Crònica local
Eco de Sitges, 29 de Maig

Tisorada

Estava jo per trucar a la pedrera de Gris Quintana per a preguntar-los si, de debò, ha estat la vianalització sitgetana la que els ha salvat de la crisi, quan s’anuncia que no es requalificarà La Bòvila II. Amb immediatesa manifesta s’ha desactivat, doncs, un conflicte en potència, vista la posició obertament contrària que els botiguers associats a la federació de comerciants i empresaris manifestaren en assemblea, el passat dilluns 17 de Maig al Miramar. Armand Paco parla d’alarmisme innecessari, d’informacions inexactes, d’alguna declaració malintencionada, i lamenta que s’hagi col.locat el carro abans que els bous, quan el procés estava a les beceroles i ni de bon tros, segons diu, era imminent la seva posada en marxa, perquè la tramitació administrativa és llarga, i oberta a al.legacions. Tot és mal que mata. En qualsevol cas, hom es pregunta, en el fons, si la resposta del sector ha estat la previsible i òbvia, tenint en compte les experiències viscudes arran d’actuacions municipals que no han acabat de fer el pes, per raons abastament conegudes. Sigui com sigui, el regidor sentencia l’assumpte amb una veritat pragmàtica: La democràcia és majoria, i la majoria guanya. Escoltant-lo, servidor no pot evitar estirar del fil, i preguntar: I a la majoria li agrada el resultat final de la vianalització? O la solució de la plaça de l’ermita de Sant Sebastià? O el projecte inicial de remodelació dels museus?. Armand Paco no dubta, i contesta tres vegades si amb la mateixa seguretat que tingué Pere abans de cantar el gall del popular episodi bíblic. Reconec que no se què pensar. Bé, si que ho sé, regidor i cronista vivim en el mateix poble, però no sembla que en la mateixa dimensió, perquè si fos així no costaria gens d’entendre una afirmació positiva tan categòrica. Em ve a la memòria el suggeriment que, fa dies, em feia una parella seguidora aferrissada del ball de diables de Sant Quintí de Mediona. Ara que l’alcalde Hereu ja sap que les consultes estan plenes d’espines, se’m plantejava la hipòtesi d’allò que hagués pogut passar si, per a posar un exemple, aquests tres projectes haguéssin estat sotmesos a l’opinió popular a través d’una consulta-referèndum…..

Vivim un periode especialment convuls. Facin llista, i no hi ha per on agafar-lo. Pretòria, Palau, Millet, Muñoz, Montull, Luigi, Gürtel, Prenafeta, Camps, Alavedra, congelació de pensions, retallada de sous, vagues a la vista, augment d'impostos, tribunal constitucional, el jutge Garzón…. Un còctel explosiu que, en part, només pot explicar-se si prenem en consideració d'on venim. Era mentida que l'economia espanyola estava a la lliga de campions, i que els brots verds ja es podien veure. Era de ximples creure que tothom podia pagar hipoteques, com era de ximples creure que tots els pisos que s'han construït eren per a viure.... Tampoc no era normal que hi haguéssin despatxos immobiliaris a cada cantonada, ni lloguers que descapitalitzarien a qualsevol, ni joves de 18 o 20 anys al volant de BMW’s pagats amb un sou de paleta. Res d'això no era normal. En un escenari on s'han mogut quantitats inimaginables de diners, hem viscut en una mitja mentida, o en una mentida sencera. I ara, després que l'estat hagi hagut de rescatar els bancs de la fallida, tothom haurà de rescatar l'estat, perquè els números no surten. Perquè no hi ha cap estat al món que tingui la capacitat de mantenir tantes coses a l'hora sense posar-se en situació de risc. També era mentida dir en veu alta que es podia mantenir el sistema donant 400 euros a tothom -als qui els necessitaven i als qui no- o pensant que la sanitat podia sobreviure al cost que suposa l'excès de medicació que tants malalts s'han endut a casa, perquè no hi ha hagut manera de racionalitzar la forma de dispensar-la. I així seguiriem, entre l'autoengany i la mentida consentida o acceptada. Vivim, doncs, la crisi que correspon a una dècada llarga de desmesura. De diner sense massa control. I el resultat és a la vista. Locals tancats o en traspàs, habitatges buits, bancs i caixes que no saben com treure's els pisos del damunt, immobiliàries que no poden competir amb les ofertes d'uns bancs que només donen hipoteques pels seus pisos, ciutadans arruinats per no poder pagar la mateixa hipoteca que, fins fa quatre dies, van poder contractar sense cap mena de restricció, empreses en fallida, autònoms que pleguen... Aquest paràgraf podria acabar fent referència a la llei de Murphy. Tot és susceptible d'empitjorar. És evident que, un dia o altre, el pèndol de l'economia lliberal obrirà un nou cicle històric de remuntada, fins la propera.

N'aprendrem alguna cosa d'aquesta crisi? Alguna.... La història és plena de crisis que es remunten, i de processos cíclics que es repeteixen. Per naturalesa, els humans tenim poca memòria per a recordar les coses dolentes i els mals moments, mentre, en canvi, ens adaptem molt fàcilment al benestar sense preocupar-nos massa per les raons que el fan possible... L'alcalde està enfadat amb Zapatero. I això que comparteixen vaixell ideològic. Normal. Pocs alcaldes deuen haver a Espanya contents amb el president que, després de donar-los el caramel del Plan-E, amb rètols de propaganda repartits arreu del territori, ara es despenja amb una clatellada de les que fan època. Per un costat, la impossibilitat, a partir de l'1 de Gener de l'any que ve, que els Ajuntaments contractin crèdits per a inversions, i per l'altra, més dura encara, la incertesa que rau en el desconeixement de la magnitud de les retallades que l'estat obligarà a posar en marxa a autonomies i corporacions locals amb l'objectiu de reduir el dèficit públic general, i que fan difícil poder planificar el que sigui, perquè les sorpreses s'encadenen a ritme setmanal. El president del govern ha estat clar. S'ha acabat l'època de demanar, i ha començat, per decret, la de col.laborar a eixugar un dèficit del qual no en tenim, sens dubte, tota la culpa. L'Ajuntament de Madrid arrossega un deute de 6800 milions d'euros. El de València 834, el de Barcelona 753.... A casa nostra, i en espera de definir-se l'aplicació de la retallada de sous als funcionaris, ja es parla de reconsiderar a la baixa el pressupost acabat d'aprovar. A partir d'una informació publicada per El periódico, segons les dades del ministeri d'hisenda, Sitges no estaria dins de la llista dels vint municipis més endeutats de Catalunya. No és cap consol, per bé que les quantitats sempre són interpretables, a partir de molts factors que poden condicionar-ne l'anàlisi. Les xifres no coincideixen. L'alcalde Baijet parla d'un deute proper als 40-45 milions d'euros, i Convergència i Unió el situa a l'entorn dels 70. En el millor dels casos, doncs, i suposant un padró de 30.000 habitants, fent un càlcul ràpid i sense matisos això significaria que cada sitgetà deu 1340 euros. I en el pitjor escenari, 2340, a grosso modo. Poca broma. El pla de sostenibilitat de les finances municipals ja no preveia, gràcies a Déu, incorporar nous crèdits. Malgrat tot, cancel.lar-ne uns quants d'aquests necessitarà quelcom més que espurgar balanços. Sigui com sigui, es parla que pot haver un cert consens polític a l'hora de trobar les mesures que ajudin a garantir la sostenibilitat de l'Ajuntament, i que aviat es pot materializar un acord públic en aquest sentit.

I acabo. Alguns han sentit calfreds, i ha calgut confirmar si el projecte dels museus segueix endavant, ara que les obres del Cau i del Maricel ja són fora de casa seva….

Crònica local
Eco de Sitges, 22 de Maig

Una mica Mas

Dimarts, 11

Pleguen la gran bastida que durant setmanes ha mantingut ocultes la façana principal i la lateral de la casa Vilanova Massó, a l'alçada del número 11 del carrer Parellades, cantonada Sant Pere. Els vianants s'aturen per a contemplar el treball de restauració que ha rejovenit la finca. És cert que els colors vibrants criden l'atenció i, especialment, els elements vegetals que coronen els capitells corintis de la façana, i envolten el medalló que la corona, que han estat pintats d'un verd llampant i lluminós, que contrasta vivament amb la resta. Alguns ho troben excessiu. Posats a mirar, tot i que servidor potser hagués apostat per una tonalitat més discreta, que el pas del temps segur que atorgarà, aplaudeixo l'obra pel resultat final i, sobretot, per l'esforç que deu haver suposat dur-la a terme. No conec a la propietat, ni a ningú de la constructora, però entenc indispensable escriure una felicitació pública, que m'ajudarà a retrobar quelcom que vaig suggerir en el seu dia. No fa pas massa, la secció es referí a la rehabilitació de la façana de la casa Bartomeu Carbonell del Cap de la Vila. Retrobo el fil. Pagaria la pena que, dins la corrúa de reconeixements que s'atorguen durant la Nit de premis Sitges, es parés atenció als propietaris o comunitats de veïns d'edificis de caràcter patrimonial, que, junts o per separat, han afrontat, afronten o afrontaran reformes d'aquesta categoria -costoses de mena- que esdevenen importantíssimes aportacions en benefici de la qualitat de l'espai urbà de la vila, atès que afecten a edificis catalogats. Poden afegir a la llista els propietaris de l'Hostal Parellades.

Hi afegeixo dos exemples de caire diferent. També fa mesos la comunitat de la casa Francesc Ferret, situada en els números 1 i 3 del carrer de Sant Francesc, rehabilità la gran façana de l'edifici, respectant el delicat color crema de sempre. Com és prou sabut, als baixos s'hi troba una furnícula que conté la figura del Sant, amb la inscripció 1775. El cas és que, arran de l'ampliació d'una de les botigues de l'edifici -per altra banda realitzada amb un esplèndit interiorisme- la part inferior de la façana ha estat repintada amb un color gris fosc, d'acord amb els criteris dels decoradors de l'establiment, que, sense condescendència, no han respectat la singularitat de l'element arquitectònic, i han deixat l'ornacina del Sant a la manera d'aquells gelats de tall de xocolata i vainilla que menjavem de petits. O sia, de color crem en el seu frontó, i de color gris a la resta, en una indigesta i incomprensible combinació, que no s'adiu amb la coherència que demana el conjunt. Des de la modèstia, diria que amb només respectar la tonalitat original de l'ornacina, l'assumpte quedaria arreglat. Per la resta, repeteixo, les botigues fan goig de veure.

I el recorregut finalitza al mercat vell. Una de les nostres ventafocs patrimonials, a qui, des que tancà les portes per la seva funció primigènia, cap Ajuntament no ha sabut trobar-ne una finalitat clara, precisa, i definitiva. Durant dos anys, l'acadèmia Bacardí aterrarà de nou a Sitges, i ho farà al mercat. Deixo de banda l'inefable i baluèrnica escultura de Lorenzo Quinn, escenari de parterres piconats i de fotos de casament, i em centro en el projecte, perquè val la pena, sempre i quan no s'alteri aquest compromís bianual. A l'entrada del Maricel, al saló de vaixells i al saló blau, Bacardí va desenvolupar un projecte magnífic, excel.lent des de tots els punts de vista. No hauria de provocar tants recels que una empresa reconeguda proposi accions d'aquest tipus. La història de les corporacions industrials està absolutament lligada, com a obra humana que són, a la societat que les ha vist néixer, créixer, desenvolupar-se o tancar. I considero que la proposta de Bacardí concilia perfectament l'interès de la marca, amb la difusió d'un llegat molt interessant de conéixer. D'aquí dos anys, el millor que li podria passar a Sitges és que l'Ajuntament tingués un projecte de debò pel mercat vell, i que Bacardí comprés l'edifici de telègrafs per a instal.lar-hi de manera permanent aquesta iniciativa on la promoció del destil.lat no resulta mai ofensiva.

Divendres, 14. Migdia. Hotel Calípolis.

No desvetllo cap secret. Mas no és Pujol. I amb tant de llast com ha deixat el tripartit en aquesta legislatura ciclotímica molt s'han de torçar les coses per a que les enquestes no el donguin com a guanyador de les properes eleccions al parlament. Malgrat tot, repeteixo, Mas no és Pujol, encara que pujolegi a l'igual que tants actors han capriejat sense ser Capri. Això no és per se, ni bo ni dolent, si no fos perquè costaria trobar algú que digués que Mas és millor que Pujol. Me'n vaig acabar de convéncer l'endemà de la presència del president de CiU a Sitges. Dissabte passat, per a commemorar el 60è aniversari de Seat, la SER va emetre el seu magazine matinal del cap de setmana desde Martorell, convidant l'ex-president Pujol i el conseller d'economia Antoni Castells. Ambós establiren un diàleg sobre el context actual que vivim, que esdevingué edificant, enriquidor, lúcid, enginyós i irònic. D'aquells que no sovintegen pel fet que aborden els assumptes des d'una perspectiva d'estat, sense xarxa i allunyats de consignes. Es retrobà, per altra banda, al Pujol més raonable, després de les seves malaurades declaracions a l'Àgora de TV3 l'Octubre del 2009, quan interpelat sobre el finançament dels partits polítics -en plena vigília de la operació pretòria i ressaca del cas Millet- despatxà Xavier Bosch amb un “si entrem aquí prendrem molt de mal....” que sonà a veritable presa de pèl als ciutadans, situant-se a l'antítesi del que cal esperar d'un polític de trajectòria indiscutible. Lluny de la postissa sociovergència, a la fàbrica de Martorell Pujol i Castells demostraren respecte i consideració mútues, i coincidència en més d'un pensament, en el que esdevingué una petita gran lliçó d'actitud que valdria la pena poder extrapolar a la vida política en general.

Artur Mas arribà a Sitges convidat per la secció local de CiU a un dinar d'homenatge als fundadors i als noms destacats de la coalició-federació a la vila. A la nostra taula, alguns membres del personal que l'acompanyava protagonitzaren una conversa impagable on la visió maniquea i maximalista de la vida s'expressà des de l'endogàmia alliçonada des de les escoles dels partits. Hem de fotre a la presó als qui ens han fotut dins aquest pou, deia un d'ells, mentre els seus companys somreien i atiaven l'argument entre rellotges de marca i montures de Bikkembergs. Vatua l'olla. Segueixo. Posats l'un al costat de l'altre, a Mas li mancaria la humilitat de Forns, i a Forns una mica d'aquella autoritat, contundència, i suficiència a l'hora de parlar, que permet al líder nacional de CiU presentar-se en públic com aquells sheriffs dels westerns clàssics, disposat a driblar qualsevol cop verbal amb alguna declaració hàbil i lapidària. Aquesta imatge de seguretat personal és, sens dubte, la gran virtud de Mas, i la carta que pot jugar en aquest clima de desesperança generalitzada. Forns, en el que semblà el tret de sortida metafòric de les municipals, anuncià que cal una nova manera de fer les coses. Diria que això ho he escoltat abans. Mas, esgotat, m'asseguren, d'un maratonià matí, enfilà un discurs paternalista escolteu, escolteu... ple d'anècdotes, suficient per a satisfer els desitjos de la militància desitjosa d'un referent de confiança, i d’una pobresa de contingut excessiva per a superar una altra mena d'anàlisi.

Crònica local
Eco de Sitges, 15 de Maig

Comerç a la Bòvila

“Nosaltres creiem que, ara, potser no és el moment per a que aquesta zona comercial es posi en marxa”

Jordi Baijet, Divendres 30 d’Abril

La història d’avui té un rerafons d’interessos, com tantes d'altres. Bàsicament, en conflueixen tres, i tots tres són ben lícits i justificables, per bé que no sempre compatibles. Abans, però, un apunt que voldria resumir algunes converses que la casualitat m’ha posat en safata sense voler-ho, i que agraeixo. Qui sap si, enmig del context actual de crisi, valdria una lliçó dels nostres avis, d’aquelles escrites amb el foc de les angoixes de l’autarquia de postguerra, i que vindria a dir: Encara que puguis arribar a tenir-ne molts, administra sempre els teus recursos com si en tinguéssis pocs. I això és el que no s'ha fet. Després d’una dècada enlluernats per l’economia especulativa, la frase pren una trascendència intemporal que valdria la pena no oblidar. No cal ser un doll d’intel.ligència, ni tampoc cap càrrec directiu professionalitzat a cop d’incentiu, per a poder intuir el que sembla una evidència clara a aquestes alçades. Mani qui mani, a partir de les municipals de l’any que ve, es veurà obligat no només a vendre restriccions, sinó a plantejar-les i a aplicar-les en un entorn de pujada d'impostos. Vet aquí la contradicció. Hom no coneix cap polític que s'hagi presentat a unes eleccions anunciant que augmentarà la càrrega fiscal als ciutadans, mentre que, a la vegada, de tothom és sabut que no trobarem manual d’estratègia electoral que aconselli al candidat demanar el vot amb un discurs on confessi que van maldades. Ens hem passejat per la part ampla de l’embut, i ara ens espera el broc. Tant és així que, mai fins avui, i més enllà de la tragèdia grega, de les mesures de Zapatero, o de la gestió de l'equip de govern, havien aparegut missatges que es questionen, per exemple, sobre si és obligació d'un Ajuntament salvar de la fallida econòmica a entitats del municipi que viuen a la corda fluixa.... Són expressions noves, intranquilitzadores, que es manifesten amb la boca petita, però que exemplifiquen la necessitat de definir les veritables prioritats del futur.

El mapa del comerç de Sitges ha canviat molt, especialment en l’àmbit dels queviures. Del negoci familiar a la franquícia. De la venda al detall darrere el taulell, a l'expositor de productes envasats. De la bossa al carro, i del carro al cotxe o al servei a domicili. Nous hàbits fruit d'una època on els inversors aposten per un comerç que es rendabilitza a partir d'un model molt global i tipificat arreu, que prioritza la flexibilitat horària, la facilitat d’aparcament, el self-service i l’extensa superfície –amb un preu del sòl i una ràtio de personal per metre quadrat més avantatjosa-, a canvi d’una oferta molt sovint canalitzada vers marques molt concretes, i d’un servei reduït a l’àmbit de les caixeres i els mossos que reparteixen o reposen el gènere. És una tendència imparable, el que no eximeix que es trobin exemples de comerç de proximitat al rovell de l’ou. Amb tot, i malgrat els esforços que es varen fer per a aconseguir reservar plantes baixes a les zones de nou creixement, en el nostre mapa comercial no hi ha establiments a Can Pei, ni tampoc a la Plana Est. Per la resta, el panorama és conegut, i va des de les botigues que lluiten en defensa d’un bon producte i servei, fins a les que duren quatre dies víctimes d’una febrada de cap de setmana. I, enmig de tot plegat, l’existència d’una federació de comerciants i empresaris que intenta agrupar un sector al qual li està costant molt donar una imatge de gremi consolidat a una alçada equivalent a la seva importància en l’economica local.

Torno a l’inici. Vet aquí la iniciativa d’uns propietaris que, cercant la rendabilitat a uns terrenys del pla parcial urbanístic PPU6 La Bòvila II –situats al costat del vial de l’autopista i darrere de Ca l’Antoniet, i inicialment tipificats com a zona residencial pel pla general- proposen a l’Ajuntament requalificar-los per a construir-hi un centre comercial amb restaurants, supermercat, establiments, benzinera amb superfície de venda i pàrquing per a 250 vehicles. Requalificar un pla parcial no té secrets des del punt de vista tècnic. Només cal una decisió política per a que sigui possible. M’explica la cronologia dels esdeveniments Enrique Fuertes, el president de la FECES, situant el punt de partida en una reunió de la comissió de seguiment del pla general, efectuada el 3 de Desembre del 2009. Allí, segons sembla, es començà a parlar de l’assumpte i Àngels Parés suggerí que es convidés a la propera trobada a un portaveu del món del comerç –paradoxalment no representat en la comissió-, per a poder-ho debatir amb coneixement de causa. La invitació arribà a mans d’Enrique Fuertes el passat 29 de Març, dilluns sant, convocant-lo l’endemà de dilluns de Pasqua al vespre, una estona abans del Barça-Arsenal de la lliga de campions. Gràcies a aquesta trobada amb la comissió, i a una prèvia que va tenir lloc a l’àrea d’urbanisme el dijous Sant, el president dels comerciants se n’adonà de tres coses. Primera: A l’Ajuntament li interessa que algú mogui fitxa en aquells terrenys, per a poder resoldre d’una vegada per totes la vialitat de la zona. Segona: quatre mesos després de la reunió del Desembre, cap representant de les forces polítiques sembla voler posicionar-se obertament a favor o en contra de la proposta. Tercera: Tampoc durant aquest periode de temps ningú no l’ha informat, ni oficiosa ni oficialment, ni en conversa a peu de carrer, que existia un projecte de desenvolupament d’una zona comercial al pla parcial La Bòvila II. L’interpelo sobre la questió perquè em costa de creure que ningú, ni de l’equip de govern ni de l’oposició, hagi obert minimament la boca durant 120 dies davant del col.lectiu directament afectat per la hipòtesi de la futura construcció d’un centre comercial, però Fuertes m’assegura que ha estat així, amb aquella contundència que l’ha fet guanyar seguidors i detractors segons els casos, i que li serveix, en aquesta ocasió, per a expressar la negativa dels botiguers associats a que es modifiqui la tipologia d’un pla parcial per a construir-hi un equipament comercial, en el benentès que el municipi ofereix una important quantitat de terrenys amb aquesta finalitat, i que, de proposar-se el mateix projecte en un d’ells, el sector hauria de mossegar-se la llengua sense poder argumentar res en contra. No és el cas. Ara, el greuge comparatiu i l’esperit de la llei del comerç de Catalunya són dos bons puntals sobre els quals es pot bastir la defensa dels propis interessos.

L’endemà, l’alcalde manifestà la reflexió que encapçala la crònica d’avui, amb uns quants matisos afegits no menys interessants, pel que tenen d’expressió gràfica d’una cojuntura de crisi. No es ven ni un pis. La vivenda ara no és negoci, em diu. I el crec, perquè només cal veure els rètols que pengen dels balcons. Afegeix que l’obertura d’un equipament així sempre genera activitat econòmica i llocs de treball –també és cert- i que la tendència dels darrers anys ve marcada per la construcció de superfícies que satisfan la demanda quotidiana dels veïns allunyats del centre. Vist així, la proposta dels propietaris de la Bòvila II obre la porta a moltes reflexions, a l’entorn del necessari equilibri entre els interessos col.lectius i els individuals, entre els públics i els privats, en un escenari d’angoixes econòmiques i d’incertesa general. Continuarà…

Crònica local
Eco de Sitges, 8 de Maig

Els demano disculpes si aquesta setmana no troben aquí
allò que voldrien.

Està escrit, però servidor es veu incapaç de publicar-ho.

El meu cosí sempre em deia entre somriures: Un dia te la
foteran a tu amb aquests escrits!

Estimat Ernest, ara sóc jo el que no sé què dir. Potser
em vindria al cap una mala paraula. La que mereix una mort
als cinquanta anys, però tampoc no la diré.

Només puc dir en veu alta,
que et trobaré a faltar.

Crònica local
Eco de Sitges, 1 de Maig

Noms propis

Divendres, 23 d’Abril. Vespre. Saló de plens.

Un apunt històric, que neix a partir de diferents comentaris que he escoltat aquests dies sobre l’assumpte de la medalla de la vila. Sí, Franco va rebre la primera medalla de l’Ajuntament de Sitges, i el pergamí declarant-lo fill adoptiu, durant la visita que féu el 8 de Juny de 1949. O almenys així consta a La Vanguardia de l’endemà, en un extens reportatge gràfic de prosòdia florida i laudatòria, on es reproduïren les paraules de l’aleshores alcalde Julio Martínez Ávila: Tengo el honor de ofreceros con esta medalla, en la que va un poco del corazón de todos los suburenses, la expresión de nuestra gratitud por lo mucho que os debemos y por lo mucho que de vos esperamos. I, en paràgrafs posteriors, el cronista afegia: Seguidamente, el alcalde entregó al Caudillo un artístico pergamino, en el que consta el nombramiento de hijo adoptivo de Sitges en su favor. Le ofrendó también la primera Medalla de Oro, en cuyo anverso figura el escudo de la villa, y en su reverso la imagen de la Virgen del Viñet, Patrona de Sitges. Su Excelencia firmó después en el libro de honor de la Corporación, saliendo después al balcón recayente en la Plaza del General Mola, donde la muchedumbre le tributó una ensordecedora ovación, y desde donde presenció una exhibición de folklore suburense, consistente en el “ball de bastons”, “pastorets” y “cercolets” acompañados dels “grallers”.... Sobre on deuen estar la medalla i el diploma seixanta anys després, sobre si Franco va tenir mai una placa al saló de plens com correspondria al títol atorgat en el seu dia, o sobre si a Sitges li cal o no un acte de reparació històrica que descavalqui oficialment al Caudillo de la nostra galeria de personatges il.lustres, servidor ja no te temps avui per a considerar-ho, tot i que sóc d'aquells que creu que per molt que es vulgui esmenar la plana els fets del passat no poden esborrar-se del llibre de l'existència. Aclarida la questió, benvinguts a la cerimònia de recuperació d’una distinció que, com poden suposar, es mou en uns paràmetres i un context que res te a veure amb l’assenyalat a l’inici. Parafrasejant maldestrament Quevedo, vet aquí un home a un paisatge enganxat, un paisatge patrimonial superlatiu… del qual en pot explicar allò que no pot explicar ningú. Vaig conéixer Genís Muntané quan, a finals dels 80, dirigia els museus Assumpta Gou i Vernet, una gran persona com ja he considerat en d’altres ocasions, per bé que, segons sembla, més d’un la volia fora. I ho aconseguiren. La senyora Gou marxà i el seu relleu arribà amb la primera directora del consorci, Maria Nadal Sau, a la qual també més d’un va voler fora, i ella, amb intenció o sense, gairebé va fer mèrits per a provocar la seva sortida en safata de plata. Torno al protagonista d’avui, que ja portava moltes hores de vol aleshores. Des de les bambalines del Cau Ferrat i dels Maricels, en Genís ha anat teixint la seva manera d’entendre la feina i la vida d’una forma molt subtil, discreta i irònica, encomanant la seva estima vers aquest entorn a tots aquells que li demostraren un interès compartit. Entre xarxes, estris de pesca, i rosegons de pa sec que llençava des dels finestrals de Can Rocamora, he vist en Genís com aquell pagès que cuida el tros, i pateix per tot allò que pot perjudicar la collita. La vetllada de divendres seguí el protocol habitual en aquests casos. L'alcalde es referí als orígens recuperats de la condecoració, que daten d'una normativa municipal de l'any 1986, i del disseny de l'objecte, que ha estat responsabilitat del sempre eficaç Agustí Albors. Antoni Sella s'encarregà de glossar la figura de l'homenatjat amb precisió, i Genís Muntané Torremorell, un dels néts del protagonista, parlà per boca de l'avi, amb seguretat i dicció envejables, tenint en compte l'emotivitat del moment.

Entre copes de cava i una mica de xeflis al claustre de la casa gran, es comentava la intenció futura que la medalla de la Vila es converteixi en una distinció de caràcter anual que pugui atorgar-se a més d'una persona. S'imposa la prudència, no fos cas que acabi pesant sobre d'ella el mateix tòpic que arrosseguen les creus de Sant Jordi....

Dissabte, 24 d’Abril. Nit.

A Terrassa, Josep Ramon Falcato rep el premi a una brillant trajectòria, durant la vetllada anual que organitza la revista Castells. En el bloc de Xavier Lleberia, un membre dels Minyons de la capital egarenca, es reprodueixen les paraules finals del discurs del casteller que va començar a casa nostra un exitós camí a base de convicció, esforç i constància. Agafant els mots del mestre Espriu Falcato digué: “Diversos són els homes, i diverses les parles. I han convingut molts noms a un sol amor” El mateix amor local i universal que va atrapar un noi de Sitges que volia fer com el seu veí: el fill d’en Pep, el masover de Can Falç.

Paral.lelament, a uns mil quilòmetres de distància, el premi Trinitat Catasús 2007, David Moncasi, rebia en el marc del 13è festival de cinema espanyol de Málaga, la Biznaga de plata -premi especial del jurat- pel seu darrer documental: Paquita y todo lo demás. De nou, ens acostem a una història de superació personal, com la que protagonitzà Carmen Sánchez a La muñeca del espacio, però en aquesta ocasió els moments feliços costen de trobar. El periodista sitgetà ens situa en una modestíssima i atrotinada vivenda del Raval, on Paquita Yangüela conviu amb el seu fill Cristian, malalt d’esquizofrènia, sense cap altre ajut que aquell que s’alimenta de l’amor. El relat, construït amb mestratge, a partir de les imatges que mare, pare i fill han enregistrat amb una càmera de video domèstica, deixa poques ocasions per a respirar. En el pressbook pels mitjans Moncasi llença una pregunta a l’aire: ¿Qué hacer con un hijo que sufre una enfermedad invisible, estigmatizada socialmente? i Paquita sembla respondre, des de la solitud, amb una declaració escroixidora: Dicen que lo peor para una madre es que se muera tu hijo. Yo no estoy de acuerdo. Es mucho peor tener un hijo enfermo sin esperanza de curación y verlo sufrir cada dia. Dóno per segur que hi haurà estrena sitgetana. Mentrestant, només puc afirmar que, vist el muntatge previ, és un magnífic exercici de periodisme.

Diumenge, 25 d’Abril

El darrer nom propi d'avui és el d'Estanislau Artó i Franqués. El meu oncle. L'Estanis vaja, com el coneix i l'ha conegut tothom. Un dels gendres de Can Candelari. L'home que no podia suportar veure sang fresca, i se'n va fer un tip de treballar amb ella a l'hora d'elaborar butifarres negres. I, a més de negres, blanques, catalanes, llard... En fi, que els haig d'explicar que els més veterans no sàpiguen sobre les celebèrrimes menges que sortien de l'obrador de casa, i que eren venudes per tres grans dones encara recordades avui. L'homenatge ha vingut des de la Parròquia, on l'Estanis ha fet de sagristà fins fa ben poc. Sota una personalitat de vegades morruda davant dels qui li entraven -i li entren- de canto, s'ha amagat sempre un home bo, generós i treballador, que ha pencat fins que la salut li ha posat un fre que ell mateix potser no s'hagués posat mai. Arriba a trobar mossèn Pausas a l'Estanis de fa vint anys, i ja n'haguéssim parlat.....

Crònica local
Eco de Sitges, 24 d'Abril

3-D i 46K

Diumenge, 18 d'Abril. Migdia

Empès per la curiositat tecnològica i per la cordial invitació de Josep Pi i Santiago Sales, m'acosto al Retiro per a veure la versió en digital 3-D de Alicia en el país de las maravillas, de Tim Burton. Intento recordar, i diria que la darrera pel.lícula que vaig veure en pantalla gran fou la reestrena de Titanic, amb una còpia bastant atrotinada. Si, ja ho sé, han passat una dotzena d’anys…. Ho sento, les reedicions en DVD dels clàssics han guanyat la partida de les prioritats personals. Malgrat tot, avui l’estrena em serveix d'excusa per a copsar les bondats de les tres dimensions i, sobretot, per a deixar constància d'un moment històric, com és el de poder constatar que, poc a poc, el tradicional sistema de projecció a través de bobines de pel.lícula, que, de nitrat als inicis o de cel.luloide després, existeix des de la pròpia invenció del cinema, quedarà arraconat definitivament. Sala VORS ha muntat al Retiro un sistema permanent de cinema electrònic, que ha suposat una important inversió econòmica per a l'empresa gestora de la sala, que té intenció d'implementar-lo també al Prado. En poques paraules, la maquinària instal.lada vindria a ser la versió corregida, augmentada i, sobretot, més sofisticada d’aquells projectors de video domèstics, que poden trobar-se als comerços del ram, instal.lats en alguns establiments de lleure, o en domicilis particulars de generosa sala d’estar. D'alguna manera, doncs, i gràcies a una innovació que permetrà visualitzar nous continguts susceptibles d'ésser introduïts al hardware que gestiona el projector, la definició de la sala de cinema, tal i com l'hem coneguda fins ara, esdevindrà espai on podrà contemplar-se qualsevol programa audiovisual, en qualsevol format reproduïble, i, llevat de les condicions tècniques que pugui imposar l’original, amb una excel.lent qualitat d’imatge i so. En consequència, estem davant d’un nou concepte d’entreteniment col.lectiu, on jugarà un paper molt important l’àmplia oferta de produccions disponibles, que pot anar des de la difusió de les transmissions en directe d’espectacles musicals o esportius –com ja han posat en pràctica amb èxit algunes sales de Barcelona- fins, obviament, la pròpia exhibició cinematogràfica. Abans de començar, demano poder entrar dins de la sala de màquines. Si fa trenta anys els projectors amb llanterna de carbons convivien amb els que empraven les aleshores modernes làmpades de xenó, ara, a la cabina del Retiro, al costat del quadrat, silenciós i sobri projector de vídeo governat per un ordinador, el de cinema, amb les seves bobines, i el complex mecanisme del pas de la pel.lícula, sembla haver envellit de cop. De ben segur, els qui l’han fet funcionar des de sempre, trobaran a faltar l’encant de treballar al costat d’un artefacte que, a diferència del nouvingut, respira més vida pròpia.

No és el primer cop que el setè art prova fortuna amb el 3-D. El precedent immediat ens porta a la dècada dels 50 del segle passat, quan la indústria competia amb la popularitat de la televisió. Per a contemplar la tercera dimensió segueixen fent falta ulleres. Res a veure, en qualsevol cas, amb les popularíssimes de celofana vermella i verda troquelades sobre una peça de cartulina de filfa. Són de plàstic, utilitzen vidres especials, s’entreguen a l’espectador amb una tovalloleta per a netejar-les, i cal tornar-les a la sortida. S’apaguen les llums, comença la sessió, i Tim Burton s’ha empescat una mena de videojoc que fluixeja molt a l’hora de desenvolupar la història, tot i que tingui alguns cops d’efecte que, a partir de la imatge virtual, semblen destinats a demostrar que la publicitat no enganya. Passat un breu periode d'adaptació, el cert és que hi ha moments en els quals els meus ulls creuen veure volar sobre la platea animals i objectes d’impactant realisme, mentre que en d’altres la disposició de l’espai és excessivament exagerada i irreal. A través de les ulleres, la imatge perd un puntet de força, brillantor i vigor, però l’espectacle està assegurat i, al final, el públic –que ha omplert a vessar les sessions- marxa prou satisfet de la matinée dominical, que marca, repeteixo, una fita històrica. En un context econòmic especialment delicat cal valorar l’aposta per una iniciativa que ha de donar nova vida als nostres cinemes, abans no encarin la imprescindible reforma.

Dilluns, 19 d'Abril. Vespre. Saló de plens.

Més tard que mai s’aprova el pressupost del 2010, i em ve al cap una simplificació tendenciosa que, amb matisos, fins i tot valdria per a contextualitzar la situació actual des del punt de vista polític, sempre a cavall de la dualitat. Per als qui els agrada polaritzar la realitat els servirà aquell pensament que reflexiona sobre si la dreta cuida massa la caixa comuna, i l'esquerra massa poc, o sobre si la dreta només pensa en quadrar els balanços, i l'esquerra en gastar-los. Bromes apart, perquè fins i tot trobariem exemples recents que tombarien els tòpics sense compassió –i si no que els ho preguntin als veïns de ses illes- el debat sobre els números del municipi ha viscut un punt d'inflexió on conviuen, per un costat, el reconeixement i les crítiques a un model de gestió que, en algunes ocasions, i justificadament o no, ha estirat més el braç que la màniga quan les coses anaven bé, i, per l'altre, la necessitat de plantejar un debat profund sobre els límits del finançament municipal, o, si volen, sobre el cost per càpita dels serveis públics. Vet aquí el veritable moll de l'ós de l'assumpte, el més desagraït de plantejar, el que amaga més paranys, el que invoca la butxaca dels ciutadans per a assegurar que no es perdrà qualitat de vida. Assumint que entre tots ho paguem tot està per veure fins on estem disposats a pagar i, sobretot, quins són els veritables objectius pels quals val la pena que els sitgetans paguin.

No cal ser cap llumanera per a poder assegurar que, un dia o altre, a algú li tocarà pujar els impostos, i li caldrà defensar l'augment amb tot l'argumentari que pugui, perquè no ho tindrà fàcil. Durant el ple extraordinari del passat dilluns se succeïren intervencions molt interessants sobre allò que s'hagués pogut considerar prioritari o no en el seu moment i, sobretot, sobre com seria bo encarar el futur, enmig d'una crisi que deixa molts elements per a aprendre, des de la humilitat. La memòria d'alcaldia és prou explícita: El canvi de model econòmic global que s'està produïnt ens ha fet reflexionar sobre tot allò que voldriem fer i que en realitat podrem fer. Un mea culpa embolcallat per una cojuntura econòmica davant de la qual no es pot fer altra cosa que posar els peus a terra. Més enllà dels 46 milions d'euros del pressupost d'enguany, dels objectius i les intencions palesades per l'equip de govern a l'hora d'elaborar-lo, i de les crítiques de l'oposició a la manca de diàleg, i a una política que creuen que ha estat en bona part responsable del considerable deute actual, sobre la taula s'està debatent a l'entorn de la recuperació de la taxa d'escombraries, que fou incorporada a l'IBI a inicis dels anys 90, o a la possible petició de l'Ajuntament per a que l'estat faci la revisió cadastral. Si la memòria no em falla, a Sitges el cadastre no es revisa des d'abans de la inauguració de l'autopista. Ho proposi l'Ajuntament o ho plantegi l'estat, no vindrà de quatre dies, tenint en compte que gairebé han passat 20 anys des de la darrera petacada. Sense exagerar, intentin recordar el valor del sòl fa dues dècades, i facin càbales sobre l'IBI que ens pot caure....

Crònica local
Eco de Sitges, 17 d'Abril

Bilderberg?

Dijous, 8 d’Abril. Migdia. Hotel Subur Marítim.

Costa de Barcelona, mar, Modernisme i Penedès. Vet aquí la marca, el paraigües publicitari que vol donar resposta a un repte inabastable i contradictori per naturalesa, com és el de promocionar la globalitat tot intentant conciliar la singularitat. Una quimera en la seva gènesi, bastida, en conseqüència, a partir d'uns fonaments indefinibles. Un propòsit impossible que, malgrat tot, algú creu que pot posar-se en marxa sense que es perdi algun llençol en aquesta bugada col.lectiva, endegada per la delegació de turisme de la Diputació de Barcelona, amb l'aprovació dels consorcis de turisme del Garraf, el Baix Llobregat i l'Alt Penedès, territoris als quals va dedicada aquesta campanya que vindria a substituir a la inutilitzada Costa de Garraf. En una jornada organitzada per l'ADEG, Josep Chias, reconegut professional de màrqueting que ha rebut l'encàrrec de crear-la, desenvolupà un argumentari més defensable en alguns casos que en d'altres, i gens en aquells en els que exposà la tesi que Sitges no ha tingut una imatge turística personalitzada, quan, possiblement, de tots els municipis que s'han aplegat en aquesta iniciativa és, de llarg, el que pot vantar-se d'una història turística exportada al darrere, des que era Estación de Invierno, fins als pòsters de Catalunya amb el mirador de Maricel, editats durant els primers anys de la Generalitat recuperada, o alguna que altra foto ministerial del passeig de la Ribera.... per no parlar de les de gran format de producció pròpia. Tornant a l'assumpte, i assumint el repte i l'evidència que al final en sortiria quelcom conseqüència d'un acord de mínims, l'eslògan, que barreja conceptes amb territoris, sembla fet exprès per a que d'un cop de tisora en quedi, només, allò que, des d'un punt de vista global, serà el veritable i únic reclam: Costa de Barcelona. La resta poden considerar-lo un gran serrell que pot ficar-se o treure, i que penja de la cortina metropolitana, com tantes d'altres coses de la nostra quotidianeïtat. Sigui com sigui, es considera que qualsevol acció propagandística és millor que res, i, probablement, es tingui raó. El convençut de debò és el senyor Chias, fins al punt que promet tornar l'import dels seus honoraris si d'aquí deu anys la marca turística no ha fet encaix.... El 2020, si ho recordo i encara tinc salut, ganes d'escriure i l'Eco segueix existint, intentaré parlar-ne. De moment, envejo i admiro la Costa Brava que, des de fa més de cent anys, manté ferma i esplèndida de salut la gràfica descripció que el periodista Ferran Agulló deixà per a la posteritat a les pàgines de La veu de Catalunya. Breu, sonora, explícita... magnífica. Hom es pregunta, de debò, si ens cal ser partíceps d'invents d'aquesta mena, que, en major o menor grau, dissolen la projecció de Sitges a l'exterior, enmig d'una indigesta escudella barrejada on, al final, qui de debò en surt guanyant és.... la centralitat barcelonina.

Dissabte, 10 d’Abril. Matí.

Truquen. I agraeixo la trucada que m'avisa: Saps alguna cosa de la reunió de Bilderberg al Dolce? Internet en va ple…. Ignorant de tantes coses, inclosa aquesta, li pregunto al meu interlocutor què és això de Bilderberg. M'ho explica per sobre i, a cop de Wikipèdia, ho acabo d’arrodonir, d’aquella manera. En síntesi, es tracta d'un influent club que aplega les elits empresarials, polítiques, econòmiques i dels mitjans de comunicació, que es reuneix anualment per a parlar de tot allò que poden arribar a parlar els qui mouen els fils darrere les bambalines del nostre teatre del món. Oficialment, ningú no ha confirmat res. Oficiosament, durant la setmana de Corpus, Sitges pot ser la seu d’aquesta trobada que, malgrat el rebombori general, preten, en essència, ser discreta en la forma, perquè el que mana de debò sempre sap mesurar els gestos i les paraules, i està per veure si tot aquest rum rum pot influir o no en una hipotètica decisió final que ens afecti. Vaja, que de seguir així qui sap si se’n desdiuen. En qualsevol cas, era previsible que, paral.lelament a la notícia de l'arribada a l'estat dels Bilderberg (el darrer cop que es reuniren a Espanya fou fa 21 anys al balneari de La Toja) s’hagi despertat la part contrària, que és present amb força a les xarxes socials. Una passejada ràpida per diferents webs resulta prou esclaridora. Llegeixo al diari Público: Sitges espera al “club de los poderosos” (...) La noticia ha provocado la reacción de grupos antiglobalización que se oponen a los encuentros por entender que este foro privado toma decisiones que determinan de forma transparente la política y la economia internacionales. Llegeixo la capçalera d’un grup a Facebook: Contra la reunión Bilderberg en Sitges 2010. Subratllant la imatge d'un globus terraqui sostingut a la manera d'una marioneta, l'enunciat és, de nou, explícit: Grupo donde se uniran en apoyo las personas que tengan algo que decir sobre esta reunión (...) Habrá que ir a Sitges no os equivoqueis. Este grupo no es sólo para hablar, tiene una meta. Y se llevará a cabo, tanto si somos 100 como si somos 50.000. Ja en són prop de 600. I, inevitablement, també poden llegir-se als fòrums els recorrents comentaris que intenten ser sornaguers aprofitant el tòpic: ¿Qué hayan elegido precisamente Sitges significa que van a estudiar como dar p-- c---- más eficientemente a los ciudadanos de a pie? Sospechoso....muy sospechoso. Encantadora opinió, plena de sensibilitat….

Diumenge, 11 d’Abril.

Quatre plaques per un petit carreró. Encarades en parella a l'inici i al final del passadís per excel.lència -on l'aire sempre troba una sortida, i els turistes, i no tan turistes, s'hi aturen sempre a la recerca d'una foto pintoresca- qualsevol pot sorprendre's per aquesta singular combinació. Acabades de posar, a una banda un model de rajola rústec, rectangular, de peça sencera de color ós, on, al costat de la silueta de l'estatua de la llibertat, pot llegir-se en majúscules el lema utrillenc 5 AV..DA AVENUE. A l'altra, el conegut plafó oficial de rajoles del nostre nomenclàtor, on hi consta Corraló de la rectoria. M'apunten que l'autor de la primera és un venerable sitgetà. M'apunten que la segona respon a la denominació recomanada per la comissió de toponimia. Agafin la que els vingui de gust, tot i que serà millor que l'exemple no s'extengui, sota pena de desempolsegar denominacions populars pretèrites a cada cantonada...

Dimarts, 13 d’Abril.

El presenta des del coneixement, la modèstia i la il.lusió, perquè sap el terreny que trepitja, i el context on s’encaixa el producte. David Martínez, jove i acreditat someller del restaurant El Velero, acaba de treure al mercat el primer vi de La caseta de fusta, l'aventura empresarial que comparteix amb el seu pare Florencio, i que s'ha iniciat amb aquest blanc jove el.laborat totalment amb xarel.lo provinent d'una vinya vella, visible des de la carretera de Ribes, i que neix sense cap altra pretensió que la d'acompanyar amb facilitat àpats lleugers i estiuencs que vulguin un vi delicat i aromàtic. Els especialistes l'han rebut amb bones paraules, i els impulsors volen continuar amb un blanc envellit en bóta, un rosat i, en el futur, un negre.