dijous, 30 de juny de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 2 de Juliol



Parèntesi floral


Abans la secció no retrobi la crònica política, amb algunes notes prou interessants que ocuparan l’espai de la setmana vinent, necessitava desoxigenar una mica l’assumpte. Em vindrà bé, doncs, aprofitar el relat del sempre benvingut Corpus. Vagi per endavant una conclusió: per no haver-hi ni un euro –que no hi és- la festa ha sortit digníssima, i vull creure que, com en la majoria d’ocasions, on no han arribat els diners ha arribat la voluntat d’aconseguir-los, o de maldar per a que almenys no anem enrere en allò fonamental. Potser valdria la pena, ara que s’ha encetat una època de reflexió sobre les prioritats, intentar saber de debò què en vol fer Sitges del Corpus, en el marc dels recursos públics que es destinen a tots els esdeveniments del nostre calendari anual, i en el d’aquest perenne rum rum de mig desencís, que torna cada Juny i que només acostuma a contrapesar els evidents esforços que un grapat de vilatants estan fent per a mantenir-lo, i la joia de reviure alguns dels moments impagables de l’any, que en alguns casos -llegeixi’s l’enorme espectació generada per la primera sortida dels gegants- van més enllà de la litúrgia. És o segueix essent el Corpus una de les nostres festes de capçalera? Si ho és, val la pena donar-li l’impuls que mereix? La pregunta no du la resposta implícita. Es pot pensar que les coses ja estan bé com estan, i punt.


Dissabte, 25. Vespre. Rovell de l’ou.

Entre les tres parelles de gegants, les autoritats, i un alcalde que inexplicablement descuidà la sempre aconsellable disciplina amb les normes del protocol, Núria Carbonell clamà amb un puntet d’emoció «Lluiteu per la festa », en el que esdevingué l’enèsima crida pública i motivadora vers la potenciació del que ha estat un dels leit motiv de la seva vida personal i familiar, per tot un seguit de motius que desgranà en un pregó molt proper en el plantejament, directe en la vivència i sense escarafalls semàntics. Mentrestant, al carrer, davant l’impacte de les inefables multituds dels dissabtes al vespre, hom diria que no cal promocionar res enlloc, perquè la gent ve sola, sàpiga o no les raons que l’han portat a Sitges. Són els miratges de les massificades tardes d’estiu. Al Cap de la Vila, ben aprop dels primers elements de l’altar a punt d’ésser col.locats, en Fal.luch i la Laia esperaven, avorrits, l’engrescada arribada dels gegants de la vila i els cubanitus ballant pel carrer Major. De nou, l’inici de la cercavila de la vigília ha tingut anècdota, relacionada enguany amb la confusió sobre el punt de partida del recorregut, que va permetre fer-la petar amb els comentaris de sempre sobre el què, el qui, el quan i el com.


Diumenge, 26.

Una reflexió anecdòtica: Què hagués pensat Ventura Gassol si, el 14 de Juny del 1936, algú li hagués predit que, setanta-cinc anys després, una de les taules de la biblioteca que inaugurava aquell dia serviria d’altar per a una cerimònia religiosa? Altres preocupacions deuria tenir l’aleshores conseller de cultura de la Generalitat republicana. Segurament per tot el que va venir després, la memòria històrica no ha fet prou justícia al paper fonamental que tingueren els responsables d’aquell govern de Catalunya, a l’hora d’establir un sistema nacional d’escoles, biblioteques i museus, conceptualment impecable i nascut d’una veritable convicció del valor insubstituible que la cultura, el coneixement i l’educació té per a una societat. La seva visió encara deixa més en evidència on poden estar els fonaments socials de la crisi de que vivim avui. En qualsevol cas, i assumint com a bastant insuperable el Cap de la Vila retirista del 2010 -des de la inevitable comparació amb el referent immediat- l’equip de les biblioteques, amb l’ajut inestimable d’una colla de col.laboradors bregats amb solvència en questions artístiques, ha bastit un disseny que respon molt bé a l’esperit de l’equipament: una elegància relaxada, discreta i (molt) sòbria, desplegada sobre un motiu floral inspirat en les rajoles del veterà paviment hidràulic de la sala de lectura, i sota una gran rèplica d’un dels finestrals de l’edifici, que, de fa anys, serveix de logo identificatiu en el material de difusió de la biblioteca. Excel.lent, tenint en compte les circumstàncies.


Xino xano, faig camí cap al romàntic. Tres constatacions més. Primera : els dos trams del carrer Jesús tomben d’esquena. Segueixen essent el model a seguir en mestratge catifaire. Segona : sort té la festa de la canalla de les escoles. Tercera : tantes simpàtiques tisores de flor al carrer de la Palma poden interpretar-se d’alguna manera?. Ja al pati de la casa Llopis, un dels pocs petits oasis urbans que ens queden, l’ou balla. No amb l’impuls del seu company del Maricel, però hi posa intenció i fa l’efecte. Dins, a la sala dels magnífics diorames amb escenes costumistes de la vida burgesa, es projecten dues filmacions prou interessants. La primera es deguda a la proverbial inquietud fílmica de Fric Malagelada, que captà una gran varietat d’instantànies del Corpus de 1964, impossible de passar inadvertides a la curiositat dels ulls d’avui, pel munt de detalls i de personatges que les generacions de més edat identifiquen sense complicacions. Entre ells, un Josep de l’Eco 47 anys més jove posant clavell. L’ambientació musical de les imatges, feta, com l’edició, per Josep Maria Alegre, és magnífica i es basa en una versió a piano sol del popularíssim himne del congrès eucarístic internacional, celebrat a Madrid el 1911. Sí, el « cantemos al amor de los amores, cantemos al señooooooooor », amb lletra original del pare agustí Restituto del Valle i música del mestre Ignacio Busca Sagastizábal, ha complert el centenari, i continua essent el referent tradicional per aquestes dates. Finalitzada la pel.lícula de Malagelada, complementà el programa doble un documental produït per l’empresa Herga Films, dirigit per J.A. Rivero i que podriem situar en la mateixa època dels Corpus en dijous, de la venda de manats de clavells en parades de carrer, i, obviament, de l’eclosió del turisme de sol i platja. En rescato un diàleg protagonitzat per dues veus d’home sense identificar. La primera pregunta: Cuándo empezaron a construir las alfombras con dibujos? La segona respon: Seguramente, después de la guerra de liberación. Comprensible, Espanya vivia els 25 años de paz...


Al vespre, una altra estampa clàssica, la de la processó tallada. Molt tallada, talladíssima. Un petit desastre que deixà les senyores perdudes en ple carrer Jesús. O sia, sense poder fitar ni els gegants davant ni la custòdia darrera. Qui diu que les processons van tallades només per Festa Major? A l’altre extrem, un motiu per a l’esperança: a les nenes i els nens de la comunió ja no els disfressen de mariner arriat i de núvia precoç, i es presenten com el que són, nenes i nens. I el dia es clou amb la primera ballada final de l’any, que és, a la vegada, una de les més maques per l’actitud de tothom, per la llibertat de moviments, o pel retrobament d’il.lusions renovades... Ha començat el compte enrere en el rellotge de la Festa Major.


De tornada a casa em trobo amb la dona a qui alguns assenyalen -arran del canvi de truita- com a possible, probable, hipotètica titular d’una cadira amb important responsabilitat patrimonial. Ella m’assegura, i la crec, que no ha parlat amb ningú d’aquesta especulació. Seguim sent un poble petit per a la rumorologia equívoca. En qualsevol cas, la interessada ha hagut de tornar a obrir velles carpetes de documentació. Seran necessàries sembla. Arrieros somos.....