divendres, 24 de setembre de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 25 de Setembre


Verema a la deriva


Capricis del calendari, i d’una Santa Tecla coincident amb el tancament de l’Eco, m’obliguen a deixar la reposada crònica de la Festa Major petita per a la setmana vinent, i, en canvi, abordar la sempre inefable –i enguany especialment indigesta- verema. Com que, molt sovint, vostès van per davant en la intenció, era inevitable que, arran de l'anecdotari viscut durant aquest cap de setmana, la secció retrobés la crònica de la festa del vi, per a constatar que res no ha canviat. Ans al contrari, potser fins i tot ha empitjorat respecte a quan vaig decidir renunciar gairebé a seguir-ne parlant. Fou, crec recordar, durant la nit de les pubilles del 2005. Amenaçava pluja als jardins del Retiro, i el públic i les autoritats esperaren als convidats de Torres, i als representants de la empresa, que arribaven de sopar al Maricel. Esperaren, esperaren, esperaren fins que la pluja anorreà l'elecció de la pubilla, en el que fou la culminació d'una nit desastrosa, que acabà amb l’aleshores president del Foment del Turisme, Joan Carbonell, llegint el veredicte sota un xàfec de pronòstic que només va permetre –la circumstància obligava- el primer ball de l’alcalde amb la guanyadora. Amb precedents així, el que ha succeït ara també era previsible i evitable, perquè, segurament, massa coses a la verema s'han deixat a criteri de la inèrcia, com si hi hagués una obligació implícita de celebrar aquest espectacle públic que es desenvolupa en el marc d'uns patrons anacrònics, carrinclons, caducs, rancis i provincians, i que pateix d'una organització que es diria improvisada, caòtica i berlanguiana. Res de nou, doncs, malgrat que en la 49ª edició el nivell hagi tocat fons i pugui semblar mentida que acceptem quelcom que, amb tota probabilitat, en determinats moments faria enrogir-nos de vergonya si ho veiéssim en un altre poble, i amb uns altres protagonistes. Faig llista telegràfica del que ha passat durant un cap de setmana en el qual s’assegurava pluja per-l’amor-de-Déu. Començo per aquí. Sens dubte, el comble de la protagonista de La riera ha estat haver quedat atrapada sense escapatòria en un torrent, el d’en Llopart. L’episodi bé pot interpretar-se com la paràbola de totes les dissorts que vindrien posteriorment. Mercè Sampietro recordarà Sitges per haver estat rescatada pels bombers el vespre de divendres, mentre la confusió organitzativa anunciava als presents a la sala de conferències del Miramar, que el pregó es declamaria durant la vetllada d’elecció de les pubilles, en una decisió que va haver de rectificar-se un cop la pregonera féu palesa la seva intenció de mantenir l’horari inicial. El sopar no va tenir millor fortuna. Conscients, sempre, que, com deia aquell sitgetà de soca-rel, un lunch és allò que si has sopat no menges i que si menges no sopes, el públic assistent al Prado va haver de patir les conseqüències d’un conflicte institucional, centrat en qui es veuria en cor de pagar les despeses del trasllat de la logística de la vetllada des del jardí al saló-teatre de l’entitat. Com que el conflicte no es resolgué, els assistents al sopar visqueren un memorable campi qui pugui, repartits pel bar i el saló de socis, tot esperant que l’espectacle continués un cop acabada la sessió de cinema. I així fou. Davant d’una platea poc protocolariament disposada –ja no venia d’aquí- es presentà el carrussel de rigor i, a continuació, es proclamà a Vinyet Esteban sense que el sistema de megafonia aconseguís recuperar-se d’un atac de cor previ. Com era igualment previsible, la delegació de Guadalajara i la família Torres arribaren al Prado quan tot el peix ja estava venut. Solució? –prevista o no- repetir de nou el Carrussel –que no la proclamació de la pubilla- i fer la foto de rigor amb les protagonistes de la vetllada. Un pas remullat de comèdia. Diumenge lluí el sol. Que una entitat renuncïi a participar al concurs de trepitjadors no és la mort de ningú. És bastant més greu, per exemple, constatar que, des d’aquell pregó de Lluís Bassat que fue en castellano para que todo el mundo lo entendiese, el català ha estat arraconat sense compassió del programa d’aquesta verema, convertida al vil-lingüísme en plena democràcia. Viva España campeona del mundooooo! cridaren els mexicans per a animar al seu equip, mentre Antoni Marin exercí de traductor simultani de tot allò que escoltava en català, fossin les instruccions, el nom d’una entitat, o el sum sum corda, tot ficant-hi alguna cullerada -diguem-ne humorística- de collita pròpia.


Què hem de fer amb aquesta verema? D'entrada, salvar les pubilles –que no en tenen cap culpa- i, a continuació, preguntar-nos el perquè de la seva existència, de si continuen vigents les raons que la mouen avui, i, sobretot, de si són questionables molts dels aspectes que formen part de l’estructura organitzativa que la mou, la pagui Torres o qui sigui, si és que algú vol pagar-la. Fins i tot, em costa de creure que la imatge corporativa de l’empresa en surti massa beneficiada de tot plegat. Deixant de banda el conflicte de les banderes –i la hipòtesi sobre si la decisió hagués estat la mateixa si hagués lluït unicament la senyera i la bandera de Sitges al Baluard, per exemple- l’Agrupació de balls populars ha argumentat la seva decisió en un comunicat llarg, crític, i curosament escrit, que acaba demanant diàleg per a trobar una sortida digna a la festa. Cal trobar-la perquè això no va ni amb rodes.


Forçosament, necessito contrapesar aquest regust a vi ranci, amb el bon ambient que es va viure el passat dissabte durant la presentació del conte La garsa del pati blau, òpera prima de Carme Panyella, pedagoga d’una generació de mestres recordats amb gratitud en la majoria de casos. Em venen a la memòria Vinyet Caballé, Rosa Alsina, Glòria Pulido, Joaquim Puig, Antoni Vigó, Manuel Alquézar, Josep Corominas, Montserrat Almirall, Marina Viñas, Josep Maixenchs, Andreu Clapés… i la pròpia Carme es clar. Parlo de quan la societat tenia als ensenyants en una posició superior de consideració i d’influència, o de quan encara prevalia la cultura de l’esforç, avui molt sovint arraconada dins d’un món mediàtic, on, paradoxalment, conviuen les immenses possibilitats de comunicar-se a través de qualsevol suport, físic o virtual, amb l’empobriment progressiu del llenguatge que, ves per on, és, ha estat, i serà sempre el fonament de la comunicació. Com si hi hagués la necessitat d’encaixar a cada cantonada, la imatge enyorada del Sitges del passat, Carme Panyella ha bastit una història de final feliç, que ben podriem situar dins el paisatge que plasmaren els pintors luministes, i on descobrim, explicada a la mida justa per a la quitxalla, la vida d’en Genís, fill d’en Genís i de la Roseta. Un nen de bon cor, nascut a l’ombra del Pati Blau, del primer Pati Blau, del Pati Blau de la Carme, i que no sabria viure sense fer trapelleries al costat del seu Huckleberry Finn particular, en Jepet. A més d’en Jepet, l’alter ego d’en Genís és una garsa, que, com la protagonista de la desenfrenada opereta de Rossini, també és cleptòmana…. Per a les il.lustracions, l’autora ha cercat l’ajut de Flori Coll, que ha revestit a la perfecció els seus desitjos, a través d’un conjunt d’escenes costumistes que reforcen el relat, tot defugint dels dibuixos de colors llampants i expressions exagerades. Totes i cadascuna de les il.lustracions que acompanyen el text desprenen serenor en el color i en el gest, que poden permetre, si així es vol, la juguesca d’una doble lectura, o d’una lectura paral.lela a través únicament de les imatges. L’edició, a càrrec de El cep i la nansa, ha estat cuidada fins a l’últim detall.