Crònica local
Eco de Sitges, 30 d'Abril

Entre dos llibres

Dijous, 21 d’Abril

Prèvia inicial destinada a esmenar una errada en el títol de la crònica de la setmana passada, i afegir una dada no tinguda en compte. Primera: Els follets de la imprenta, els qui no tindran mai la creu de Sant Jordi per dolents, convertiren un Rusiñol al quadrat en un Rusiñol preguntat. Segona: hores d’ara –fins que no tanqui l’exposició de Pere Jou- no són tres, sinó quatre, els elements escultòrics sobre l’artista presents entre la Ribera i la platja Sant Sebastià. M’oblidava el bust que es conserva amb el seu pedestal al pati de la biblioteca. Dit això, agraeixo a Beli Artigas i a Josep Maria Alegre l’oportunitat de desempolsegar uns continguts que tenia rovellats. Amb la Beli, doncs, m’uneix la presentació d’un llibre i em separa un projecte de reforma. El projecte de reforma hauria de dir. Aquell que, malauradament, també ha fet esquerdes dins del col.lectiu de patums de la cultura sitgetana. El respecte des de la discrepància hauria de poder salvar-ho, i servidor respecta el valor del treball de la Beli, perquè, simplement, n’ha après molt dels seus resultats. Així de simple. Modernisme a Barcelona és un llibre de gran format, que pot explicar-se, d’entrada, a partir de les xifres. 600 pàgines, unes mides de 30x30x5cm i més de tres quilos i mig de pes. Els avantatges de participar en un projecte global –editorial alemanya, elaboració catalana i impressió xinesa- ha aconseguit que el preu final rondi la increïble xifra de 30€ per un llibre que n’hagués pogut valer 120 sense massa esforç. Per la resta, Artigas als textos, i Alegre i Ramon Manent en l’àmbit fotogràfic, han intentat sintetitzar, amb tots els condicionants propis d’una obra que es ven sobretot per la presència d’espectaculars imatges, l’època en la qual a Catalunya s’aplegà una quantitat de talent tant elevada en totes les disciplines artístiques possibles, que difícilment hi ha hagut a posteriori quelcom semblant pel que fa a la projecció internacional d’un model estètic vinculat, a la vegada, a una profunda i arrelada concepció nacional de país. S’uniren, virtuosament, els diners d’una burgesia delerosa de fer-se veure, amb la creativitat d’una corrúa d’artistes que varen saber aprofitar fins al final l’oportunitat que els oferí un moment històric irrepetible.

Dissabte, 23.

En Siscu Borderia està content. Les seves Històries dels cinemes sitgetans han arribat just per Sant Jordi, al costat de la Història de la Fragata de Sitges de Lluís Jou. Deixo per ocasió propera el comentari més pausat d’un llibre explicat des de la sornagueria i la nostàlgia, i que és curull de bons moments, llevat de quan l’autor s’acosta a la dissortada història del Rialto d’en Benages, o als diferents episodis viscuts arran dels primers canvis en la direcció del festival de cinema a inicis dels 80… Sant Jordi ha estat, a la vegada, el dia dels cromos. Un petit bany de masses de canalla delerosa de saludar a Quico Rovira i a Roland Sierra. La prova fefaent d’una feina ben feta. A la nit, saludem la Pasqua constatant la bona salut de les caramelles, atiades per la renovació generacional. Clàssics del repertori en totes les colles, i una sorpresa desmarcada de la tradició de cantar a les pubilles. Amb Popurri electoral, Pere Camps i Xavier Gimeno han volgut agafar un camí no sé si formalment massa agosarat pel que és un gènere popular, acostumat al lirisme i la senzillesa, i que s’interpreta des de l’amateurisme i les ganes de socialitzar passant-s’ho bé.

Dimecres, 27. Vespre

Un punt, o un munt d’emoció vaja, mentre miro la transmissió en directe de l’acte de lliurament de les Creus de Sant Jordi, a través del 3/24. La de l’Eco es fa esperar, però quan arriba les càmeres no perden el temps, i capten l’expressió del patriarca a la perfecció. En Josep s’acosta a Artur Mas amb els braços oberts i la felicitat marcada al rostre. La seva felicitat és la nostra, crec que puc utilitzar un plural majestàtic sense ferir el parer de ningú. Impressiona. Expiren els aplaudiments, i els dos homes parlen una estona inhabitualment llarga, per la cadència a la qual ens tenen acostumats actes d’aquest tipus. El rellotge fa un parèntesi, mentre en Josep mira fixament al president de la Generalitat a qui té agafat amb aquella fermesa dels qui no volen perdre el temps en futileses i necessiten expressar un sentiment interior a algú a qui aprecien. El conseller Mascarell observa. Què es deuen estar dient? No cal saber-ho, perquè la imatge de l’instant, enormement poderosa en significat, depassa qualsevol curiositat inicial. Escric i miro, torno a mirar-ho i segueixo escrivint. Ha estat un dels grans moments de la nostra història recent. I si des del respecte institucional em permeten la paràfrasi de l’acudit, ja utilitzada en anteriors ocasions per altres motius: Qui és aquest senyor que està al costat d’en Josep de l’Eco?

Dijous, 28. Matí

Quan els polítics deixen la política acostumen a expressar-se d’una altra manera. Menys amanida d’estratègia de partit o de polarització ideològica. No ho dic pas amb la intenció d’exposar qualsevol contradicció actual respecte a allò que pot haver estat el seu discurs durant l’exercici de la funció pública –tampoc n’hi ha d’evidents- sinó més aviat perquè sembla respirar-se una òbvia sensació de cert alliberament personal, davant del retrobament amb la vida de cada dia des d’una altra perspectiva i responsabilitat. Així, no és difícil que coincideixin algunes de les opinions genèriques sobre el significat de les vivències experimentades, el paper ingrat del qui ha de decidir, o la facilitat de resoldre les coses quan la crítica s’exerceix des de fora… És aquesta circumstància la que, probablement, possibilita un discurs que combina un cert esperit de conciliació, amb algun plantejament de fons sobre allò que cal fer per encarar el futur amb unes mínimes garanties. Deixo una reflexió revestida de pregunta. Què cal tenir per a governar Sitges? (que no és el mateix que per governar a Sitges) Per un costat, conviccions fortes -arrelades i nascudes a partir d’un mínim coneixement del territori, i de la nostra història, tarannà i tradició- i mà ferma per a saber executar-les en la pràctica des de l’argumentació raonada. I per l’altre, suficient sensibilitat per a que les conseqüències de l’aplicació del primer dels criteris no es manifestin de manera destralera, per mor de no haver obrat des de l’obligació d’observar i escoltar el pols de la ciutadania. On és el problema doncs? No és difícil d’escatir. Massa sovint, la mà ferma i la sensibilitat no van de bracet, quan són valors que precisen mantenir-se en perpetu equilibri, sobretot en circumstàncies difícils que demanen solucions de cirurgia socioeconòmica. I per si això no fos prou repte, en queda un altre de complicació equivalent. La positivista i sobreentesa vocació del polític, i, en especial, del regidor o batlle de poble –ja no em refereixo al rosari de casos poc edificants ocorreguts arreu- es veu engolida per la inèrcia, les servituds, els greuges i els desequilibris d’un sistema que la mateixa classe política, per acció o omissió, ha mantingut sense poder aconseguir depurar-ne els seus aspectes negatius. Ans al contrari. Vet aquí una altra assignatura pendent, gairebé crònica, que no sempre té a veure amb questions pressupostàries, sinó de voluntat. Una vegada més, de voluntat…

Crònica local
Eco de Sitges, 23 d'Abril

Rusiñol²

Divendres, 15. Vespre.

Amb un “Más cerca de ti” monolingüe (prenguis en consideració la importància de l’accent si no es vol convertir la frase en un eslògan convergent destinat als castellanoparlants) es presentà als jardins del Prado la candidatura del Partit Popular a les municipals. Més que en cap altra casa, la història dels populars sitgetans ha vingut marcada per un reguitzell d’episodis traumàtics que han obligat la formació a refer-se continuament. Ramon Artigas arribà a la política sense ser polític. No és home a qui li agradin massa les organitzacions jeràrquiques, ni tot el parament que es mou a l’entorn d’elles, i el pas per l’Ajuntament no l’ha canviat. Malgrat tot, la dissortada mort de Nacho Deó el Febrer del 2004 –mesos després que el recordat regidor hagués superat una opa hostil vinguda de Barcelona i que amenaçà la seva llista a les municipals del 2003- col.locà a aquest empresari autònom, que les diu tal i com les sent i que fou protagonista de memorables picabaralles carnavaleres, a primera linia de l’àgora pública, en un lloc on, d’entrada, difícilment s’hi hagués ficat de motu propi. I així han passat set anys. Artigas ho deixa i pren el seu testimoni Jorge Carretero, que ja ha exercit de portaveu del grup en algunes ocasions al llarg d’aquesta legislatura, amb un progressiu ús del català que, sense arribar als nivells de Marcel.lí Ginel –un veritable exemple en l’aprenentatge de l’idioma- pagaria la pena que d’altres prenguéssin en consideració pròpia. Fa quatre anys, em presentaren l’actual alcaldable del PP com el gendre d’en L.F, com si el fet d’ésser gendre d’una família d’anomenada atorgués un plus de qualificació, més enllà de l’experiència personal i acadèmica. Deixo l’anécdota intrascendent enrera. Jorge Carretero és la discreció personificada, i respon, en aquest sentit, a un perfil poc carismàtic si tenim en compte els arquetipus de manual. Sembla trobar-se millor en l’àmbit de la conversa que en el de les intervencions públiques. Per tant, i deixant de banda el vot fidel, al candidat li caldrà foguejar-se en el sempre complicat terreny de l’a peu de carrer, mal que sigui per a que el comencin a conéixer de debò. En l’argumentari, sovinteja la crítica a la gestió pressupostària de l’equip de govern. Res de nou. Inevitable i previsible donades les circumstàncies. Amb el Partit Popular, ja són tres les formacions polítiques que es comprometen a realitzar una auditoria dels comptes de l’Ajuntament… Les altres dues són, fins avui, Convergència i Unió i Nou Horitzó. Vatua l’olla, vet aquí una coincidència que pica l’ullet a la història recent…

Dissabte, 16. Tarda.

Al cavallet, la reproducció extractada en metall d’un elogi públic, pronunciat el 5 de Gener del 1892, i que deia aleshores: “Doncs bé, jo, amics meus, anava caminant pel món, seguint terreny, saltant torrents i barrancs, quan un dia vaig veure una terraon hi feia més sol que als demés llocs, on el cel era més blau, la mar més blava també, les cases eren blanques i sense neu (ai! Rusiñol si les veiéssis avui) i tot era verd i florit, i vaig fer alto….” El paràgraf referit a les parets encalades no apareix en el conjunt escultòric de la Ribera, però valgui el que s’ha escollit per a enfortir el nostre ego. El pronuncià Rusiñol al final d’un sopar a la fonda Carcolse, que li oferiren els amics amb motiu de la seva marxa cap a París. Ara per ara, en un recorregut de cinc-cents metres, els visitants es poden trobar dos Rusiñols, o tres si hi afegim el projecte de monument creat per Pere Jou que s’exposa al Miramar. Vaja, que ens comencem a acostar al Salzburg de Mozart. Tot és posar en marxa la maquinària de marqueting i proposar uns Rusinyolets de praliné, unes galetes que evoquin els duros a quatre pessetes, o un passeig per la vila en carro fins al Vinyet, ara que la barqueta passarà a millor vida. Voldria que tornés… l’original, la que tenia forma de barca. Parlo de la prehistòria. Em resituo. Des que fa ben poc s’instal.laren les escultures de Rusiñol i… Casas? -signades fa dos anys enrere- aquest indret de la Ribera s’ha convertit en un petit pol d’atracció pels turistes i passavolants. Des d’allí es pot veure el que succeeix ben a prop. A l’entorn de les magnífiques mostres d’art en sorra, s’hi aplega un col.lectiu molt heterogeni, que es distreu encarant-se sense contemplacions amb la gent, o mandreja la ressaca alcohòlica estibat en els bancs, entre litrones i menjar desperdigat arreu. Un espectacle depriment, al costat, repeteixo, dels parterres i les flors acabades de plantar, que viuen en estat d’indefensió davant l’incivisme que torna a atacar. Malgrat això, la reforma està gairebé acabada i deixa un balanç positiu amb algunes reserves, deixant de banda el debat sobre l’aparcament que són figues d’un altre paner. És obvi assenyalar que s’ha guanyat espai i visibilitat. L’entorn apareix ordenat i net, gràcies a l’invent de moda de la caixa única –potser excessivament utilitzada- i el monument al Greco ha guanyat un protagonisme benvingut, arran de la reurbanització del passeig de terra. També s’ha dignificat en gran mesura la zona dels antics jardins d’en Vicentet, després d’haver deixat, només, les grans jardineres que delimiten amb elegància l’espai entre els vianants i el trànsit. Dit això, la secció no acaba de veure gens clara la convivència entre cotxes, persones, terrasses i arbres en el tram de l’hotel Celimar, per exemple, on tot sembla encaixat amb calçador per mor del vial d’anada i tornada, i en altres indrets on la desaparició de la barrera física i psicològica que suposava el graó de les voreres, per menut que fos, ha dispersat l’atenció vers els límits per on pot passar cadascú amb tranquil.litat. De la mateixa manera, les taules i cadires dels establiments tenen una certa tendència a depassar l’amplada raonable durant les hores d’alta demanda, i això propicia escenes amb un punt de comicitat, per part dels pares que intenten que el cotxet de la criatura passi sense perdre les rodes. Finalment, el nou enllumenat públic revisita l’aspecte dels fanals de finals del XIX, amb l’ús d’un sistema d’il.luminació més eficient. Malgrat tot, sense el vidre opalí que tradicionalment ha cobert la llanterna dels seus avantpassats, les lluminàries presenten un problema d’incoherència estètica.

Dissabte, 16. Vespre

La Celeste observa, atenta, les indicacions d’un dels millors fotògrafs de Catalunya, que ha vingut a Sitges a complir un encàrrec històric, del qual la Jove de Sitges en serà especial protagonista. El professional es pren el seu temps, i demana a l’enxaneta un hola! ben gran i rialler, quan arribi l’hora de fer la foto amb el diari a la mà…. Els dubtes, i la foto, es descobriran el proper 3 de Maig. Mentrestant, les autoritats tornaven al mercat del peix, per a inaugurar part de la col.lecció permanent de la fundació d’art contemporani Stämpfli, en els primers espais expositius, ja beneïts amb anterioritat. L’art conceptual mai no ha estat fàcil, perquè la vida real és figurativa per naturalesa. Acostumats com estem a les expressions artístiques del passat, sobta veure tanta modernitat concentrada. Hi haurà visites comentades. Necessàries. Per la resta, queda magnífic. I acabo. Als qui plantegen projectes ambiciosos els podria anar bé un bany de modèstia a partir de l’excel.lent exemple del Sitges, tapa a tapa. Això sí que és demostrar iniciativa aprofitant els recursos.

Bona Pasqua i bon Sant Jordi!

Crònica local
Eco de Sitges, 16 d'Abril

Què tenim?

Dilluns, 4 d’Abril

I el conseller Mascarell va trucar a l’Eco per anunciar la gran notícia. Desconec si ho féu abans o després de comunicar-li a Duran i Lleida. O no el deuria trucar perquè ja el trucaren d’una altra banda?. Bé, és igual. Garbellant entre l’heterogènia corrúa de creus de Sant Jordi que s’atorguen enguany, vet aquí una de les que no plantegen discussió possible, per un munt de raons que, en aquest cas, comencen, acaben i es justifiquen en el perfil humà de Josep Manuel Soler. L’ànima de l’Eco. Agafo el fil on l’havia deixat. Mai no és tard per a carregar una creu tan plena de connotacions edificants. Una felicitació ben gran per a la família, i que el reconeixement serveixi per a esperonar-los a no defallir.

Dissabte, 9 d’Abril. Matí.

Mentrestant, la vida política continua prenent posicions. El debat de final de legislatura cavalca a l’entorn de la crisi i del deute, com anys enrere girà al voltant del creixement i la sostenibilitat. Per a explicar-ho en poques paraules, en aquest Sitges de 30.000 habitants s’enfronten, fonamentalment, dues maneres d’entendre la gestió dels béns públics, de posicionar-se davant d’allò que es vol, o d’allò que es pot. Quelcom que, en el fons, respon a sengles maneres d’entendre la vida, d’acord amb la major o menor prioritat que prenen els números respecte dels objectius que es desitgin. L’oposició és conscient que l’estratègia passa per picar en la principal esquerda del govern Baijet, prou coneguda per tothom, i que no és altra que la relacionada amb l’administració de la caixa comuna, que es qualifica de desastrosa per improvisada i màtrencadissa. Per la seva banda, el candidat a la reelecció defensa, amb contundència, la convicció personal que avantposa la consecució de projectes que poden beneficiar a la col.lectivitat, a les complicacions que puguin generar-se a l’hora de finançar-los. D’aquí que el PSC vulgui –i pugui- destacar els 85 milions d’euros d’inversions quantificades i realitzades durant els 8 anys de govern, per damunt dels 38 de dèficit, dels quals, asseguren, 19 ja existien quan arribaren el 2003. Enmig d’aquestes dues posicions, que són defensables a partir de criteris contraposats, continua present la reflexió eterna, el debat sobre el preu just dels serveis públics, que mai no s’aborda quan les coses van bé i que retorna quan van maldades. O sia, el qui cal que pagui què, i en cas de pagar-ho, quina és la quantitat que cal pagar. En l’època en la qual l’eufemisme ajust serveix tant a la Generalitat per explicar les retallades, com a Gabi Serrano per a justificar les conseqüències que tindrà la temuda –i demanada per l’Ajuntament- revisió cadastral, CiU ha promès en veu alta que es veu capaç de rebaixar en 12 milions d’euros (2000 milions de les antigues pessetes) el deute de l’Ajuntament, a base de renegociar contractes i crèdits, d’eliminar les societats municipals deficitàries -aposta que ha reunit d’altres suports- i de replantejar l’estructura de la casa gran. I tot plegat en un any i mig, i sense tocar els impostos, almenys d’entrada. Una petita guardiola de cartró li ha servit a Miquel Forns per a simbolitzar un dels missatges fonamentals en la campanya de la federació.

I si la CUP es presenta amb l’eslògan de l’alternativa necessària, Lluís Marcé rebla el final de l’espot publicitari de Nou Horitzó, amb un som i serem necessaris. Qui sap si, segons com vagin les travesses el 22 de Maig, algú el pot tornar a necessitar. Ell diu que l’esdevenidor de la formació independent no està condicionada per la seva circumstància personal, però l’experiència vindria a confirmar que en la política sitgetana de la democràcia recuperada no hi ha precedent semblant d’identificació entre líder i partit, fins al punt que és difícil delimitar on acaba un i on comença l’altre. I d’entre tots els candidats, Marcé és l’únic que ha acabat malament amb dos alcaldes : Jordi Serra i Pere Junyent. Amb els dos va assumir responsabilitats –amb el segon més que amb el primer- i amb els dos les coses acabaren com el rosari de l’Aurora. Amb Baijet hi ha hagut més sort, potser perquè el regidor no ha participat de cap encàrrec directe, o potser perquè els anys han afeblit la seva proverbial beligerància i contundència verbal, o potser perquè Baijet té un altre caràcter, vagin a saber. Sigui com sigui, heus aquí el paradigma del a-ideologisme, si entenem el terme com a definició de la no-ideologia, si és que vostès creuen que existeix la no-ideologia, o si la negació de la ideologia ja és una ideologia en si mateixa. L’home a qui li agrada afirmar que el seu partit no és de dretes ni d’esquerres, i que l’Ajuntament ha de funcionar com una empresa, s’enfronta, però, a l’erosió del pas del temps, als prop de vint anys que fa que està a primera línia de foc, i, en conseqüència, al vincle amb el passat que la seva imatge genera en aquell electorat que espera cares noves dalt de tot de les llistes. Probablement per això, el partit ha viscut un lifting de logo, noves incorporacions –Benjamí Cervera o Blanca de Nicolás- i s’ha empescat una campanya a la xarxa social que beu de la creativitat que agrada als més joves. Parafrasejant la popularíssima publicitat d’Estrella Damm -el candidat número tres prefereix que es parli d’homenatge i no de còpia, malgrat que jo n’expressi els meus dubtes- l’anunci –o si més no aquest anunci- representa un canvi radical respecte l’estètica i els continguts d’antuvi. Tant que, paradoxalment, els dos minuts del què tenim de Nou Horitzó no carreguen contra res ni ningú, ni exposen cap intenció programàtica concreta, sinó que desenvolupen –a la manera del referent- una glossa optimista de les nostres virtuts, o dels elements del paisatge, el patrimoni, o la vida lúdico-festiva-associativa que ens envolta. Allò que hagués pogut plantejar-se amb reinterpretació irònica, del tipus: tenim un deute, tenim una pavimentació fracassada, o tenim un projecte de Disneylandia empresarial... s’ha bescanviat per una visió positivista i edificant del que sóm, a partir del testimoni dels quatre protagonistes que s’expressen amb simpàtic somriure mentre travessen el carrer Barcelona al so d’un piano evocador. Tenim tolerància, tenim els museus, tenim sitgetans il.lustres, pintors, poetes, tenim el Prado i el Retiro, tenim coses que només nosaltres tenim... El llarg pla-seqüència finalitza en una coneguda terrassa als peus de Rusiñol. La càmara deixa als vianants i s’acosta a la taula de Marcé, que apareix amb posat seriós, no massa empàtic, a la defensiva, com si malfiés d’alguna cosa. Un contrast amb l’alegria encomanadissa immediatament anterior. El somriure no ha estat mai un dels actius del candidat, i a aquestes alçades ja no el canviarà ningú.

Dissabte, 9 d’Abril. Vespre.

Celebro acabar la crònica envoltat per l’àurea de serenor que desprenen les escultures de Pere Jou. De nou el Consorci del Patrimoni està al darrere del muntatge d’una de les grans exposicions de l’any, complementada amb un catàleg a l’alçada de les circumstàncies. Excel.lent. Una necessària reconciliació amb l’artista. Una mena de desgreuge vers el mestre, tenint en compte fins a quin punt Sitges ha permès que els capitells de Maricel arribéssin a un estat de degradació irreversible en alguns casos. I si ara ho intentéssim amb una dels Serrano sitgetans? O amb una dels Albors? o del gran Josep Maria Martino? Ens queden moltes assignatures pendents.

Crònica local
Eco de Sitges, 9 d'Abril

Als peus del Greco

Amigues i amics, benvinguts a l’any setze. El rellotge segueix, imparable, i em demana que abordi temes pendents, com el VentdelCau 3 i mig, per exemple. A la llista d’espera, les obres a l’espigó de la Fragata, la reforma del passeig de la Ribera, els testimonis que insinuen que a L’Atlàntida hi torna a haver moviment, o els que asseguren que els promotors de l’escola d’arts escèniques no construiran encara l’edifici i, a canvi, l’Ajuntament els llogarà part del centre de disseny a preu de saldo....

Dimarts, 1 de Març. Migdia

Lluny queda la primera crònica de l’Abril del 1995, que intentava glossar la inauguració de la pinacoteca municipal. He tornat al pis on es donaven la mà els luministes i Rusiñol, dalt de tot del Maricel de Mar. Sense quadres, òbviament, sense parets, sense cel ras, sense gairebé res que em pugui servir de referència per a intentar recordar l’espai, que no sigui la seva localització dins l’edifici i les impagables vistes al Mediterrani. La visita del delegat del govern, Joan Rangel, finalitzà aquí, dalt de tot d’un malalt d’antuvi apedaçat i ple de nafres, i avui intervingut i obert en canal per totes bandes. Si algú de vostès ha viscut una obra a casa, per petita o gran que sigui, se la poden imaginar corregida i augmentada en proporció geomètrica. L’impacte de la contemplació dels efectes de la reforma és enorme, i resulta gairebé obligat, si hom no vol caure en el sempre perillós parany de la incertesa, pensar en les raons i en els objectius finals que l’han motivada, més enllà de qualsevol debat lògic, raonable i comprensible. M’impressiona i m’il.lusiona a la vegada. Envoltat per autoritats i tècnics, Rangel es va moure en un clima de satisfacció endogàmica amb un puntet de suficiència vanitosa, del tipus que-bé-que-ho-estem-fent-i-que-carat-saben-els-altres, provocat, probablement, per la inèrcia d’una notícia el resultat de la qual angoixava. Hores abans de l’arribada del delegat del govern es feia públic que el fiscal d’urbanisme de Barcelona havia arxivat la denúncia de la plataforma, que segueix per altres vies hores d’ara. Les conseqüències d’aquesta decisió s’escolaren en alguna de les converses en petit comitè abans de les intervencions públiques dels responsables polítics davant dels mitjans. Es percebia sense massa dificultat que ens moviem dins del grup dels guanyadors, si se’m permet la definició excessivament simplista, però adequada a la circumstància del moment. En qualsevol cas, això és anècdota. Travessat el vestíbul de l’antic Maricel, ens dirigiren vers la sala capella on Josep Emili Hernández Cros féu, entre parets completament escatades, el primer speech explicatiu d’aquesta obra de cirurgia, que ha evidenciat els límits d’un model de construcció apedaçada, pròpia de l’arquitectura feta segons els criteris, i les capacitats tècniques i econòmiques de cada època que li ha tocat viure. I aquest entorn n’ha viscut moltes. Per anar al Cau Ferrat vam travessar Can Rocamora –la mare dels ous del debat normatiu- talment com si fossim turistes en un jaciment arqueològic, del qual només se’n conserva un arc del segle XVII, perquè la resta de la casa ha anat a terra, com ja és prou sabut. El dia acompanya, i hom sent bategar el mar des d’una talaia provisional sense restriccions ni barreres. De sempre, el poder d’atracció d’aquest paisatge infinit ha superat, molt sovint, el de la majoria de les obres que els visitants podien contemplar intramurs. És fàcil imaginar-se, doncs, fins a quin punt la discutida, discutible i questionable passarel.la de vidre pot ser un dels espais més sol.licitats del futur conjunt museístic.

Dins del Cau Ferrat podria rodar-se una història de ficció sobre els saquejos de la guerra. Només la gran llar de foc, blindada amb una cuirassa de fusta, es testimoni del brogit dels voltants. Amb l’entorn al descobert, les taques d’humitat, testimonis de malures més preocupants, s’evidencien de manera notòria en les parets que encara conserven el característic blauet, respecte a les arrebossades de bell nou, que esperen l’aplicació de la tonalitat. Per cert, hi ha obert un interessant debat sobre si el blauet dels nostres avantpassats era menys intens que l’actual que tant agrada. Finalitzades les declaracions, surto amb la sensació d’haver vist quelcom històric, i que la maquinària es mou, amb major celeritat que mai, des del convenciment que difícilment tornarà a trobar-se amb l’amenaça d’una aturada. Per si de cas els museus són tema de campanya, la secció avisa, vist com estan les coses, que pot resultar temerari prometre que es referà el projecte. En qualsevol cas, l’evidència d’un probable massa tard no eximirà que el debat sobre l’assumpte es mantingui obert i el dret d’alguns a l’emprenyamenta també.

Dimecres, 30 de Març. Passeig de la Ribera. Vespre.

La casualitat punyetera ha volgut que el mateix dia que el síndic de greuges hagi manifestat a El món a RAC1 que l’Ajuntament de Sitges és -amb el de Berga- un dels menys col.laboradors de Catalunya a l’hora de facilitar la informació que li requereix la institució que encapçala Rafael Ribó, s’hagi presentat la llista del PSC. Volgudament, l’acte ha tingut lloc en un indret emblemàtic, prou ben adecentat arran de la reforma, i amb el qual es vol significar el valor conceptual de l’obra feta i els plantejaments de futur. Per fortuna pel partit, a l’Eco s’ha publicat la fotografia de família que es va fer quan acabà el discurs de l’alcaldable, i no qualsevol de les que es captaren mentre parlava, on la majoria dels integrants del grup compartiren una expressió facial més propera als enterros de tercera que irònicament definia Joan Capri, que a la que podria pressuposar-se als qui s’han d’enfrontar a un repte amb optimisme i confiança. Encomanats de la estratègia electoral encetada pel govern dels millors, els socialistes han volgut reblar els currículums de cadascú incorporant l’apèndix expert/experta en... una cosa o una altra. És ben lícit, tot i que no se jo si el seu ús generalitzat, i expressat amb la prosòdia d’alguns paràgrafs, valdria en la vida real, entre d’altres coses perquè desconec –i els demano disculpes per la ignorància- si l’autoritat acadèmica que atorga aquestes qualificacions es troba en algun lloc o altre, o si venen impulsades per una irreprensible necessitat de fer-se valer davant de la ciutadania o de la competència a cop de mèrit. Sigui com sigui, està clar que dins de la llista de Baijet hi ha persones amb indubtable pes específic. En qualsevol cas, avui el protagonista també és el candidat, i al candidat ja no li calen presentacions. De fet, no li cal gran cosa perquè, passades dues legislatures, la personalitat, el discurs, i les actuacions són prou conegudes, valorades o criticades. S’ha desgastat Baijet? Diria que menys que l’equip de govern que ha presidit, però és innegable que, hores d’ara, l’home que opta a la reelecció arrossega un llast important, que amenaça la credibilitat de les promeses i les propostes que segueix manifestant en veu alta. El candidat podrà defensar les moltes coses que ha fet i les raons que l’han dut a fer-les. En canvi, no hi haurà escut que li pugui servir d’excusa davant de les conseqüències d’un model de gestió econòmica que, a peu de carrer, ha generat, i genera, un malestar enorme. Caldrà veure que prioritza l’electorat.

Divendres, 1 d’Abril

I el candidat de Ciutadans és.... Juan José Establier. Quí és Juan José Establier? Bona pregunta.

Crònica local
Eco de Sitges, 2 d'Abril

11

Dissabte, 26 de Març. Vespre

Onze són els jugadors d’un equip de futbol, i onze els membres d’una cobla. Onze són els oscars que aconseguí Ben-Hur i onze la referència del primer automòbil que incorporà la tracció davantera. Onze són els anys que ja portem del segle XXI, i és a les onze de la nit quan les caramelles canten l’arribada de la Pasqua… Onze… Si res no canvia, onze seran les candidatures que es presentaran a les properes municipals del 22 de Maig. I el nombre de moments de la nostra història que recull la col.lecció de cromos de la sèrie Hi havia una vegada…. Sitges suma onze vegades onze. Començo per aquí, perquè l’exposició del Miramar és una petita joia, creada a partir de la col.laboració entre el dibuixant Francesc Rovira i l’historiador Roland Sierra, i dedicada a difondre entre els més menuts allò que hem estat i sóm, a través del record de situacions, empreses, entitats o personatges il.lustres. Rovira ha sabut ensenyar Sitges sense ensenyar-lo del tot. Només insinuant-lo, en un enfoc que, amb intenció, esquiva a consciència les imatges tòpiques -reproduïdes abastament en altres suports- amb l’objectiu d’estimular la imaginació del lector, que, molt sovint, cal que les reconstrueixi en el seu imaginari a partir de l’esquer gràfic que li deixa l’original. Els dibuixos tenen un punt de fina ironia i d’aquell esperit trapella que sempre ha connectat amb la quitxalla. I són excepcionals de factura, suaus de caràcter, lleugers i equilibrats de composició, i simpàtics de tarannà. El complement perfecte a uns textos en la línia d’algú acostumat també a explicar allò essencial desde la senzillesa. Bregat en multitud d’articles de divulgació, notes a peus de pàgina, i didactisme sitgetà, en Roland practica, en un petit paràgraf per il.lustració, l’obligada síntesi que requereix una publicació d’aquest tipus, sense renunciar al rigor. L’obra ha comptat, i comptarà, amb la participació activa de la Federació de Comerciants.

El regidor està content. Ha estat aquesta la darrera inauguració de Gabi Serrano abans no comenci el periode en el qual la llei prohibeix als polítics que caiguin en més temptacions d’ego. Acabat l’acte, l’alcaldable d’Iniciativa es dirigeix amb rapidesa a l’Escorxador on l’espera una militància entregada, i el diputat Joan Herrera, a qui encara se li noten els efectes d’haver suportat una “dutxa neoliberal” (sic) durant la cimera anticrisi de Pedralbes. La mullena, malgrat tot, els servirà als dos –diputat i candidat- per a carregar els seus discursos amb munició antiretallades de la dreta, seguint la veta que s’ha instaurat en la dialèctica política catalana durant els primers mesos del govern d’Artur Mas. L’esquerra diu que la dreta retalla serveis essencials –i té raó- i la dreta es defensa al.legant que moltes de les retallades no s’haguéssin aplicat si l’esquerra no hagués tingut la mà trencada. I també té raó. O sia que tot és mal que mata. Diria que, d’entre tot l’equip de govern, Serrano és qui capitalitza les opinions més polaritzades entre els qui l’elogien -com Carme Gasulla, excel.lent pedagoga i número 3 de la llista, que el qualifica de polític extraordinari- i els qui, amb contundència, consideren que la seva posició li ha anat molt bé per a viure de la rifeta a cop d’exposició amunt i avall. I ell aguanta les dues postures amb envejable flema, sense alterar-se per a res. La secció només pot dir que Gabi Serrano ha fet grans coses, d’una qualitat indiscutible, però li ha de retreure que algunes semblin haver mirat en excès a l’exterior i a la projecció personal –un regidor no pot ser mai un comissari- quan la vila ha tingut, i té, una bona colla d’assignatures pendents cara endins. Mentre el candidat recordà la presència dels representants de les brigades internacionals a Sitges, i les paraules de la filla de La Pasionaria, com un dels moments que, per si sol, ha compensat i/o justificat el seu pas per la regidoria de cultura, hom no pot evitar pensar fins a quin punt es va gestionar malament la crisi que va viure la biblioteca Santiago Rusiñol quan, arran d’un diluvi, va haver de tancar durant una setmana, sense cap mena de sensibilitat explícita per part dels màxims responsables de l’àrea vers la dissort de l’equipament. Imperdonable. En qualsevol cas, el discurs de Serrano durant la presentació d’una llista amb moltes cares del nou Sitges –i ho defineixo sense cap sentit pejoratiu, que quedi clar- fou bastant previsible. La valoració de la situació econòmica de l’Ajuntament quedà diluïda en el context de la crisi general, els encerts de l’equip de govern es convertiren en propis, i es marcaren distàncies i terreny ideològic –mal que sigui una mica- a l’hora de definir Qualia com un projecte que el PSC vol fer-se seu. Vatua l’olla no me n’havia adonat.

Diumenge, 27. Tarda. Jardins del Prado.

L’exsecretari de comunicació d’ERC a Sitges, Robert Cavaller i Delsing, ha estat l’escollit per Solidaritat Catalana per a la Independència com a cap de llista per a les municipals sitgetanes. En espera de la confirmació de l’alcaldable de Ciutadans, el nombre de partits polítics que es presentaran als comicis d’enguany supera en tres als del 2007. No cal ser massa intel.ligent, doncs, per a preguntar-se qui es quedarà amb les engrunes del pastís, o quin o quins dels peixos petits seran menjats pel gran, o quants dels peixos petits es menjaran entre ells a causa del repartiment de l’electorat entre tantes opcions... Fa quatre anys, Esquerra, Acció per Sitges i Iniciativa gairebé empataren a vots (514, 511 i 511) i entraren pels pèls al saló de plens. Ara, el context els complicarà, i molt, les coses, a ells i als nouvinguts, i beneficiarà als qui recolliran els sufragis que no hagin servit per a aconseguir cap regidor. A Sitges, ERC anirà a les eleccions en companyia de Reagrupament. L’acord ha permès que dos membres d’aquesta formació s’incorporin a l’equip que encapçala Aurora Carbonell, que retroba, a més dels veterans de rigor, Jaume Torras, regidor de l’equip de govern durant la primera legislatura de Baijet, i després desplaçat a la capçalera de la llista d’Olivella, per mor d’aquelles estratègies de portes endins… Paradoxalment, el partit del, en un altre moment, rebel exconseller Carretero ha decidit anar amb CiU a Vilanova. Exercici de pragmatisme? CiU pot estar més tranquil.la a l’hora de justificar-ho ara que el president Pujol revisa el seu posicionament personal sobre l’independentisme? Sigui com sigui, i deixant de banda la catàrsi d’ERC després de les autonòmiques, als jardins del Prado la protagonista és una altra. Aurora Carbonell, sitgetana filla de familia molt apreciada, de tracte agradable i proper, que arriba a l’arena política amb l’empenta pròpia de qui hi aterra de bell nou i li cal un mínim periode de rodatge. I no és fàcil substituir Àngels Parés -que ben bé podria passar per haver estat, amb diferència, la millor regidora d’educació que ha tingut Sitges en època recent- però la candidata es defensa amb un discurs en el qual l’èmfasi en la intenció intenta compensar els dubtes que poden generar alguns brindis al sol, que s’escolen entre les propostes programàtiques que van a raure on rauran les de tothom, o gairebé. La padrina del bateig polític d’Aurora Carbonell ha estat Anna Simó. Apelant al positivisme, m’agafo a una vindicació que la diputada féu sobre la funció del polític com a gestor del bé comú, i la responsabilitat que li escau, a partir de la confiança que li han atorgat els ciutadans. Torno a l’inici. Sense comptar els suplents, 231 persones formaran part d’aquesta olla que ja comença a bullir, i vull creure que la majoria d’elles –que no totes- s’hi han ficat per convicció. M’equivoco?

Crònica local
Eco de Sitges, 26 de Març

Els que se’n van

Just quan estava a punt d’encetar el capítol tres i mig de VentdelCau -no hi havia prou guió per un quart, i si suficient per enfilar una descripció de la visita als museus del delegat del govern Joan Rangel- va i devalla del cel un altre xàfec de renovació. Ho deu portar la Primavera. Quan d’una llista política crida tant l’atenció els que deixen de comptar pel qui la fa, com els qui prenen protagonisme de cop i volta, arrufin el nas perquè el debat intern i extern és inevitable. Encara no s’ha presentat públicament, i amb Jordi Baijet ja he pogut participar del sempre interessant joc de l’eufemisme críptic a l’entorn dels possibles, probables, o segurs noms dels edils del PSC, sense que el candidat prengui mal ni engegui a rodar l’estratègia de partit. Baijet reconeix que ha pogut confeccionar la llista amb absoluta llibertat, tal i com demanava una de les condicions que posà per a renovar. D’aquest criteri n’ha sortit un grup singular on, d’entrada, sobta allò confirmat: Armand Paco i Carmen Prat, dos dels puntals dels vuit anys de l’actual equip de govern, queden exclosos de les intencions del cap de files, com Antoni Caballero, Javier Fernández o Josep Orriols. Ja hi haurà temps per a parlar-ne. Armand Paco ha estat un bon element, tot i aquest caràcter que, de vegades, ha obligat als seus interlocutors a ensenyar-li les dents de forma preventiva, per mor d’evitar rebre alguna que altra invectiva pretesament irònica, però sempre punyent, amb la qual en ocasions ha regalat les orelles del personal sense que ningú no li ho hagués demanat d’antuvi. I Paco ha marxat deixant la porta mig oberta. Com si, a la manera de McArthur, el regidor que va entrar amb el govern de Jordi Serra l’any 1991, albirés un futur on el partit acabarà coincidint amb un criteri personal que ara ha estat, segons diu, la causa del seu comiat. A partir d’aquí, i dins de l’àmbit de la rumorologia, una corrúa d’endevinalles -que podria començar per plantejar la hipòtesi del futur de Prat en algún càrrec important de Qualia- pot ajudar-los a escatir un grupet de les posicions de preferència, de les que també s’han descavalcat o endarrerit Elisabeth Pérez –una promesa fa quatre anys- o Marc Quero, un dels homes de l’equip de govern que més carrer ha patejat, més invectives ha rebut, i, en conseqüència, més lliçons d’estoicisme pot donar. Comptat i debatut, li ha servit de ben poca cosa a l’hora d’ésser considerat ascendible, perquè, des de dalt, els trets han anat dirigits a cares conegudes, però que fins avui no eren pretendents a regidoria.

I molt aprop de Baijet, una dona. En el número 2 potser? En aquesta llista us acompanya molt a prop molt a prop, una dona que va ser protagonista en el seu dia per un canvi de partit? pregunto a l’interessat, i l’interessat respon amb una rialla un pèl nerviosa, conseqüència del fet d’haver de descobrir una de les cartes esperades: Molt a prop, si. I no continuis perquè acabaré donan-te tota la llista! Si les travesses no fallen, doncs, a més de Rafel Roig -l’hàbil i veterà mestre d’obra de l’aparell- al costat de Baijet s’hi trobarà la dona que arribà al PSC després d’haver viscut un final de pas de comèdia a Acció per Sitges. D’ençà, i des de la discreció, ha anat escalant posicions fins arribar al pom de dalt, malgrat els qui consideren que la seva gestió ha vingut condicionada –massa potser- per l’evident interés que ha mostrat en un àmbit específic de les seves responsabilitats d’àrea, respecte les altres. En qualsevol cas, sorpresos? El cronista ho està. No em facin dir, de moment, si en positiu o en negatiu, perquè no m’ha semblat copsar un entusiasme encomanadís vers la decisió. Una mica més enrera és probable que s’incorpori la persona a qui Baijet li reconeix una experiència política superior a la meva, i que respondria al perfil d’una exdelegada del govern vinculada de fa anys a la vila, que celebra el Sant amb els mariners i que té cognom d’empresa cervesera originalment lleidatana. S’especula també amb els noms d’un president de comissió, o el d’un ex Carnestoltes de la penúltima fornada…. No segueixo perquè tot resta pendent d’oficialitzar, i, en conseqüència, d’un intent d’anàlisi per part de qui signa.

Dissabte, 19 de Març. Vespre

“El nostre poble necessita un aire renovador” assegura Ignasi Garrigó, president del Sitges Grup Independent, abans de presentar a…. Vinyet Lluís, la candidata d’un partit petit en recursos, però gran en ganes de treballar (sic).. He tornat a aquell modest soterrani del carrer Sant Bartomeu tan fàcil d’omplir i on es respira un ambient acollidor. Malgrat tot, centraria la reflexió en el perquè hi vaig tornar, i en si tot plegat respon a la màxima manifestada per Garrigó. Hagués resorgit mai el Sitges Grup Independent si Vinyet Lluís no hagués acabat com va acabar amb Convergència i Unió? Vet aquí el primer repte de la emocionada candidata: enfrontar-se al record d’un passat recent i traumàtic, del qual sembla rescabalar-se emocionalment assumint ara el paper que li fou barrat aleshores en circumstàncies diguem-ne que embolicades. I per si el primer repte no fos prou complicat, el segon no és altre que el d’aconseguir que el SGI pugui singularitzar-se entre un ventall d’opcions que, enguany, inclouran, amb la recuperació del partit, tres formacions polítiques d’estructura local. En qualsevol cas, Garrigó va saber definir el principal valor de Vinyet Lluís, centrant-lo en la capacitat de treball i de diàleg. Cert. S’hi podria afegir la tenacitat i la perseverància i, en contrapartida, una certa vulnerabilitat que arrossega des de la seva solitària, esforçada i meritòria època de Joana d’Arc al saló de plens. La secció aprecia la filla de Can Lleuger precisament per aquests trets de tarannà que formen part del conjunt de virtuts que hom espera de qualsevol càrrec electe, però em temo que farà falta quelcom més per a convèncer a l’electorat. Sigui com sigui, la candidata es presenta amb la imatge real i metafòrica d’un tap de suro, que ensenya al públic i és protagonista d’un petit poema visual a la pantalla del power point de torn: Transparència, Austeritat, Proximitat, Sitges. De nou, la gestió i la necessitat de comptar amb la participació dels ciutadans esdevenen els eixos programàtics bàsics. Si els resulta familiar la cançó poden estar ben segurs que l’escoltaran repetida en properes ocasions. Amb la mateixa intensitat desitjo, a la vegada, que Vinyet Lluís tingui sort, i que no es cremi en l’intent.

Diumenge, 20. Vespre. Sant Crispí(n)

Espectació general davant la presència d’un rodalies atrapat, indefens, escorat com un vaixell a la deriva sobre el viaducte de l’Avinguda Sofia, que, víctima de l’acció dels grafitteros menys artistes, fa temps que ha vist transformada aquella virginal i immaculada mampara de vidre, per una d’estètica d’extraradi, emmascarada i embrutida, que ofèn la integració visual amb l’entorn. Ja a les fosques, un dels membres de seguretat d’Adif deixa anar la hipòtesi d’una bretolada amb barra de ferro llençada a la via. Els veïns s’indignen, i hi afegeixen d’altres preocupacions relacionades amb petits actes incívics o delictius, que formen part del dia a dia del barri i neguitegen la comunitat. Mentre el conseller Recoder exigeix que Adif inverteixi en les infraestructures, és probable que l’origen de bona part del problema tingui relació, ves per on, en no haver invertit prou en el passat, ni invertir prou en el present, en educació....

Crònica local
Eco de Sitges, 19 de Març

S’alça el teló

I apareix una pre-precampanya electoral ja prevista, i que espera presentar, avui dissabte, el candidat/a número 9 a l’alcaldia, que serà el del Sitges Grup Independent. O sia, ell o, com apunta la rumorologia, ella. Amigues i amics, benvinguts a una cursa de mig fons que ens ocuparà dos mesos justos des d’ara, durant els quals -enmig de constants apelacions a la vinculació i/o estimació dels candidats vers Sitges i a allò que, suposadament, el poble i els que hi vivim necessitem- puguin escoltar-se molt sovint referències als sempre socorreguts conceptes de renovació i canvi. Bàsicament, els objectius de la cursa podrien dividir-se entre les ambicions dels participants en ella: alguns lluitaran per a mantenir el nombre de regidors a l’Ajuntament, d’altres ho faran per augmentar-los, i els novells celebraran poder arribar a tenir-ne. Res de nou en aquest aspecte, la batalla electoral serà, sobretot, cosa de dos, però sembla imposar-se la idea que en solitari, o gairebé, no podrà governar ningú. Potser millor així, en un moment en el qual s’imposa una visió consensuada de les coses, per mor de sobreviure a la cantelluda crisi. Vet aquí la gran diferència respecte fa quatre anys enrere, i, no cal dir-ho, respecte aquell llunyà 2003 on el debat sobre el creixement i la sostenibilitat féu tremolar la vida política i social de la vila. Avui, després que la sangonera immobiliària hagi deixat una herència enverinada, volguda o consentida en el seu dia, l’escenari que ens envolta és un altre, i es mou en una combinació perillosa d’angoixa econòmica i desafecció política global, de la qual no se n’escapa ningú.

Al carrer, i sense cap xifra estadística per a constatar-ho, es perceptible una sensació de final de cicle incert. Molts sitgetans es mostren visiblement molestos –i em quedo curt- amb alguns dels aspectes fonamentals de la gestió del govern Baijet durant la legislatura que acaba, però, per altra banda, diria que no acaben de manifestar-se convençuts que la oposició presenti una imatge amb prou personalitat, embranzida i solidesa per a poder esdevenir una veritable alternativa victoriosa. Com si, malgrat tot, el boig conegut de la dita generés encara més empatia que el savi per conéixer. És, repeteixo, una sensació matisable, contraposable, subjectiva i, per tant, reinterpretable, que escric a dos mesos vista d’un dels moments més importants que pot viure un municipi, com és el d’escollir els seus representants públics. El PSC, o el PSC i IC-V, o el PSC i Gabi Serrano, ha jugat una carta que, en circumstàncies normals, no acostuma a fallar, i que vindria a definir-se a partir d’una frase feta: et recordaran per allò que fas, i no per allò que quedes a deure. El problema és que el context actual obliga a prioritzar la resolució dels deutes, per davant de palesar l’obra feta o d’autocomplaure’s a cop de foto. O sia que, hores d’ara, la percepció de la ciutadania pot estar més condicionada per allò que l’Ajuntament ha quedat a deure que no pas per allò que fa o ha fet. I això, afegit a la controvèrsia generada per més d’una de les actuacions realitzades per la casa gran els darrers anys, no posa les coses fàcils a l’equip de govern des del punt de vista d’estratègia electoral. Baijet –que mai no ha estat home de números- podrà fer valer molts trumfos destacables, però a la vegada haurà d’enfrontar-se a les conseqüències del seu pecat capital, que no ha estat altre que el de no haver sabut frenar a temps, o, si volen, el de no haver tingut ningú al costat que li frenés l’ambició amb l’èmfasi necessari.

A l’altre costat, i destacat dins de la variada i atomitzada oferta per el 22 de Maig –que probablement obligarà a retrobar sense embuts la cultura del pacte- Miquel Forns passarà la seva primera, i veritable, prova de foc. Superat l’aquelarre produït pel daltabaix de fa 8 anys, i després de quatre de rodatge al saló de plens, el candidat de CiU presentà als 10 primers de la llista de la federació el passat dissabte, al saló de socis del Prado i davant d’una militància entregada a la idea del canvi i la renovació, que es palesa en el fet que, entre la desena inicial, s’hi ha incorporat un grup de 7 noms nous, abans d’arribar a la veterana Dolors Montaner, que ocupa el desè. No ha estat fàcil, em diuen, perquè la gent no vol entrar en política, per un seguit de raons molt senzilles d’entendre, i que els partits no han aconseguit analitzar amb la suficient profunditat, temerosos d’haver d’aplicar veritables canvis en les encarcarades estructures que els administren. A la manera de Mas, l’acte volia difondre el missatge que ens desitja governar gent preparada. La lectura dels currículums, doncs, precedí les intervencions de cadascú, adreçades a exposar el decàleg programàtic de CiU. A diferència del seu discurs del 2007, on l’àmbit personal va prendre un especial protagonisme, Forns va aparéixer més deixat anar a l’hora de criticar al rival i d’enaltir les capacitats dels seus, a base d’emprar aquell llenguatge proper al paternalisme edulcorat que, sense deixar de banda la clàssica i soferta expressió pública de l’estimació per Sitges, apel.la al entre tots ho salvarem. No hi va mancar una il.lusionada declaració d’intencions que exposà totes les virtuts possibles que poden tenir-se a l’hora d’exercir la funció pública com cal, i que la federació es posa com a fita del tarannà de la seva gestió. En qualsevol cas, l’speech del candidat es va moure en el registre de la convicció i s’articulà segons un argumentari capitalitzat per la defensa del paper de la formació en la denúncia de la gestió econòmica de l’Ajuntament en aquesta legislatura, i en la crítica a un rosari de temes que formen part de moltes tertúlies quotidianes. Forns sonà ferm, coherent, sincer i amb intenció, malgrat que algunes de les argumentacions exposades es contradeien amb el paper no sempre tant contundent dels convergents en el passat, quan calia posicionar-se davant de la elecció del paviment de la vianalització, o davant de les primeres informacions del projecte dels museus, que no van meréixer el veritable interès de la formació fins que la plataforma estirà de les orelles al candidat durant aquell acte a l’espai cultural Pere Stämpfli. Malgrat tot, es respira lògic optimisme en espera de veure qui porten els altres. Amb unes gotes del País Petit del Verges 50 de Llach es tancà la presentació, i començà el xeflis.

I de Llach a Martí i Pol, i de Martí Pol a Salvador Allende. Els dos darrers li serviren de referent a Òscar Ortiz per a reblar el seu primer discurs públic com a alcaldable per la CUP. Escolta Morandu, però aquests són de dretes o d’esquerres? Em pregunta sota el sol primaveral de Diumenge un ciutadà d’edat que està de tornada de la política. Li contesto amb un d’esquerra independentista que em sembla que pot respondre a la curiositat del meu interlocutor sense equívocs massa grans. La CUP es troba a gust en els paràmetres del món assembleari, i és a partir d’aquesta concepció que articula un ideari basat en la participació sense restriccions del poble en la presa de decisions i la gestió dels afers municipals. Sona utòpic, però així ho defensen els qui formen la llista amb la mitjana d’edat més jove de totes, i la que, més enllà de la filiació ideològica, cal contemplar des de la positiva consciència que també els joves volen prendre la paraula. El video-resum de l’acte, que ja està disponible a la xarxa, confirma que el responsable d’imatge de la formació sap com vendre el missatge. L’aliat de la CUP és la xarxa social, la mateixa que ha fet servir Nou Horitzó per a felicitar Òscar Ortiz, tot recordant que fou el president de les joventuts del partit de Lluís Marcé…