Crònica local
Eco de Sitges, 30 d'Octubre

Be Qualia, my friend

“Qualia és un conjunt de qualitats i propietats intangibles, capaces de crear sensacions i experiències úniques per a cada individu. (...) Qualia Sitges és un espai que neix per albergar i generar qualia i on els qualia aportaran valor afegit a l'economia per a convertir-la en economia de la Creativitat, una economia que generi innovació i cultura i que converteixi Sitges en un pol d'atracció d'artistes i dels sectors educatiu i empresarial de l'entorn de l'art i les noves tecnologies.”

Del llibret de presentació de Qualia Sitges. Pàgs: 60-61.

Per on començar després d'aquesta declaració d'intencions? Qualia mereixia una anàlisi, i això intentaré fer després d'haver llegit i escoltat amb detenció les explicacions donades pels seus impulsors, i de copsar opinions entenimentades al llarg d'aquests darrers dies. Potser per a sintetitzar les coses valdrà l'enumeració d'un seguit de dualitats, expressades sense ordre de preferència. A un costat, l'impacte mediàtic en positiu que envejaria qualsevol municipi, gran o petit. Un elogiós editorial de La Vanguardia, acompanyat d'un extens reportatge i un semàfor verd per a l'alcalde. A l'altre, un llibre explicatiu que ven excel.lència i és ple d'errades ortogràfiques. A un costat, la benvinguda arribada de la Barcelona Institute of Performing Arts -o com es bategi finalment- i, a l'altre, una parafernàlia d'argumentacions que volen utilitzar una semàntica nova, sovint buida i amb un punt d'esnobisme, per a parlar d'allò que ha existit tota la vida. A un costat, la evident i veritable necessitat que Sitges cerqui una economia complementària a la del turisme. A l'altre, la incertesa de saber si s'ha escollit la via adequada per a aconseguir-la. A un costat, la implicació d'alguns capitostos importants que apadrinen la iniciativa. A l'altre, les dificultats evidents de trobar els 150 milions d'euros que importa la inversió total, i les previsibles contrapartides que el municipi pot haver de donar a canvi de tan generoses aportacions. A un costat, Jordi Baijet i Carmen Prat venent el seu comprensible entusiasme per la idea. A l'altre, els símptomes d'una empatia no pas unànim que el desenvolupament d'aquest projecte ha generat entre membres de l'equip de govern. A un costat, els qui creuen que aquesta és una veritable aposta de futur, i a l'altre els qui pensen que és un núvol de fum de proporcions immenses, que, de fracassar, ens deixarà un gec de pronòstic. A un costat, una bomba electoral pel qui mana, a mig any de les municipals. A l'altre, una oposició amb menys munició per a fer-se sentir, que no sigui la ja utilitzada, coneguda i explotada. I així seguiria... Sense necessitat d'encetar un VentdelaPlana, el pas dels dies, i el valor de les paraules, em referma en les meves reserves a l'entorn del projecte Qualia. Sense questionar als especialistes, que s'assegura que han estudiat tot allò estudiable, intentaré justificar el perquè tinc la sensació que s'està posant el carro per davant dels bous, i que vaig a contracorrent d'una tendència general - almenys expressada en l'àmbit político-oficial- on sovinteja l'autosatisfacció endogàmica.

Em cal començar pels que crec que són els dos veritables valors intrínsecs de la iniciativa. Els únics que em convencen. Primer: per fí s'entoma amb decisió, mal que sigui en plena ressaca de la bombolla immobiliària, un repte crònic del Sitges de la democràcia, com és, repeteixo, el de trobar l'alternativa complementària a l'economia generada pel turisme. Segon: és bo que aquest repte passi per contemplar la importància que en el món global té el fet de singularitzar-se amb propostes de valor afegit, i, d'entre elles, les englobables dins l'àmbit de la cultura i les arts. És evident que l'arribada d'equipaments relacionats amb la formació pot esdevenir un bon revulsiu, però, a partir d'aquí, és obligat no deixar de posar els peus a terra, i tenir en compte el context econòmic i de país dins el qual es vol desenvolupar Qualia. Una realitat que, malauradament, res te a veure, per molt que vulgui comparar-se, amb les potencialitats que ofereix la també assolelIada Califòrnia als universitaris que acaben la carrera, o amb les xifres que genera la cultura en els països que l'han prioritzada de debò. I és aquí on, sento confessar-ho, crec que els fonaments de la proposta no s'adequen, ni de lluny, amb el context que l'ha vista néixer. Com si des de Sitges es volgués canviar el món sense despentinar-nos, el paràgraf que encapçala l'article d'avui -un dels molts continguts en el llibre que presenta el projecte, excessivament carregat de retòrica buida i de constants reiteracions al voltant dels mateixos conceptes- és prou gràfic a l'hora d'expressar un discurs que sembla voler vendre quelcom nou a cada paràgraf. I ara toca vendre, sense cap mena de contenció, el concepte d'economia de la creativitat, quan, en el fons, la creativitat per se, i les conseqüències de la seva aplicació en tots els àmbits de l'activitat humana, ha mogut i mou el nostre món des del mateix dia en el qual hi posarem els peus. Dit això, només adreçat a qui de debò visqui en l'autoconvenciment que ha descobert la sopa d'all, dóno per entès que aquesta economia de la creativitat s'emmarca en el camp de la creació artística, pel que s'ha dit fins avui. Per a crear un nou referent del no res, i encaixar-lo dins d'un marc on a 40 quilòmetres hi ha el prestigiós Institut del Teatre, la Llotja, o les escoles Eina i Elisava, per a posar quatre exemples, no n'hi ha prou en enarborar la recorrent bandera del passat rusinyolià, ni les excel.lents comunicacions amb Barcelona i l'eix Mediterrani, publicitades a desdir des dels folletons turístics dels 60, sinó que cal parar l'orella i escoltar, com a mínim, a aquells sitgetans que es mouen dins del mateix sector professional que, suposadament, haurà de generar 2200 llocs de treball a la vila en una dècada. I el discurs d'aquells sitgetans que conec, i que han treballat o han aconseguit fer-se un lloc en l'àmbit audiovisual, teatral, de disseny o de les arts escèniques, no encaixa ni de lluny amb l'ambició i les pretensions del projecte Qualia, perquè la quotidianeitat no és així de falaguera. Algun dels ideòlegs que han fet els números és conscient de l'oferta potencial de llocs de treball que el mercat laboral posa a disposició en les diferents disciplines que s'impartiran a Sitges? Miren els anuncis dels diaris? Creuen que es poden arribar a generar més de 200 llocs de treball qualificats per any en els propers 10 anys? Jo, per molt que m'hi esforço, no m'ho puc creure. Ans al contrari, penso, més aviat, que deixar anar aquestes xifres ratlla la imprudència.

En una llarga llenca de terreny, que s'exten des del final del parc de Can Robert fins a la porta del centre de disseny, es disposarà el campus de Qualia, que contempla, a més de l'escola d'arts escèniques, el nou edifici de l'escola de música, on s'impartiran estudis de dansa clàssica i contemporània, un auditori de prop de 800 persones, pàrquings soterranis, una plaça de l'esport -pista poliesportiva en argot comú-, i tres models d'edificis, que es dedicaran respectivament a la incubació d'idees o projectes, a la seva implementació, i a la seva exhibició pública. El Centre d'empreses creatives se situarà a l'actual edifici del centre de disseny, i el primer Pachá esdevindrà un Centre d'innovació per a l'oci i el turisme creatiu... Em rendeixo. Vaig a agafar aire.

Crònica local
Eco de Sitges, 23 d'Octubre

Espectatives

Tot fregant-me els ulls, irritats de veure com no vaig ser a temps de corregir un 2cv caballs que feia mal a la vista, i assumint que em vaig deixar d’esmentar un parell d’originals i incansables Meharis, començo avui assenyalant quatre assumptes pendents, que precisen d'una mica de temps per a ser abordats, però que val la pena apuntar en espera de cròniques futures. El primer d'ells, i el més anecdòtic si volen, ens porta al moll de l'ós del nostre urbanisme. Ha hagut d'arribar la terrassa de Bacardí per a que, després de 115 anys d'història, en Quildo pugui veure complert el desig d'eixamplar la seva vorera. Com hi ha món, que diria aquell. Mai no és tard, i si no que els ho diguin als llums de Nadal que ja estan penjats a dos mesos vista. La segona questió encara la recta final. Em refereixo a la darrera fase de remodelació del passeig de la Ribera, després que les anteriors no hagin despertat excessiu entusiasme, com si la realitat volgués prioritzar, davant de l'aspecte de l'obra final, si existia o no la veritable necessitat de dur-la a terme. En qualsevol cas, s’ha posat el dia el decrèpit clavegueram, la sirena tornarà vora la mar, i la indigesta banyera-rentapeus serà enderrocada. Una tríada de bones notícies. El tercer assumpte s'afegeix a un rum rum creixent. Finalitzada la improrrogable concessió de 25 anys, i complint amb la sentència que dona la raó al Ministeri de Medi Ambient -pel que fa a l'obligació de la propietat de deixar neta la zona de domini públic de costa- les màquines estan enderrocant uns 400 metres quadrats de la discoteca Atlàntida, que superaven el llindar de la celebèrrima línia marítimo terrestre. Sí, tenen vostès raó. Per una banda estava cantat, i per l'altra costa de creure que s'hagi pogut construir l'hotel Vela a Barcelona, quan a pocs metres s'enderrocaren els xiringuitos de la Barceloneta, a partir dels mateixos raonaments que han portat les excavadores a l'Atlàntida. I no segueixo perquè arribaria a La Marina d'Aiguadolç. El cas és que, estirant d'aquest fil, Gerard Gasset, un estudiant de dret a punt de llicenciar-se, està posant sobre la taula un reguitzell de pressumptes irregularitats en aquest equipament, que anirien des de la impossibilitat de desenvolupar la seva activitat, d'acord amb el pla d'usos aprovat en el darrer pla general, fins a les reformes que s'han realitzat abans de l'estiu, i que han acabat obligant a la casa gran a multar als responsables de l'obra per no ajustar-se a la llicència atorgada... En qualsevol cas, si el pla general considera el terreny on s'emplaça l'actual discoteca com a Sol no urbanitzable costaner, i, apelant a la llei d'urbanisme de Catalunya, especifica que en el règim d'ús del mateix s'admeten “els usos i les activitats agrícoles, ramaderes i forestals” per a deixar ben clar a continuació que “No es permet la instal.lació de cartells de propaganda i d'altres elements similars llevat dels que serveixen exclusivament per a l'orientació” i que “No s'admeten altres usos, obres, instal.lacions o construccions distints dels específicament admesos dintre d'aquesta categoria de sòl no urbanitzable costaner, tant si són de primera implantació com si es tracta d'ampliació dels preexistents” molt em temo que si mai algú té ganes de fer pessigolles a l'Atlàntida i a l'Ajuntament pot aconseguir-ho des de diversos fronts. Que quedi clar però, diu l’alcalde, que l’antiguitat de la llicència de la discoteca la salva d’aquesta draconiana normativa que ara no li permetria obrir. Pròximament, espero poder-los explicar la història detallada, en la mesura que s'ordenin una mica les dades i es matisin les informacions.

Per acabar, també serà tema dels propers dies la presentació pública –amb festa inclosa al primer Pachá- del projecte Qualia Sitges, espai creatiu del Mediterrani. Qualia, Qualia... Ara ho recordo, fa anys Sony havia tingut una gamma de producte premium amb aquesta marca. No passa res, perquè ara serveix per a batejar una ambició d'alta volada. Altíssima. O almenys no puc pensar altra cosa davant d’alguns dels emfàtics i grandiloquents paràgrafs de la nota de premsa de la proposta, que es dirien escrits per a estovar una pedra, o per a complaure als complaguts de saber-se responsables d’aital objectiu. Les propostes fundacionals ni tenen àvia ni es moquen amb mitja màniga: convertir Sitges en un referent mundial de l'economia de la creativitat (...) posicionament de Sitges a nivell mundial en l'àmbit de l'art i la cultura (...) el Campus Qualia Sitges, un espai únic a Europa. M'esborrono davant d'aquest excés de prosodia pretenciosa de despatx, i demanaria una mica de contenció, mal que sigui per aquell respecte que hauria de tenir la iniciativa nouvinguda, vers tots aquells veritables referents, per història i tradició. Deixant de banda el pecat inherent a una visió poc mesurada de la vida, en l'aspecte pràctic això significarà l'arribada del Barcelona -ai Barcelona!- Institute of Performing Arts, una branca de l'acreditat Liverpool Institute for Performing Arts, co-fundat per Sir Paul MacCartney el 1996 a la seva ciutat nadiua, i que ha arribat als plans parcials de la Plana de la mà d'un grup d'inversors que ha estat negociant amb del municipi força temps, abans de deixar el blat ben lligat al sac. Avui, l'estratègia passa per a que aquest centre esdevingui la punta de llança d'un nou pol econòmic de la vila, a partir del desenvolupament del nostre vessant cultural. Cal esperar que tot plegat, que respon a una convicció molt decidida de l'alcalde, que, des dels seus inicis, ha comptat amb el suport dels grups polítics de l'Ajuntament -amb matisos-, no sigui fum. M’asseguren que no, i jo no ho tinc tant clar.

El que ja està acabat, obert i inaugurat, és el Carrefour dels mossos. Hi ha aspectes consubstancials que acostumen a definir la distribució de l'espai de qualsevol gran superfície, malgrat que els experts i els números diguin que a Sitges no hi ha cap gran superfície que pugui definir-se com a tal. Vagin on vagin, la disposició mimètica del recorregut sempre comença pel pa, i acaba pels xiclets, les piles alcalines i la caixera que deixa anar la cantarella habitual: tarjeta cliente? D'acceptar tots i cadascun dels carnets de supermercat, caldria anar pel món amb un mostrari. Seguint el recorregut, si molt m'apuren al fons trobaran el peix i les vitrines frigorífiques, i a un dels extrems laterals la beguda, i a l'altre la fruita. Amb la intenció, perquè no dir-ho, de xafardejar una mica, m'acosto al Carrefour Market amb referències no massa definides, com correspon a una societat ja acostumada de fa temps als equipaments que, darrera una estètica exterior de polígon, presenten una oferta generosa, disposada de forma llaminera enmig d'amplis passadissos, i que posa a prova la nostra capacitat de resistència davant les temptacions de la societat de consum. Res de nou. Davant d'aquest devassall de productes de tota mena, els ulls perden les referències i l'enteniment acostuma a arraconar la raonada llista prèvia de la compra, per a afegir-hi petits o grans capricis, potser necessaris però no sempre indispensables. Si fa anys, l'arribada dels grans supermercats amenaçava els petits negocis, ara la batalla de la competitivitat s'estableix entre les grans cadenes.

Crònica local
Eco de Sitges, 16 d'Octubre

Patrimoni sobre rodes

Dissabte, 9 d'Octubre

Li podran dir el que vulguin, però el mètode d’Àngel Sala per a superar la crisi ha demostrat la seva eficàcia, i la vila és plena d'homes de negre que surten de sota les pedres, i enfilen el camí a l'auditori com pelegrins a un santuari. És la meca d'un tipus de cinema amb clientela assegurada. El festival, que ha canviat tant com ha canviat Sitges, ho ha sabut vendre arraconant escrúpols de cinèfil ortodox, per apostar majoritariament i de manera decidida per les produccions més extremes del gènere. I no ha fallat. Per altra banda, i lluny de l'efervescència dels inicis, avui el centre històric sembla haver recuperat, almenys per un dia, l’ambient de les grans ocasions, a l’hora de convertir-se en escenari d’un esdeveniment d'impensable èxit mediàtic: la zombiewalk. Una rúa de fardos. Un no me conoses en versió gore que juga amb part d'aquells elements que els avis enyoren del Carnaval de l'antigor, i que costen de veure, -quan no es dissolen sense embuts- entre les coreografies, les plomes i els lluentons de la disbauxa o l'extermini... Un aplaudiment final per a Josep Maixenchs, impulsor, instigador diria, d'un munt de vocacions relacionades amb l'expressió a través de la imatge.

Diumenge, 10 d'Octubre

Si la veiéssin la família Milà et felicitaria, li dic a un sitgetà satisfet al costat d'una esplendidament conservada Montesa Impala, que no forma part del seu dia a dia particular, ocupat per una inefable i moderna scooter. Fins al Juny del 2011, el palau Robert de Barcelona acull l'exposició Premis Delta: 50 anys amb el disseny, que s’ha publicitat arreu amb la imatge de la moto dissenyada per Leopoldo Milà l’any 1961, i que fou immediatament premiada l’any seguent amb el Delta d'Or. Una icona de la Catalunya amb veritable poder d’enginyeria industrial, hereva o coetània dels mítics Hispano Suiza, dels esportius Pegaso de l'enginyer Wifred Ricart, o de les diferents fites històriques aconseguides per La maquinista terrestre y marítima, per a posar tres exemples de referència mundial. Amb l’excusa benvinguda d'esmentar la Impala, perquè l’objecte i la cura que hi ha posat el seu amo ho mereixen, deixo la salutació de carrer i arribo a casa tot pensant en si em puc permetre el luxe de desoxigenar una mica aquesta aportació setmanal, tot dedicant-la a algunes de les joies de la indústria del motor que es passegen pels nostres carrers en impecable estat de conservació, gràcies a la sensibilitat i l'esforç dels seus propietaris. Per on començar aquesta selecció forçadament poc exhaustiva i sense cap mena d'ordre cronològic?

Vet aquí un 600 de les primeres fornades que sovint aparca al passeig marítim. Lluent, de color verd pàl.lid. Al 600 li ha passat com al bacallà. El mític utilitari dels planes de desarrollo ja era popular abans que Moritz el recuperés per a les noves generacions com a vehicle publicitari. I avui tenir-ne un es fa pagar, tot i que el seu manteniment és igual d'econòmic que sempre i segueix essent minimament vàlid per a la vida quotidiana. Ara que la sexagenaria Sociedad Española de Automóviles de Turismo és una de les peces de pitjor encaix en l'estratègia corporativa de la multinacional Volkswagen, el 600 continua treient el nas per la memòria històrica de generacions. Aprofitant l’avinantesa, la secció no pot deixar de tenir consideració vers un impecable 850 coupé vermell mantingut en plena forma per un altre aficionat, i que, en el context de les economies d'aleshores, significava l'única manera d'acostar-se a un cert vessant de l'automobilisme esportiu, a manca de possibilitats per a comprar, per exemple, un Giulietta d'Alfa Romeo, del qual un altre sitgetà en conserva un magnific model.

De la terra dels Rolls, els Jaguars d’altres exclusivitats rodants vingué el Mini, i per Sitges encara en volta algun exemplar pintat d'aquell verd fosc inequivocament britànic. Mirat des d'una certa perspectiva, l'obra de Sir Alec Issigonis -reversionada amb èxit per BMW- continua sorprenent pel seu tamany impossible. Una caixa de mistos sobre rodetes que va néixer quan el seu creador col.locà quatre cadires en dues fileres i va prometre que dibuixaria un vehicle capaç d’encabir persones, motor i maleter en 3 metres. Un miracle. Els qui han conduït un Mini em diuen que les sensacions són semblants a les d'anar sobre un kart perquè el terra és molt a la vora... Els anglesos no conserven la propietat de cap de les seves marques, dispersades arreu com a resultat d'una reconversió traumàtica.

Els francesos ho han sabut mantenir millor. Queda algun quatre llaunes esbalandrat a casa nostra, però prefereixo centrar-me en un 2cv blau cel, propietat d'una ànima literària. Ha passat mig segle llarg des que es presentà el giny sostenible de posguerra de la gran Citroën. Impactà aleshores, i ho segueix fent avui. És l'exemple perfecte de l'aplicació de la política de la màxima eficàcia amb la minima inversió. Fou l'automòbil que, dissenyat per l'escultor Flaminio Bertoni, va concebir-se des de la pura austeritat com un vehicle per a un ús rural. D’aquí que mai no bolqués, malgrat que els passatgers així ho penséssin quan encaraven un revolt amb l'ai al cor, mentre ressonava la turbina del voluntariós motor refrigerat per aire... Si el seu propietari pogués, estic bastant segur que s'atreviria amb un Tiburón. La joia de la corona que juga en una altra divisió.

Molts matins, a primera hora, encara amb decisió el pendent del carrer Sant Honorat un veterà escarabat de Volkswagen de color beig, que es diria sortit del concessionari. La turbina de l'escarbat no és la del 2cv. Sóna contundent, com una gran màquina de cosir inesgotable. No hi ha cotxe amb història més paradoxal. Amb més de 21 milions d'exemplars produïts, el cotxe del poble, nascut per voluntat de Hitler, es reconvertiria en símbol de la llibertat hippie, i en heroi de curses de la Disney, per acabar rejovenit i allunyat de l'esperit inicial, quan els dissenyadors californians de la marca presentaren al seu hereu modernitzat.

Ferdinand Porsche va ser un geni. I el geni va fer el 911. De tant en tant, un matrimoni torna a Sitges amb el seu històric 911 vermell en estat de revista. Un esportiu captivador dels que es fan mirar i es deixen sentir. Res a veure amb el Cayanne, una concessió de la marca a la moda dels 4x4 mastodontics, que rebutjaren els ortodoxos apassionats, descontents amb el resultat d'una estratègia comercial que es va vendre molt bé durant el boom immobiliari, quan molts necessitaren fer-se veure. El 911 del què els parlo és una peça de museu.

.

Finalment, el Dodge de finals dels quaranta de la familia Torremorell té aquell punt de glamour del Hollywood en blanc i negre, o l'esperit nostàlgic que desprenia Paseando a Miss Daisy. Linies arrodonides, silenci de funcionament, cromats per tot arreu, calandra gegantina i una sensació de luxe aparent són els encants que llueix a la capçalera de cada ral.li de cotxes d'època. Tots ells, com la Impala, formen part d’una història industrial que ha estat, i és, la de la societat que no els ha oblidat.

Crònica local
Eco de Sitges, 9 d'Octubre



Units pel deute

Divendres, 24 de Setembre

A la galeria Àgora 3, que malgrat la crisi manté viva la flama gràcies a l’empenta inesgotable d’Àngels Pi, la veritable protagonista de la vetllada fou Núria Bartés i Abella, i no jo. Agraeixo de debò les bones paraules, però lamento haver-me hagut de veure fotografiat per dues vegades a l'Eco, quan, senzillament, no calia. Dit això, voldria recordar la personal conversa amb l'artista, en la qual es palesà el rerefons de la seva necessitat vital de pintar. En el procés creatiu de la Núria hi ha un vincle molt directe amb l’ànima. Aquella ànima que, molt sovint, té la qualitat trencadissa del vidre, i la força del ferro quan les circumstàncies de la vida l’han posada a prova. Vet aquí el caràcter Bartés, o almenys de la branca dels Bartés que no han sabut mai on era el terme mig de les coses, perquè han viscut la vida des dels extrems. Des d’una certa visceralitat vulnerable on tot pot fer feliç, i tot pot fer mal a la vegada. Evocant els records d'infantesa al taller de l'avi Albert, Núria Bartés ha deixat episodis fonamentals de la seva vida en aquesta antològica feta a cop de color, de matèria sense restriccions, de pinzellada oberta i franca, i, sobretot, de sensibilitat a flor de pell.

Dilluns, 27 de Setembre

Vet aquí un petit salt mortal, que voldria amb xarxa. Cada cop que me’n parlen em ve al cap la imatge pel.liculera dels dos muntanyencs en dificultats que comparteixen la mateixa cordada, o, en versió drama romàntic, la dels nàufrags Kate Winslet i Leo di Caprio agafats a una trista fusta, abans que l’heroi de Titanic acabi defallint engolit per les gèlides aigües de l’àrtic. Quelcom hi ha d’esperit de supervivència en la història que segueix. El darrer ple municipal va aprovar la creació d’una fundació que permetrà que l’Ajuntament salvi al Club Natació de la fallida. No seria el primer cop que la veterana entitat viu moments d’absoluta incertesa. De ben segur, els socis de major edat en recordaran uns quants. En qualsevol cas, i en espera que l’assemblea de finals d’Octubre ratifiqui la decisió, avui el deute que arrosega el club és astronòmic: 4,5 milions d’euros. Gairebé 750 milions de les antigues pessetes. No els manca raó a aquells que pensen, des del sentit comú, que costa de creure com s’ha arribat a quantitat tan desbocada sense que s’hagin pres mesures abans. Són els mateixos que, per altra banda, plantegen si l’Ajuntament, immers en una economia de guerra que l’ha dut a ajornar pagaments fins a terminis que no es permetrien a cap empresa, pot embolicar-se en una operació d’aquesta magnitud, davant de la qual ningú no s’hi oposa, tot i que tothom arrufi el nas per raons òbvies. Intentaré resumir-los el trencaclosques. A través d’aquesta nova fundació, la casa gran assumirà els deutes hipotecaris del Natació, mentre el club cedirà la finca i el patrimoni, amb el compromís d’anar pagant un lloguer que permeti, d’aquí 20 anys, saldar el deute i recuperar-lo per a l’entitat. O sia, l’Ajuntament pagarà al banc, i el club a la fundació, participada pels dos que pagaran. Fins l’any 2030, doncs, Caixa de Navarra rebrà la quantitat de 300.000 euros l’any, en números rodons, com a resultat d’una negociació de la qual l’Ajuntament n’obtindrà una contrapartida econòmica –no em facin dir quina perquè no s’ha dit- que l’alcalde confirmà que s’ha incorporat al pla de sanejament. Sí, és cert, 300.000 euros l’any per 20 anys són 6.000.000 d’euros. No quadra la quantitat que es va fer pública amb el dèficit de referència. Algú ho aclarirà, espero.

La pregunta és molt simple. Pot eixugar-se un deute de 4,5 milions d’euros sense engegar-ho tot a rodar? Podrà el club mantenir el tipus, sense plantejar-se cap inversió infraestructural minimament important durant les properes dues dècades? La respostes són igual de clares: si finalitzat el termini l’assumpte no està resolt, el consorci seguirà en actiu. Si, en el pitjor dels casos, ningú no pot pagar, aleshores és fàcil preveure que l’entitat bancària tindrà la darrera paraula a l’hora de decidir què fa amb aquest palangre. Mentrestant, Baijet és explícit i manifesta que ell no vol ser l’alcalde que tanqui el Club Natació, i que el nou consorci no vol, de cap manera, quedar-se’l. Els arguments són inquestionables, i es basen en la tradició, el palmarès aconseguit pels atletes formats a la casa, l’indubtable paper que l’entitat ha tingut en la història de l’esport a la vila, i, perquè no dir-ho, el manteniment dels vint-i-un treballadors que han viscut comprensibles moments d’angoixa. En el millor dels casos, el club podrà celebrar el seu centenari brindant per haver aconseguit recuperar allò que ha costat esforços enormes d’aixecar. Malauradament, la solució ideal no existeix tampoc en aquest cas, i, al costat del compromís col.lectiu, molts no poden evitar recuperar un debat que ja havia estat exposat aquí, i que té a veure amb la necessitat, la obligació, o la idoneïtat que l’Ajuntament arrisqui la caixa comuna, quan la feina és seva per administrar els recursos propis. Tot és mal que mata, i des de fora resulta relativament fàcil plantejar el debat a través dels números únicament i estricta. Prefereixo agafar-me al positivisme i pensar que el Club Natació Sitges aconseguirà sortir del pou, encara que sigui el més profund de la seva història.

El ple finalitzà amb una evidència. L’Atlàntida ha passat l’estiu sense estar connectada al sonotone informàtic de l’Ajuntament, que controla en temps real el nivell de pressió sonora que generen els locals d’oci nocturn de Sitges, augmentant-lo o disminuïnt-lo automàticament d’acord amb els valors que enregistra i les limitacions de la normativa. Lluís Marcé ha burxat fins que li ho han pogut confirmar. Els experts asseguren que la vila necessita L’Atlàntida per molts motius. Paradoxalment, d’altres també estaven segurs –i no em preguntin perquè- que serien coneixedors d’un greuge comparatiu que ja intuien a l’inici de la temporada estiuenca.

Dijous, 30 de Setembre

El tast viu les noces d'argent amb salut i la satisfacció de comprovar l'èxit d'una proposta que ha sabut perseverar en la qualitat. Ple de gom a gom a l'Hort de Can Falç en un moment no exempt de contradiccions en el sector. L'hostaleria mai no ha deixat d'ésser una feina sacrificada, i amb fama de poc compensada. Han tancat establiments, segueix costant trobar professionals qualificats en àmbits concrets, i el difícil context econòmic ha obligat a recuperar el menú del bagul dels records, entès, obviament, des d'una concepció nova i gens comparable al que menjaven les i els turistes escandinaus de la Fritidsresor. El tast ha superat tres alcaldes, tres presidents de la Generalitat, regidors, consellers, secretaris generals de turisme, i alguns dels restauradors que iniciaren aquesta aventura a l'envelat del ral.li segueixen actius avui, quan el panorama torna a viure canvis. Voldran les noves generacions fer-se càrrec d'aquest vaixell?

Crònica local
Eco de Sitges, 2 d'Octubre

Santa Tecla

Divendres, 17

Santa Tecla ha pres una volada com mai no havia pres fins avui. Presentada amb un magnífic cartell de Pilar Mena -carregat de simbologia-, un programa prou digne en forma i fons, i un bonic conte per a infants degut a la col.laboració sempre eficaç de Roland Sierra i Francesc Roviera, un any més, ha estat molt fàcil evidenciar la magnitud que ha assolit la celebració i, a la vegada, poder copsar l’evolució de la Festa Major petita, tot fent un cop d’ull a l’exposició commemorativa del 30è aniversari de la matinal infantil. Un muntatge modest, però molt acuradament disposat tenint en compte les limitacions de l’espai, que ha estat aprofitat al màxim amb l’objectiu de proposar una capbussada per la memòria dels qui, havent deixat enrera la trentena, poden recordar amb fidelitat com varen viure aquells inicis que impulsaren Salvador Mirabent, Jordi Rossell o Josep Capdet entre d'altres. En aquesta revisió històrica, Miquel Marzal, Marc Martínez, Lolín Rocha i Pere Sella hi han encabit des de documentació oficial fins a un grapat de filmacions impagables, tot passant per la recuperació d'alguns dels gegants o cabeçuts artesanals que sortiren aleshores. Llàstima que la mostra s’hagi plantejat com el vist i no vist d'una setmana, perquè hagués merescut una major flexibilitat de calendari, i l'edició d'algún llibret o petit catàleg per a conservar

Dissabte, 18

Calia una nit de foc? Home... A aquestes alçades es fa difícil afirmar allò que cal o no cal, tot i que l'èxit de qualsevol proposta que inclogui foc i timbals/percussió estigui assegurat d'entrada, perquè si alguna cosa ha anat a més en les darreres tres dècades ha estat aquesta. Oficialment, darrera la iniciativa hi ha, per un costat, el desig perseguit de fa molt de temps, per part dels qui creien, i creuen, que Sitges havia de tenir un correfoc com el tenen la majoria de les grans festes majors de Catalunya. I, per altra banda, el vessant educatiu que, sobretot de cara als joves, pot oferir un esdeveniment destinat a palesar la necessitat de diferenciar les actituds que l’espectador ha de demostrar, segons participi dins d’un correfoc, o contempli una cercavila tradicional. Caldrà esperar una mica per a poder constatar si el balanç d'aquesta segona intenció ha estat positiu. Altra cosa, obviament, és l’impacte estètic indiscutible de la espectacular combinació Espetegafoc-mostra d’enceses-correfoc, que, per altra banda, ha sabut conciliar eficaçment els interessos dels qui tenen ganes de cremar-se, amb els dels que no volen fer-ho. Una de les claus per a garantir-ne el futur.

Diumenge, 19

Coincidint, amb el final de la dissortada verema -no hi insistiré- al parc de Can Bóta l'animació és màxima. Així ha estat durant tot el dia. La cantera promet, i molt. Les colles de diables infantils declamen de memòria els versos i les contestes amb decisió, seguretat i gràcia. Tanta, que molts pares i mares no poden evitar establir comparacions amb els seus referents immediats, que, paradoxalment, són els mateixos que els han ensenyat a desenvolupar-se així de bé. En l'àmbit de l'estadística la xifra és clara: la Casa Bacardí s'ha endut, de carrer, el premi al fet més referenciat -que no elogiat- en els versos dels diables del 2010, siguin els dels grans o els dels petits.

Dimecres, 22

Fins al darrer moment hi ha hagut gent a la porta de casa seva, per admirar la Santa, prou ben guarnida com d'habitud. La Ramona és a punt. I la Vinyet, la Mònica i els Eduards. La més veterana pendonista en la història de Santa Tecla té un petit gran repte al davant, que superarà amb la benzina de la il.lusió, i l'ajut de la família que ha estat pendent d'ella en tot moment. Travessada la primera prova de la vigília -amb mínima presència d'autoritats al seguici- a la nit, l'Agrupació de Balls Populars -que ha estrenat renovada web- presentà el ball de gitanes d'antes, d'antes de la recuperació és clar. O sia, un ball de gitanes fet per homes, i amb textos deguts a la inspiració irònica dels seus components, que brodaren les diferents intervencions, a cavall entre la tradició i l'sketch còmic. Una proposta sui generis feta per una colla creada ad hoc per a l'ocasió, i a la qual el públic del ball de gralles va respondre amb emfàtics aplaudiments, malgrat els problemes de megafonia que condicionaren en excès l'espectacle. M'insinuen que l'any que ve repetiran. Seria bó.

Dijous, 23

Agafant per les banyes la matinal infantil, la comissió s'enfrontava a un problema que calia resoldre, perquè corria el risc de cronificar-se en el petit gran caos anual. És cert que entre els balladors i els qui s'ho miren amb delit des del cotxet hi hauria planter per a organitzar tres o quatre processons. Les xifres són prou explícites en aquest sentit i parlen de prop de 1200 nens i nenes que es lleven per la Matinal. Bones notícies també aquí, perquè el balanç general ha estat prou bó com per a considerar efectiva la divisió per edats i recorreguts. I enmig de l'enrenou general Torna la Malva.... Vatua l’olla, un flaix dels temps gloriosos dels grallers Malvasia, amb els germans Sella i els germans Martí participant de la recuperació d’uns gegants amb història. No passa res, ha estat un fet circumstancial encara que hagi despertat alguna suspicàcia d'aquelles incontrolables. O potser no ha estat circumstancial?

Mentrestant, el rector en particular, que no el clero en general, continua guanyant punts a base de tenir sempre una resposta a la recambra, i de saber alliçonar als representants institucionals tot combinant polsims de sucre i de sal en el sermó. Darrere seu, la corrúa de capellans és prou àmplia com per a no envejar la que envoltava Anthony Quinn a Las sandalias del pescador. Potser tampoc cal, però ja saben que, en aquests casos, el criteri de mossèn Pausas fa petita la dita de la casa per la finestra. En aquest context, la colla de noies de bastons protagonitzà una magnífica ofrena on no hi mancaren les referències als qui trencaren el gel fa trenta anys per a que les bastoneres poguéssin obrir un encaix en un moment de canvi.

A les escales de la Punta, minuts abans d'assistir al pilar pujat i baixat de la Jove -que sortirà l'any que ve, perquè aquesta vegada ha vingut de 10 metres- el president Rossell espera la pluja. No hi ha, ni hi haurà, president de comissió que no l'hagi esperada o patida, i en Siscu no en serà pas l'excepció. El tram final de la processó esdevé un cúmul de corredisses, que les senyores i les seves permanents aguanten amb estoicisme filosòfic. L'sprint ha valgut la pena. Santa Tecla la tronera està contenta, i el poble feliç. Una precipitada ballada final reblà la darrera Santa Tecla en actiu d'en Blai i d'en Genís.

Crònica local
Eco de Sitges, 25 de Setembre

Verema a la deriva

Capricis del calendari, i d’una Santa Tecla coincident amb el tancament de l’Eco, m’obliguen a deixar la reposada crònica de la Festa Major petita per a la setmana vinent, i, en canvi, abordar la sempre inefable –i enguany especialment indigesta- verema. Com que, molt sovint, vostès van per davant en la intenció, era inevitable que, arran de l'anecdotari viscut durant aquest cap de setmana, la secció retrobés la crònica de la festa del vi, per a constatar que res no ha canviat. Ans al contrari, potser fins i tot ha empitjorat respecte a quan vaig decidir renunciar gairebé a seguir-ne parlant. Fou, crec recordar, durant la nit de les pubilles del 2005. Amenaçava pluja als jardins del Retiro, i el públic i les autoritats esperaren als convidats de Torres, i als representants de la empresa, que arribaven de sopar al Maricel. Esperaren, esperaren, esperaren fins que la pluja anorreà l'elecció de la pubilla, en el que fou la culminació d'una nit desastrosa, que acabà amb l’aleshores president del Foment del Turisme, Joan Carbonell, llegint el veredicte sota un xàfec de pronòstic que només va permetre –la circumstància obligava- el primer ball de l’alcalde amb la guanyadora. Amb precedents així, el que ha succeït ara també era previsible i evitable, perquè, segurament, massa coses a la verema s'han deixat a criteri de la inèrcia, com si hi hagués una obligació implícita de celebrar aquest espectacle públic que es desenvolupa en el marc d'uns patrons anacrònics, carrinclons, caducs, rancis i provincians, i que pateix d'una organització que es diria improvisada, caòtica i berlanguiana. Res de nou, doncs, malgrat que en la 49ª edició el nivell hagi tocat fons i pugui semblar mentida que acceptem quelcom que, amb tota probabilitat, en determinats moments faria enrogir-nos de vergonya si ho veiéssim en un altre poble, i amb uns altres protagonistes. Faig llista telegràfica del que ha passat durant un cap de setmana en el qual s’assegurava pluja per-l’amor-de-Déu. Començo per aquí. Sens dubte, el comble de la protagonista de La riera ha estat haver quedat atrapada sense escapatòria en un torrent, el d’en Llopart. L’episodi bé pot interpretar-se com la paràbola de totes les dissorts que vindrien posteriorment. Mercè Sampietro recordarà Sitges per haver estat rescatada pels bombers el vespre de divendres, mentre la confusió organitzativa anunciava als presents a la sala de conferències del Miramar, que el pregó es declamaria durant la vetllada d’elecció de les pubilles, en una decisió que va haver de rectificar-se un cop la pregonera féu palesa la seva intenció de mantenir l’horari inicial. El sopar no va tenir millor fortuna. Conscients, sempre, que, com deia aquell sitgetà de soca-rel, un lunch és allò que si has sopat no menges i que si menges no sopes, el públic assistent al Prado va haver de patir les conseqüències d’un conflicte institucional, centrat en qui es veuria en cor de pagar les despeses del trasllat de la logística de la vetllada des del jardí al saló-teatre de l’entitat. Com que el conflicte no es resolgué, els assistents al sopar visqueren un memorable campi qui pugui, repartits pel bar i el saló de socis, tot esperant que l’espectacle continués un cop acabada la sessió de cinema. I així fou. Davant d’una platea poc protocolariament disposada –ja no venia d’aquí- es presentà el carrussel de rigor i, a continuació, es proclamà a Vinyet Esteban sense que el sistema de megafonia aconseguís recuperar-se d’un atac de cor previ. Com era igualment previsible, la delegació de Guadalajara i la família Torres arribaren al Prado quan tot el peix ja estava venut. Solució? –prevista o no- repetir de nou el Carrussel –que no la proclamació de la pubilla- i fer la foto de rigor amb les protagonistes de la vetllada. Un pas remullat de comèdia. Diumenge lluí el sol. Que una entitat renuncïi a participar al concurs de trepitjadors no és la mort de ningú. És bastant més greu, per exemple, constatar que, des d’aquell pregó de Lluís Bassat que fue en castellano para que todo el mundo lo entendiese, el català ha estat arraconat sense compassió del programa d’aquesta verema, convertida al vil-lingüísme en plena democràcia. Viva España campeona del mundooooo! cridaren els mexicans per a animar al seu equip, mentre Antoni Marin exercí de traductor simultani de tot allò que escoltava en català, fossin les instruccions, el nom d’una entitat, o el sum sum corda, tot ficant-hi alguna cullerada -diguem-ne humorística- de collita pròpia.

Què hem de fer amb aquesta verema? D'entrada, salvar les pubilles –que no en tenen cap culpa- i, a continuació, preguntar-nos el perquè de la seva existència, de si continuen vigents les raons que la mouen avui, i, sobretot, de si són questionables molts dels aspectes que formen part de l’estructura organitzativa que la mou, la pagui Torres o qui sigui, si és que algú vol pagar-la. Fins i tot, em costa de creure que la imatge corporativa de l’empresa en surti massa beneficiada de tot plegat. Deixant de banda el conflicte de les banderes –i la hipòtesi sobre si la decisió hagués estat la mateixa si hagués lluït unicament la senyera i la bandera de Sitges al Baluard, per exemple- l’Agrupació de balls populars ha argumentat la seva decisió en un comunicat llarg, crític, i curosament escrit, que acaba demanant diàleg per a trobar una sortida digna a la festa. Cal trobar-la perquè això no va ni amb rodes.

Forçosament, necessito contrapesar aquest regust a vi ranci, amb el bon ambient que es va viure el passat dissabte durant la presentació del conte La garsa del pati blau, òpera prima de Carme Panyella, pedagoga d’una generació de mestres recordats amb gratitud en la majoria de casos. Em venen a la memòria Vinyet Caballé, Rosa Alsina, Glòria Pulido, Joaquim Puig, Antoni Vigó, Manuel Alquézar, Josep Corominas, Montserrat Almirall, Marina Viñas, Josep Maixenchs, Andreu Clapés… i la pròpia Carme es clar. Parlo de quan la societat tenia als ensenyants en una posició superior de consideració i d’influència, o de quan encara prevalia la cultura de l’esforç, avui molt sovint arraconada dins d’un món mediàtic, on, paradoxalment, conviuen les immenses possibilitats de comunicar-se a través de qualsevol suport, físic o virtual, amb l’empobriment progressiu del llenguatge que, ves per on, és, ha estat, i serà sempre el fonament de la comunicació. Com si hi hagués la necessitat d’encaixar a cada cantonada, la imatge enyorada del Sitges del passat, Carme Panyella ha bastit una història de final feliç, que ben podriem situar dins el paisatge que plasmaren els pintors luministes, i on descobrim, explicada a la mida justa per a la quitxalla, la vida d’en Genís, fill d’en Genís i de la Roseta. Un nen de bon cor, nascut a l’ombra del Pati Blau, del primer Pati Blau, del Pati Blau de la Carme, i que no sabria viure sense fer trapelleries al costat del seu Huckleberry Finn particular, en Jepet. A més d’en Jepet, l’alter ego d’en Genís és una garsa, que, com la protagonista de la desenfrenada opereta de Rossini, també és cleptòmana…. Per a les il.lustracions, l’autora ha cercat l’ajut de Flori Coll, que ha revestit a la perfecció els seus desitjos, a través d’un conjunt d’escenes costumistes que reforcen el relat, tot defugint dels dibuixos de colors llampants i expressions exagerades. Totes i cadascuna de les il.lustracions que acompanyen el text desprenen serenor en el color i en el gest, que poden permetre, si així es vol, la juguesca d’una doble lectura, o d’una lectura paral.lela a través únicament de les imatges. L’edició, a càrrec de El cep i la nansa, ha estat cuidada fins a l’últim detall.

Crònica local
Eco de Sitges, 18 de Setembre

Es busca senyera

Començo donant sortida a quelcom que tenia pendent de comentar, i que estic bastant segur que molts de vostès han vist. Que ningú no pateixi. No és un sot, ni unes sabates penjades, ni una bardissa sense podar, ni una dissortada jardinera de les que pagaria la pena liquidar d'una vegada, abans no les liquidi algú altre... Des d'abans de la Festa Major, il.lumina l'aparador de Can Gassó una maqueta de la casa Bartomeu Carbonell. El conegut edifici del rellotge. L'obra és una petita joia artesana, que, seguint l'escrupulós, pacient i perseverant esperit dels veritables aficionats a la disciplina, reprodueix fins a l'últim detall l'aspecte original de la casa, molt conservat per altra banda, llevat dels petits canvis estètics en els locals comercials dels baixos. Una feina perfecta, o almenys així m'ho sembla. Les casualitats de la xarxa social m'han permès contactar amb Ricard Ruiz, l'autor d'aquesta filigrana, que, segons em diu un fotògraf de confiança, està ficat de ple en la reproducció a escala de l'edifici de l'hospital de Sant Joan. Els més sornaguers insinuen que seria bo que a en Ricard li proposessin una maqueta de la façana marítima dels museus, abans no... Matem-ho. En definitiva, la secció es treu el barret.

Divendres, 10 de Setembre

Impulsió, repulsió... A què haurà volgut referir-se Montilla amb això de la pulsió separadora? Altra cosa no, però el president és un especialista consumat en el llenguatge eufemístic. Em ve al cap allò de la desafecció ciutadana, per no dir emprenyamenta general, o aquella definició, sens dubte memorable, que bescanvià transvassament per aportació temporal d'aigua. Com era de preveure, la màxima autoritat catalana, encaparrada encara en apedaçar un context difícilment apedaçable, es va veure en l'obligació d'explicar l’estratègia semàntica en llenguatge més entenedor i explícit. O sia, fora de Catalunya també hi ha gent interessada en fomentar la tibantor i els recels. Vatua l'olla, no ho hagués dit mai...

Dissabte, 11 de Setembre

El doctor Robert sembla fer mala cara... Es clar, superar tota la dictadura per acabar havent de veure el que veu no deu ser plat de fàcil digestió. M’hi jugo el que sigui que si pogués baixar de la pètria talaia on el ficà Josep Reynés proposaria un altre tancament de caixes, encara que les caixes ara estiguin per llençar, més que per tancar. La plaça és força plena, el dia acompanya i l'ambient també. És estrany..... Una senyera a la rectoria i cap a l'Ajuntament? La bandera de Sitges llueix solitaria durant la diada Nacional.... A veure si serà més catalanista Nostre Senyor que la casa gran? Potser Déu està més acostumat a creure, penso, i és que, davant la sorpresiva evidència, m'ho torno a mirar. No sóc l'únic. Més d'un se n'ha adonat de la relliscada i no pot evitar comentar-ho. Lapsus. Un altre any serà. En qualsevol cas, ens podem agafar a d'altres aspectes dignes d'elogi. Per exemple: almenys a Sitges no calen tanques per a apaivagar l'angúnia que diuen patir els polítics quan se senten escridassats incívicament, per aquells que els diuen de tot, amb raó o sense. A Barcelona no van saber trobar la mida justa entre el massa i el massa poc, i els va quedar una ofrena a Rafael Casanova tan rematadament freda i incomprensible, que semblava treta d'algun país de l'òrbita ex-soviètica. Fins a cert punt resultava inevitable esbossar un mig somriure al veure les imatges de la multitud cridant a la quinta forca, en contrast amb la flema dels representants institucionals, tranquils i alleugerits de saber-se allunyats del mal moment. Aquí, en canvi, podem enorgullir-nos de celebrar una commemoració que, sense grans escarafalls ni ambicions, es desenvolupa des del necessari respecte entre la ciutadania i els seus representants -ningú no es queda sense aplaudiments, ni que sigui per cortesia- i que rebla uns Segadors a cop de gralla, amb l'apreciada participació de la Jove de Sitges.

A la nit, mentre la capital viu amb intensitat les darreres hores de la diada a cop d'exitós macro-concert a l'arc de triomf, i els spindoctors de CiU encara no han desvetllat les declaracions de Maragall a la revista del partit, Artur Mas aterra a La Noria. La presència del líder convergent ha generat una certa controvèrsia, per mor del què-hi-fa-en-Mas-en-un-programa-d'aquesta-mena, com si el candidat hagués d'avergonyir-se per haver caigut en pecat mortal. El cas és que Mas, presentat com el virtual president de la Generalitat, es defensà amb les seves millors armes ben esmolades, tot donant, de nou, la imatge de líder sense escletxes ni dubtes en el discurs, i capaç de driblar, esquivar, despatxar, o tornar qualsevol càrrega de profunditat sense que les conviccions ni el tupé se'n ressenteixin. Davant seu, una tríada singular. Amb una permanent de cardat impossible i carregada de pedreria, Pilar Rahola, a punt d’esdevenir Cartrona, exercí de massatgista emocional, demostrant una evident complicitat amb l'entrevistat, des de la perspectiva que li atorga haver estat l’autora de la màscara del rei Artur. Al costat seu, Alfonso Rojo, habitual de El gato al agua, -i fins fa poc sots-director de El Mundo abans que una trifulca amb Pedro J. Ramírez el descavalqués del diari- basà bona part de les seves interpelacions en l'assumpte dels drets lingüístics i els continguts que s'ensenyen a les escoles del país. Finalment, Maria Antonia Iglesias, ex-cap d'informatius de TVE en l'època de Felipe González, i fustigadora consumada i incisiva de la dreta més eixalabrada, apretà Mas posant en questió la proverbial ambigüitat de la federació a l'hora de pronunciar-se obertament per la opció independentista. Així, Espanya va saber, entre d’altres coses, el significat d'una expressió tan nostrada com és la puta i la ramoneta. Tot i el petit atac de banyes de Mònica Terribas i Josep Cuní, Mas va sortir de Telecinco sense cap estrip al trajo, i el programa seguí per viaranys menys… menys polítics. Ves per on, l’onze de Setembre catòdic encara guardava un cop amagat. El contrapès televisiu de la nit de dissabte, per fortuna pel qui escriu amarada pel so de la vetllada sardanista del Cap de la Vila, el proposà Intereconomia amb un contraatac carregat d'intenció, des de la TDT. No es pot negar que la proposta tenia morbo. Recollir, en un programa en directe a la terrassa del Hilton de Diagonal Mar, 100 testimonis de persones que viuen i treballen a Catalunya, i que se senten agreujades, violentades, ferides, indignades o menystingudes per un motiu o un altre, o per molts motius a la vegada. Encelofanat amb el pervers missatge de la maravillosa tierra catalana o del vamos a hablar de los verdaderos problemas de los ciudadanos, es desgranaren, davant la complaença d'Albert Ribera i de Montserrat Nebrera, que exerciren de testimonis privilegiats a primera fila, un innombrable rosari de greuges, d'aquells que convidarien a qualsevol a marxar on sigui, abans de viure en aquest pou de suposada indignitat quotidiana. Dóno per segura la veracitat d’alguns testimonis, com també dóno per segur l’objectiu final dels responsables de la proposta televisiva, emmarcada en un perfil ideològic que s’expressa sense cap tipus de mesura..

Diumenge, 12 de Setembre

Excepcional reportatge de TV3 sobre Pere II. Anatomia d’un Rei és un veritable exercici d’estil, que no s’escapa a la ironia. El monarca també va entrar en llista d’espera per a fer-se la prova radiológica? No li venia d’un any…

Bona Santa Tecla!