dijous, 7 d’octubre de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 9 d'Octubre



Units pel deute


Divendres, 24 de Setembre

A la galeria Àgora 3, que malgrat la crisi manté viva la flama gràcies a l’empenta inesgotable d’Àngels Pi, la veritable protagonista de la vetllada fou Núria Bartés i Abella, i no jo. Agraeixo de debò les bones paraules, però lamento haver-me hagut de veure fotografiat per dues vegades a l'Eco, quan, senzillament, no calia. Dit això, voldria recordar la personal conversa amb l'artista, en la qual es palesà el rerefons de la seva necessitat vital de pintar. En el procés creatiu de la Núria hi ha un vincle molt directe amb l’ànima. Aquella ànima que, molt sovint, té la qualitat trencadissa del vidre, i la força del ferro quan les circumstàncies de la vida l’han posada a prova. Vet aquí el caràcter Bartés, o almenys de la branca dels Bartés que no han sabut mai on era el terme mig de les coses, perquè han viscut la vida des dels extrems. Des d’una certa visceralitat vulnerable on tot pot fer feliç, i tot pot fer mal a la vegada. Evocant els records d'infantesa al taller de l'avi Albert, Núria Bartés ha deixat episodis fonamentals de la seva vida en aquesta antològica feta a cop de color, de matèria sense restriccions, de pinzellada oberta i franca, i, sobretot, de sensibilitat a flor de pell.


Dilluns, 27 de Setembre

Vet aquí un petit salt mortal, que voldria amb xarxa. Cada cop que me’n parlen em ve al cap la imatge pel.liculera dels dos muntanyencs en dificultats que comparteixen la mateixa cordada, o, en versió drama romàntic, la dels nàufrags Kate Winslet i Leo di Caprio agafats a una trista fusta, abans que l’heroi de Titanic acabi defallint engolit per les gèlides aigües de l’àrtic. Quelcom hi ha d’esperit de supervivència en la història que segueix. El darrer ple municipal va aprovar la creació d’una fundació que permetrà que l’Ajuntament salvi al Club Natació de la fallida. No seria el primer cop que la veterana entitat viu moments d’absoluta incertesa. De ben segur, els socis de major edat en recordaran uns quants. En qualsevol cas, i en espera que l’assemblea de finals d’Octubre ratifiqui la decisió, avui el deute que arrosega el club és astronòmic: 4,5 milions d’euros. Gairebé 750 milions de les antigues pessetes. No els manca raó a aquells que pensen, des del sentit comú, que costa de creure com s’ha arribat a quantitat tan desbocada sense que s’hagin pres mesures abans. Són els mateixos que, per altra banda, plantegen si l’Ajuntament, immers en una economia de guerra que l’ha dut a ajornar pagaments fins a terminis que no es permetrien a cap empresa, pot embolicar-se en una operació d’aquesta magnitud, davant de la qual ningú no s’hi oposa, tot i que tothom arrufi el nas per raons òbvies. Intentaré resumir-los el trencaclosques. A través d’aquesta nova fundació, la casa gran assumirà els deutes hipotecaris del Natació, mentre el club cedirà la finca i el patrimoni, amb el compromís d’anar pagant un lloguer que permeti, d’aquí 20 anys, saldar el deute i recuperar-lo per a l’entitat. O sia, l’Ajuntament pagarà al banc, i el club a la fundació, participada pels dos que pagaran. Fins l’any 2030, doncs, Caixa de Navarra rebrà la quantitat de 300.000 euros l’any, en números rodons, com a resultat d’una negociació de la qual l’Ajuntament n’obtindrà una contrapartida econòmica –no em facin dir quina perquè no s’ha dit- que l’alcalde confirmà que s’ha incorporat al pla de sanejament. Sí, és cert, 300.000 euros l’any per 20 anys són 6.000.000 d’euros. No quadra la quantitat que es va fer pública amb el dèficit de referència. Algú ho aclarirà, espero.


La pregunta és molt simple. Pot eixugar-se un deute de 4,5 milions d’euros sense engegar-ho tot a rodar? Podrà el club mantenir el tipus, sense plantejar-se cap inversió infraestructural minimament important durant les properes dues dècades? La respostes són igual de clares: si finalitzat el termini l’assumpte no està resolt, el consorci seguirà en actiu. Si, en el pitjor dels casos, ningú no pot pagar, aleshores és fàcil preveure que l’entitat bancària tindrà la darrera paraula a l’hora de decidir què fa amb aquest palangre. Mentrestant, Baijet és explícit i manifesta que ell no vol ser l’alcalde que tanqui el Club Natació, i que el nou consorci no vol, de cap manera, quedar-se’l. Els arguments són inquestionables, i es basen en la tradició, el palmarès aconseguit pels atletes formats a la casa, l’indubtable paper que l’entitat ha tingut en la història de l’esport a la vila, i, perquè no dir-ho, el manteniment dels vint-i-un treballadors que han viscut comprensibles moments d’angoixa. En el millor dels casos, el club podrà celebrar el seu centenari brindant per haver aconseguit recuperar allò que ha costat esforços enormes d’aixecar. Malauradament, la solució ideal no existeix tampoc en aquest cas, i, al costat del compromís col.lectiu, molts no poden evitar recuperar un debat que ja havia estat exposat aquí, i que té a veure amb la necessitat, la obligació, o la idoneïtat que l’Ajuntament arrisqui la caixa comuna, quan la feina és seva per administrar els recursos propis. Tot és mal que mata, i des de fora resulta relativament fàcil plantejar el debat a través dels números únicament i estricta. Prefereixo agafar-me al positivisme i pensar que el Club Natació Sitges aconseguirà sortir del pou, encara que sigui el més profund de la seva història.


El ple finalitzà amb una evidència. L’Atlàntida ha passat l’estiu sense estar connectada al sonotone informàtic de l’Ajuntament, que controla en temps real el nivell de pressió sonora que generen els locals d’oci nocturn de Sitges, augmentant-lo o disminuïnt-lo automàticament d’acord amb els valors que enregistra i les limitacions de la normativa. Lluís Marcé ha burxat fins que li ho han pogut confirmar. Els experts asseguren que la vila necessita L’Atlàntida per molts motius. Paradoxalment, d’altres també estaven segurs –i no em preguntin perquè- que serien coneixedors d’un greuge comparatiu que ja intuien a l’inici de la temporada estiuenca.


Dijous, 30 de Setembre

El tast viu les noces d'argent amb salut i la satisfacció de comprovar l'èxit d'una proposta que ha sabut perseverar en la qualitat. Ple de gom a gom a l'Hort de Can Falç en un moment no exempt de contradiccions en el sector. L'hostaleria mai no ha deixat d'ésser una feina sacrificada, i amb fama de poc compensada. Han tancat establiments, segueix costant trobar professionals qualificats en àmbits concrets, i el difícil context econòmic ha obligat a recuperar el menú del bagul dels records, entès, obviament, des d'una concepció nova i gens comparable al que menjaven les i els turistes escandinaus de la Fritidsresor. El tast ha superat tres alcaldes, tres presidents de la Generalitat, regidors, consellers, secretaris generals de turisme, i alguns dels restauradors que iniciaren aquesta aventura a l'envelat del ral.li segueixen actius avui, quan el panorama torna a viure canvis. Voldran les noves generacions fer-se càrrec d'aquest vaixell?