dijous, 16 de setembre de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 18 de Setembre


Es busca senyera



Començo donant sortida a quelcom que tenia pendent de comentar, i que estic bastant segur que molts de vostès han vist. Que ningú no pateixi. No és un sot, ni unes sabates penjades, ni una bardissa sense podar, ni una dissortada jardinera de les que pagaria la pena liquidar d'una vegada, abans no les liquidi algú altre... Des d'abans de la Festa Major, il.lumina l'aparador de Can Gassó una maqueta de la casa Bartomeu Carbonell. El conegut edifici del rellotge. L'obra és una petita joia artesana, que, seguint l'escrupulós, pacient i perseverant esperit dels veritables aficionats a la disciplina, reprodueix fins a l'últim detall l'aspecte original de la casa, molt conservat per altra banda, llevat dels petits canvis estètics en els locals comercials dels baixos. Una feina perfecta, o almenys així m'ho sembla. Les casualitats de la xarxa social m'han permès contactar amb Ricard Ruiz, l'autor d'aquesta filigrana, que, segons em diu un fotògraf de confiança, està ficat de ple en la reproducció a escala de l'edifici de l'hospital de Sant Joan. Els més sornaguers insinuen que seria bo que a en Ricard li proposessin una maqueta de la façana marítima dels museus, abans no... Matem-ho. En definitiva, la secció es treu el barret.


Divendres, 10 de Setembre

Impulsió, repulsió... A què haurà volgut referir-se Montilla amb això de la pulsió separadora? Altra cosa no, però el president és un especialista consumat en el llenguatge eufemístic. Em ve al cap allò de la desafecció ciutadana, per no dir emprenyamenta general, o aquella definició, sens dubte memorable, que bescanvià transvassament per aportació temporal d'aigua. Com era de preveure, la màxima autoritat catalana, encaparrada encara en apedaçar un context difícilment apedaçable, es va veure en l'obligació d'explicar l’estratègia semàntica en llenguatge més entenedor i explícit. O sia, fora de Catalunya també hi ha gent interessada en fomentar la tibantor i els recels. Vatua l'olla, no ho hagués dit mai...


Dissabte, 11 de Setembre

El doctor Robert sembla fer mala cara... Es clar, superar tota la dictadura per acabar havent de veure el que veu no deu ser plat de fàcil digestió. M’hi jugo el que sigui que si pogués baixar de la pètria talaia on el ficà Josep Reynés proposaria un altre tancament de caixes, encara que les caixes ara estiguin per llençar, més que per tancar. La plaça és força plena, el dia acompanya i l'ambient també. És estrany..... Una senyera a la rectoria i cap a l'Ajuntament? La bandera de Sitges llueix solitaria durant la diada Nacional.... A veure si serà més catalanista Nostre Senyor que la casa gran? Potser Déu està més acostumat a creure, penso, i és que, davant la sorpresiva evidència, m'ho torno a mirar. No sóc l'únic. Més d'un se n'ha adonat de la relliscada i no pot evitar comentar-ho. Lapsus. Un altre any serà. En qualsevol cas, ens podem agafar a d'altres aspectes dignes d'elogi. Per exemple: almenys a Sitges no calen tanques per a apaivagar l'angúnia que diuen patir els polítics quan se senten escridassats incívicament, per aquells que els diuen de tot, amb raó o sense. A Barcelona no van saber trobar la mida justa entre el massa i el massa poc, i els va quedar una ofrena a Rafael Casanova tan rematadament freda i incomprensible, que semblava treta d'algun país de l'òrbita ex-soviètica. Fins a cert punt resultava inevitable esbossar un mig somriure al veure les imatges de la multitud cridant a la quinta forca, en contrast amb la flema dels representants institucionals, tranquils i alleugerits de saber-se allunyats del mal moment. Aquí, en canvi, podem enorgullir-nos de celebrar una commemoració que, sense grans escarafalls ni ambicions, es desenvolupa des del necessari respecte entre la ciutadania i els seus representants -ningú no es queda sense aplaudiments, ni que sigui per cortesia- i que rebla uns Segadors a cop de gralla, amb l'apreciada participació de la Jove de Sitges.


A la nit, mentre la capital viu amb intensitat les darreres hores de la diada a cop d'exitós macro-concert a l'arc de triomf, i els spindoctors de CiU encara no han desvetllat les declaracions de Maragall a la revista del partit, Artur Mas aterra a La Noria. La presència del líder convergent ha generat una certa controvèrsia, per mor del què-hi-fa-en-Mas-en-un-programa-d'aquesta-mena, com si el candidat hagués d'avergonyir-se per haver caigut en pecat mortal. El cas és que Mas, presentat com el virtual president de la Generalitat, es defensà amb les seves millors armes ben esmolades, tot donant, de nou, la imatge de líder sense escletxes ni dubtes en el discurs, i capaç de driblar, esquivar, despatxar, o tornar qualsevol càrrega de profunditat sense que les conviccions ni el tupé se'n ressenteixin. Davant seu, una tríada singular. Amb una permanent de cardat impossible i carregada de pedreria, Pilar Rahola, a punt d’esdevenir Cartrona, exercí de massatgista emocional, demostrant una evident complicitat amb l'entrevistat, des de la perspectiva que li atorga haver estat l’autora de la màscara del rei Artur. Al costat seu, Alfonso Rojo, habitual de El gato al agua, -i fins fa poc sots-director de El Mundo abans que una trifulca amb Pedro J. Ramírez el descavalqués del diari- basà bona part de les seves interpelacions en l'assumpte dels drets lingüístics i els continguts que s'ensenyen a les escoles del país. Finalment, Maria Antonia Iglesias, ex-cap d'informatius de TVE en l'època de Felipe González, i fustigadora consumada i incisiva de la dreta més eixalabrada, apretà Mas posant en questió la proverbial ambigüitat de la federació a l'hora de pronunciar-se obertament per la opció independentista. Així, Espanya va saber, entre d’altres coses, el significat d'una expressió tan nostrada com és la puta i la ramoneta. Tot i el petit atac de banyes de Mònica Terribas i Josep Cuní, Mas va sortir de Telecinco sense cap estrip al trajo, i el programa seguí per viaranys menys… menys polítics. Ves per on, l’onze de Setembre catòdic encara guardava un cop amagat. El contrapès televisiu de la nit de dissabte, per fortuna pel qui escriu amarada pel so de la vetllada sardanista del Cap de la Vila, el proposà Intereconomia amb un contraatac carregat d'intenció, des de la TDT. No es pot negar que la proposta tenia morbo. Recollir, en un programa en directe a la terrassa del Hilton de Diagonal Mar, 100 testimonis de persones que viuen i treballen a Catalunya, i que se senten agreujades, violentades, ferides, indignades o menystingudes per un motiu o un altre, o per molts motius a la vegada. Encelofanat amb el pervers missatge de la maravillosa tierra catalana o del vamos a hablar de los verdaderos problemas de los ciudadanos, es desgranaren, davant la complaença d'Albert Ribera i de Montserrat Nebrera, que exerciren de testimonis privilegiats a primera fila, un innombrable rosari de greuges, d'aquells que convidarien a qualsevol a marxar on sigui, abans de viure en aquest pou de suposada indignitat quotidiana. Dóno per segura la veracitat d’alguns testimonis, com també dóno per segur l’objectiu final dels responsables de la proposta televisiva, emmarcada en un perfil ideològic que s’expressa sense cap tipus de mesura..


Diumenge, 12 de Setembre

Excepcional reportatge de TV3 sobre Pere II. Anatomia d’un Rei és un veritable exercici d’estil, que no s’escapa a la ironia. El monarca també va entrar en llista d’espera per a fer-se la prova radiológica? No li venia d’un any…


Bona Santa Tecla!