Eco de Sitges, 23 d'Octubre
Espectatives
Tot fregant-me els ulls, irritats de veure com no vaig ser a temps de corregir un 2cv caballs que feia mal a la vista, i assumint que em vaig deixar d’esmentar un parell d’originals i incansables Meharis, començo avui assenyalant quatre assumptes pendents, que precisen d'una mica de temps per a ser abordats, però que val la pena apuntar en espera de cròniques futures. El primer d'ells, i el més anecdòtic si volen, ens porta al moll de l'ós del nostre urbanisme. Ha hagut d'arribar la terrassa de Bacardí per a que, després de 115 anys d'història, en Quildo pugui veure complert el desig d'eixamplar la seva vorera. Com hi ha món, que diria aquell. Mai no és tard, i si no que els ho diguin als llums de Nadal que ja estan penjats a dos mesos vista. La segona questió encara la recta final. Em refereixo a la darrera fase de remodelació del passeig de la Ribera, després que les anteriors no hagin despertat excessiu entusiasme, com si la realitat volgués prioritzar, davant de l'aspecte de l'obra final, si existia o no la veritable necessitat de dur-la a terme. En qualsevol cas, s’ha posat el dia el decrèpit clavegueram, la sirena tornarà vora la mar, i la indigesta banyera-rentapeus serà enderrocada. Una tríada de bones notícies. El tercer assumpte s'afegeix a un rum rum creixent. Finalitzada la improrrogable concessió de 25 anys, i complint amb la sentència que dona la raó al Ministeri de Medi Ambient -pel que fa a l'obligació de la propietat de deixar neta la zona de domini públic de costa- les màquines estan enderrocant uns 400 metres quadrats de la discoteca Atlàntida, que superaven el llindar de la celebèrrima línia marítimo terrestre. Sí, tenen vostès raó. Per una banda estava cantat, i per l'altra costa de creure que s'hagi pogut construir l'hotel Vela a Barcelona, quan a pocs metres s'enderrocaren els xiringuitos de la Barceloneta, a partir dels mateixos raonaments que han portat les excavadores a l'Atlàntida. I no segueixo perquè arribaria a La Marina d'Aiguadolç. El cas és que, estirant d'aquest fil, Gerard Gasset, un estudiant de dret a punt de llicenciar-se, està posant sobre la taula un reguitzell de pressumptes irregularitats en aquest equipament, que anirien des de la impossibilitat de desenvolupar la seva activitat, d'acord amb el pla d'usos aprovat en el darrer pla general, fins a les reformes que s'han realitzat abans de l'estiu, i que han acabat obligant a la casa gran a multar als responsables de l'obra per no ajustar-se a la llicència atorgada... En qualsevol cas, si el pla general considera el terreny on s'emplaça l'actual discoteca com a Sol no urbanitzable costaner, i, apelant a la llei d'urbanisme de Catalunya, especifica que en el règim d'ús del mateix s'admeten “els usos i les activitats agrícoles, ramaderes i forestals” per a deixar ben clar a continuació que “No es permet la instal.lació de cartells de propaganda i d'altres elements similars llevat dels que serveixen exclusivament per a l'orientació” i que “No s'admeten altres usos, obres, instal.lacions o construccions distints dels específicament admesos dintre d'aquesta categoria de sòl no urbanitzable costaner, tant si són de primera implantació com si es tracta d'ampliació dels preexistents” molt em temo que si mai algú té ganes de fer pessigolles a l'Atlàntida i a l'Ajuntament pot aconseguir-ho des de diversos fronts. Que quedi clar però, diu l’alcalde, que l’antiguitat de la llicència de la discoteca la salva d’aquesta draconiana normativa que ara no li permetria obrir. Pròximament, espero poder-los explicar la història detallada, en la mesura que s'ordenin una mica les dades i es matisin les informacions.
Per acabar, també serà tema dels propers dies la presentació pública –amb festa inclosa al primer Pachá- del projecte Qualia Sitges, espai creatiu del Mediterrani. Qualia, Qualia... Ara ho recordo, fa anys Sony havia tingut una gamma de producte premium amb aquesta marca. No passa res, perquè ara serveix per a batejar una ambició d'alta volada. Altíssima. O almenys no puc pensar altra cosa davant d’alguns dels emfàtics i grandiloquents paràgrafs de la nota de premsa de la proposta, que es dirien escrits per a estovar una pedra, o per a complaure als complaguts de saber-se responsables d’aital objectiu. Les propostes fundacionals ni tenen àvia ni es moquen amb mitja màniga: convertir Sitges en un referent mundial de l'economia de la creativitat (...) posicionament de Sitges a nivell mundial en l'àmbit de l'art i la cultura (...) el Campus Qualia Sitges, un espai únic a Europa. M'esborrono davant d'aquest excés de prosodia pretenciosa de despatx, i demanaria una mica de contenció, mal que sigui per aquell respecte que hauria de tenir la iniciativa nouvinguda, vers tots aquells veritables referents, per història i tradició. Deixant de banda el pecat inherent a una visió poc mesurada de la vida, en l'aspecte pràctic això significarà l'arribada del Barcelona -ai Barcelona!- Institute of Performing Arts, una branca de l'acreditat Liverpool Institute for Performing Arts, co-fundat per Sir Paul MacCartney el 1996 a la seva ciutat nadiua, i que ha arribat als plans parcials de la Plana de la mà d'un grup d'inversors que ha estat negociant amb del municipi força temps, abans de deixar el blat ben lligat al sac. Avui, l'estratègia passa per a que aquest centre esdevingui la punta de llança d'un nou pol econòmic de la vila, a partir del desenvolupament del nostre vessant cultural. Cal esperar que tot plegat, que respon a una convicció molt decidida de l'alcalde, que, des dels seus inicis, ha comptat amb el suport dels grups polítics de l'Ajuntament -amb matisos-, no sigui fum. M’asseguren que no, i jo no ho tinc tant clar.
El que ja està acabat, obert i inaugurat, és el Carrefour dels mossos. Hi ha aspectes consubstancials que acostumen a definir la distribució de l'espai de qualsevol gran superfície, malgrat que els experts i els números diguin que a Sitges no hi ha cap gran superfície que pugui definir-se com a tal. Vagin on vagin, la disposició mimètica del recorregut sempre comença pel pa, i acaba pels xiclets, les piles alcalines i la caixera que deixa anar la cantarella habitual: tarjeta cliente? D'acceptar tots i cadascun dels carnets de supermercat, caldria anar pel món amb un mostrari. Seguint el recorregut, si molt m'apuren al fons trobaran el peix i les vitrines frigorífiques, i a un dels extrems laterals la beguda, i a l'altre la fruita. Amb la intenció, perquè no dir-ho, de xafardejar una mica, m'acosto al Carrefour Market amb referències no massa definides, com correspon a una societat ja acostumada de fa temps als equipaments que, darrera una estètica exterior de polígon, presenten una oferta generosa, disposada de forma llaminera enmig d'amplis passadissos, i que posa a prova la nostra capacitat de resistència davant les temptacions de la societat de consum. Res de nou. Davant d'aquest devassall de productes de tota mena, els ulls perden les referències i l'enteniment acostuma a arraconar la raonada llista prèvia de la compra, per a afegir-hi petits o grans capricis, potser necessaris però no sempre indispensables. Si fa anys, l'arribada dels grans supermercats amenaçava els petits negocis, ara la batalla de la competitivitat s'estableix entre les grans cadenes.
