dijous, 22 d’abril de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 24 d'Abril




3-D i 46K





Diumenge, 18 d'Abril. Migdia

Empès per la curiositat tecnològica i per la cordial invitació de Josep Pi i Santiago Sales, m'acosto al Retiro per a veure la versió en digital 3-D de Alicia en el país de las maravillas, de Tim Burton. Intento recordar, i diria que la darrera pel.lícula que vaig veure en pantalla gran fou la reestrena de Titanic, amb una còpia bastant atrotinada. Si, ja ho sé, han passat una dotzena d’anys…. Ho sento, les reedicions en DVD dels clàssics han guanyat la partida de les prioritats personals. Malgrat tot, avui l’estrena em serveix d'excusa per a copsar les bondats de les tres dimensions i, sobretot, per a deixar constància d'un moment històric, com és el de poder constatar que, poc a poc, el tradicional sistema de projecció a través de bobines de pel.lícula, que, de nitrat als inicis o de cel.luloide després, existeix des de la pròpia invenció del cinema, quedarà arraconat definitivament. Sala VORS ha muntat al Retiro un sistema permanent de cinema electrònic, que ha suposat una important inversió econòmica per a l'empresa gestora de la sala, que té intenció d'implementar-lo també al Prado. En poques paraules, la maquinària instal.lada vindria a ser la versió corregida, augmentada i, sobretot, més sofisticada d’aquells projectors de video domèstics, que poden trobar-se als comerços del ram, instal.lats en alguns establiments de lleure, o en domicilis particulars de generosa sala d’estar. D'alguna manera, doncs, i gràcies a una innovació que permetrà visualitzar nous continguts susceptibles d'ésser introduïts al hardware que gestiona el projector, la definició de la sala de cinema, tal i com l'hem coneguda fins ara, esdevindrà espai on podrà contemplar-se qualsevol programa audiovisual, en qualsevol format reproduïble, i, llevat de les condicions tècniques que pugui imposar l’original, amb una excel.lent qualitat d’imatge i so. En consequència, estem davant d’un nou concepte d’entreteniment col.lectiu, on jugarà un paper molt important l’àmplia oferta de produccions disponibles, que pot anar des de la difusió de les transmissions en directe d’espectacles musicals o esportius –com ja han posat en pràctica amb èxit algunes sales de Barcelona- fins, obviament, la pròpia exhibició cinematogràfica. Abans de començar, demano poder entrar dins de la sala de màquines. Si fa trenta anys els projectors amb llanterna de carbons convivien amb els que empraven les aleshores modernes làmpades de xenó, ara, a la cabina del Retiro, al costat del quadrat, silenciós i sobri projector de vídeo governat per un ordinador, el de cinema, amb les seves bobines, i el complex mecanisme del pas de la pel.lícula, sembla haver envellit de cop. De ben segur, els qui l’han fet funcionar des de sempre, trobaran a faltar l’encant de treballar al costat d’un artefacte que, a diferència del nouvingut, respira més vida pròpia.


No és el primer cop que el setè art prova fortuna amb el 3-D. El precedent immediat ens porta a la dècada dels 50 del segle passat, quan la indústria competia amb la popularitat de la televisió. Per a contemplar la tercera dimensió segueixen fent falta ulleres. Res a veure, en qualsevol cas, amb les popularíssimes de celofana vermella i verda troquelades sobre una peça de cartulina de filfa. Són de plàstic, utilitzen vidres especials, s’entreguen a l’espectador amb una tovalloleta per a netejar-les, i cal tornar-les a la sortida. S’apaguen les llums, comença la sessió, i Tim Burton s’ha empescat una mena de videojoc que fluixeja molt a l’hora de desenvolupar la història, tot i que tingui alguns cops d’efecte que, a partir de la imatge virtual, semblen destinats a demostrar que la publicitat no enganya. Passat un breu periode d'adaptació, el cert és que hi ha moments en els quals els meus ulls creuen veure volar sobre la platea animals i objectes d’impactant realisme, mentre que en d’altres la disposició de l’espai és excessivament exagerada i irreal. A través de les ulleres, la imatge perd un puntet de força, brillantor i vigor, però l’espectacle està assegurat i, al final, el públic –que ha omplert a vessar les sessions- marxa prou satisfet de la matinée dominical, que marca, repeteixo, una fita històrica. En un context econòmic especialment delicat cal valorar l’aposta per una iniciativa que ha de donar nova vida als nostres cinemes, abans no encarin la imprescindible reforma.


Dilluns, 19 d'Abril. Vespre. Saló de plens.

Més tard que mai s’aprova el pressupost del 2010, i em ve al cap una simplificació tendenciosa que, amb matisos, fins i tot valdria per a contextualitzar la situació actual des del punt de vista polític, sempre a cavall de la dualitat. Per als qui els agrada polaritzar la realitat els servirà aquell pensament que reflexiona sobre si la dreta cuida massa la caixa comuna, i l'esquerra massa poc, o sobre si la dreta només pensa en quadrar els balanços, i l'esquerra en gastar-los. Bromes apart, perquè fins i tot trobariem exemples recents que tombarien els tòpics sense compassió –i si no que els ho preguntin als veïns de ses illes- el debat sobre els números del municipi ha viscut un punt d'inflexió on conviuen, per un costat, el reconeixement i les crítiques a un model de gestió que, en algunes ocasions, i justificadament o no, ha estirat més el braç que la màniga quan les coses anaven bé, i, per l'altre, la necessitat de plantejar un debat profund sobre els límits del finançament municipal, o, si volen, sobre el cost per càpita dels serveis públics. Vet aquí el veritable moll de l'ós de l'assumpte, el més desagraït de plantejar, el que amaga més paranys, el que invoca la butxaca dels ciutadans per a assegurar que no es perdrà qualitat de vida. Assumint que entre tots ho paguem tot està per veure fins on estem disposats a pagar i, sobretot, quins són els veritables objectius pels quals val la pena que els sitgetans paguin.


No cal ser cap llumanera per a poder assegurar que, un dia o altre, a algú li tocarà pujar els impostos, i li caldrà defensar l'augment amb tot l'argumentari que pugui, perquè no ho tindrà fàcil. Durant el ple extraordinari del passat dilluns se succeïren intervencions molt interessants sobre allò que s'hagués pogut considerar prioritari o no en el seu moment i, sobretot, sobre com seria bo encarar el futur, enmig d'una crisi que deixa molts elements per a aprendre, des de la humilitat. La memòria d'alcaldia és prou explícita: El canvi de model econòmic global que s'està produïnt ens ha fet reflexionar sobre tot allò que voldriem fer i que en realitat podrem fer. Un mea culpa embolcallat per una cojuntura econòmica davant de la qual no es pot fer altra cosa que posar els peus a terra. Més enllà dels 46 milions d'euros del pressupost d'enguany, dels objectius i les intencions palesades per l'equip de govern a l'hora d'elaborar-lo, i de les crítiques de l'oposició a la manca de diàleg, i a una política que creuen que ha estat en bona part responsable del considerable deute actual, sobre la taula s'està debatent a l'entorn de la recuperació de la taxa d'escombraries, que fou incorporada a l'IBI a inicis dels anys 90, o a la possible petició de l'Ajuntament per a que l'estat faci la revisió cadastral. Si la memòria no em falla, a Sitges el cadastre no es revisa des d'abans de la inauguració de l'autopista. Ho proposi l'Ajuntament o ho plantegi l'estat, no vindrà de quatre dies, tenint en compte que gairebé han passat 20 anys des de la darrera petacada. Sense exagerar, intentin recordar el valor del sòl fa dues dècades, i facin càbales sobre l'IBI que ens pot caure....