Eco de Sitges, 20 de juliol
Festa Major,
pressupost menor
Amigues i amics, en aquest Sitges de caps de setmana estiuencs lloretitzats -amb tot el respecte pels
lloretencs- on hi conflueixen festes i festetes de tota mena, amb cridaners comiats
de solter/a, venedors ambulants i ocupació ad
libitum de la via pública sense complexos, potser el millor seria que no gastessim
massa energies en discutir sobre la Festa Major i, en canvi, les dediquessim
totes a gaudir-ne i a evitar reviure vells debats que no es resoldran en un mes,
per molt que el context actual hagi posat sobre la taula un bon grapat de
casuístiques que seria bo resoldre de cara al futur. Sitges té, no cal que ho
digui, problemes molt més punyents i greus que el pressupost de la Festa Major,
la qual cosa no implica, per descomptat, que calgui beure a galet de tot allò
que es diu, o no, des de l'oficialitat, molt donada enguany -empesa per l'aforisme
del qui no es consola és perquè no vol- a
l'apel.lació continua a l'empatia amb la festa, al sentiment sitgetà i a la inefable
pell de gallina per a consolar, contrapesar o justificar decisions que han aixecat
una certa polseguera, lògica. Els diners son a la Festa Major el que son a la
vida: importants però no fonamentals, perquè una festa no és gran per allò que
costa sinó per allò que significa. A un mes vista, es pot assegurar sense témer
a l'equivocació, que els qui marxaven de Sitges per les dates assenyalades continuaran
marxant, que els qui es quedaven es continuaran quedant, que la majoria dels
qui hi participen no deixaran de participar-hi, i que els qui s’emocionaven es
continuaran emocionant, els qui es queixaven es continuaran queixant i, si no
s’han convertit a la causa, els qui denunciaven continuaran denunciant hi hagi
més o menys diners a la caixa. El valor immutable i perenne dels intangibles, i
de la voluntat de ser-hi o no ser-hi o de fer o no fer, i de respectar o no als
qui ho fan, no canviarà, altra cosa és puguin utilitzar-se d’excusa per a fer
passar bou per bèstia grossa. La Festa Major demana compromís, implicació,
voluntat, i, si volen, una certa disciplina imposada per les ganes que tot
surti el millor possible. Només cal anar amb compte i no utilitzar aquestes
virtuts per a apuntar als qui creuen que, més enllà dels discursos
alliçonadors, cal que es tingui en compte el seu esforç, d'acord amb una màxima
que no acostuma a fallar: només es valora allò que val diners. A partir d'aquí
es podria filosofar molt sobre la veritat de la vida i no ens posariem d'acord,
però potser valdria la pena començar per exposar-los una comparació odiosa en
números absoluts. El pressupost global que Sitges destinarà a celebrar la Festa
Major i Santa Tecla del 2012 és, deixant de banda el percentatge de retallada
d'un 55%, l'equivalent, almenys sobre el paper - després tot pot reduïr-se- al
que es destinà al Carnaval d'enguany: 130.000€. O sia que, pel preu d'un
Carnaval, que també fou rebaixat en un 35%, fem una Festa Major i una Santa
Tecla com qui no vol la cosa, i, salvant totes les distàncies, introduïnt-hi
les variables que calguin, i afegint-hi els matisos necessaris, això també ens
hauria de fer pensar en si, de debò, tenim l'ordre de prioritats ben establert
pel que fa a l'administració dels recursos que destinem al nostre calendari
festiu.
Qui ha de pagar la Festa Major? L'Ajuntament en gran mesura, que per
això és la institució que representa al poble en la seva màxima celebració popular.
Qui ha de cobrar alguna compensació per Festa Major? Vet aquí un dels eterns
temes de debat, retrobat amb força arran de la situació d'enguany, que ha
obligat a mesures dràstiques en un context on tot es questiona a partir de les
noves circumstàncies. En un dels papers més ingrats que hi ha dins del mapa de
les feines no remunerades i voluntàries a Sitges, s'hi troba avui Rafel Font.
Ell acceptà l'encàrrec, no hi ha dubte, tot i que seria bo considerar en
l'anàlisi prèvia que ben pocs presidents de comissió, per no dir que ni un,
s'han trobat amb una regressió de recursos a l’alçada de l'actual. Hi ha, en
conseqüència, i es critiqui o no la gestió de l'ex-graller, un mèrit inicial,
extrapolable en altres aspectes a la resta de membres de la comissió, que no
seria just menystenir. Sigui com sigui, era previsible que les pagues a les
colles i als músics hagin centrat moltes de les reunions de la comissió,
abocada a plantejar l’implantejable fins avui, enmig de l'habitual rum rum d'especulacions. He recordat un
dels paràgrafs del pregó del 1993, aquell que s’interpelava irònicament, des
del Sitges dels 13.000 habitants, sobre com les remuneracions a balls i músics
havien capitalitzat les discutides festamajorenques, arraconant aspectes
fonamentals, i avantposant-ne d’altres que no ho haurien de ser tant. Era una llarga
disertació centrada en el paper dels diners en una solemnitat que molts diuen
estimar sense mesura, mentre es piquen el pit, estofen l’ego i paren, o
paraven, la mà. Me’l remiro avui, i crec que continuaria defensant el moll de
l’ós de l’argument, tot i que hi afegiria un polsim de ponderació. En gairebé
20 anys la Festa Major ha canviat molt, i, en la majoria d’aspectes, crec que
en positiu. Hi ha més entusiasme i espectació, hi ha més dinamisme, hi ha més implicació,
energia i vitalitat, hi ha més gent, gentada, gernació que la contempla, però,
a la vegada, i malgrat que s'ha avançat força, segueix sovint ancorada en
excessius personalismes o actituds individualistes, quan ara es tracta, en el
fons, de renunciar en favor de la Festa. Compte que dic la Festa amb tota la intenció de desvincular-la d'administradors,
institucions, ideologies, discursos institucionals i qualsevol aspecte que
pugui interferir en la interpretació del sentit final de la diada: el que es
faci s'ha de fer per la festa que honora al Sant patró. Només així poden
evitar-se els grans disgustos provocats per les filies i fòbies que no duen
enlloc. Malauradament, la comissió i la regidoria, volent o sense voler, han
propiciat un debat pervers, proposant, d'entrada, una solució per salvar els
mobles traumàtica, a base de passar les tisores de podar per la verdissa de les
retribucions als balls i als músics. Del tot al res hem acabat amb un bocí,
mentre s'obria, conscientment o inconscient, la caixa dels retrets, a partir
del que se li dona a un o a l'altre. Sobre el paper, tothom té els mateixos
drets. Al carrer, no tots els balls ni tots els músics tenen la mateixa força i
influència, i no son nous els casos en que el saber-se important ha servit per
a pressionar en les negociacions. La història ha creat unes singularitats molt
diverses que han promogut el greuges comparatius. Els grallers i el foc han
centrat les discutides a l'entorn de la previsió de cachet pels primers, o de les despeses per a les carretilles pels
segons, posant sobre la taula l'extensió dels recorreguts, o la celebèrrima
baixada de les escales, primer eliminada i després recuperada, en part gràcies
a una assemblea de l'ABPS. Conec grallers emprenyats per unes decisions
inicials que després s'han reconsiderat. I no son dels que boicotejarien
sortides a la primera de canvi. Deploren ser la diana de les crítiques, i que,
implícitament, el qualificatiu de pesseteros
estigui en el subsconscient de molts, mentre ensenyen a noves generacions o
busquen local. De la mateixa manera, en un moment en el qual el foc ha agafat
una embranzida imparable -amparat per decisions de comissió que impulsaren
activitats complementàries de tots conegudes- alguns sitgetans d'arpillera
lamenten que, mentre es graten la butxaca per aconseguir que es visqui un millor
espectacle de carrer, passin per ser els responsables del que ara sembla un caprici excessiu. Penso que tot s'ha
salvat pels pèls, que han quedat massa serrells sense cosir -entre els que hi
ha una història que envolta Isidre Panyella que voldria aclarir- i que existeix
un enuig latent que caldrà reconduir, entre d'altres raons perquè la situació
econòmica no millorarà.
I acabo felicitant a Trino Carbonell, a Sandra Rubí i a Miquel Marzal. Ells
si que viuran la Festa Major dels sentits.
