que llueix com no ho havia fet mai abans.

Lluny del rovell de l’ou, i sense el coixí econòmic consubstancial a les empreses de major volada, vet aquí tres projectes diferents, que responen a esforços que, des d’una altra dimensió, esdevenen de gran importància en comparació amb l’anterior, sense menystenir-lo. Dels dos primers en parlo des de fora, i a través de la seva notable presència a les xarxes socials. Seguint un camí encetat de fa temps, el Terramar continua amb el procés de renovació, aquesta vegada centrat en una setantena d’habitacions i en l’obertura propera d’una discoteca anomenada l’infern. Vet aquí el cas d’un gegant de vida empresarial atzarosa que lluita per adaptar-se als nous temps, des d’un indret de privilegi. No hi ha perspectives de Sitges com les que es veuen des dels balcons d’aquest edifici. Possiblement per això, el seu perfil de Facebook ofereix l’impactant panoràmica de la nostra postal des del darrere del rètol lluminós de la teulada. Vaja, que només manca que la càmera el travessi a la manera del mestre Welles a Citizen Kane. Per fortuna, des d’aquesta talaia on les petites misèries quotidianes i les desgràcies urbanístiques es perden en la llunyania, la imatge de la vila continua essent d’una impagable bellesa. Per altra banda, a l’avinguda del Vinyet, també hi ha hagut canvis. I en positiu. Al costat del Terramar, l’antic hotel Alba és una caseta de nines. Rebatejat amb el nom d’un clàssic, Hotel Sitges, després de la reforma ha quedat magnífic, irreconeixible venint d’on es venia, amb un encant on també hi juga la combinació de blancs, grisos i fusta natural.

I el recorregut acaba al carrer Socias cantonada Saragossa. A l’antic Hotel Arcadia, avui Utopia Beach House. Ubicat en una generosa parcel.la de terreny, aquest clàssic de l’arquitectura setentera, amb planta baixa i quatre pisos estructurats en forma de ventall obert, té en les dues enormes balconades-terrasses el seu senyal d’identitat. Superat un periode d’inactivitat, Natàlia, Miquelo i Guillem Matas han fet un cop de cap llogant l’immoble, amb l’objectiu de rendibilitzar-lo a través d’una aposta destinada a captar un públic jove i/o familiar que cerca un indret que compleixi les condicions bàsiques exigibles a un preu assequible, i que està acostumat, per a explicar-ho fàcilment, a la vida de càmping. El model, que barreja plantes amb habitacions convencionals amb d’altres de configuració molt flexible amb lliteres, que fins i tot es poden contractar de manera individual, està fortament arrelat en els països del nord d’Europa i també a les antípodes, on aquest nínxol de mercat es considera com qualsevol altre. La Natàlia i en Miquelo m’expliquen il.lusionats la història d’una petita bogeria que els situa en una responsabilitat de més alta volada. S’ha canviat tota la instal.lació elèctrica i de lampisteria, readequat habitacions, repintat la façana amb un aire estrella, eliminat un munt d’endimaris i pensat una imatge corporativa acolorida amb un optimista blau turquesa, que tindrà en les xarxes socials i internet la principal eina de difusió. Hi han deixat patrimoni personal, i han comptat amb l’ajut d’amics implicats en participar en el finançament del projecte, perquè ara és en debades demanar diners a les entitats financeres. Encara hi ha gent que s’arrisca. Val la pena, com a mínim, reconéixer-los a tots un mèrit proporcional a la històrica magnitud de la crisi.

Crònica local
Eco de Sitges, 29 de juny

No diguis mai, mai.

Per a tancar el rum rum provocat per les paraules del regidor de seguretat sobre la situació de la policia local, que propiciaren la pregunta sobre la probabilitat de la seva dimissió -en un episodi de ple municipal que l’alcalde s’encarregà de tallar de soca-rel sense que Castillo tingués temps d’agafar aire i dir esta boca es mia- voldria afegir-hi una prèvia que entenc necessària. Més enllà del fet que pugui presentar o no la dimissió, de l’oportunitat de les declaracions que hagi efectuat, o dels arguments per a negar-les, contraposar-les o afeblir-ne la contundència, cal pensar també en la veracitat del discurs del regidor. En si deia o no la veritat, o en si aquesta veritat és molt matisable o admissible, o si mereixeria un debat profund sobre les seves conseqüències en el nostre dia a dia, deixant de banda que, sens dubte, la poguem adjectivar amb un políticament incorrecte sense contemplacions. Vet aquí el moll de l’ós. Vull creure que Castillo tenia les seves raons per a dir el que va dir. Si les tenia, de poc servirà negar-les. L’evidència és clara: la pressió a la que està sotmès el nostre espai comú és un repte per a qualsevol cos de seguretat. Ho ha estat sempre, i poques coses han canviat en una realitat a la qual assistim amb un cert esperit de resignació cronificada. Actes d’incivisme a dojo, top manta, ocupacions de via pública –des d’autobusos promocionals a vegetació exhuberant que apareix de cop i volta per a delimitar terrasses- sorolls i molèsties veinals, atorgament de permisos o control de determinades activitats que generen, o poden generar casos de greuges comparatius o sensibilitats vulnerades… Vivim en un escenari que posa a prova continuament la capacitat de l’administració per a fer front al ventall de casuístiques pròpies d’un municipi que, agradi o no, necessita de la gent per a viure. I el repte exigeix un protocol ple de coherència i ponderació i, a la vegada, de capacitat controladora o sancionadora si les circumstàncies ho exigeixen. Fins a quin punt es pot garantir el compliment de tot plegat, d’acord amb la realitat, certa, poc certa o menys certa, exposada per Francisco Castillo? Aquesta és la veritable questió de fons, que depassa la controvèrsia política de torn.

I just quan ho haviem deixat en uns quants paràgrafs optimistes, que apuntaven vers un panorama menys tensionat per a les finances municipals, arriba el ple de juny i l’Ajuntament fica la mà al fons de contingència, en aquella guardiola que, suposadament, només podia trencar-se en cas de calamitat. O almenys això semblava si es recorda l’intens debat que, durant la celebració del ple del mes anterior, generà la seva hipotètica utilització, i del qual aquesta secció ja en parlà aleshores, arran de l’alegació que presentaren conjuntament la CUP i el PSC sobre la possibilitat d’utilitzar-lo per a reobrir el Rusc i regularitzar les condicions de les treballadores de les llars d’infants, entre d’altres objectius de caire social. De forma categòrica, i amb un raonament que, tot i les legítimes discrepàncies de criteri, era defensable des d’una ortodòxia de gestió draconiana, que s’exigia no caure en les perilloses temptacions del passat, aquella moció topà amb un mur que no va poder esqueixar-se. Avui, els testimonis més irònics de la darrera sessió plenària podran afirmar en veu alta que si mai arriba un cataclisme –Déu no ho vulgui- almenys ens agafarà amb les platges netes i municipalitzades. Els comentava fa quinze dies els paranys que amaguen les declaracions lapidàries en el context actual, prolífic en manifestacions que es contradiuen, modifiquen, o matisen d’un dia per altre, mentre l’escenari ens fa anar com a marionetes de creueta i fil de niló. I en el parany de la paraula dita es va caure dilluns. Finalment, i seguint la sol.licitud de la regidoria de medi ambient, platges i salut pública i de la de via pública, l’equip de govern ha decidit utilitzar els 304.000 euros en números rodons del pla de contingència, per a finançar el servei de neteja de platges de tot el terme municipal, que a partir d’ara tornarà a ser vetllat per la institució, amb una important rebaixa del cost respecte a la quantitat que es pagava a Cespa. Entre la convicció de les bondats de la municipalització i, sobretot, la necessitat de rematar d’una vegada l’atzarós procés de negociació del deute amb la concessionària –digne de manual d’escola d’administració pública- la mesura ha suposat la contractació de treballadors a l’atur que, almenys, podran tenir una oportunitat laboral, malgrat que sigui per uns mesos. Fins aquí, l’objectiu final és inquestionable. A partir d’aquí, i tenint en compte que s’ha cremat la resta de la pólvora que quedava per cremar a la reserva, totes les comparacions son possibles respecte al grau d’urgència que ha motivat la decisió, al costat de les iniciatives que es proposaren fa setmanes. Així, no és difícil començar a plantejar dicotomies del tipus: és més urgent la municipalització del servei de platges o la recuperació del Rusc? El tancament de la negociació d’un deute o la regularització de les condicions laborals de les treballadores de les llars d’infants? L’exigència de tenir en estat de revista un dels dinamitzadors de referència de l’economia local, o la de preveure l’ampliació de la cobertura d’altres necessitats socials? Obririem un bagul ple a vessar de conflictes ètics, o demagògics si portessim els raonaments fins a les últimes conseqüències. La nova majoria té tants arguments per a defensar la seva postura, com l’oposició per a criticar-la, d’acord amb una justificació que fins fa quatre dies era impossible d’atendre. De nou, doncs, el problema no rau en trobar una sortida, sinó en haver dit allò que no es podia dir de forma tant oberta i explícita. En paral.lel, tampoc hauria de considerar-se forasenyat pensar en si aquest cop de cap ha incidit en els equilibris dins dels diferents partits que configuren l’equip de govern. Si, arran de la decisió, algunes susceptibilitats poden haver estat afectades, atès que, amb tota probabilitat, moltes regidories –i no cal personalitzar- deuen haver mirat de reüll el fons de contingència com a remei per a les angoixes diàries que han hagut d’entomar, i molt em temo que no totes deuen haver trobat una solució com la que ens ocupa.

I l’IBI pujarà. Per tres raons. Primera, per no haver revisat el cadastre quan tocava. Segona, per les xifres resultants de la revisió actual. I tercera, per l’aplicació, per part de l’Ajuntament, d’un coeficient regulador que palesa la necessitat de prioritzar el compliment de les exigències del préstec del pla d’ajust. Si afegeixen al gec impositiu la nova taxa d’escombraries, i la resta que pateixen o patiran un increment d’acord amb la minva d’aportacions d’altres organismes, queda un quadre per a posar-se en remull. Davant de la demanda de l’oposició d’una major progressivitat en l’aplicació del coeficient, per a minimitzar l’impacte de l’augment de l’IBI, el regidor d’hisenda ajorna l’esperança de les bonificacions al ple de les ordenances i assegura que l’estalvi net que pugui generar-se anirà a pagar deute pendent. En conclusió. El panorama està menys embolicat que fa un any, però, com ja s’ha dit repetides vegades, la motxilla del deute continua pesant. I l’equip de govern tindrà l’obligació de fer-la més lleugera pels qui no puguin assumir-la, i d’aguantar el xàfec de l’emprenyada dels qui l’assumeixin, que serà gran.

Pendent de referir-me a reformes hoteleres molt interessants, acabo amb una recomanació. Coincidint –vatua l’olla- amb el primer dels concerts del festival de música de Sitges, divendres que ve, 6 de juliol, es presentarà, en el magnífic i tranquil entorn del castell de Ribes, la versió discogràfica d’aquell recordat concert de Retrio, celebrat en vigílies de la Festa Major del 2011. Els temes han estat polits i el disc és un veritable regal per a les orelles, nascut de la inspiració de tres grans músics. Un bravo –un altre- per a ells.

Crònica local
Eco de Sitges, 22 de juny

L’any de les renúncies

“En su momento la policia local de Sitges, y lo digo con mucho orgullo, fue puntera en seguridad y fuimos ejemplo para muchos pueblos. Hoy tenemos que decir todo lo contrario. Hemos pasado a ser la cola de Catalunya por falta de medios y efectivos. Así de claro. (….) Yo me encontré a una policia dividida, desmotivada, cabreada, enfadada y con odios entre compañeros”

Francisco Castillo, 15 de juny

Probablement, tindran raó els qui considerin que a aquest titular li manca una segona part, la dedicada a les consecucions que també s’han assolit i que esdevenen meritòries davant del traumàtic moment que ens ha tocat viure. Abans voldria exposar-los un llistat ad libitum de valors-refugi, que, fonamentalment, res tenen a veure amb la crisi, però que, precisament, ha estat la pròpia crisi la que ha acabat demostrant fins a quin punt no podem arraconar-los si volem veure una mica de llum en aquest final sense descobrir. La llista s’ha elaborat sense voler, arran de les converses quotidianes de carrer, de cafè, de feina… de vida vaja, on he pogut escoltar el que molts troben a faltar. Per exemple: el sentit de responsabilitat davant de les consequències de les accions pròpies res té a veure amb la crisi. Tampoc hi té a veure la convicció, la capacitat o el criteri a l’hora d’afrontar o valorar decisions. Tampoc la sensibilitat, l’empatia, l’antipatia, l’esperit de solidaritat o de compromís té a veure, estrictament, amb la crisi, per bé que es posen a prova quan les coses van magres. I tampoc una persona hauria d’ésser més o menys puntual, complidora, educada o confiable segons la capacitat econòmica de la seva butxaca. Confiança… vet aquí el mot que s’escolta amb obsessiva insistència per part de la majoria. Vivim orfes de confiança i n’estem pagant les conseqüències. Com que ningú no creu en ningú –una autèntica paranoia- avui ningú no vol deixar allò que fins fa dos dies deixava sense preguntar gaire. I si ho deixa, en fa pagar gust i ganes. Comptat i debatut, de tantes converses en surt una mena de filosofia de tercera que ve a dir que res no canviarà, ni canviarà amb la velocitat que voldriem, si no som capaços de rescatar de l’oblit, o de col.locar al capdamunt de les prioritats, la pedagogia en els valors que ajuden a construir una societat més exigent, crítica, justa, esforçada, reflexiva i solidària, que no permeti el que hem permès.

Enmig d’aquest panorama, i empesos per una febrada que demana publicitar balanços, l’equip de govern, el PSC, Convergència i Unió i el Partit Popular, han volgut exposar les conclusions del primer any de legislatura. I ho han fet, en general, amb argumentacions ja escoltades i cuinades de fa dies per ambdúes bandes. Per un costat, la nova majoria fa valer el trumfo important, gairebé fonamental i estimable, d’haver reconduït una situació econòmica veritablement crítica i complexa, a la qual cal afegir la bona notícia recent del milió llarg d’euros amb el qual, sense passar pel pla Montoro, l’Ajuntament pagarà els deutes pendents amb la Creu Roja, l’hospital, Càritas o l’Ave Maria. Per l’altre, els socialistes, aprofitant l’etapa oberta arran de la elecció de la nova executiva local, prometen una major beligerància davant d’una gestió que consideren que ja no pot excusar-se en l’herència del passat, sinó que és conseqüència de la inoperància del present. El temps dirà si el portaveu de la formació, poc donat a la contundència formal, s’hi troba a gust en aquest registre. Encara que sembli mentida, un any després es percep una coincidència estratègica comuna entre els dos principals partits del consistori sitgetà, que té quelcom d’autoconvenciment enganyós. Amb matisos, avui PSC i CiU manifesten, des de posicions contraposades, que ha passat el pitjor, i molt em temo que n’hi ha per estona. Les conseqüències d’una herència enverinada –em permetran que retrobi l’adjectiu que vaig aplicar amb altres intencions la setmana passada- van bastant més enllà de l’any de gràcia que el primer grup de l’oposició li ha atorgat a l’equip de govern. Recordo que no s’ha eliminat el deute, simplement s’ha transformat. S’ha comprat temps per a pagar-lo, però Sitges l’haurà de pagar. I en té per anys. O sia que apelar a la regularització de la situació per a vindicar actuacions immediates que haurien de mesurar-se molt, pot suposar tornar a allunyar els peus del terra massa d’hora. Altra cosa és que, a diferència de la majoria de mortals, cal pressuposar que els qui ens manen ja sabien –o podien intuir- bona part del que els queia al damunt. A la seu de CiU, i com si algú hagués aconsellat en veu alta que calia acabar amb l’època d’explicar penes, actuacions inassumibles i frustracions vàries a la ciutadania, per a començar a tirar de positivisme, Jordi Mas s’expressà a través d’un símil ferroviari, tot assenyalant que la situació econòmica està encarrilada, prou encarrilada com per a que l’Ajuntament encari projectes de futur. Als convergents els caldrà no excedir-se en l’optimisme, si no volen que els recordin els serveis municipals que s’han vist afectats per les retallades, o l’enuig provocat per la nova taxa d’escombraries, o el neguit de molts que continuen pendents de la pessigada de l’IBI que pugui venir arran de la revisió cadastral. Per la seva banda, els tres regidors del PP passaren comptes del primer any de legislatura al Miramar, davant d’una vintena escassa de persones, entre públic ras, regidors del passat i simpatitzants del present, i sense pronunciar ni una frase sencera en català, o aragonès oriental. Me sabe grave, tenint en compte que els seus predecessors a l’Ajuntament l’utilitzaren sempre. Deu ser que hi ha una passa… Carretero, Llombart i Castillo desgranaren les aportacions dels populars a les consecucions de l’equip de govern –des de la reforma dels museus a l’impuls del projecte de regeneració de platges, tot passant per l’escola Agnès- i, qui sap si empès per la confiança de trobar-se en família, el regidor de seguretat es carregà de sinceritat a l’hora de declarar el que encapçala l’article d’avui. Val a dir que el mateix Castillo destacà els esforços que la regidoria està dedicant i que la plantilla està fent per a compensar en la mesura del possible l’evidència. Sigui com sigui, hom no podia deixar de pensar en el panorama preocupant que hi ha darrera els Segway, malgrat que l’alcalde tregui ferro a les declaracions, afirmant que la situació entra dins de les ratios establertes.

I acabo. Amb el proverbial respecte que vull tenir per a tots els qui hi han deixat esforços, em costa molt veure glamour al Sitges Fashion Weekend. Més aviat em sembla que, darrera d’una desfilada que es vol de projecció mediàtica àmplia, hi ha una certa dosi d’impostura pretenciosa on el copet a l’esquena és norma, i la respallada protocolària també, desenvolupada en un entorn de petites vanitats individuals, de col.leguisme de gent guapa entre copa i copa. I això em neguiteja, perquè no se si aquest és el camí. Segurament m’equivoco i l’assumpte tindrà un mèrit i un abast que soc incapaç de reconéixer, de copsar o valorar en la seva justa mesura. Deu ser mal del cronista, a la vegada incapaç de vendre una imatge minimament glamourosa de mi mateix. En canvi, em costa poc veure en els set aparadors, que els integrants de El taller que dirigeix Núria Corretgé han realitzat per encàrrec de la Festa de la poesia, un veritable sentit artístic de primera. Set veritables i plaents filigranes estètiques dignes d’admirar.

Bon Sant Joan!

Crònica local
Eco de Sitges, 15 de juny

Precinte de garantia

Amb molt d’interés he llegit els articles amb els quals el PSC i la regidora d’urbanisme, Elena Redondo, han debatut a l’entorn del conflicte obert amb els promotors de l’hotel de l’avinguda Sofia per l’assumpte dels balcons. En un nou exemple de la paràbola de la fi i els mitjans per a justificar-la, vet aquí un dilema ètic. És important per a Sitges, i més en el context actual, la posada en marxa d’una inversió d’aquesta categoria? Molt. És important complir la llei? Més encara. Tenint en compte el primer dels enunciats, es pot modificar la norma amb l’objectiu de regularitzar una manifesta infracció urbanística que ara n’impedeix l’obertura? Poder es pot, i trobariem uns quants exemples en la nostra història recent per a demostrar-ho, altra cosa son les conseqüències que se’n puguin derivar de fer-ho, començant per les relacionades amb els greuges comparatius i la certa consciència del que pot donar de si l’estratègia dels fets consumats, amb intenció o sense si volen, quan es forcen les circumstàncies. He volgut començar per aquí perquè, sense deixar mai la llei de banda, cal anar amb compte amb els riscos de prendre postures apriorístiques des del dogmatisme.

El posicionament del PSC en l’article Hotel gran Hotel, publicat a l’Eco del passat 1 de juny, sembla clar i es fàcilment interpretable. Amb la patata calenta sobre la taula –uns balcons inexistents en la llicència d’obres, i que aparegueren per art de l’encantament sense que ningú n’aturés la construcció- es tractava de cercar, amb l’acord de la Generalitat, una simple modificació de la redacció de les ordenances d’edificació que figuren al POUM (sic) per a resoldre el conflicte. O sia, calia adaptar la norma per a convertir en legal allò que no ho era, d’acord amb raons d’oportunitat i tècniques que esdevenien prioritàries en l’anàlisi dels fets. Exposat així, d’aquesta manera tan explícita, crida l’atenció la laxitud amb la qual es parla d’una gestió que per a qualsevol mortal seria impensable, i per a molts ciutadans questionable ateses les raons ja esmentades. A l’altre costat de l’argumentari, i seguint un criteri bàsic en l’administració pública com és el de la defensa de l’escrupulositat amb la llei, se situa l'article de la regidora de l’equip de govern, al qual també seria bo ficar-hi matisos, i que remet al debat que en el seu dia generà la modificació del pla general que ha legitimat la construcció del nou immoble. Evocant el mite de Faust, Redondo afirma que el govern Baijet volia uns terrenys vora Can Robert, però no tenia diners per a comprar-ho. Llavors va acceptar vendre la seva ànima i va permutar Can Vinyals pel futur nou hotel. Però al nou propietari no li sortien els números i per això “calia” fer una modificació del POUM per a permetre construir tres plantes més. La discussió sobre aquest punt tingué lloc durant el ple del 15 de desembre del 2008. Tot i que no s’especifica en l’article, el govern d’aleshores pretenia amb la permuta aconseguir la propietat per al municipi de l’única parcela, entre el pont de la via i la rotonda del corazón partío, per la banda del parc de Can Robert, que encara estava en mans privades, amb la previsió d’instal.lar-hi un futur equipament públic. La controvèrsia se centrà en la contrapartida que la propietat demanava a canvi: projectar un edifici de proporcions poc coherents amb l’entorn d’un dels nostres eixos viaris emblemàtics. Paradoxalment, només dos regidors de l’oposició d’aquell moment prengueren la paraula, i cap fou de CiU. Lluís Marcé manifestà reticències vers la magnitud del projecte, i alguns dels requeriments que entenia no suficientment especificats, i Àngels Parés expressà amb contundència el rebuig d’ERC a la proposta, per entendre-la desmesurada. Tancà la discussió l’alcalde Baijet assegurant que a la parcela hi hauria un hotel de quatre estels que compliria amb la normativa que és el que ha de fer (sic). Tot això succeïa molt abans dels polèmics balcons que protagonitzen la dialèctica d’avui. Al final, la modificació del POUM tirà endavant amb els vots a favor de PSC, IC-V, NH i PP, l’abstenció de CiU i Acció per Sitges, i la negativa ja esmentada dels republicans. Per tant, essent l’article d’Elena Redondo molt més sòlid de plantejaments que el del principal grup de l’oposició, les paraules de la regidora eviten detalls necessaris i topen amb la fefaent tebiesa que, almenys en aquell ple de fa tres anys llargs, demostrà el seu grup municipal davant d’aquest assumpte.

Abans de tancar el relat, que forçosament haurà d’acabar amb el diàleg entre les dues parts, reflexiono sobre el que hi ha darrere de les intencions dels polítics d’un o d’altre costat. Quin ha estat el paper dels tècnics de l’Ajuntament abans i ara? Si prenem en consideració que allò que abans era suposadament resoluble amb un canvi de reglamentació, ara no és admés d’acord precisament amb el compliment de la mateixa, fins a quin punt ambdués decisions aparentment contradictòries han comptat, o no, amb el vist-i-plau dels mateixos professionals de la casa que les han viscudes? En aquest estat de coses es pot concloure que, en el fons, els balcons son la xocolata del lloro. Amb el seu enderroc es complirà la llei, però ja és massa tard per a resoldre el pecat original.

Dissabte, 9 de juny

Sonen les campanes, i no son les del rescat, o les de la línia de crèdit pels bancs o rescat tou com s’ha vingut maquillant el faraònic i inevitable préstec. Son les del Corpus que ha sabut torejar la crisi, amb esforç, il.lusió i imaginació de catifaires, expositors, comissió i entitats col.laboradores. Convidada d’honor a la inauguració de l’exposició nacional de clavells, la vicepresidenta Joana Ortega –la llicenciada per les males llengües- es mostrà complaguda i agraïda en contemplar un entorn espectacular, amb la majoria de clavells oberts a la Primavera. Els recomano una atenta lectura al pregó de Valen Mongay, una vindicació ferma de la necessitat de retrobar el fil de les arrels perdudes, on les flors aparegueren de tant en tant, per a demostrar que el seu ús en gastronomia té una tradició històrica, en la qual alguns restauradors establerts a Sitges hi tingueren molt a veure. Va valer molt la pena que, per unes hores, en Valen deixés els fogons. L’endemà s’inicià amb una evidència: el Cap de la Vila és un caramel enverinat, amb el qual cal anar amb molt de compte. No n’hi ha prou en desitjar-lo, sinó que es precisa alguna cosa més que li atorgui aquell valor afegit de representativitat que exigeix la diada, malgrat que la situació econòmica ho posi molt difícil. Enguany, la Creu Roja ha tastat el verí del caramel, tot recordant-me aquell altar poc reeixit del cinquantenari de la Unió Esportiva Sitges, fet a base de cubs blancs envoltats de gespa. En fi, ho lamento perquè la feina del dia a dia de l’entitat depassa amb escreix la impressió que em va quedar a punt d’encetar la peregrinació pel casc antic, que va tenir representacions molt dignes. Des de la catifa dels veïns del carrer de l’aigua, a les clàssiques del carrer Jesús, passant per la de la biblioteca al Baluard, la dels sibarites del Cable o l’emotiu balcó de l’àvia de la familia Matas a baix a mar, i les que em deixo. Magnífica idea la d’afegir el palau del rei moro a la ruta de l’ou com balla i d’exposar La processó del Corpus d’Arcadi Mas i Fontdevila a Can Llopis, il.luminada per un enemic de l’art. Déu del cel quina llum... quins reflexos, quines ombres que es projecten si hom vol veure els meravellosos detalls del quadre. Un pecat mortal.

I el dia acabà amb els gegants. No hi ha gegants iguals als centenaris. Saber fer-los ballar és privilegi d’uns pocs, però quan aquests pocs els agafen la crisi se’n va d’una revolada.