dijous, 17 de març de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 19 de Març




S’alça el teló


I apareix una pre-precampanya electoral ja prevista, i que espera presentar, avui dissabte, el candidat/a número 9 a l’alcaldia, que serà el del Sitges Grup Independent. O sia, ell o, com apunta la rumorologia, ella. Amigues i amics, benvinguts a una cursa de mig fons que ens ocuparà dos mesos justos des d’ara, durant els quals -enmig de constants apelacions a la vinculació i/o estimació dels candidats vers Sitges i a allò que, suposadament, el poble i els que hi vivim necessitem- puguin escoltar-se molt sovint referències als sempre socorreguts conceptes de renovació i canvi. Bàsicament, els objectius de la cursa podrien dividir-se entre les ambicions dels participants en ella: alguns lluitaran per a mantenir el nombre de regidors a l’Ajuntament, d’altres ho faran per augmentar-los, i els novells celebraran poder arribar a tenir-ne. Res de nou en aquest aspecte, la batalla electoral serà, sobretot, cosa de dos, però sembla imposar-se la idea que en solitari, o gairebé, no podrà governar ningú. Potser millor així, en un moment en el qual s’imposa una visió consensuada de les coses, per mor de sobreviure a la cantelluda crisi. Vet aquí la gran diferència respecte fa quatre anys enrere, i, no cal dir-ho, respecte aquell llunyà 2003 on el debat sobre el creixement i la sostenibilitat féu tremolar la vida política i social de la vila. Avui, després que la sangonera immobiliària hagi deixat una herència enverinada, volguda o consentida en el seu dia, l’escenari que ens envolta és un altre, i es mou en una combinació perillosa d’angoixa econòmica i desafecció política global, de la qual no se n’escapa ningú.


Al carrer, i sense cap xifra estadística per a constatar-ho, es perceptible una sensació de final de cicle incert. Molts sitgetans es mostren visiblement molestos –i em quedo curt- amb alguns dels aspectes fonamentals de la gestió del govern Baijet durant la legislatura que acaba, però, per altra banda, diria que no acaben de manifestar-se convençuts que la oposició presenti una imatge amb prou personalitat, embranzida i solidesa per a poder esdevenir una veritable alternativa victoriosa. Com si, malgrat tot, el boig conegut de la dita generés encara més empatia que el savi per conéixer. És, repeteixo, una sensació matisable, contraposable, subjectiva i, per tant, reinterpretable, que escric a dos mesos vista d’un dels moments més importants que pot viure un municipi, com és el d’escollir els seus representants públics. El PSC, o el PSC i IC-V, o el PSC i Gabi Serrano, ha jugat una carta que, en circumstàncies normals, no acostuma a fallar, i que vindria a definir-se a partir d’una frase feta: et recordaran per allò que fas, i no per allò que quedes a deure. El problema és que el context actual obliga a prioritzar la resolució dels deutes, per davant de palesar l’obra feta o d’autocomplaure’s a cop de foto. O sia que, hores d’ara, la percepció de la ciutadania pot estar més condicionada per allò que l’Ajuntament ha quedat a deure que no pas per allò que fa o ha fet. I això, afegit a la controvèrsia generada per més d’una de les actuacions realitzades per la casa gran els darrers anys, no posa les coses fàcils a l’equip de govern des del punt de vista d’estratègia electoral. Baijet –que mai no ha estat home de números- podrà fer valer molts trumfos destacables, però a la vegada haurà d’enfrontar-se a les conseqüències del seu pecat capital, que no ha estat altre que el de no haver sabut frenar a temps, o, si volen, el de no haver tingut ningú al costat que li frenés l’ambició amb l’èmfasi necessari.


A l’altre costat, i destacat dins de la variada i atomitzada oferta per el 22 de Maig –que probablement obligarà a retrobar sense embuts la cultura del pacte- Miquel Forns passarà la seva primera, i veritable, prova de foc. Superat l’aquelarre produït pel daltabaix de fa 8 anys, i després de quatre de rodatge al saló de plens, el candidat de CiU presentà als 10 primers de la llista de la federació el passat dissabte, al saló de socis del Prado i davant d’una militància entregada a la idea del canvi i la renovació, que es palesa en el fet que, entre la desena inicial, s’hi ha incorporat un grup de 7 noms nous, abans d’arribar a la veterana Dolors Montaner, que ocupa el desè. No ha estat fàcil, em diuen, perquè la gent no vol entrar en política, per un seguit de raons molt senzilles d’entendre, i que els partits no han aconseguit analitzar amb la suficient profunditat, temerosos d’haver d’aplicar veritables canvis en les encarcarades estructures que els administren. A la manera de Mas, l’acte volia difondre el missatge que ens desitja governar gent preparada. La lectura dels currículums, doncs, precedí les intervencions de cadascú, adreçades a exposar el decàleg programàtic de CiU. A diferència del seu discurs del 2007, on l’àmbit personal va prendre un especial protagonisme, Forns va aparéixer més deixat anar a l’hora de criticar al rival i d’enaltir les capacitats dels seus, a base d’emprar aquell llenguatge proper al paternalisme edulcorat que, sense deixar de banda la clàssica i soferta expressió pública de l’estimació per Sitges, apel.la al entre tots ho salvarem. No hi va mancar una il.lusionada declaració d’intencions que exposà totes les virtuts possibles que poden tenir-se a l’hora d’exercir la funció pública com cal, i que la federació es posa com a fita del tarannà de la seva gestió. En qualsevol cas, l’speech del candidat es va moure en el registre de la convicció i s’articulà segons un argumentari capitalitzat per la defensa del paper de la formació en la denúncia de la gestió econòmica de l’Ajuntament en aquesta legislatura, i en la crítica a un rosari de temes que formen part de moltes tertúlies quotidianes. Forns sonà ferm, coherent, sincer i amb intenció, malgrat que algunes de les argumentacions exposades es contradeien amb el paper no sempre tant contundent dels convergents en el passat, quan calia posicionar-se davant de la elecció del paviment de la vianalització, o davant de les primeres informacions del projecte dels museus, que no van meréixer el veritable interès de la formació fins que la plataforma estirà de les orelles al candidat durant aquell acte a l’espai cultural Pere Stämpfli. Malgrat tot, es respira lògic optimisme en espera de veure qui porten els altres. Amb unes gotes del País Petit del Verges 50 de Llach es tancà la presentació, i començà el xeflis.


I de Llach a Martí i Pol, i de Martí Pol a Salvador Allende. Els dos darrers li serviren de referent a Òscar Ortiz per a reblar el seu primer discurs públic com a alcaldable per la CUP. Escolta Morandu, però aquests són de dretes o d’esquerres? Em pregunta sota el sol primaveral de Diumenge un ciutadà d’edat que està de tornada de la política. Li contesto amb un d’esquerra independentista que em sembla que pot respondre a la curiositat del meu interlocutor sense equívocs massa grans. La CUP es troba a gust en els paràmetres del món assembleari, i és a partir d’aquesta concepció que articula un ideari basat en la participació sense restriccions del poble en la presa de decisions i la gestió dels afers municipals. Sona utòpic, però així ho defensen els qui formen la llista amb la mitjana d’edat més jove de totes, i la que, més enllà de la filiació ideològica, cal contemplar des de la positiva consciència que també els joves volen prendre la paraula. El video-resum de l’acte, que ja està disponible a la xarxa, confirma que el responsable d’imatge de la formació sap com vendre el missatge. L’aliat de la CUP és la xarxa social, la mateixa que ha fet servir Nou Horitzó per a felicitar Òscar Ortiz, tot recordant que fou el president de les joventuts del partit de Lluís Marcé…