dijous, 24 de març de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 26 de Març


Els que se’n van


Just quan estava a punt d’encetar el capítol tres i mig de VentdelCau -no hi havia prou guió per un quart, i si suficient per enfilar una descripció de la visita als museus del delegat del govern Joan Rangel- va i devalla del cel un altre xàfec de renovació. Ho deu portar la Primavera. Quan d’una llista política crida tant l’atenció els que deixen de comptar pel qui la fa, com els qui prenen protagonisme de cop i volta, arrufin el nas perquè el debat intern i extern és inevitable. Encara no s’ha presentat públicament, i amb Jordi Baijet ja he pogut participar del sempre interessant joc de l’eufemisme críptic a l’entorn dels possibles, probables, o segurs noms dels edils del PSC, sense que el candidat prengui mal ni engegui a rodar l’estratègia de partit. Baijet reconeix que ha pogut confeccionar la llista amb absoluta llibertat, tal i com demanava una de les condicions que posà per a renovar. D’aquest criteri n’ha sortit un grup singular on, d’entrada, sobta allò confirmat: Armand Paco i Carmen Prat, dos dels puntals dels vuit anys de l’actual equip de govern, queden exclosos de les intencions del cap de files, com Antoni Caballero, Javier Fernández o Josep Orriols. Ja hi haurà temps per a parlar-ne. Armand Paco ha estat un bon element, tot i aquest caràcter que, de vegades, ha obligat als seus interlocutors a ensenyar-li les dents de forma preventiva, per mor d’evitar rebre alguna que altra invectiva pretesament irònica, però sempre punyent, amb la qual en ocasions ha regalat les orelles del personal sense que ningú no li ho hagués demanat d’antuvi. I Paco ha marxat deixant la porta mig oberta. Com si, a la manera de McArthur, el regidor que va entrar amb el govern de Jordi Serra l’any 1991, albirés un futur on el partit acabarà coincidint amb un criteri personal que ara ha estat, segons diu, la causa del seu comiat. A partir d’aquí, i dins de l’àmbit de la rumorologia, una corrúa d’endevinalles -que podria començar per plantejar la hipòtesi del futur de Prat en algún càrrec important de Qualia- pot ajudar-los a escatir un grupet de les posicions de preferència, de les que també s’han descavalcat o endarrerit Elisabeth Pérez –una promesa fa quatre anys- o Marc Quero, un dels homes de l’equip de govern que més carrer ha patejat, més invectives ha rebut, i, en conseqüència, més lliçons d’estoicisme pot donar. Comptat i debatut, li ha servit de ben poca cosa a l’hora d’ésser considerat ascendible, perquè, des de dalt, els trets han anat dirigits a cares conegudes, però que fins avui no eren pretendents a regidoria.


I molt aprop de Baijet, una dona. En el número 2 potser? En aquesta llista us acompanya molt a prop molt a prop, una dona que va ser protagonista en el seu dia per un canvi de partit? pregunto a l’interessat, i l’interessat respon amb una rialla un pèl nerviosa, conseqüència del fet d’haver de descobrir una de les cartes esperades: Molt a prop, si. I no continuis perquè acabaré donan-te tota la llista! Si les travesses no fallen, doncs, a més de Rafel Roig -l’hàbil i veterà mestre d’obra de l’aparell- al costat de Baijet s’hi trobarà la dona que arribà al PSC després d’haver viscut un final de pas de comèdia a Acció per Sitges. D’ençà, i des de la discreció, ha anat escalant posicions fins arribar al pom de dalt, malgrat els qui consideren que la seva gestió ha vingut condicionada –massa potser- per l’evident interés que ha mostrat en un àmbit específic de les seves responsabilitats d’àrea, respecte les altres. En qualsevol cas, sorpresos? El cronista ho està. No em facin dir, de moment, si en positiu o en negatiu, perquè no m’ha semblat copsar un entusiasme encomanadís vers la decisió. Una mica més enrera és probable que s’incorpori la persona a qui Baijet li reconeix una experiència política superior a la meva, i que respondria al perfil d’una exdelegada del govern vinculada de fa anys a la vila, que celebra el Sant amb els mariners i que té cognom d’empresa cervesera originalment lleidatana. S’especula també amb els noms d’un president de comissió, o el d’un ex Carnestoltes de la penúltima fornada…. No segueixo perquè tot resta pendent d’oficialitzar, i, en conseqüència, d’un intent d’anàlisi per part de qui signa.


Dissabte, 19 de Març. Vespre

“El nostre poble necessita un aire renovador” assegura Ignasi Garrigó, president del Sitges Grup Independent, abans de presentar a…. Vinyet Lluís, la candidata d’un partit petit en recursos, però gran en ganes de treballar (sic).. He tornat a aquell modest soterrani del carrer Sant Bartomeu tan fàcil d’omplir i on es respira un ambient acollidor. Malgrat tot, centraria la reflexió en el perquè hi vaig tornar, i en si tot plegat respon a la màxima manifestada per Garrigó. Hagués resorgit mai el Sitges Grup Independent si Vinyet Lluís no hagués acabat com va acabar amb Convergència i Unió? Vet aquí el primer repte de la emocionada candidata: enfrontar-se al record d’un passat recent i traumàtic, del qual sembla rescabalar-se emocionalment assumint ara el paper que li fou barrat aleshores en circumstàncies diguem-ne que embolicades. I per si el primer repte no fos prou complicat, el segon no és altre que el d’aconseguir que el SGI pugui singularitzar-se entre un ventall d’opcions que, enguany, inclouran, amb la recuperació del partit, tres formacions polítiques d’estructura local. En qualsevol cas, Garrigó va saber definir el principal valor de Vinyet Lluís, centrant-lo en la capacitat de treball i de diàleg. Cert. S’hi podria afegir la tenacitat i la perseverància i, en contrapartida, una certa vulnerabilitat que arrossega des de la seva solitària, esforçada i meritòria època de Joana d’Arc al saló de plens. La secció aprecia la filla de Can Lleuger precisament per aquests trets de tarannà que formen part del conjunt de virtuts que hom espera de qualsevol càrrec electe, però em temo que farà falta quelcom més per a convèncer a l’electorat. Sigui com sigui, la candidata es presenta amb la imatge real i metafòrica d’un tap de suro, que ensenya al públic i és protagonista d’un petit poema visual a la pantalla del power point de torn: Transparència, Austeritat, Proximitat, Sitges. De nou, la gestió i la necessitat de comptar amb la participació dels ciutadans esdevenen els eixos programàtics bàsics. Si els resulta familiar la cançó poden estar ben segurs que l’escoltaran repetida en properes ocasions. Amb la mateixa intensitat desitjo, a la vegada, que Vinyet Lluís tingui sort, i que no es cremi en l’intent.


Diumenge, 20. Vespre. Sant Crispí(n)

Espectació general davant la presència d’un rodalies atrapat, indefens, escorat com un vaixell a la deriva sobre el viaducte de l’Avinguda Sofia, que, víctima de l’acció dels grafitteros menys artistes, fa temps que ha vist transformada aquella virginal i immaculada mampara de vidre, per una d’estètica d’extraradi, emmascarada i embrutida, que ofèn la integració visual amb l’entorn. Ja a les fosques, un dels membres de seguretat d’Adif deixa anar la hipòtesi d’una bretolada amb barra de ferro llençada a la via. Els veïns s’indignen, i hi afegeixen d’altres preocupacions relacionades amb petits actes incívics o delictius, que formen part del dia a dia del barri i neguitegen la comunitat. Mentre el conseller Recoder exigeix que Adif inverteixi en les infraestructures, és probable que l’origen de bona part del problema tingui relació, ves per on, en no haver invertit prou en el passat, ni invertir prou en el present, en educació....