dijous, 26 de juliol de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 27 de juliol



La distància

“Al voltant d’aquest any de govern, jo he tingut la sensació personal, ho confesso i ho dic sincerament, que he estat més estona al despatx que al carrer. I això és una questió que potser venia donada per la necessitat de posar ordre a l’Ajuntament, a nivell sobretot organitzatiu i financer, però que en aquest moment s’ha d’invertir.”

Miquel Forns, 23 de juliol


Divendres, 20 de juliol
Al Meliá un espectacle carregat de magnífiques i edificants bones voluntats, però llastat per una durada excessiva i algunes actuacions evitables, va respondre a  l'objectiu final que, per altra banda, justificà amb escreix tots els excessos. En el seu vint-i-cinquè aniversari, l’Ave Maria congregà una marea de complicitat col.lectiva i solidària, que ben pocs aconseguirien aplegar avui. I aquest fet ha de ser suficient per a arraconar qualsevol altra consideració. Sens dubte, romandrà en la memòria de molts l'extraordinària actuació dels residents acompanyats del cos de voluntaris de la fundació. Es visibilitzà el poder de l'ànima humana quan és incentivada des de l'experiència i la sensibilitat. Una injecció de felicitat que posà a les gairebé 600 persones dempeus, entusiasmades davant la coreografia dels nois i noies. Una setmana després, des de la impotència de contemplar com crema l'Empordà per la negligent actitud de l'home, o des del neguit del rescat que penja d'un fil, o des de la indignació produïda pels banquers que s'espolsen les puces de la responsabilitat, de nou el destí sembla dirigir-nos a alimentar la frustració col.lectiva. A tots aquells que, carregats de raó, pensen que vivim en un país de pandereta a punt de ser intervingut perquè -per acció o per omissió- no hem sabut mesurar-nos ni ser prou crítics amb la fiscalització del sistema, val la pena contrapesar-los l'argument amb l'exemple de molta gent que s'esforça dia a dia per a que molts d'altres visquin amb la dignitat que els éssers humans mereixen. Ja és tot prou injust com per a que ens costi de veure que, enmig del drama general i de les decisions dels qui els toca la responsabilitat d'administrar-lo des dels llocs on es prenen decisions, hi ha persones que, sense fer soroll, estan donant dia a dia una lliçó de com s'ha de viure.

Dissabte, 21 de juliol
Just quan s'estava a punt de contractar els serveis dels tres tenors, que tan bon paper exerciren durant l'enterrament del malaurat Carles Torras el passat dimecres de cendra, em truca el senyor P per a dir-me que en una taula de restaurant, s’ha reunit amb el senyor I, i que, cara a cara, han arribat a un acord de mínims que servidor celebra, sobretot perquè abans d’haver pogut reconduir una situació embolicada amb diversos fronts oberts, el senyor P ha passat un petit calvari innecessari i, sobretot, absolutament immerescut. Si ningú ho esguerra i es deixa l’assumpte en pau, tindrem un bon Castelldefoc i ja en parlarem quan sigui l’hora. De moment me n'alegro. Molt. El futur dirà que passarà. Mentrestant, el present obliga a ser curós amb una història personal plena d'èxits professionals i de dedicació vers Sitges.

Dilluns, 23 de juliol
He tingut la sort de viure de prop la part final del procés de creació del darrer CD de Retrio, que ha anat a velocitat d'agenda de músic en actiu. O sia, de vertígen, sense massa oportunitat de païr-ho. N'ha sortit una obra de referència per molts motius, entre els quals hi ha el d'atrevir-se a versionar composicions tradicionals que no sempre es deixen, tot mantenint el seu esperit popular sense caure en l'esnobisme propi dels artistes que volen fer-se veure. Una deconstrucció amb classe. L'Òscar, en Joan i en Pinyu son tres grans músics, i "La processó de Sant Bartomeu" un gran disc només superat per la interpretació en directe que oferiren al saló teatre del Retiro, encara més vital, més deixada anar, més emotiva. Ha costat arribar fins aquí. La defensa de l'esperit i del valor intrínsec de l'obra va propiciar dues negatives inicials, a sengles propostes que contemplaven interpretar les peces durant el vermut de Sant Llí, a la manera d'un fil musical, o durant un dels cafès-concerts de Festa Major. En el fons, només es tractava de trobar l'entorn adequat, que propiciés la concentració en el missatge sense interferències. I així fou com, amb el concurs d'algunes col.laboracions indispensables, el trio arribà a l'escenari de la lira. El de Retrio seria un concert perfecte per si mai recuperem el Racó de la Calma, en calma és clar, no com ara. De vegades, tinc la sensació que Sitges té una bena als ulls quan es tracta de donar veritable suport a les iniciatives pròpies de categoria indiscutible com aquesta.

Dimarts, 24 de juliol
El 30 de setembre és la data límit per a que les dependències municipals marxin del Sitges Reference. Superat el periode de carència, l'Ajuntament no pot assumir l'enorme càrrega financera que pesa sobre l'edifici. Deu ja 300.000 euros en pagaments , i el gec va creixent...., i això sense comptar si caldrà o no compensar a l'altre soci per haver marxat. Han passat dos anys des que es decidí el trasllat del personal a l'immoble de les Pruelles, fins i tot del que treballava a vint-i-cinc metres de distància sobre el carrossòdrom, i ara la casa gran s'enfronta a un nou èxode, a la diàspora del 2012, a la fugida d'Egipte, a un nou trencaclosques que caldrà construir.... Lluny d'aquest maldecap, la primera audiència pública de l'alcalde Forns acompanyat d'alguns dels regidors de l'equip de govern, en tractà d'altres no menys importants. I no hi ha alcalde, del passat, del present o del que vingui, que no s'hagi enfrontat a les conseqüències de la gestió de la neteja i de la seguretat de la vila. Son dos clàssics de les trobades, audiències, jornades de balanç o com en vulguin dir. I dilluns no fou l'excepció. A les portes d'una cada cop més possible vaga de Cespa el cap de setmana del Vinyet i el següent, tothom, inclòs el propi alcalde, es va retre a l'evidència d'un poble brut, que utilitza bona part de la taxa d'escombraries per a pagar el deute amb l'empresa concessionària, i que, a la vegada, ha de lluitar contra actes d'incivisme i petita delinqüència enmig d'una imatge bastant erosionada de la policia local, que s'intentà contrapesar amb dades. Faig un incís. Si ja és prou decebedor contemplar la corrúa de top manta encatifant el carrer Parellades, els ben asseguro que fa mal al cor veure com la porta de la casa de Glòria Pulido, una de les grans professores que hem tingut mai, resta bloquejada per mor de la venda ambulant pelplantada davant mateix. Torno a l'audiència. L'alcalde es defensà bé, sense esquivar les males notícies i aconseguint empatitzar amb una ciutadania comprensiva, resignada i emprenyada segons el cas. Val a dir que les circumstàncies no li ho posaren especialment complicat, ja que ningú es pronuncià sobre temes que han aixecat polseguera, com el Rusc o les llars d'infants. La capçalera d'avui forma part de la resposta del batlle a un ciutadà que li reclamava una major presència al carrer. Un dels paranys al qual s'enfronten els qui manen, siguin alcaldes, presidents, estadistes -si en queden- i en general els càrrecs amb responsabilitat pública, és distanciar-se de la vida real. Molts han acabat enclaustrats i aillats dins de la teranyina d'un sistema que els atrapa si no vigilen. Davant de la confessió explícita de l'alcalde de canviar la dinàmica cal preguntar-se si ja té previst deixar una bona cobertura al despatx quan no hi sigui. Ell dirà que si, el temps s'encarregarà de corroborar-ho.