Eco de Sitges, 16 d'Octubre
Patrimoni sobre rodes
Dissabte, 9 d'Octubre
Li podran dir el que vulguin, però el mètode d’Àngel Sala per a superar la crisi ha demostrat la seva eficàcia, i la vila és plena d'homes de negre que surten de sota les pedres, i enfilen el camí a l'auditori com pelegrins a un santuari. És la meca d'un tipus de cinema amb clientela assegurada. El festival, que ha canviat tant com ha canviat Sitges, ho ha sabut vendre arraconant escrúpols de cinèfil ortodox, per apostar majoritariament i de manera decidida per les produccions més extremes del gènere. I no ha fallat. Per altra banda, i lluny de l'efervescència dels inicis, avui el centre històric sembla haver recuperat, almenys per un dia, l’ambient de les grans ocasions, a l’hora de convertir-se en escenari d’un esdeveniment d'impensable èxit mediàtic: la zombiewalk. Una rúa de fardos. Un no me conoses en versió gore que juga amb part d'aquells elements que els avis enyoren del Carnaval de l'antigor, i que costen de veure, -quan no es dissolen sense embuts- entre les coreografies, les plomes i els lluentons de la disbauxa o l'extermini... Un aplaudiment final per a Josep Maixenchs, impulsor, instigador diria, d'un munt de vocacions relacionades amb l'expressió a través de la imatge.
Diumenge, 10 d'Octubre
Si la veiéssin la família Milà et felicitaria, li dic a un sitgetà satisfet al costat d'una esplendidament conservada Montesa Impala, que no forma part del seu dia a dia particular, ocupat per una inefable i moderna scooter. Fins al Juny del 2011, el palau Robert de Barcelona acull l'exposició Premis Delta: 50 anys amb el disseny, que s’ha publicitat arreu amb la imatge de la moto dissenyada per Leopoldo Milà l’any 1961, i que fou immediatament premiada l’any seguent amb el Delta d'Or. Una icona de la Catalunya amb veritable poder d’enginyeria industrial, hereva o coetània dels mítics Hispano Suiza, dels esportius Pegaso de l'enginyer Wifred Ricart, o de les diferents fites històriques aconseguides per La maquinista terrestre y marítima, per a posar tres exemples de referència mundial. Amb l’excusa benvinguda d'esmentar la Impala, perquè l’objecte i la cura que hi ha posat el seu amo ho mereixen, deixo la salutació de carrer i arribo a casa tot pensant en si em puc permetre el luxe de desoxigenar una mica aquesta aportació setmanal, tot dedicant-la a algunes de les joies de la indústria del motor que es passegen pels nostres carrers en impecable estat de conservació, gràcies a la sensibilitat i l'esforç dels seus propietaris. Per on començar aquesta selecció forçadament poc exhaustiva i sense cap mena d'ordre cronològic?
Vet aquí un 600 de les primeres fornades que sovint aparca al passeig marítim. Lluent, de color verd pàl.lid. Al 600 li ha passat com al bacallà. El mític utilitari dels planes de desarrollo ja era popular abans que Moritz el recuperés per a les noves generacions com a vehicle publicitari. I avui tenir-ne un es fa pagar, tot i que el seu manteniment és igual d'econòmic que sempre i segueix essent minimament vàlid per a la vida quotidiana. Ara que la sexagenaria Sociedad Española de Automóviles de Turismo és una de les peces de pitjor encaix en l'estratègia corporativa de la multinacional Volkswagen, el 600 continua treient el nas per la memòria històrica de generacions. Aprofitant l’avinantesa, la secció no pot deixar de tenir consideració vers un impecable 850 coupé vermell mantingut en plena forma per un altre aficionat, i que, en el context de les economies d'aleshores, significava l'única manera d'acostar-se a un cert vessant de l'automobilisme esportiu, a manca de possibilitats per a comprar, per exemple, un Giulietta d'Alfa Romeo, del qual un altre sitgetà en conserva un magnific model.
De la terra dels Rolls, els Jaguars d’altres exclusivitats rodants vingué el Mini, i per Sitges encara en volta algun exemplar pintat d'aquell verd fosc inequivocament britànic. Mirat des d'una certa perspectiva, l'obra de Sir Alec Issigonis -reversionada amb èxit per BMW- continua sorprenent pel seu tamany impossible. Una caixa de mistos sobre rodetes que va néixer quan el seu creador col.locà quatre cadires en dues fileres i va prometre que dibuixaria un vehicle capaç d’encabir persones, motor i maleter en 3 metres. Un miracle. Els qui han conduït un Mini em diuen que les sensacions són semblants a les d'anar sobre un kart perquè el terra és molt a la vora... Els anglesos no conserven la propietat de cap de les seves marques, dispersades arreu com a resultat d'una reconversió traumàtica.
Els francesos ho han sabut mantenir millor. Queda algun quatre llaunes esbalandrat a casa nostra, però prefereixo centrar-me en un 2cv blau cel, propietat d'una ànima literària. Ha passat mig segle llarg des que es presentà el giny sostenible de posguerra de la gran Citroën. Impactà aleshores, i ho segueix fent avui. És l'exemple perfecte de l'aplicació de la política de la màxima eficàcia amb la minima inversió. Fou l'automòbil que, dissenyat per l'escultor Flaminio Bertoni, va concebir-se des de la pura austeritat com un vehicle per a un ús rural. D’aquí que mai no bolqués, malgrat que els passatgers així ho penséssin quan encaraven un revolt amb l'ai al cor, mentre ressonava la turbina del voluntariós motor refrigerat per aire... Si el seu propietari pogués, estic bastant segur que s'atreviria amb un Tiburón. La joia de la corona que juga en una altra divisió.
Molts matins, a primera hora, encara amb decisió el pendent del carrer Sant Honorat un veterà escarabat de Volkswagen de color beig, que es diria sortit del concessionari. La turbina de l'escarbat no és la del 2cv. Sóna contundent, com una gran màquina de cosir inesgotable. No hi ha cotxe amb història més paradoxal. Amb més de 21 milions d'exemplars produïts, el cotxe del poble, nascut per voluntat de Hitler, es reconvertiria en símbol de la llibertat hippie, i en heroi de curses de la Disney, per acabar rejovenit i allunyat de l'esperit inicial, quan els dissenyadors californians de la marca presentaren al seu hereu modernitzat.
Ferdinand Porsche va ser un geni. I el geni va fer el 911. De tant en tant, un matrimoni torna a Sitges amb el seu històric 911 vermell en estat de revista. Un esportiu captivador dels que es fan mirar i es deixen sentir. Res a veure amb el Cayanne, una concessió de la marca a la moda dels 4x4 mastodontics, que rebutjaren els ortodoxos apassionats, descontents amb el resultat d'una estratègia comercial que es va vendre molt bé durant el boom immobiliari, quan molts necessitaren fer-se veure. El 911 del què els parlo és una peça de museu.
.
Finalment, el Dodge de finals dels quaranta de la familia Torremorell té aquell punt de glamour del Hollywood en blanc i negre, o l'esperit nostàlgic que desprenia Paseando a Miss Daisy. Linies arrodonides, silenci de funcionament, cromats per tot arreu, calandra gegantina i una sensació de luxe aparent són els encants que llueix a la capçalera de cada ral.li de cotxes d'època. Tots ells, com la Impala, formen part d’una història industrial que ha estat, i és, la de la societat que no els ha oblidat.
