Crònica local
Eco de Sitges, 30 de Juliol

Buenas noches señor Forns

Dijous, 21 de Juliol. 20:30h.

Sona la fanfàrria i el cronòmetre marca el compte enrere.... Cinc, quatre, tres, dos... la càmera s’acosta.... s’il.lumina el plató, i una timbrada veu en off anuncia : el Telediario de Intereconomia, con Pilar Garcia de la Granja, Eduardo Garcia Serrano y Jorge Javier Esparza. I allí estan. Ella flanquejada per ells, arrenca amb una salutació del tipus, posem per cas, señoras y señores, muy buenas noches, esto está fatal pero Zapatero no se marcha.. El d’Intereconomia no és un telenotícies com els altres. No diu el que diuen els altres, potser perquè també diu el que els altres no diuen. És un telenotícies obertament i explícita militant, punta de llança -amb programes com Dando caña, El gato al agua o Más se perdió en Cuba- d’una televisió orgullosa de ser de derechas, i que cada Diumenge transmet la missa des del Valle de los caídos. No no. No cal que ningú s’exclami. La ideologia, d’un costat o d’un altre, i expressada de manera més subtil, subliminal o abraonada, amb intenció propagandística o sense, o amb objectius finals o sense, pot formar part dels mitjans de comunicació com a obra humana i negoci que són. I el cas que ens ocupa no és, ni vol ser, una excepció, encara que, sovint, calgui un digestiu potent quan la desqualificació s’apodera del discurs dels tertulians i dóna exemples colpidors com aquells guarra, puerca i zorra repugnante que Garcia Serrano, periodista cultivat de prosòdia barroca, dedicà a la consellera Geli i dels quals l’endemà se’n penedí amb resignació cristiana. El cas és que, de manera habitual, a l’informatiu del vespre d’Intereconomia -on no hi surt el desèrtic, faraònic i ruinós aeroport de Castelló, que per això hi ha La Sexta que el treu més sovint- dedica un espai a aquells ajuntaments –en especial als no governats pel PSOE- que viuen amb l’aigua al coll. Certament, la secció, titulada Tu Ayuntamiento en quiebra, té munició per eternitzar-se tal i com estan les coses. En aquest context, era previsible, doncs, que una setmana després d’aquella roda de premsa de Jordi Mas que acabà convertida en un titular cridaner arreu de l’estat, la cadena del toro truqués a la casa gran per a parlar amb l’alcalde.

Probablement, hagués preferit que la primera intervenció pública televisiva arreu de l’estat de Miquel Forns s’hagués produït en un altre canal, però la vida és així, i un càrrec públic pot buscar mil i una justificacions per a evitar l’encàrrec, però no pot negar perpètuament la petició de la premsa, tot i que, en aquest cas, el fet d’acceptar la invitació pugui suposar, col.lateralment, la millor excusa per a la causa que persegueix qui el convida. És l’hora de la veritat i l’alcalde apareix circumspecte. Amb una expressió al rostre que sembla delatar un pensament íntim del tipus a veure com acabarà tot això. Superat el moment inicial de confusió sobre el pacte que ha dut Forns al càrrec –pero usted es de CiU no?- durant quatre minuts els periodistes l’inquireixen sobre la situació econòmica –oiga, pero han saqueado Sitges?- i la possible demanda de responsabilitats als anteriors administradors. L’alcalde contesta amb mesura i no va més enllà de les argumentacions exposades els darrers dies. L’entrevista finalitza amb una exhortació al turisme com a cataplasma dels nostres mals, amb una cordial invitació a que l’audiència visiti la vila, i amb un que tenga suerte señor Forns. Això mateix. Buenas noches y buena suerte que diria Clooney. En queda de tot plegat una sensació rara, perquè la previsible circumstància ha deixat una mínima escletxa per a l’optimisme o la confiança en les paraules de l’alcalde. Sitges pot haver donat una imatge de realisme victimista, esplèndida per a l’estratègia comunicativa d’Intereconomia, però qui sap si tant rendibilitzable des del punt de vista dels interessos del municipi a l’hora de captar inversions externes que poden espantar-se.

Dilluns, 25 de Juliol. Vespre.

A Convergència i Unió li comencen a pesar les promeses electorals, i al PSC li pesa l’ombra d’un passat recent, la ressaca del qual arrossegarà durant força temps. Els primers perquè han hagut d’empassar-se la convicció que la situació econòmica de l’Ajuntament podia redreçar-se sense tocar massa la pressió fiscal, i els segons perquè, desarmats argumentalment per la contundència de les xifres del deute, i enutjats pel fet d’haver d’assumir que poden convertir-se -almenys en els primers mesos- en l’ase dels cops d’aquesta legislatura, es veuen obligats a apostar per unes cartes molt marcades per l’herència de la pròpia gestió. Així, és lògic que els regidors del grup municipal socialista s’agafin als mals del present –retallades a la sanitat pública- o a l’oferta de col.laboració amb el govern per a redreçar els comptes, com a base d’una oposició que, de moment, no pot agafar-se a massa coses edificants que no siguin el fair play convivencial, si no vol que l’adversari respongui amb un reguitzell de greuges. En canvi, la CUP juga en la divisió del nouvingut amb ganes de fer coses i de posicionar-se, sense haver de patir per a justificar decisions pretèrites. Òscar Ortiz sonà sòlid en les seves intervencions, i marxà a casa amb el trumfo d’haver aconseguit que la moció impulsada pel seu partit, sobre el retorn de Sitges a la plataforma pro vegueria Penedès, fos aprovada. Dilluns passat, CiU va haver d’arriar una de les banderes pre-electorals a cop de circumstància, obligada per una solució que ha emprat un joc de paraules per a explicar que s’implanta una taxa i no es toca l’IBI, quan, de fet, la taxa s’afegeix a un IBI que, almenys en el meu rebut d’enguany, importa la mateixa quantitat, si fa no fa, que la de l’any passat quan duia la taxa d’escombraries incorporada. O sia que, de facto, és probable que al Setembre paguem el mateix IBI que pagavem, però hi afegirem a posteriori un rebut d’escombraries de 140€, que s’assegura que disminuirà, o fins i tot s’anul.larà segons va respondre Lluís Marcé a Òscar Ortiz, si la futura revisió cadastral –de la qual Sitges no se n’escaparà tard o d’hora- dispara la quota de la contribució. Veurem…

El cas és que l’Ajuntament necessita diners, per si algú ho dubtava, i, amb exempcions, compensacions o bonificacions socials incloses, ha buscat el mal menor, o la sortida directa inevitable en l’aplicació d’una taxa que el portaveu del PP, Jorge Carretero, va intentar vendre com una col.laboració dels ciutadans davant la crítica situació de les arques de la casa gran, que ara intentarà pagar les factures pendents de quantitat propera als 1500€. Jordi Mas esmentà que Fecsa ha estat a punt de tallar la llum a les dependències municipals –es deuen més de 200.000€- i Marcé reblà el clau amb la xifra actualitzada del deute a Cespa: 9.060.000€ i 518.000€ d’interessos. Per a glaçar la sang de qualsevol. Vist així, encara gràcies que netegin. El regidor de via pública reconeix que Sitges està fet una porqueria. En plena dialèctica comptable, s’estrenà Pau Pérez de Acha, una bona persona segons Carretero, com ho deuen ser tots afegeix servidor de vostès. I a l’edil novell el traí alguna cosa, perquè potser no volia dir el que va dir, però, conegudes aquestes dades demencials, la literalitat de la seva declaració dirigint-se a Marcé va fer mal a l’ànima: “Si la neteja a data d’avui té deficiències, home, serà cosa seva, no serà cosa dels que ja no estan”. Traducció en llenguatge planer i simplista: Et deixo el gec, i que salga el sol por Antequera. Per fortuna, hi va haver rectificació ràpida.

Crònica local
Eco de Sitges, 23 de Juliol

Digue’m per on retalles...

I et diré qui ets. Malgrat tot, es pot fer valer la reciprocitat de la frase. Digue’m per on vas gastar, i també et diré qui ets. Abans de ficar-me dins de la polèmica sobre la minva dels serveis d’urgències, un benvingut incís per a deixar constància de l’inici del ritual emocional de la Festa Major, amb la presentació en societat dels pendonistes i la pregonera. Per molts motius, la comissió ha fet una elecció excel.lent escollint Isidre Pañella, Elena Ferré i Loreto Almirall. Temps hi haurà per a dibuixar alguns trets destacats de la personalitat de cadascun dels protagonistes, d’aquells que poden raonar el perquè el seu merescut nomenament ha despertat la satisfacció general. Superada la primera estació, la propera parada –tradicionalment esperada amb espectació de fa anys- serà la presentació del cartell –un encàrrec singular- i del programa. Mentrestant, la rumorologia –a més de donar voltes sobre les possibles, probables o hipotètiques rebaixes pressupostàries que poden afectar a la festa gran- comenta que el resultat final de la restauració del Drac no deixarà indiferent. En Pep Pascual treballa en el marc d’un secretisme absolut. Gairebé ningú no sap, gairebé ningú no diu, o no gosa dir per si es desfà el secret. Serà, asseguren, un impacte dels que recuperen les essències... El titular de la Festa Major d’enguany ja està assegurat. I si no.. ja m’ho... diran.

La setmana passada es parlava dels nous horaris del CAP a Sitges amb un titular prou gràfic : La Generalitat de Catalunya pren aquesta mesura després de detectar una demanda molt baixa. Vet aquí, i tenint en compte la veracitat inquestionable de l’estadística, la forma eufemística de disfressar que han arribat les retallades, mal que siguin de caire estacional, per bé que a casa nostra la estacionalitat tingui una especial trascendència que no hauria d’ésser menystinguda. Sense necessitat d’afegir aigua al vi, servidor creu que la decisió més preocupant de les preses pel departament de salut a la comarca és la que afecta al nucli de Garraf, que es quedarà sense consultori sine die. Els seus veïns, per tant, hauran d’anar al CAP de Sitges, i, fins al 30 de Setembre, si tenen una urgència entre les nou de la nit i les vuit del matí, caldrà que posin a prova el neguit per arribar als Camils. Emprant la política dels fets consumats, la Generalitat ha fet un pas enrere, perquè, quan es tracta de serveis públics essencials, l’anul.lació absoluta mai no pot ser prou excusada per la manca de demanda, perquè aleshores s’obre la porta a futures decisions impròpies del criteri que hauria de regir les institucions públiques. I Sitges ho ha viscut des de la perspectiva d’uns grups municipals que només s’han mostrat unànims a l’hora d’expressar la seva insatisfacció per la mesura, sense arribar a ser capaços de conciliar un posicionament col.lectiu davant de la Generalitat. Decebedor. Deixant de banda la part del debat polític, sovint massa polaritzat a l’hora d’abordar assumptes com aquest, la inevitable polseguera que ha aixecat la mesura, afegida a la preocupant vaga del servei d’ambulàncies, i a la poca –o nul.la- sensibilitat que sembla haver demostrat la conselleria, a l’hora de delimitar els àmbits concrets d’aplicació de les mesures dràstiques, no he pogut evitar tornar a recordar –i no és el primer cop- una frase lapidària del doctor Sebastià Lorente –gran persona i metge per damunt de tot, i militant del PP a continuació- que el temps ha demostrat que fou premonitòria. La pronuncià fa molts anys, quan la crisi no es vivia amb aquesta contundència, i deia : S’estan carregant els metges de capçalera. Lorente fou un dels recordats especialistes de la nostra generació. Un grup apreciat, valorat, diria que fins i tot estimat pels seus pacients. Els poden posar en l’ordre que vulguin : Serramalera, Celis, Ortí, Antón... Hereus de Benaprès i Padrol, i predecessors dels professionals d’avui, immersos dins d’un sistema que molt sovint no permet que els valors humans intangibles, que són inherents a la relació entre facultatiu i pacient, i importantíssims per a l’èxit del diagnòstic, siguin tant presents en la vida diària com ho eren aleshores.

Lorente, doncs, alertava dels mals que patim ara fent valer els èxits d’un periode en el qual la majoria dels ciutadans només posava els peus a les urgències de l’hospital quan en passava una de molt grossa. Si no, tot es guaria a casa: refredats, angines, xarampions, grips i febrades diverses rebien la visita periòdica dels metges de capçalera, o el seu suport telefònic a l’hora que fes falta. Sense radiografies o analítiques a la primera de canvi, i sense necessitat d’anar a petar compulsivament a l’antibiòtic de torn... I si calia, arribaven els practicants amb les injeccions a punt i un somriure desdramatitzador. En Josep Carbonell i la Juanita Torremorell, o fins i tot en Pere Sanahuja, sabien tranquil.litzar els ànims mentre la sensació freda del cotofluix amarat d’alcohol presagiava que la fiblada era a punt d’arribar. Estavem tranquils perquè d’aquell conjunt experiències casolanes amb els doctors la família en treia recursos i coneixements bàsics per a poder salvar la majoria de dolències quotidianes de petits i grans sense perdre el món de vista... Es pagava una quantitat mensual mínima i hom se sentia tranquil de saber que, donat el cas, a casa sabien on trucar, i el metge tenia un coneixement profund de l’expedient de salut dels malalts de la seva consulta, que el permetia poder garantir solucions en un percentatge elevadíssim dels casos. Segur que no era l’ideal, i que el context no és extrapolable, però a fe de Déu que funcionava. Quants llençols hem perdut pel camí? Un grapat, i alguns de fonamentals per al manteniment del sistema sanitari que no ha pogut suportar les demandes d’una societat paradoxalment parafarmaciada però menys acostumada a espavilar-se davant de contingències de salut –com a conseqüència de l’erradicació del paper del metge de família, entre d’altres- i a qui la mala assumpció del necessari equilibri entre els drets assolits i els deures que neixen de la pròpia responsabilitat han convertit en garantista, malfiada, i exigent des de la intransigència fins a nivells de paranoia. En paral.lel, molts han cregut –o els han fet creure, perquè la gratuïtat o la promesa de l’ajut sens mida ha estat l’arma perfecta per a la captació del vot acrític i fidel- un axioma pervers, com és el de considerar gratuït qualsevol servei que tingui la condició de públic, quan es tracta, simplement, de garantir l’accés gratuït als serveis només a tots aquells ciutadans que no se’n poden beneficiar perquè no disposen dels recursos suficients. Gràcies a aquesta mitja mentida o mentida sencera de la gratuïtat universal, tothom ha acabat pagant l’ús, o l’abús, dels avantatges d’un reconegut sistema de salut que no ha sabut purgar, com en tants d’altres àmbits, les males pràctiques de molts dels seus usuaris, i vagin a saber si d’alguns facultatius. Quants avis jubilats han aconseguit medicaments o material farmacèutic per encàrrec dels seus familiars? Seria un exemple proper del reguitzell que podriem enumerar i que, possiblement, explicarien bona part de les angoixes motiu de controvèrsia. Sóm víctimes de la mà trencada dels aprofitats. La culpa? la culpa és fosca i no la vol ningú. A Itàlia, que es veu que estan pitjor que nosaltres, el govern ha tirat pel dret i ha decidit cobrar 10€ per visita mèdica i 25€ si es tracta d’una urgència. Quan el conseller Castells i la consellera Geli proposaren el 2010 el copagament dels serveis públics per als nivells de renda més elevats –amb l’exemple d’1€ per visita si mal no recordo- els crits se sentiren des de Mallorca... i ara ho proposa el conseller Boi Ruiz... El debat de fons és, com tots els de la crisi, un debat de valors estructurals. La resta són pedaços.

Crònica local
Eco de Sitges, 16 de Juliol

VentdelCau 3 i 1/2

Dilluns, 11. Matí

Si a Bergman i a Bogart sempre els quedà Paris, a nosaltres sempre ens quedarà el turisme i l’hostaleria, amb tots els matisos i questionaments que hi vulguin afegir a l’entorn d’aquest Sitges que vol i dol. El Sitges que vol sobreviure a la crisi i a qui li dolen – o s’empassa amb l’estoicisme propi de la convicció o de la obligació- algunes de les conseqüències de la pressió extensiva i intensiva que les multituds imposen en els espais públics. Del preu, en definitiva, d’ésser, o de voler ser, etern pol d’atracció del lleure. La celebració de la Gay Pride ha estat, en aquest sentit, un bon termòmetre de l’ambivalència. En un plat de la balança hi ha l’èxit indiscutible d’assistència, que deuria repercutir, o almenys així cal suposar-ho, en l’economia local. A l’altre, la reflexió que em deixava un antic gestor públic sobre si es fan els números com s’han de fer, o si tenim una certa tendència a deixar-nos enlluernar pels esdeveniments que s’organitzen a la vila sense analitzar-ne massa el sentit final dels mateixos, o les obligacions i contrapartides que suposen per al municipi, des del punt de vista de la seguretat, la neteja o la cessió o lloguer d’espais per exemple.... No és un mal pensament, sempre i quan s’utilitzi per a fer una anàlisi equilibrada de la realitat, i no únicament per a mossegar la que, després de l’ensulsiada del totxo, torna a ésser la principal font de l’economia local, agradi o no. Més enllà de l’experiència dels grans esdeveniments, seria bo destacar una dada esperançadora. D’un temps ençà, estan obrint o reobrint un seguit de petits establiments en l’àmbit de la restauració -que no goso relacionar per a no deixar-me a ningú- regentats per sitgetans amb empenta i ganes d’apostar pel producte, l’entorn i el servei de qualitat. I això feia anys que no succeia amb la cadència del present. Sembla, doncs, haver-se trencat una perillosa tendència que el sector havia assenyalat amb molta preocupació en la trobada anual del gremi, pel que tenia d’expressió gràfica d’un incert futur franquiciat per la manca de renovació generacional. Tant de bó l’esforç de tants emprenedors es vegi recompensat amb els bons resultats que mereixen.

Dilluns, 11. Vespre

Punt d’inflexió en el projecte de remodelació dels museus, segons es despren del comunicat de la plataforma, on fa balanç de la reunió amb l’equip de govern i l’arquitecte municipal Albert Bargués. Abans de posar-m’hi, on ho havia deixat? L’u de Març, en vigílies de Carnaval, quan els mitjans de comunicació foren testimonis d’una visita d’obra presidida pel delegat del govern Joan Rangel, on autoritats i tècnics es mostraren visiblement complaguts d’haver guanyat el primer pols judicial, arran de la decisió del fiscal d’urbanisme de Barcelona d’arxivar la denúncia de la plataforma, que manté oberta la demanda contra l’Ajuntament interposada al jutjat contenciós administratiu de la capital el passat 8 de Juny. El 29 de Juliol del 2009 un grup de sitgetans, convidats pel Consorci del Patrimoni, tingueren l’oportunitat d’assistir a la presentació del projecte de reforma de Josep Emili Hernández Cros i de veure per primera vegada la representació virtual dels canvis que l’arquitecte plantejava per la façana de mar. Una imatge prou coneguda i questionada. Des d’aleshores han passat força coses que la secció ha intentat relacionar amb la intenció de reflectir dos posicionaments públics molt clars, i un de personal que també vol ser-ho, no sense questionar alguns aspectes de la proposta ni sense que això suposi caure en la militància o el maximalisme. No reiteraré les meves preferències ja manifestades vers el projecte actual, ni tampoc el meu respecte, que continua inalterat, cap als representants de la plataforma que sempre han defensat allò que consideren de llei, des d’una posició de coherència conservacionista perfectament legítima i respectable des del punt de vista del criteri metodològic. Comptat i debatut, el millor que li ha pogut passar a Sitges és haver tingut l’oportunitat única d’intervenir en l’imparable degradació ruinosa que vivia l’entorn del Cau Ferrat i el Maricel, i el pitjor, com els fets ho demostren, és no haver pogut, volgut o sabut resoldre el pecat original d’una solució nascuda des de la manca de consens, i que avui les circumstàncies potser possibilitaran reconduir no sense d’altres complicacions tècniques i/o administratives. La perseverància i la tenacitat de la plataforma, unida a l’opinió majoritària contra el mur-cortina de vidre, i, per sobre de tot, la clau de volta que ha significat el canvi polític propiciat per les eleccions del passat 22 de Maig, han obert un nou camí. La nota de premsa és prou clara: Tant l’alcalde de Sitges com els altres membres presents a la reunió es van mostrar predisposats a modificar el projecte per tal de retornar als edificis del Cau Ferrat, la Casa Rocamora i el Maricel de Mar, l’esplendor i la bellesa original que els van convertir en elements primordials del patrimoni sitgetà. El retorn als origens es basaria en tres línies d’actuació bàsiques, que enumero sense entrar en detall, perquè són prou conegudes. Primera: eliminar l’elevació de 35cm del terra del primer pis del Cau Ferrat, pel que suposa d’alteració de l’espai interior. Segona: reconstruir Can Rocamora tot recuperant la façana de l’any 1915, en el que podria interpretar-se com la proposta més historicista, atès que estariem parlant d’un element que va ser molt modificat a mitjans dels 70. I tercera: eliminar les rampes i la galeria exterior de vidre que el projecte contemplava pel Maricel, i que la plataforma sempre ha considerat innecessària, irrespectuosa, antiestètica i atemptatòria als objectius que exigeix una actuació com la que ens ocupa. Què passarà a partir d’ara? Difícil de respondre. Les noves intencions semblen definides, i hi ha el compromís ferm de reconduir les obres sense aturar-les. Malgrat tot, a la vida real, i en el context d’incertesa general en el qual ens movem, i on concorren vàries institucions, qualsevol canvi, per benintencionat que sigui, no deixa de generar respecte. Hi ha compromisos per escrit, un projecte aprovat -i de moment no questionat legalment- adjudicacions signades, i qui sap si possibles indemnitzacions que puguin generar-se...

Dimecres, 13

Es fa pública l’herència enverinada de l’Ajuntament: 65 milions d’euros de deute. Gairebé 11.000 milions de les antigues pessetes. Un disbarat, vaja, i això que és una mica menor –i no és cap consol- del que havia assenyalat CiU a finals de la passada legislatura, quan assegurà que tenia fòrmules per a redreçar-lo sense tocar els impostos, més enllà de la revisió cadastral emparaulada pels seus antecessors, que mai el quantificaren amb aital magnitud quan manaren. I així ens ha anat. Mentre els mitjans ho resumeixen amb un Sitges en quiebra, Jordi Mas es trenca la closca per a fer quadrar allò que sembla inquadrable, i davant de les càmeres de TV3 deixa anar un ens en sortirem amb l’ànim del qui s’agafa a un inevitable ferro roent. No és l’únic marrón de la setmana. L’Eco del passat dissabte afirmava: 429 aspirants a sis places de policia local. I a l’exàmen, que no hi assistiren tots, n’aprovaren 4. Des de fora, no cal tenir dos dits de front, ni tant sols un, per a encuriosir-se o malfiar lliurement. O bé la policia cercava doctors honoris causa per a la comissaria, o bé el sistema educatiu ha fet estralls durant dècades, o bé.... vostès ja m’entenen. Ningú del tribunal es va sorprendre? S’ha obert una revisió del procés.

Crònica local
Eco de Sitges, 9 de Juliol

El primer ple

« L’organització que ens hem trobat té molts càncers, té molts forats. »

Jordi Mas, 4 de Juliol.

Dissabte, 2. Nit.

Nit bulliciosa. Poetes al Retiro, revetlla a les Cases Noves, l’Atlàntida oberta de nou –amb vulneració de precinte inclosa- i... i una multitudinària vetllada als jardins del Prado, que fou sensacional en el vessant artístic i memorable en l’emocional. Es començà recordant Deli Carbonell –ja han passat sis mesos i el moment balcó s’acosta- i s’acabà brindant per Josep Vadell, mentre Ricard Gili entonava el What a wonderful world d’Armstrong al capdavant d’una Locomotora negra en plena forma. Pel que ha fet i pel que fa, i pel que ha estat i pel que és, Vadell va rebre una pluja d’aplaudiments i mostres d’afecte sinceres, que responen a tot allò que ha sembrat a partir de la seva passió per la música en general, i pel jazz en particular. Lluny de l’esnobisme que massa sovint acompanya als entesos, en Josep ha tingut la vocació d’acostar la cultura musical de qualitat al gran públic, fins i tot quan fer-ho suposava obrir camins inexplorats i haver de convéncer als recelosos. En el context actual es troben a faltar persones així.

Diumenge, 3. Matí.

Els acampats han aixecat el campament, i a la Fragata aterra la viva expressió de la seva antítesi: la caravana luxosa i descaradament hedonista dels vehicles del ral.li de milionaris six to six motor day. Quilòmetres enllà, Joan Tutusaus deixà a Campdàsens un pregó-manual de bones i males praxis en la gestió i l’actitud vers els entorns naturals, que cal rellegir i subratllar, perquè ve d’algú que ha estimat la muntanya, i el Garraf, des d’una actitud activa i compromesa, heretada dels qui l’han acompanyat des de les beceroles.

Dilluns, 4. Vespre.

Quants i quins càncers deuen ser aquests que el regidor d’hisenda manifesta haver trobat a l’organització municipal? S’enumeraran algun dia? Fins a quin punt afecten al moll de l’ós del funcionament de la institució? Són extirpables? Com?. Vet aquí la declaració més cridanera del, per altra banda, molt tranquil ple del cartipàs, que abordà algunes de les primeres mesures relacionades amb l’aprimament de l’estructura de la casa gran, que, per altra banda, han permès començar a satisfer els deutes compromesos amb els petits proveidors. Les dades sobre aquest cop de cap necessari i elogiable les han pogut veure publicades a l’Eco de la setmana passada, i també varen ser motiu de debat al saló de plens, amb petit ball de xifres per variar. A la primera sessió de qualsevol legislatura –que enguany ha vingut acompanyada d’una excel.lent decisió sobre l’administració dels torns de paraula- li correspon, entre d’altres assumptes, posar sobre la taula les dedicacions dels regidors, els seus sous, o aquelles (poques avui) contractacions immediates que formen part del que se’n diu personal eventual d’assessorament especial, o, en llenguatge col.loquial, càrrecs de confiança. De manera inevitable i recorrent, cada any de canvi en el govern aixeca una comprensible curiositat –salpebrada de morbo- sobre com poden haver quedat les coses en aquest àmbit. Em permetran un paral.lelisme. Sovint, tinc la sensació que això de les reduccions de les estructures organitzatives té punts de contacte amb els règims per a aprimar-se. Qui més pesa més quilos pot reduir i, en conseqüència, pot mostrar la seva satisfacció pels resultats obtinguts per petits que siguin, tenint en compte que el procés serà lent i el pes ideal potser no s’aconseguirà mai. Com ja s’ha comentat amb escreix aquí, la casa gran sitgetana estava més inflada que el globus dels Montgolfier, pel que les iniciatives preses pel govern de la nova majoria han esdevingut, a més d’imprescindibles, protagonistes dels primers balanços positius que l’estratègia demana publicitar. I, com era previsible, la questió de les remuneracions dels càrrecs electes o de lliure designació no ha estat aliena a aquesta benvinguda política de recessió. Així, i per a simplificar l’assumpte, hem passat de les pagues estratosfèriques i en alguns casos siderals del passat, a uns sous entre elevats, generosos i raonables a seques del present, la qual cosa significa una evidentíssima millora, però permet encara reflexionar sobre si la mesura pot respondre al context econòmic i social que vivim, on els ciutadans demanen als polítics gestos contundents d’austeritat i contenció. Per enèsima vegada ens trobem, doncs, en la tesitura de valorar allò que pot ser molt, poc o suficient, en base a casuístiques molt diverses. O si no, vet aquí la pregunta repetida: és molt o poc un sou brut anual de 53.426€ per un alcalde? i un de 47.727 per un tinent d’alcalde a dedicació plena? o un de 42.954 per un tinent d’alcalde amb una dedicació del 90%? I un de 50.000 i un altre de 64.000 per dos càrrecs eventuals? o un de 40.205 per un regidor a dedicació plena, o de 20.102 per un regidor a un 50% de jornada? En xifres absolutes, dóno per segur que vostès ja han fet la valoració, però compte perquè tampoc no seria justa sense ponderar altres factors que hi intervenen i singularitzen cadascun dels casos.

Malgrat tot, la secció es permet plantejar tres desideratums conceptuals que, amb tots els matisos incorporables, creu que seria bo perseguir. Tres pensaments en veu alta, que poden agafar-se o llençar-se sense problema, perquè tampoc la seva execució depèn d’una sola competència. Primer: abans, ara i sempre, i llevat d’aquells casos on la remuneració vingui establerta per un procés de selecció extramunicipal, ningú a l’Ajuntament no hauria de cobrar més que l’alcalde. Fes-t’ho com vulguis que diria aquell. Mal que sigui per una simple questió de valoració de les responsabilitats jeràrquiques davant d’aquelles petites o grans coses que succeeixen al municipi. Qui més responsabilitat té és qui més ha de cobrar. Així de simple, i, en principi, relativament senzill d’aplicar en aquest cas. Delimitat el sostre, només cal marcar el límit inferior, que, en el cas del govern de la nova majoria, ve donat pels tres regidors sense dedicació, que cobraran per assistència a plens o a d’altres obligacions del càrrec. Segon: més enllà del barem de la dedicació –i admetent que l’eufemístic 90% d’un bon sou no deixa de ser un bon sou- en el futur seria bo que, a l’hora de proposar retribucions, el sistema prengués major consideració a l’equilibri entre el valor de la condició i el valor de la capacitació dels càrrecs electes. Ningú no neix après. Per tant, podria plantejar-se que cobréssin més aquells que, o bé per expedient acadèmic, o en el seu defecte per experiència professional, puguin demostrar un coneixement suficient per a desenvolupar amb garanties les seves funcions en les àrees competencials que els corresponguin, davant d’altres que encara estiguin per foguejar, i que ja tindran temps per a ser recompensats si demostren meréixer-ho. Tercer: arribarà el dia en que la llei haurà de considerar sancions vers aquells gestors dels béns públics que, d’una forma manifesta, hagin menystingut les conseqüències per a la col.lectivitat de les seves actuacions poc mesurades o poc escrupoloses. Cal erradicar la lleugeresa amb la qual l’expressió « ja pagarà el qui vingui » va irrompre en el discurs de la gestió pública, pervertint-ne la gènesi.

Crònica local
Eco de Sitges, 2 de Juliol

Parèntesi floral

Abans la secció no retrobi la crònica política, amb algunes notes prou interessants que ocuparan l’espai de la setmana vinent, necessitava desoxigenar una mica l’assumpte. Em vindrà bé, doncs, aprofitar el relat del sempre benvingut Corpus. Vagi per endavant una conclusió: per no haver-hi ni un euro –que no hi és- la festa ha sortit digníssima, i vull creure que, com en la majoria d’ocasions, on no han arribat els diners ha arribat la voluntat d’aconseguir-los, o de maldar per a que almenys no anem enrere en allò fonamental. Potser valdria la pena, ara que s’ha encetat una època de reflexió sobre les prioritats, intentar saber de debò què en vol fer Sitges del Corpus, en el marc dels recursos públics que es destinen a tots els esdeveniments del nostre calendari anual, i en el d’aquest perenne rum rum de mig desencís, que torna cada Juny i que només acostuma a contrapesar els evidents esforços que un grapat de vilatants estan fent per a mantenir-lo, i la joia de reviure alguns dels moments impagables de l’any, que en alguns casos -llegeixi’s l’enorme espectació generada per la primera sortida dels gegants- van més enllà de la litúrgia. És o segueix essent el Corpus una de les nostres festes de capçalera? Si ho és, val la pena donar-li l’impuls que mereix? La pregunta no du la resposta implícita. Es pot pensar que les coses ja estan bé com estan, i punt.

Dissabte, 25. Vespre. Rovell de l’ou.

Entre les tres parelles de gegants, les autoritats, i un alcalde que inexplicablement descuidà la sempre aconsellable disciplina amb les normes del protocol, Núria Carbonell clamà amb un puntet d’emoció «Lluiteu per la festa », en el que esdevingué l’enèsima crida pública i motivadora vers la potenciació del que ha estat un dels leit motiv de la seva vida personal i familiar, per tot un seguit de motius que desgranà en un pregó molt proper en el plantejament, directe en la vivència i sense escarafalls semàntics. Mentrestant, al carrer, davant l’impacte de les inefables multituds dels dissabtes al vespre, hom diria que no cal promocionar res enlloc, perquè la gent ve sola, sàpiga o no les raons que l’han portat a Sitges. Són els miratges de les massificades tardes d’estiu. Al Cap de la Vila, ben aprop dels primers elements de l’altar a punt d’ésser col.locats, en Fal.luch i la Laia esperaven, avorrits, l’engrescada arribada dels gegants de la vila i els cubanitus ballant pel carrer Major. De nou, l’inici de la cercavila de la vigília ha tingut anècdota, relacionada enguany amb la confusió sobre el punt de partida del recorregut, que va permetre fer-la petar amb els comentaris de sempre sobre el què, el qui, el quan i el com.

Diumenge, 26.

Una reflexió anecdòtica: Què hagués pensat Ventura Gassol si, el 14 de Juny del 1936, algú li hagués predit que, setanta-cinc anys després, una de les taules de la biblioteca que inaugurava aquell dia serviria d’altar per a una cerimònia religiosa? Altres preocupacions deuria tenir l’aleshores conseller de cultura de la Generalitat republicana. Segurament per tot el que va venir després, la memòria històrica no ha fet prou justícia al paper fonamental que tingueren els responsables d’aquell govern de Catalunya, a l’hora d’establir un sistema nacional d’escoles, biblioteques i museus, conceptualment impecable i nascut d’una veritable convicció del valor insubstituible que la cultura, el coneixement i l’educació té per a una societat. La seva visió encara deixa més en evidència on poden estar els fonaments socials de la crisi de que vivim avui. En qualsevol cas, i assumint com a bastant insuperable el Cap de la Vila retirista del 2010 -des de la inevitable comparació amb el referent immediat- l’equip de les biblioteques, amb l’ajut inestimable d’una colla de col.laboradors bregats amb solvència en questions artístiques, ha bastit un disseny que respon molt bé a l’esperit de l’equipament: una elegància relaxada, discreta i (molt) sòbria, desplegada sobre un motiu floral inspirat en les rajoles del veterà paviment hidràulic de la sala de lectura, i sota una gran rèplica d’un dels finestrals de l’edifici, que, de fa anys, serveix de logo identificatiu en el material de difusió de la biblioteca. Excel.lent, tenint en compte les circumstàncies.

Xino xano, faig camí cap al romàntic. Tres constatacions més. Primera : els dos trams del carrer Jesús tomben d’esquena. Segueixen essent el model a seguir en mestratge catifaire. Segona : sort té la festa de la canalla de les escoles. Tercera : tantes simpàtiques tisores de flor al carrer de la Palma poden interpretar-se d’alguna manera?. Ja al pati de la casa Llopis, un dels pocs petits oasis urbans que ens queden, l’ou balla. No amb l’impuls del seu company del Maricel, però hi posa intenció i fa l’efecte. Dins, a la sala dels magnífics diorames amb escenes costumistes de la vida burgesa, es projecten dues filmacions prou interessants. La primera es deguda a la proverbial inquietud fílmica de Fric Malagelada, que captà una gran varietat d’instantànies del Corpus de 1964, impossible de passar inadvertides a la curiositat dels ulls d’avui, pel munt de detalls i de personatges que les generacions de més edat identifiquen sense complicacions. Entre ells, un Josep de l’Eco 47 anys més jove posant clavell. L’ambientació musical de les imatges, feta, com l’edició, per Josep Maria Alegre, és magnífica i es basa en una versió a piano sol del popularíssim himne del congrès eucarístic internacional, celebrat a Madrid el 1911. Sí, el « cantemos al amor de los amores, cantemos al señooooooooor », amb lletra original del pare agustí Restituto del Valle i música del mestre Ignacio Busca Sagastizábal, ha complert el centenari, i continua essent el referent tradicional per aquestes dates. Finalitzada la pel.lícula de Malagelada, complementà el programa doble un documental produït per l’empresa Herga Films, dirigit per J.A. Rivero i que podriem situar en la mateixa època dels Corpus en dijous, de la venda de manats de clavells en parades de carrer, i, obviament, de l’eclosió del turisme de sol i platja. En rescato un diàleg protagonitzat per dues veus d’home sense identificar. La primera pregunta: Cuándo empezaron a construir las alfombras con dibujos? La segona respon: Seguramente, después de la guerra de liberación. Comprensible, Espanya vivia els 25 años de paz...

Al vespre, una altra estampa clàssica, la de la processó tallada. Molt tallada, talladíssima. Un petit desastre que deixà les senyores perdudes en ple carrer Jesús. O sia, sense poder fitar ni els gegants davant ni la custòdia darrera. Qui diu que les processons van tallades només per Festa Major? A l’altre extrem, un motiu per a l’esperança: a les nenes i els nens de la comunió ja no els disfressen de mariner arriat i de núvia precoç, i es presenten com el que són, nenes i nens. I el dia es clou amb la primera ballada final de l’any, que és, a la vegada, una de les més maques per l’actitud de tothom, per la llibertat de moviments, o pel retrobament d’il.lusions renovades... Ha començat el compte enrere en el rellotge de la Festa Major.

De tornada a casa em trobo amb la dona a qui alguns assenyalen -arran del canvi de truita- com a possible, probable, hipotètica titular d’una cadira amb important responsabilitat patrimonial. Ella m’assegura, i la crec, que no ha parlat amb ningú d’aquesta especulació. Seguim sent un poble petit per a la rumorologia equívoca. En qualsevol cas, la interessada ha hagut de tornar a obrir velles carpetes de documentació. Seran necessàries sembla. Arrieros somos.....

Crònica local
Eco de Sitges, 25 de Juny

Questió de confiança

Amigues i amics lectors, imaginem-nos per un moment que algú els encarrega una feina de responsabilitat trascendental per a la seva trajectòria professional, i que, pel que sigui, no poden fer-la sols. Probablement, la lògica els aconsellarà que cerquin algú amb qui confïin, per a poder assolir els objectius amb un mínim de garanties, i li paguin en conseqüència. D’entrada sembla senzill, i en el fons ho és. El cert és que en la vida real, com també en la política, no han canviat tant les coses com per a poder dir sense embuts que, en un món ple de malfiances, ningú no necessita al costat persones en qui confiar a l’hora de poder tirar endavant determinats projectes. Malgrat tot, en l’època on la indignació ha substituït l’eufemística desafecció, les males praxis i les inèrcies endogàmiques del sistema han devaluat a la mínima expressió la consideració vers les/els càrrecs de confiança o de lliure designació en l’àmbit de les institucions públiques, fins al punt que, durant la passada campanya electoral, alguns partits abogaven per a eliminar-los sense dubtar, tot posant en evidència que la confiança, com assenyala la dita, pot fer fàstic si es banalitza utilitzant-la d’argument per a fonamentar contractacions o trasllats que no sempre poden justificar-se, i que poden acabar convertint allò inicialment raonable en un pou descontrolat de coneguts o saludats amb més càrrecs que capacitació per a exercir-los. No dic res de nou, i la temptació mai no deixa d’assetjar l’ètica dels governants, que, per mor d’una confiança mal entesa o pervertida en el seu valor original, poden esdevenir responsables d’una llista molt llarga de persones de la corda que, des de fora, no seran vistes amb la mateixa empatia que des de dins, i permetran manifestar molts dubtes sobre fins on arriba la línia d’afinitat successoria de primer, segon, o tercer grau a l’hora de designar-los o ficar-los en determinats llocs claus, pagats amb diner públic. El secret, per tant, és trobar la mida justa i necessària en un món que l’ha mig perduda.

Serveixi per a continuar una mitja sentència: la confiança –aquella que, per coherència, pot decidir alguna contractació però no moltes- no s’atorga, es guanya. O, si més no, no és convenient atorgar-la a ningú que no se l’hagi guanyada a pols, perquè tampoc no es pot comprar ni vendre com a virtut que és. Si no ho creuen, provin a comptar el nombre de persones per les quals posarien la mà al foc, i és probable que els costi formar un grup minimament nombrós. Sigui com sigui, en aquests dies de recol.locacions i relleus, volguts per uns o decidits per altres, i superada la curiositat de la difusió del cartipàs municipal –temps hi haurà per a parlar-ne un cop s’oficialitzin responsabilitats i dedicacions en el primer ple de la legislatura- ha sorprés gairebé més que el propi cartipàs la composició del pinyol que envoltarà Miquel Forns, tot i que no s’ha fet públic en cap moment. Partint d’un dels cinc punts prioritaris del programa de CiU, com era el de reduir dràsticament la despesa en càrrecs de confiança (sic) vet aquí un alcalde que, com tots els governants d’abans, d’ara i de sempre, pot ser esclau de les promeses o declaracions categòriques fetes amb anterioritat a la presa de possessió, cercarà complicitats de projecte amb persones que li mereixen crèdit, i farà els passos administratius necessaris per a tenir-les al costat. D’entre elles, la gran majoria de la casa, una ha despertat certa, i lògica, sorpresa. O almenys així ho he copsat en un grapat de converses de les que demanen opinió, des d’una pregunta intencionadament encarrilada vers el recel. L’alcalde, a qui no li ve de gust parlar del passat -quan mai no es pot arraconar en l’anàlisi del present- ha mogut una fitxa arriscada, tot incorporant de mà dreta a la mateixa persona que, en la Santa Tecla del 2007, fou epicentre del debat públic arran d’uns fets que encara es mantenen vius en el record de molts, i que l’abocaren a passar amb estoicitat una solitària travessa en el desert, gràcies a la qual servidor va poder conéixer la veritable personalitat que s’amagava sota el paper d’aquell Llucifer transgressor i d’actituds poc o gens defensables en alguns casos. Des d’aquesta experiència subjectiva -que no expresso amb la intenció d’exercir la pública defensa de ningú, sinó perquè entenc que no seria just obviar-la per part meva- el cronista només els pot confessar que l’alcalde s’ha buscat un secretari de pedra picada, conviccions personals fermes, i allunyat d’actituds impostades i falses hipocresies, però a qui li caldrà lluitar, a la vegada, contra una imatge questionada bastant extesa que, hores d’ara, no l’ajuda ni a ell ni al seu mentor. En conseqüència, aquí tot també està per a demostrar a partir d’ara, segons es faci, o no, allò que es va assegurar que es faria, o s’actui repetint, o no, aquelles maneres de fer tan explícitament criticades quan les exerciren els altres amb anterioritat. De moment, a dues setmanes de l’onze de Juny, es respira molt de silenci, salpebrat amb alguna petita notícia: l’alcalde tornarà al despatx de l’Ajuntament. Els veïns en parlen. No es pot estar lluny del rovell de l’ou si hom vol tocar de peus a terra. Ai, si el mostrador de Can Quildo parlés!

Dissabte, 18. Tarda

Tot i que vivim dins del periode dels 100 dies consuetudinaris de gràcia pel nou govern, fora de les parets de la casa gran, o de les del Sitges Reference/Pruelles-o-el-que-sigui, la vida segueix, i, per enèsima vegada quan arriba el bon temps, posa contra les cordes la nostra sensibilitat. Dos detalls només. El primer de paisatge. La façana és grisa, molt grisa, horrorosament grisa. D’un gris clergyman llis, monòton i sense màcula que ofèn la retina i torna a mostrar la debilitat de la norma, en cas d’existir. A la cantonada Parellades/Bonaire ha arribat un núvol amb poques ganes de marxar, i no és, precisament, discret en el tamany ni en presència dins del paisatge urbà. No es tracta ara de fer valer l’esgotadíssim renom de la Blanca Subur per a emprenyar-se, només cal lamentar que qui ha escollit el color no hagi mirat al seu voltant amb la mínima, desitjable o exigible atenció. Segon. Tot i el pas dels anys, continuem tenint una assignatura no resolta: evitar la progressiva degradació dels nostres espais públics, víctimes d’actituds incíviques cronificades de fa temps. Deixo sobre la taula el debat sobre la presència dels acampats a la Fragata, perquè crec que, per moltes raons, no es pot contemplar des de la mateixa perspectiva que la que donen les sensacions que es desprenen d’una passejada que, en el fons, no difereix en excès de la de fa un any. Per exemple, aquella quincalleria que es va començar a vendre al recó de la calma, als voltants de la parròquia o a les escales de la Punta, ha consolidat la seva expansió de la manera més impune al davant de la Sirena, mentre segueix al carrer Parellades, i ja ha arribat…al Cap de la Vila, configurant un espectacle ben poc edificant. A baix a mar, tampoc no hi ha hagut canvis, de moment. Àpats amb taula, cadires o estora als parterres, automòbils aparcats per tot arreu i una vegetació que demana a crits que la podi qui pugui, si algú pot podar-la, perquè hom diria que fa mesos que les tisores no passen per allí. I acabo amb una evidència malaurada: el bus marítim és una andròmina de xassís inflat pintat de blau celestial, que té l’encant on Sitges té els diners. O sia, enlloc.

Bon Corpus !

Crònica local
Eco de Sitges, 18 de Juny

L’home que somniava amb ser alcalde

Sitges comença en les persones, en cada persona concreta, en cada família concreta. Una societat avançada es mesura també per la capacitat de millorar la vida de les persones. Aquesta serà la nostra voluntat d’esdevenir.

Miquel Forns, 11 de Juny.

En dos dies he vist plorar dos alcaldes. Bon promig. No passa res, el plor no té color ideològic, i la secció el defensa, dins d’uns límits es clar. Fins i tot en faria un elogi en aquells casos on s’esdevé d’aquesta manera tan sentida, sincera i poc raonada, perquè ens fa més humans, mal que sigui davant d’aquells dissortats que gairebé no ploren mai. El primer dels plors correspon a un home despullat del càrrec i revestit de ciutadà de peu, en un procés ràpid, inusualment accelerat per la difícil assumpció de les circumstàncies i de les responsabilitats questionades, que han deixat marca a l’ànima. El segon prové d’algú feliçment desbordat pels esdeveniments, que avui es troba en aquella posició anhelada de fa anys, i a la qual hi ha arribat amb els colzes sense blaus. L’un tornarà a l’escola, i l’altre deixarà la biblioteca per a ficar-se de ple en una etapa vital tan dura com volguda. Baijet s’acomiada defensant el dret a que sigui compresa la seva legítima llibertat individual, i sorprenent una vegada més als qui ja se sorprengueren en el seu dia, quan l’escoltaren dient que desitjava que arribéssin les eleccions perquè Sitges necessitava un canvi de dinàmiques, o quan presentà una llista que encara alguns intenten entendre, o quan marxà a casa perquè estava molt trist (sic) la nit del 22 de Maig, mentre part de la militància s’indignava amb l’actitud del cap de la llista més votada. Qui sap si el candidat/alcalde cremà massa aviat la seva condició, tenint en compte que li quedaven, des del punt de vista orgànic, papers per a desenvolupar i explicacions per a donar. Un final agredolç, per una carrera que ha acabat com la carrossa de la Ventafocs.

Avui, però, el protagonista és Miquel Forns. L’home del qui més o menys tothom té anècdotes per a recordar, i que fa quatre anys -en una comentada portada de l’Eco- se’l pogué veure rebent de mans de Jordi Baijet les claus del pis d’un dels motels de carretera que “La Caixa” construí a la Plana Est, ja és alcalde. Ho somniava, com aquell que pot somiar ser Llucifer, Carnestoltes o pregoner del 2025. Ens trobem, doncs, davant d’un cas singular, vist que la imatge dels polítics passa per hores baixes, i, en conseqüència, les vocacions, almenys les tan primerenques, no deuen sovintejar. Més enllà dels resultats, les travesses i els pactes ja analitzats, la persona que ha il.lusionat de sempre ser alcalde, i que s’ha guanyat a pols una bona imatge pública, té dret a ser-ho si les circumstàncies li ho possibiliten? La secció creu que si, mal que sigui per a posar de manifest els valors fonamentals de la perseverança i la tenacitat a l’hora d’intentar assolir els objectius que hom vulgui proposar-se a la vida, vingui d’on vingui. El dissabte feia un bon dia, no excessivament calurós, i, ja de bon matí, s’intuïen les sensacions inherents a l’inici d’una legislatura de canvi. S’acostuma a notar perquè, en aquest impasse entre governants, les inèrcies són unes altres, però no són noves. Ni noves ni velles. Són cícliques com tantes d’altres que mouen la condició humana. Així, els que treien pit fins fa quatre dies ja no el treuen, perquè el comencen a treure d’altres. Els qui creien que ja no valia la pena reivindicar-se amb els que han marxat, es reivindiquen amb els que acaben d’arribar. Els qui havia costat de veure en els darrers dotze anys es tornen a fer visibles i, finalment, hom s’adona sense esforç que desembarquen per a prendre mides els qui, a partir d’ara, assumiran noves responsabilitats, des de dins o des de fora, o des d’ambdós costats de l’òrbita dels qui manaran. De la mateixa manera, la lògica de les estratègies inicials de qualsevol nou govern es desenvolupa sota aquella extrema prudència dels qui no volen donar un pas en fals, ni deixar anar una declaració fora de lloc, ni mostrar signes externs d’inexperiència, per no vessar-la i evitar judicis des de la malfiança. Llei de vida.

Respecte les anteriors, la del 2011 va ser una sessió d’investidura més carregada d’emotivitat, i l’alcalde, obviament, hi va tenir molt a veure, perquè ell mateix, i a plena consciència, va posar la pròpia sensibilitat contra les cordes. Abans, vet aquí un petit, i desordenat, anecdotari. Primer: si mai volen quedar bé en públic, i no saben a què o a qui recórrer, pensin en Martí i Pol. L’insigne poeta tant ha servit a Guardiola per a expressar la seva filosofia, com a Antoni Caballero per a acomiadar-se o al nou alcalde per a presentar-se. No falla. Segon: Dels 21 regidors només dos juraren, Llombart i Castillo, la resta prometeren, i dels que prometeren dos ho varen fer per imperatiu legal, Mireia Rossell i Magí Almirall, i dos més hi afegiren una apel.lació al sentiment nacional, Elena Redondo i Òscar Ortiz. Tercer: A diferència del detall que tingueren CiU i PP amb Sandra Rubí, Isaac Bielsa i Ramon Artigas, en un perfecte exercici d’abstracció el PSC oblidà tothom. Ni una paraula d’agraiment pels regidors sortints de la plaça de l’hospital, i ni una sola referència vers Jordi Baijet després de vuit anys. Vaja, que algú va pensar que calia un sever càstig verbal, i l’aplicà immerescudament i sense condescendència, mentre assistiem al desconcertant episodi de la glossa de Mercè Espada com a inesperada candidata del partit a l’alcaldia. Així fou com, paradoxes de la vida, les millors paraules vers l’exalcalde van venir de part del seu successor, que tampoc no va oblidar als predecessors en el càrrec, d’un costat i de l’altre. Quart. Per primer cop, o almenys des que el cronista recorda, la mesa d’edat ha estat constituïda per dues dones. La presidenta, Carmen San Miguel, protagonitzà un impagable instant quan, a l’hora de demanar la presència dels regidors per a votar als candidats a batlle, rebatejà el segon cognom de Magí Almirall amb la pronuncia anglosaxona de Hill. Oh my God! Where is the soca-rel of that lady? deuria pensar més d’un. Cinquè: bon nivell general dels discursos, on la majoria de portaveus expressà, des del fair play, les raons del vot i el posicionament de futur. Amb tot, no se jo si Ricard Vicente es trobà especialment còmode en el paper de lector d’un text de raonable argumentari, però excessivament eixut pel tarannà del regidor. O potser m’ho semblà. Sisè (anecdòtic): la sessió no es tancà, o l’alocució de l’alcalde la tancà de facto. Una intervenció, aplaudida per tothom i formalment impecable, en la qual si es descuida la segona part escombra la primera a cop de pàgines viscudes. Per un moment, la imatge del pregó de Festa Major es barrejà entre els records de la polleria del carrer Sant Pau, i el ressó dels morterets que saludaren l’elecció de l’alcalde. Excessiu? Deixem-ho en una concessió permisible vista la càrrega entendridora del matí. M’estimo Sitges sense mesura diu l’alcalde, que, en una visió contemporitzadora de la gestió pública, reblà el clau amb una declaració mig lapidària i comprometedora: Hem de deixar enrere altres temps. Fora partidismes, models sectaris i endogàmies de partits. Queda bonic, sens dubte. Veurem si la vida real ho confirma.... o no.

Sort a tots. La seva, en el fons, serà la nostra.