Eco de Sitges, 9 de Juliol
El primer ple
« L’organització que ens hem trobat té molts càncers, té molts forats. »
Jordi Mas, 4 de Juliol.
Dissabte, 2. Nit.
Nit bulliciosa. Poetes al Retiro, revetlla a les Cases Noves, l’Atlàntida oberta de nou –amb vulneració de precinte inclosa- i... i una multitudinària vetllada als jardins del Prado, que fou sensacional en el vessant artístic i memorable en l’emocional. Es començà recordant Deli Carbonell –ja han passat sis mesos i el moment balcó s’acosta- i s’acabà brindant per Josep Vadell, mentre Ricard Gili entonava el What a wonderful world d’Armstrong al capdavant d’una Locomotora negra en plena forma. Pel que ha fet i pel que fa, i pel que ha estat i pel que és, Vadell va rebre una pluja d’aplaudiments i mostres d’afecte sinceres, que responen a tot allò que ha sembrat a partir de la seva passió per la música en general, i pel jazz en particular. Lluny de l’esnobisme que massa sovint acompanya als entesos, en Josep ha tingut la vocació d’acostar la cultura musical de qualitat al gran públic, fins i tot quan fer-ho suposava obrir camins inexplorats i haver de convéncer als recelosos. En el context actual es troben a faltar persones així.
Diumenge, 3. Matí.
Els acampats han aixecat el campament, i a la Fragata aterra la viva expressió de la seva antítesi: la caravana luxosa i descaradament hedonista dels vehicles del ral.li de milionaris six to six motor day. Quilòmetres enllà, Joan Tutusaus deixà a Campdàsens un pregó-manual de bones i males praxis en la gestió i l’actitud vers els entorns naturals, que cal rellegir i subratllar, perquè ve d’algú que ha estimat la muntanya, i el Garraf, des d’una actitud activa i compromesa, heretada dels qui l’han acompanyat des de les beceroles.
Dilluns, 4. Vespre.
Quants i quins càncers deuen ser aquests que el regidor d’hisenda manifesta haver trobat a l’organització municipal? S’enumeraran algun dia? Fins a quin punt afecten al moll de l’ós del funcionament de la institució? Són extirpables? Com?. Vet aquí la declaració més cridanera del, per altra banda, molt tranquil ple del cartipàs, que abordà algunes de les primeres mesures relacionades amb l’aprimament de l’estructura de la casa gran, que, per altra banda, han permès començar a satisfer els deutes compromesos amb els petits proveidors. Les dades sobre aquest cop de cap necessari i elogiable les han pogut veure publicades a l’Eco de la setmana passada, i també varen ser motiu de debat al saló de plens, amb petit ball de xifres per variar. A la primera sessió de qualsevol legislatura –que enguany ha vingut acompanyada d’una excel.lent decisió sobre l’administració dels torns de paraula- li correspon, entre d’altres assumptes, posar sobre la taula les dedicacions dels regidors, els seus sous, o aquelles (poques avui) contractacions immediates que formen part del que se’n diu personal eventual d’assessorament especial, o, en llenguatge col.loquial, càrrecs de confiança. De manera inevitable i recorrent, cada any de canvi en el govern aixeca una comprensible curiositat –salpebrada de morbo- sobre com poden haver quedat les coses en aquest àmbit. Em permetran un paral.lelisme. Sovint, tinc la sensació que això de les reduccions de les estructures organitzatives té punts de contacte amb els règims per a aprimar-se. Qui més pesa més quilos pot reduir i, en conseqüència, pot mostrar la seva satisfacció pels resultats obtinguts per petits que siguin, tenint en compte que el procés serà lent i el pes ideal potser no s’aconseguirà mai. Com ja s’ha comentat amb escreix aquí, la casa gran sitgetana estava més inflada que el globus dels Montgolfier, pel que les iniciatives preses pel govern de la nova majoria han esdevingut, a més d’imprescindibles, protagonistes dels primers balanços positius que l’estratègia demana publicitar. I, com era previsible, la questió de les remuneracions dels càrrecs electes o de lliure designació no ha estat aliena a aquesta benvinguda política de recessió. Així, i per a simplificar l’assumpte, hem passat de les pagues estratosfèriques i en alguns casos siderals del passat, a uns sous entre elevats, generosos i raonables a seques del present, la qual cosa significa una evidentíssima millora, però permet encara reflexionar sobre si la mesura pot respondre al context econòmic i social que vivim, on els ciutadans demanen als polítics gestos contundents d’austeritat i contenció. Per enèsima vegada ens trobem, doncs, en la tesitura de valorar allò que pot ser molt, poc o suficient, en base a casuístiques molt diverses. O si no, vet aquí la pregunta repetida: és molt o poc un sou brut anual de 53.426€ per un alcalde? i un de 47.727 per un tinent d’alcalde a dedicació plena? o un de 42.954 per un tinent d’alcalde amb una dedicació del 90%? I un de 50.000 i un altre de 64.000 per dos càrrecs eventuals? o un de 40.205 per un regidor a dedicació plena, o de 20.102 per un regidor a un 50% de jornada? En xifres absolutes, dóno per segur que vostès ja han fet la valoració, però compte perquè tampoc no seria justa sense ponderar altres factors que hi intervenen i singularitzen cadascun dels casos.
Malgrat tot, la secció es permet plantejar tres desideratums conceptuals que, amb tots els matisos incorporables, creu que seria bo perseguir. Tres pensaments en veu alta, que poden agafar-se o llençar-se sense problema, perquè tampoc la seva execució depèn d’una sola competència. Primer: abans, ara i sempre, i llevat d’aquells casos on la remuneració vingui establerta per un procés de selecció extramunicipal, ningú a l’Ajuntament no hauria de cobrar més que l’alcalde. Fes-t’ho com vulguis que diria aquell. Mal que sigui per una simple questió de valoració de les responsabilitats jeràrquiques davant d’aquelles petites o grans coses que succeeixen al municipi. Qui més responsabilitat té és qui més ha de cobrar. Així de simple, i, en principi, relativament senzill d’aplicar en aquest cas. Delimitat el sostre, només cal marcar el límit inferior, que, en el cas del govern de la nova majoria, ve donat pels tres regidors sense dedicació, que cobraran per assistència a plens o a d’altres obligacions del càrrec. Segon: més enllà del barem de la dedicació –i admetent que l’eufemístic 90% d’un bon sou no deixa de ser un bon sou- en el futur seria bo que, a l’hora de proposar retribucions, el sistema prengués major consideració a l’equilibri entre el valor de la condició i el valor de la capacitació dels càrrecs electes. Ningú no neix après. Per tant, podria plantejar-se que cobréssin més aquells que, o bé per expedient acadèmic, o en el seu defecte per experiència professional, puguin demostrar un coneixement suficient per a desenvolupar amb garanties les seves funcions en les àrees competencials que els corresponguin, davant d’altres que encara estiguin per foguejar, i que ja tindran temps per a ser recompensats si demostren meréixer-ho. Tercer: arribarà el dia en que la llei haurà de considerar sancions vers aquells gestors dels béns públics que, d’una forma manifesta, hagin menystingut les conseqüències per a la col.lectivitat de les seves actuacions poc mesurades o poc escrupoloses. Cal erradicar la lleugeresa amb la qual l’expressió « ja pagarà el qui vingui » va irrompre en el discurs de la gestió pública, pervertint-ne la gènesi.
