dijous, 31 de març de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 2 d'Abril

11


Dissabte, 26 de Març. Vespre

Onze són els jugadors d’un equip de futbol, i onze els membres d’una cobla. Onze són els oscars que aconseguí Ben-Hur i onze la referència del primer automòbil que incorporà la tracció davantera. Onze són els anys que ja portem del segle XXI, i és a les onze de la nit quan les caramelles canten l’arribada de la Pasqua… Onze… Si res no canvia, onze seran les candidatures que es presentaran a les properes municipals del 22 de Maig. I el nombre de moments de la nostra història que recull la col.lecció de cromos de la sèrie Hi havia una vegada…. Sitges suma onze vegades onze. Començo per aquí, perquè l’exposició del Miramar és una petita joia, creada a partir de la col.laboració entre el dibuixant Francesc Rovira i l’historiador Roland Sierra, i dedicada a difondre entre els més menuts allò que hem estat i sóm, a través del record de situacions, empreses, entitats o personatges il.lustres. Rovira ha sabut ensenyar Sitges sense ensenyar-lo del tot. Només insinuant-lo, en un enfoc que, amb intenció, esquiva a consciència les imatges tòpiques -reproduïdes abastament en altres suports- amb l’objectiu d’estimular la imaginació del lector, que, molt sovint, cal que les reconstrueixi en el seu imaginari a partir de l’esquer gràfic que li deixa l’original. Els dibuixos tenen un punt de fina ironia i d’aquell esperit trapella que sempre ha connectat amb la quitxalla. I són excepcionals de factura, suaus de caràcter, lleugers i equilibrats de composició, i simpàtics de tarannà. El complement perfecte a uns textos en la línia d’algú acostumat també a explicar allò essencial desde la senzillesa. Bregat en multitud d’articles de divulgació, notes a peus de pàgina, i didactisme sitgetà, en Roland practica, en un petit paràgraf per il.lustració, l’obligada síntesi que requereix una publicació d’aquest tipus, sense renunciar al rigor. L’obra ha comptat, i comptarà, amb la participació activa de la Federació de Comerciants.


El regidor està content. Ha estat aquesta la darrera inauguració de Gabi Serrano abans no comenci el periode en el qual la llei prohibeix als polítics que caiguin en més temptacions d’ego. Acabat l’acte, l’alcaldable d’Iniciativa es dirigeix amb rapidesa a l’Escorxador on l’espera una militància entregada, i el diputat Joan Herrera, a qui encara se li noten els efectes d’haver suportat una “dutxa neoliberal” (sic) durant la cimera anticrisi de Pedralbes. La mullena, malgrat tot, els servirà als dos –diputat i candidat- per a carregar els seus discursos amb munició antiretallades de la dreta, seguint la veta que s’ha instaurat en la dialèctica política catalana durant els primers mesos del govern d’Artur Mas. L’esquerra diu que la dreta retalla serveis essencials –i té raó- i la dreta es defensa al.legant que moltes de les retallades no s’haguéssin aplicat si l’esquerra no hagués tingut la mà trencada. I també té raó. O sia que tot és mal que mata. Diria que, d’entre tot l’equip de govern, Serrano és qui capitalitza les opinions més polaritzades entre els qui l’elogien -com Carme Gasulla, excel.lent pedagoga i número 3 de la llista, que el qualifica de polític extraordinari- i els qui, amb contundència, consideren que la seva posició li ha anat molt bé per a viure de la rifeta a cop d’exposició amunt i avall. I ell aguanta les dues postures amb envejable flema, sense alterar-se per a res. La secció només pot dir que Gabi Serrano ha fet grans coses, d’una qualitat indiscutible, però li ha de retreure que algunes semblin haver mirat en excès a l’exterior i a la projecció personal –un regidor no pot ser mai un comissari- quan la vila ha tingut, i té, una bona colla d’assignatures pendents cara endins. Mentre el candidat recordà la presència dels representants de les brigades internacionals a Sitges, i les paraules de la filla de La Pasionaria, com un dels moments que, per si sol, ha compensat i/o justificat el seu pas per la regidoria de cultura, hom no pot evitar pensar fins a quin punt es va gestionar malament la crisi que va viure la biblioteca Santiago Rusiñol quan, arran d’un diluvi, va haver de tancar durant una setmana, sense cap mena de sensibilitat explícita per part dels màxims responsables de l’àrea vers la dissort de l’equipament. Imperdonable. En qualsevol cas, el discurs de Serrano durant la presentació d’una llista amb moltes cares del nou Sitges –i ho defineixo sense cap sentit pejoratiu, que quedi clar- fou bastant previsible. La valoració de la situació econòmica de l’Ajuntament quedà diluïda en el context de la crisi general, els encerts de l’equip de govern es convertiren en propis, i es marcaren distàncies i terreny ideològic –mal que sigui una mica- a l’hora de definir Qualia com un projecte que el PSC vol fer-se seu. Vatua l’olla no me n’havia adonat.


Diumenge, 27. Tarda. Jardins del Prado.

L’exsecretari de comunicació d’ERC a Sitges, Robert Cavaller i Delsing, ha estat l’escollit per Solidaritat Catalana per a la Independència com a cap de llista per a les municipals sitgetanes. En espera de la confirmació de l’alcaldable de Ciutadans, el nombre de partits polítics que es presentaran als comicis d’enguany supera en tres als del 2007. No cal ser massa intel.ligent, doncs, per a preguntar-se qui es quedarà amb les engrunes del pastís, o quin o quins dels peixos petits seran menjats pel gran, o quants dels peixos petits es menjaran entre ells a causa del repartiment de l’electorat entre tantes opcions... Fa quatre anys, Esquerra, Acció per Sitges i Iniciativa gairebé empataren a vots (514, 511 i 511) i entraren pels pèls al saló de plens. Ara, el context els complicarà, i molt, les coses, a ells i als nouvinguts, i beneficiarà als qui recolliran els sufragis que no hagin servit per a aconseguir cap regidor. A Sitges, ERC anirà a les eleccions en companyia de Reagrupament. L’acord ha permès que dos membres d’aquesta formació s’incorporin a l’equip que encapçala Aurora Carbonell, que retroba, a més dels veterans de rigor, Jaume Torras, regidor de l’equip de govern durant la primera legislatura de Baijet, i després desplaçat a la capçalera de la llista d’Olivella, per mor d’aquelles estratègies de portes endins… Paradoxalment, el partit del, en un altre moment, rebel exconseller Carretero ha decidit anar amb CiU a Vilanova. Exercici de pragmatisme? CiU pot estar més tranquil.la a l’hora de justificar-ho ara que el president Pujol revisa el seu posicionament personal sobre l’independentisme? Sigui com sigui, i deixant de banda la catàrsi d’ERC després de les autonòmiques, als jardins del Prado la protagonista és una altra. Aurora Carbonell, sitgetana filla de familia molt apreciada, de tracte agradable i proper, que arriba a l’arena política amb l’empenta pròpia de qui hi aterra de bell nou i li cal un mínim periode de rodatge. I no és fàcil substituir Àngels Parés -que ben bé podria passar per haver estat, amb diferència, la millor regidora d’educació que ha tingut Sitges en època recent- però la candidata es defensa amb un discurs en el qual l’èmfasi en la intenció intenta compensar els dubtes que poden generar alguns brindis al sol, que s’escolen entre les propostes programàtiques que van a raure on rauran les de tothom, o gairebé. La padrina del bateig polític d’Aurora Carbonell ha estat Anna Simó. Apelant al positivisme, m’agafo a una vindicació que la diputada féu sobre la funció del polític com a gestor del bé comú, i la responsabilitat que li escau, a partir de la confiança que li han atorgat els ciutadans. Torno a l’inici. Sense comptar els suplents, 231 persones formaran part d’aquesta olla que ja comença a bullir, i vull creure que la majoria d’elles –que no totes- s’hi han ficat per convicció. M’equivoco?