dijous, 5 de juliol de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 6 de juliol







Elogi de l’emprenedoria


Deixo per la setmana que ve algunes questions que piquen, entre les que hi ha la possible, probable o hipotètica segons el cas, vaga indefinida dels treballadors de CESPA coincidint amb Festa Major, i agafo aire amb un grapat de bones notícies que tenen relació amb el sector per excel.lència que mou la nostra economia. Aquell que arraconà la manufactura de sabates a finals dels cinquanta, i que fa quinze anys fou arraconat pel totxo, abans que el totxo fos arraconat per la crisi, que a la vegada ho ha arraconat tot, o gairebé. Avui, el turisme ha tornat a recuperar el protagonisme per a esdevenir el ferro roent, el cataplasma d’urgència per a les depauperades llistes d’atur que no acaben de baixar mai tant com es voldria. S’estan movent coses. I tinc la sensació que l’esforç està venint més de l’àmbit privat que del públic, malgrat que s’escolti amb insistència la cançó de les sinèrgies mútues, que va començar a apareixer fa uns vint anys pel cap baix, arran de la febrada olímpica i la crisi post olímpica, i des d’aleshores no ha deixat mai de formar part de l’argumentari polític, d’una banda i de l’altra, amb més o menys enginy a l’hora de reinventar-la. A desgrat, em cal començar, però, deixant constància  de la decisió de la junta del Club de Tast de suspendre l’edició del Menjar de Tast d’enguany, per a replantejar-ne el funcionament de cara al futur, qui sap si per esgotament del model, o per les dificultats d’assumir l’esforç econòmic que suposa, o per ambdúes raons alhora. Cal desitjar que tot plegat respongui a l’aforisme que aconsella que, sovint, cal fer una passa enrera, per a donar-ne dues endavant. El temps ho dirà.

Sota la imponent presència del torreó que serà restaurat passat l’estiu, el Park Hotel viu una nova joventut. La cadena Medium s’ha quedat amb la gestió de l’històric establiment establert en un dels referents patrimonials més significatius de l’entorn: Can Severiano (1895), obra de Gaietà Buigas Monravà, el pare -val la pena recordar-ho- de Carles Buigas, dissenyador de la font màgica de Montjuïc, i de qui Sitges conserva altres mostres prou apreciades com el mercat vell o la ruinosa capella del Patronat, el destí de la qual segueix passejant-se per algun o altre despatx de la Generalitat, ara que s’han complert 20 anys de la inauguració del bingo d’infeliç memòria…. En fi, retrobo una de les imatges que, de forma inconscient, tots hem servat a la memòria, quan, tot passant pel carrer Jesús, giravem el cap per observar el llarg vestíbul del Park Hotel que finia amb la saleta de la llar de foc, que semblava treta d’una mansió victoriana de campanya anglesa. Lluny dels cànons clàssics, els responsables de l’interiorisme han buscat, per a les 85 habitacions de la casa, una decoració adaptada a les modes que imperen avui a l’hora de combinar clàssic i modern. Ha sortit quelcom lluminós, sobri i sense estridències, en la línia de les tendències actuals que s’integren de manera respectuosa amb l’entorn. De la mateixa manera el jardí, escenari d’un grapat de cantades de caramelles, respira un altre aire absolutament diferent, amb molt de minimalisme sota la veterana palmera i una piscina de profund blau marí que contrasta amb la claror del seu voltant. L’antic espai del bar s’ha convertit en una zona chill-out tancada, i ara el que crida l’atenció és la perspectiva visible vers l’interior del gastrobar 3 food people & music, també acabat d’inaugurar i que ocupa l’antiga zona de serveis de l’hotel, llogada per la cadena per acollir el primer restaurant fora de Barcelona fruit de la iniciativa empresarial d’Eduard Arola, germà del popularíssim restaurador que ha fet fortuna a Madrid. Deixant de banda totes les conjectures que puguin fer-se sobre la viabilitat de la proposta en un poble on no és cera tot el que crema, el cert és que l’adequació ha aconseguit dignificar la façana del carrer del Retiro, que llueix com no ho havia fet mai abans.

Lluny del rovell de l’ou, i sense el coixí econòmic consubstancial a les empreses de major volada, vet aquí tres projectes diferents, que responen a esforços que, des d’una altra dimensió, esdevenen de gran importància en comparació amb l’anterior, sense menystenir-lo. Dels dos primers en parlo des de fora, i a través de la seva notable presència a les xarxes socials. Seguint un camí encetat de fa temps, el Terramar continua amb el procés de renovació, aquesta vegada centrat en una setantena d’habitacions i en l’obertura propera d’una discoteca anomenada l’infern. Vet aquí el cas d’un gegant de vida empresarial atzarosa que lluita per adaptar-se als nous temps, des d’un indret de privilegi. No hi ha perspectives de Sitges com les que es veuen des dels balcons d’aquest edifici. Possiblement per això, el seu perfil de Facebook ofereix l’impactant panoràmica de la nostra postal des del darrere del rètol lluminós de la teulada. Vaja, que només manca que la càmera el travessi a la manera del mestre Welles a Citizen Kane. Per fortuna, des d’aquesta talaia on les petites misèries quotidianes i les desgràcies urbanístiques es perden en la llunyania, la imatge de la vila continua essent d’una impagable bellesa. Per altra banda, a l’avinguda del Vinyet, també hi ha hagut canvis. I en positiu. Al costat del Terramar, l’antic hotel Alba és una caseta de nines. Rebatejat amb el nom d’un clàssic, Hotel Sitges, després de la reforma ha quedat magnífic, irreconeixible venint d’on es venia, amb un encant on també hi juga la combinació de blancs, grisos i fusta natural.

I el recorregut acaba al carrer Socias cantonada Saragossa. A l’antic Hotel Arcadia, avui Utopia Beach House. Ubicat en una generosa parcel.la de terreny, aquest clàssic de l’arquitectura setentera, amb planta baixa i quatre pisos estructurats en forma de ventall obert, té en les dues enormes balconades-terrasses el seu senyal d’identitat. Superat un periode d’inactivitat, Natàlia, Miquelo i Guillem Matas han fet un cop de cap llogant l’immoble, amb l’objectiu de rendibilitzar-lo a través d’una aposta destinada a captar un públic jove i/o familiar que cerca un indret que compleixi les condicions bàsiques exigibles a un preu assequible, i que està acostumat, per a explicar-ho fàcilment, a la vida de càmping. El model, que barreja plantes amb habitacions convencionals amb d’altres de configuració molt flexible amb lliteres, que fins i tot es poden contractar de manera individual, està fortament arrelat en els països del nord d’Europa i també a les antípodes, on aquest nínxol de mercat es considera com qualsevol altre. La Natàlia i en Miquelo m’expliquen il.lusionats la història d’una petita bogeria que els situa en una responsabilitat de més alta volada. S’ha canviat tota la instal.lació elèctrica i de lampisteria, readequat habitacions, repintat la façana amb un aire estrella, eliminat un munt d’endimaris i pensat una imatge corporativa acolorida amb un optimista blau turquesa, que tindrà en les xarxes socials i internet la principal eina de difusió. Hi han deixat patrimoni personal, i han comptat amb l’ajut d’amics implicats en participar en el finançament del projecte, perquè ara és en debades demanar diners a les entitats financeres. Encara hi ha gent que s’arrisca. Val la pena, com a mínim, reconéixer-los a tots un mèrit proporcional a la històrica magnitud de la crisi.