dijous, 14 de juny del 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 15 de juny





Precinte de garantia


Amb molt d’interés he llegit els articles amb els quals el PSC i la regidora d’urbanisme, Elena Redondo, han debatut a l’entorn del conflicte obert amb els promotors de l’hotel de l’avinguda Sofia per l’assumpte dels balcons. En un nou exemple de la paràbola de la fi i els mitjans per a justificar-la, vet aquí un dilema ètic. És important per a Sitges, i més en el context actual, la posada en marxa d’una inversió d’aquesta categoria? Molt. És important complir la llei? Més encara. Tenint en compte el primer dels enunciats, es pot modificar la norma amb l’objectiu de regularitzar una manifesta infracció urbanística que ara n’impedeix l’obertura? Poder es pot, i trobariem uns quants exemples en la nostra història recent per a demostrar-ho, altra cosa son les conseqüències que se’n puguin derivar de fer-ho, començant per les relacionades amb els greuges comparatius i la certa consciència del que pot donar de si l’estratègia dels fets consumats, amb intenció o sense si volen, quan es forcen les circumstàncies. He volgut començar per aquí perquè, sense deixar mai la llei de banda, cal anar amb compte amb els riscos de prendre postures apriorístiques des del dogmatisme.

El posicionament del PSC en l’article Hotel gran Hotel, publicat a l’Eco del passat 1 de juny, sembla clar i es fàcilment interpretable. Amb la patata calenta sobre la taula –uns balcons inexistents en la llicència d’obres, i que aparegueren per art de l’encantament sense que ningú n’aturés la construcció- es tractava de cercar, amb l’acord de la Generalitat, una simple modificació de la redacció de les ordenances d’edificació que figuren al POUM (sic) per a resoldre el conflicte. O sia, calia adaptar la norma per a convertir en legal allò que no ho era, d’acord amb raons d’oportunitat i tècniques que esdevenien prioritàries en l’anàlisi dels fets. Exposat així, d’aquesta manera tan explícita, crida l’atenció la laxitud amb la qual es parla d’una gestió que per a qualsevol mortal seria impensable, i per a molts ciutadans questionable ateses les raons ja esmentades. A l’altre costat de l’argumentari, i seguint un criteri bàsic en l’administració pública com és el de la defensa de l’escrupulositat amb la llei, se situa l'article de la regidora de l’equip de govern, al qual també seria bo ficar-hi matisos, i que remet al debat que en el seu dia generà la modificació del pla general que ha legitimat la construcció del nou immoble. Evocant el mite de Faust, Redondo afirma que el govern Baijet volia uns terrenys vora Can Robert, però no tenia diners per a comprar-ho. Llavors va acceptar vendre la seva ànima i va permutar Can Vinyals pel futur nou hotel. Però al nou propietari no li sortien els números i per això “calia” fer una modificació del POUM per a permetre construir tres plantes més. La discussió sobre aquest punt tingué lloc durant el ple del 15 de desembre del 2008. Tot i que no s’especifica en l’article, el govern d’aleshores pretenia amb la permuta aconseguir la propietat per al municipi de l’única parcela, entre el pont de la via i la rotonda del corazón partío, per la banda del parc de Can Robert, que encara estava en mans privades, amb la previsió d’instal.lar-hi un futur equipament públic. La controvèrsia se centrà en la contrapartida que la propietat demanava a canvi: projectar un edifici de proporcions poc coherents amb l’entorn d’un dels nostres eixos viaris emblemàtics. Paradoxalment, només dos regidors de l’oposició d’aquell moment prengueren la paraula, i cap fou de CiU. Lluís Marcé manifestà reticències vers la magnitud del projecte, i alguns dels requeriments que entenia no suficientment especificats, i Àngels Parés expressà amb contundència el rebuig d’ERC a la proposta, per entendre-la desmesurada. Tancà la discussió l’alcalde Baijet assegurant que a la parcela hi hauria un hotel de quatre estels que compliria amb la normativa que és el que ha de fer (sic). Tot això succeïa molt abans dels polèmics balcons que protagonitzen la dialèctica d’avui. Al final, la modificació del POUM tirà endavant amb els vots a favor de PSC, IC-V, NH i PP, l’abstenció de CiU i Acció per Sitges, i la negativa ja esmentada dels republicans. Per tant, essent l’article d’Elena Redondo molt més sòlid de plantejaments que el del principal grup de l’oposició, les paraules de la regidora eviten detalls necessaris i topen amb la fefaent tebiesa que, almenys en aquell ple de fa tres anys llargs, demostrà el seu grup municipal davant d’aquest assumpte.

Abans de tancar el relat, que forçosament haurà d’acabar amb el diàleg entre les dues parts, reflexiono sobre el que hi ha darrere de les intencions dels polítics d’un o d’altre costat. Quin ha estat el paper dels tècnics de l’Ajuntament abans i ara? Si prenem en consideració que allò que abans era suposadament resoluble amb un canvi de reglamentació, ara no és admés d’acord precisament amb el compliment de la mateixa, fins a quin punt ambdués decisions aparentment contradictòries han comptat, o no, amb el vist-i-plau dels mateixos professionals de la casa que les han viscudes? En aquest estat de coses es pot concloure que, en el fons, els balcons son la xocolata del lloro. Amb el seu enderroc es complirà la llei, però ja és massa tard per a resoldre el pecat original.

Dissabte, 9 de juny
Sonen les campanes, i no son les del rescat, o les de la línia de crèdit pels bancs o rescat tou com s’ha vingut maquillant el faraònic i inevitable préstec. Son les del Corpus que ha sabut torejar la crisi, amb esforç, il.lusió i imaginació de catifaires, expositors, comissió i entitats col.laboradores. Convidada d’honor a la inauguració de l’exposició nacional de clavells, la vicepresidenta Joana Ortega –la llicenciada per les males llengües- es mostrà complaguda i agraïda en contemplar un entorn espectacular, amb la majoria de clavells oberts a la Primavera. Els recomano una atenta lectura al pregó de Valen Mongay, una vindicació ferma de la necessitat de retrobar el fil de les arrels perdudes, on les flors aparegueren de tant en tant, per a demostrar que el seu ús en gastronomia té una tradició històrica, en la qual alguns restauradors establerts a Sitges hi tingueren molt a veure. Va valer molt la pena que, per unes hores, en Valen deixés els fogons. L’endemà s’inicià amb una evidència: el Cap de la Vila és un caramel enverinat, amb el qual cal anar amb molt de compte. No n’hi ha prou en desitjar-lo, sinó que es precisa alguna cosa més que li atorgui aquell valor afegit de representativitat que exigeix la diada, malgrat que la situació econòmica ho posi molt difícil. Enguany, la Creu Roja ha tastat el verí del caramel, tot recordant-me aquell altar poc reeixit del cinquantenari de la Unió Esportiva Sitges, fet a base de cubs blancs envoltats de gespa. En fi, ho lamento perquè la feina del dia a dia de l’entitat depassa amb escreix la impressió que em va quedar a punt d’encetar la peregrinació pel casc antic, que va tenir representacions molt dignes. Des de la catifa dels veïns del carrer de l’aigua, a les clàssiques del carrer Jesús, passant per la de la biblioteca al Baluard, la dels sibarites del Cable o l’emotiu balcó de l’àvia de la familia Matas a baix a mar, i les que em deixo. Magnífica idea la d’afegir el palau del rei moro a la ruta de l’ou com balla i d’exposar La processó del Corpus d’Arcadi Mas i Fontdevila a Can Llopis, il.luminada per un enemic de l’art. Déu del cel quina llum... quins reflexos, quines ombres que es projecten si hom vol veure els meravellosos detalls del quadre. Un pecat mortal.

I el dia acabà amb els gegants. No hi ha gegants iguals als centenaris. Saber fer-los ballar és privilegi d’uns pocs, però quan aquests pocs els agafen la crisi se’n va d’una revolada.