Eco de Sitges, 25 de Juny
Questió de confiança
Amigues i amics lectors, imaginem-nos per un moment que algú els encarrega una feina de responsabilitat trascendental per a la seva trajectòria professional, i que, pel que sigui, no poden fer-la sols. Probablement, la lògica els aconsellarà que cerquin algú amb qui confïin, per a poder assolir els objectius amb un mínim de garanties, i li paguin en conseqüència. D’entrada sembla senzill, i en el fons ho és. El cert és que en la vida real, com també en la política, no han canviat tant les coses com per a poder dir sense embuts que, en un món ple de malfiances, ningú no necessita al costat persones en qui confiar a l’hora de poder tirar endavant determinats projectes. Malgrat tot, en l’època on la indignació ha substituït l’eufemística desafecció, les males praxis i les inèrcies endogàmiques del sistema han devaluat a la mínima expressió la consideració vers les/els càrrecs de confiança o de lliure designació en l’àmbit de les institucions públiques, fins al punt que, durant la passada campanya electoral, alguns partits abogaven per a eliminar-los sense dubtar, tot posant en evidència que la confiança, com assenyala la dita, pot fer fàstic si es banalitza utilitzant-la d’argument per a fonamentar contractacions o trasllats que no sempre poden justificar-se, i que poden acabar convertint allò inicialment raonable en un pou descontrolat de coneguts o saludats amb més càrrecs que capacitació per a exercir-los. No dic res de nou, i la temptació mai no deixa d’assetjar l’ètica dels governants, que, per mor d’una confiança mal entesa o pervertida en el seu valor original, poden esdevenir responsables d’una llista molt llarga de persones de la corda que, des de fora, no seran vistes amb la mateixa empatia que des de dins, i permetran manifestar molts dubtes sobre fins on arriba la línia d’afinitat successoria de primer, segon, o tercer grau a l’hora de designar-los o ficar-los en determinats llocs claus, pagats amb diner públic. El secret, per tant, és trobar la mida justa i necessària en un món que l’ha mig perduda.
Serveixi per a continuar una mitja sentència: la confiança –aquella que, per coherència, pot decidir alguna contractació però no moltes- no s’atorga, es guanya. O, si més no, no és convenient atorgar-la a ningú que no se l’hagi guanyada a pols, perquè tampoc no es pot comprar ni vendre com a virtut que és. Si no ho creuen, provin a comptar el nombre de persones per les quals posarien la mà al foc, i és probable que els costi formar un grup minimament nombrós. Sigui com sigui, en aquests dies de recol.locacions i relleus, volguts per uns o decidits per altres, i superada la curiositat de la difusió del cartipàs municipal –temps hi haurà per a parlar-ne un cop s’oficialitzin responsabilitats i dedicacions en el primer ple de la legislatura- ha sorprés gairebé més que el propi cartipàs la composició del pinyol que envoltarà Miquel Forns, tot i que no s’ha fet públic en cap moment. Partint d’un dels cinc punts prioritaris del programa de CiU, com era el de reduir dràsticament la despesa en càrrecs de confiança (sic) vet aquí un alcalde que, com tots els governants d’abans, d’ara i de sempre, pot ser esclau de les promeses o declaracions categòriques fetes amb anterioritat a la presa de possessió, cercarà complicitats de projecte amb persones que li mereixen crèdit, i farà els passos administratius necessaris per a tenir-les al costat. D’entre elles, la gran majoria de la casa, una ha despertat certa, i lògica, sorpresa. O almenys així ho he copsat en un grapat de converses de les que demanen opinió, des d’una pregunta intencionadament encarrilada vers el recel. L’alcalde, a qui no li ve de gust parlar del passat -quan mai no es pot arraconar en l’anàlisi del present- ha mogut una fitxa arriscada, tot incorporant de mà dreta a la mateixa persona que, en la Santa Tecla del 2007, fou epicentre del debat públic arran d’uns fets que encara es mantenen vius en el record de molts, i que l’abocaren a passar amb estoicitat una solitària travessa en el desert, gràcies a la qual servidor va poder conéixer la veritable personalitat que s’amagava sota el paper d’aquell Llucifer transgressor i d’actituds poc o gens defensables en alguns casos. Des d’aquesta experiència subjectiva -que no expresso amb la intenció d’exercir la pública defensa de ningú, sinó perquè entenc que no seria just obviar-la per part meva- el cronista només els pot confessar que l’alcalde s’ha buscat un secretari de pedra picada, conviccions personals fermes, i allunyat d’actituds impostades i falses hipocresies, però a qui li caldrà lluitar, a la vegada, contra una imatge questionada bastant extesa que, hores d’ara, no l’ajuda ni a ell ni al seu mentor. En conseqüència, aquí tot també està per a demostrar a partir d’ara, segons es faci, o no, allò que es va assegurar que es faria, o s’actui repetint, o no, aquelles maneres de fer tan explícitament criticades quan les exerciren els altres amb anterioritat. De moment, a dues setmanes de l’onze de Juny, es respira molt de silenci, salpebrat amb alguna petita notícia: l’alcalde tornarà al despatx de l’Ajuntament. Els veïns en parlen. No es pot estar lluny del rovell de l’ou si hom vol tocar de peus a terra. Ai, si el mostrador de Can Quildo parlés!
Dissabte, 18. Tarda
Tot i que vivim dins del periode dels 100 dies consuetudinaris de gràcia pel nou govern, fora de les parets de la casa gran, o de les del Sitges Reference/Pruelles-o-el-que-sigui, la vida segueix, i, per enèsima vegada quan arriba el bon temps, posa contra les cordes la nostra sensibilitat. Dos detalls només. El primer de paisatge. La façana és grisa, molt grisa, horrorosament grisa. D’un gris clergyman llis, monòton i sense màcula que ofèn la retina i torna a mostrar la debilitat de la norma, en cas d’existir. A la cantonada Parellades/Bonaire ha arribat un núvol amb poques ganes de marxar, i no és, precisament, discret en el tamany ni en presència dins del paisatge urbà. No es tracta ara de fer valer l’esgotadíssim renom de la Blanca Subur per a emprenyar-se, només cal lamentar que qui ha escollit el color no hagi mirat al seu voltant amb la mínima, desitjable o exigible atenció. Segon. Tot i el pas dels anys, continuem tenint una assignatura no resolta: evitar la progressiva degradació dels nostres espais públics, víctimes d’actituds incíviques cronificades de fa temps. Deixo sobre la taula el debat sobre la presència dels acampats a la Fragata, perquè crec que, per moltes raons, no es pot contemplar des de la mateixa perspectiva que la que donen les sensacions que es desprenen d’una passejada que, en el fons, no difereix en excès de la de fa un any. Per exemple, aquella quincalleria que es va començar a vendre al recó de la calma, als voltants de la parròquia o a les escales de la Punta, ha consolidat la seva expansió de la manera més impune al davant de la Sirena, mentre segueix al carrer Parellades, i ja ha arribat…al Cap de la Vila, configurant un espectacle ben poc edificant. A baix a mar, tampoc no hi ha hagut canvis, de moment. Àpats amb taula, cadires o estora als parterres, automòbils aparcats per tot arreu i una vegetació que demana a crits que la podi qui pugui, si algú pot podar-la, perquè hom diria que fa mesos que les tisores no passen per allí. I acabo amb una evidència malaurada: el bus marítim és una andròmina de xassís inflat pintat de blau celestial, que té l’encant on Sitges té els diners. O sia, enlloc.
Bon Corpus !
