dijous, 21 de juny de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 22 de juny



L’any de les renúncies


“En su momento la policia local de Sitges, y lo digo con mucho orgullo, fue puntera en seguridad y fuimos ejemplo para muchos pueblos. Hoy tenemos que decir todo lo contrario. Hemos pasado a ser la cola de Catalunya por falta de medios y efectivos. Así de claro. (….) Yo me encontré a una policia dividida, desmotivada, cabreada, enfadada y con odios entre compañeros”

Francisco Castillo, 15 de juny


Probablement, tindran raó els qui considerin que a aquest titular li manca una segona part, la dedicada a les consecucions que també s’han assolit i que esdevenen meritòries davant del traumàtic moment que ens ha tocat viure. Abans voldria exposar-los un llistat ad libitum de valors-refugi, que, fonamentalment, res tenen a veure amb la crisi, però que, precisament, ha estat la pròpia crisi la que ha acabat demostrant fins a quin punt no podem arraconar-los si volem veure una mica de llum en aquest final sense descobrir. La llista s’ha elaborat sense voler, arran de les converses quotidianes de carrer, de cafè, de feina… de vida vaja, on he pogut escoltar el que molts troben a faltar. Per exemple: el sentit de responsabilitat davant de les consequències de les accions pròpies res té a veure amb la crisi. Tampoc hi té a veure la convicció, la capacitat o el criteri a l’hora d’afrontar o valorar decisions. Tampoc la sensibilitat, l’empatia, l’antipatia, l’esperit de solidaritat o de compromís té a veure, estrictament, amb la crisi, per bé que es posen a prova quan les coses van magres. I tampoc una persona hauria d’ésser més o menys puntual, complidora, educada o confiable segons la capacitat econòmica de la seva butxaca. Confiança… vet aquí el mot que s’escolta amb obsessiva insistència per part de la majoria. Vivim orfes de confiança i n’estem pagant les conseqüències. Com que ningú no creu en ningú –una autèntica paranoia- avui ningú no vol deixar allò que fins fa dos dies deixava sense preguntar gaire. I si ho deixa, en fa pagar gust i ganes. Comptat i debatut, de tantes converses en surt una mena de filosofia de tercera que ve a dir que res no canviarà, ni canviarà amb la velocitat que voldriem, si no som capaços de rescatar de l’oblit, o de col.locar al capdamunt de les prioritats, la pedagogia en els valors que ajuden a construir una societat més exigent, crítica, justa, esforçada, reflexiva i solidària, que no permeti el que hem permès.

Enmig d’aquest panorama, i empesos per una febrada que demana publicitar balanços, l’equip de govern, el PSC, Convergència i Unió i el Partit Popular, han volgut exposar les conclusions del primer any de legislatura. I ho han fet, en general, amb argumentacions ja escoltades i cuinades de fa dies per ambdúes bandes. Per un costat, la nova majoria fa valer el trumfo important, gairebé fonamental i estimable, d’haver reconduït una situació econòmica veritablement crítica i complexa, a la qual cal afegir la bona notícia recent del milió llarg d’euros amb el qual, sense passar pel pla Montoro, l’Ajuntament pagarà els deutes pendents amb la Creu Roja, l’hospital, Càritas o l’Ave Maria. Per l’altre, els socialistes, aprofitant l’etapa oberta arran de la elecció de la nova executiva local, prometen una major beligerància davant d’una gestió que consideren que ja no pot excusar-se en l’herència del passat, sinó que és conseqüència de la inoperància del present. El temps dirà si el portaveu de la formació, poc donat a la contundència formal, s’hi troba a gust en aquest registre. Encara que sembli mentida, un any després es percep una coincidència estratègica comuna entre els dos principals partits del consistori sitgetà, que té quelcom d’autoconvenciment enganyós. Amb matisos, avui PSC i CiU manifesten, des de posicions contraposades, que ha passat el pitjor, i molt em temo que n’hi ha per estona. Les conseqüències d’una herència enverinada –em permetran que retrobi l’adjectiu que vaig aplicar amb altres intencions la setmana passada- van bastant més enllà de l’any de gràcia que el primer grup de l’oposició li ha atorgat a l’equip de govern. Recordo que no s’ha eliminat el deute, simplement s’ha transformat. S’ha comprat temps per a pagar-lo, però Sitges l’haurà de pagar. I en té per anys. O sia que apelar a la regularització de la situació per a vindicar actuacions immediates que haurien de mesurar-se molt, pot suposar tornar a allunyar els peus del terra massa d’hora. Altra cosa és que, a diferència de la majoria de mortals, cal pressuposar que els qui ens manen ja sabien –o podien intuir- bona part del que els queia al damunt. A la seu de CiU, i com si algú hagués aconsellat en veu alta que calia acabar amb l’època d’explicar penes, actuacions inassumibles i frustracions vàries a la ciutadania, per a començar a tirar de positivisme, Jordi Mas s’expressà a través d’un símil ferroviari, tot assenyalant que la situació econòmica està encarrilada, prou encarrilada com per a que l’Ajuntament encari projectes de futur. Als convergents els caldrà no excedir-se en l’optimisme, si no volen que els recordin els serveis municipals que s’han vist afectats per les retallades, o l’enuig provocat per la nova taxa d’escombraries, o el neguit de molts que continuen pendents de la pessigada de l’IBI que pugui venir arran de la revisió cadastral. Per la seva banda, els tres regidors del PP passaren comptes del primer any de legislatura al Miramar, davant d’una vintena escassa de persones, entre públic ras, regidors del passat i simpatitzants del present, i sense pronunciar ni una frase sencera en català, o aragonès oriental. Me sabe grave, tenint en compte que els seus predecessors a l’Ajuntament l’utilitzaren sempre. Deu ser que hi ha una passa… Carretero, Llombart i Castillo desgranaren les aportacions dels populars a les consecucions de l’equip de govern –des de la reforma dels museus a l’impuls del projecte de regeneració de platges, tot passant per l’escola Agnès- i, qui sap si empès per la confiança de trobar-se en família, el regidor de seguretat es carregà de sinceritat a l’hora de declarar el que encapçala l’article d’avui. Val a dir que el mateix Castillo destacà els esforços que la regidoria està dedicant i que la plantilla està fent per a compensar en la mesura del possible l’evidència. Sigui com sigui, hom no podia deixar de pensar en el panorama preocupant que hi ha darrera els Segway, malgrat que l’alcalde tregui ferro a les declaracions, afirmant que la situació entra dins de les ratios establertes.

I acabo. Amb el proverbial respecte que vull tenir per a tots els qui hi han deixat esforços, em costa molt veure glamour al Sitges Fashion Weekend. Més aviat em sembla que, darrera d’una desfilada que es vol de projecció mediàtica àmplia, hi ha una certa dosi d’impostura pretenciosa on el copet a l’esquena és norma, i la respallada protocolària també, desenvolupada en un entorn de petites vanitats individuals, de col.leguisme de gent guapa entre copa i copa. I això em neguiteja, perquè no se si aquest és el camí. Segurament m’equivoco i l’assumpte tindrà un mèrit i un abast que soc incapaç de reconéixer, de copsar o valorar en la seva justa mesura. Deu ser mal del cronista, a la vegada incapaç de vendre una imatge minimament glamourosa de mi mateix. En canvi, em costa poc veure en els set aparadors, que els integrants de El taller que dirigeix Núria Corretgé han realitzat per encàrrec de la Festa de la poesia, un veritable sentit artístic de primera. Set veritables i plaents filigranes estètiques dignes d’admirar.

Bon Sant Joan!