dijous, 14 de juliol de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 16 de Juliol



VentdelCau 3 i 1/2


Dilluns, 11. Matí

Si a Bergman i a Bogart sempre els quedà Paris, a nosaltres sempre ens quedarà el turisme i l’hostaleria, amb tots els matisos i questionaments que hi vulguin afegir a l’entorn d’aquest Sitges que vol i dol. El Sitges que vol sobreviure a la crisi i a qui li dolen – o s’empassa amb l’estoicisme propi de la convicció o de la obligació- algunes de les conseqüències de la pressió extensiva i intensiva que les multituds imposen en els espais públics. Del preu, en definitiva, d’ésser, o de voler ser, etern pol d’atracció del lleure. La celebració de la Gay Pride ha estat, en aquest sentit, un bon termòmetre de l’ambivalència. En un plat de la balança hi ha l’èxit indiscutible d’assistència, que deuria repercutir, o almenys així cal suposar-ho, en l’economia local. A l’altre, la reflexió que em deixava un antic gestor públic sobre si es fan els números com s’han de fer, o si tenim una certa tendència a deixar-nos enlluernar pels esdeveniments que s’organitzen a la vila sense analitzar-ne massa el sentit final dels mateixos, o les obligacions i contrapartides que suposen per al municipi, des del punt de vista de la seguretat, la neteja o la cessió o lloguer d’espais per exemple.... No és un mal pensament, sempre i quan s’utilitzi per a fer una anàlisi equilibrada de la realitat, i no únicament per a mossegar la que, després de l’ensulsiada del totxo, torna a ésser la principal font de l’economia local, agradi o no. Més enllà de l’experiència dels grans esdeveniments, seria bo destacar una dada esperançadora. D’un temps ençà, estan obrint o reobrint un seguit de petits establiments en l’àmbit de la restauració -que no goso relacionar per a no deixar-me a ningú- regentats per sitgetans amb empenta i ganes d’apostar pel producte, l’entorn i el servei de qualitat. I això feia anys que no succeia amb la cadència del present. Sembla, doncs, haver-se trencat una perillosa tendència que el sector havia assenyalat amb molta preocupació en la trobada anual del gremi, pel que tenia d’expressió gràfica d’un incert futur franquiciat per la manca de renovació generacional. Tant de bó l’esforç de tants emprenedors es vegi recompensat amb els bons resultats que mereixen.


Dilluns, 11. Vespre

Punt d’inflexió en el projecte de remodelació dels museus, segons es despren del comunicat de la plataforma, on fa balanç de la reunió amb l’equip de govern i l’arquitecte municipal Albert Bargués. Abans de posar-m’hi, on ho havia deixat? L’u de Març, en vigílies de Carnaval, quan els mitjans de comunicació foren testimonis d’una visita d’obra presidida pel delegat del govern Joan Rangel, on autoritats i tècnics es mostraren visiblement complaguts d’haver guanyat el primer pols judicial, arran de la decisió del fiscal d’urbanisme de Barcelona d’arxivar la denúncia de la plataforma, que manté oberta la demanda contra l’Ajuntament interposada al jutjat contenciós administratiu de la capital el passat 8 de Juny. El 29 de Juliol del 2009 un grup de sitgetans, convidats pel Consorci del Patrimoni, tingueren l’oportunitat d’assistir a la presentació del projecte de reforma de Josep Emili Hernández Cros i de veure per primera vegada la representació virtual dels canvis que l’arquitecte plantejava per la façana de mar. Una imatge prou coneguda i questionada. Des d’aleshores han passat força coses que la secció ha intentat relacionar amb la intenció de reflectir dos posicionaments públics molt clars, i un de personal que també vol ser-ho, no sense questionar alguns aspectes de la proposta ni sense que això suposi caure en la militància o el maximalisme. No reiteraré les meves preferències ja manifestades vers el projecte actual, ni tampoc el meu respecte, que continua inalterat, cap als representants de la plataforma que sempre han defensat allò que consideren de llei, des d’una posició de coherència conservacionista perfectament legítima i respectable des del punt de vista del criteri metodològic. Comptat i debatut, el millor que li ha pogut passar a Sitges és haver tingut l’oportunitat única d’intervenir en l’imparable degradació ruinosa que vivia l’entorn del Cau Ferrat i el Maricel, i el pitjor, com els fets ho demostren, és no haver pogut, volgut o sabut resoldre el pecat original d’una solució nascuda des de la manca de consens, i que avui les circumstàncies potser possibilitaran reconduir no sense d’altres complicacions tècniques i/o administratives. La perseverància i la tenacitat de la plataforma, unida a l’opinió majoritària contra el mur-cortina de vidre, i, per sobre de tot, la clau de volta que ha significat el canvi polític propiciat per les eleccions del passat 22 de Maig, han obert un nou camí. La nota de premsa és prou clara: Tant l’alcalde de Sitges com els altres membres presents a la reunió es van mostrar predisposats a modificar el projecte per tal de retornar als edificis del Cau Ferrat, la Casa Rocamora i el Maricel de Mar, l’esplendor i la bellesa original que els van convertir en elements primordials del patrimoni sitgetà. El retorn als origens es basaria en tres línies d’actuació bàsiques, que enumero sense entrar en detall, perquè són prou conegudes. Primera: eliminar l’elevació de 35cm del terra del primer pis del Cau Ferrat, pel que suposa d’alteració de l’espai interior. Segona: reconstruir Can Rocamora tot recuperant la façana de l’any 1915, en el que podria interpretar-se com la proposta més historicista, atès que estariem parlant d’un element que va ser molt modificat a mitjans dels 70. I tercera: eliminar les rampes i la galeria exterior de vidre que el projecte contemplava pel Maricel, i que la plataforma sempre ha considerat innecessària, irrespectuosa, antiestètica i atemptatòria als objectius que exigeix una actuació com la que ens ocupa. Què passarà a partir d’ara? Difícil de respondre. Les noves intencions semblen definides, i hi ha el compromís ferm de reconduir les obres sense aturar-les. Malgrat tot, a la vida real, i en el context d’incertesa general en el qual ens movem, i on concorren vàries institucions, qualsevol canvi, per benintencionat que sigui, no deixa de generar respecte. Hi ha compromisos per escrit, un projecte aprovat -i de moment no questionat legalment- adjudicacions signades, i qui sap si possibles indemnitzacions que puguin generar-se...


Dimecres, 13

Es fa pública l’herència enverinada de l’Ajuntament: 65 milions d’euros de deute. Gairebé 11.000 milions de les antigues pessetes. Un disbarat, vaja, i això que és una mica menor –i no és cap consol- del que havia assenyalat CiU a finals de la passada legislatura, quan assegurà que tenia fòrmules per a redreçar-lo sense tocar els impostos, més enllà de la revisió cadastral emparaulada pels seus antecessors, que mai el quantificaren amb aital magnitud quan manaren. I així ens ha anat. Mentre els mitjans ho resumeixen amb un Sitges en quiebra, Jordi Mas es trenca la closca per a fer quadrar allò que sembla inquadrable, i davant de les càmeres de TV3 deixa anar un ens en sortirem amb l’ànim del qui s’agafa a un inevitable ferro roent. No és l’únic marrón de la setmana. L’Eco del passat dissabte afirmava: 429 aspirants a sis places de policia local. I a l’exàmen, que no hi assistiren tots, n’aprovaren 4. Des de fora, no cal tenir dos dits de front, ni tant sols un, per a encuriosir-se o malfiar lliurement. O bé la policia cercava doctors honoris causa per a la comissaria, o bé el sistema educatiu ha fet estralls durant dècades, o bé.... vostès ja m’entenen. Ningú del tribunal es va sorprendre? S’ha obert una revisió del procés.