dijous, 20 de maig de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 22 de Maig




Una mica Mas




Dimarts, 11

Pleguen la gran bastida que durant setmanes ha mantingut ocultes la façana principal i la lateral de la casa Vilanova Massó, a l'alçada del número 11 del carrer Parellades, cantonada Sant Pere. Els vianants s'aturen per a contemplar el treball de restauració que ha rejovenit la finca. És cert que els colors vibrants criden l'atenció i, especialment, els elements vegetals que coronen els capitells corintis de la façana, i envolten el medalló que la corona, que han estat pintats d'un verd llampant i lluminós, que contrasta vivament amb la resta. Alguns ho troben excessiu. Posats a mirar, tot i que servidor potser hagués apostat per una tonalitat més discreta, que el pas del temps segur que atorgarà, aplaudeixo l'obra pel resultat final i, sobretot, per l'esforç que deu haver suposat dur-la a terme. No conec a la propietat, ni a ningú de la constructora, però entenc indispensable escriure una felicitació pública, que m'ajudarà a retrobar quelcom que vaig suggerir en el seu dia. No fa pas massa, la secció es referí a la rehabilitació de la façana de la casa Bartomeu Carbonell del Cap de la Vila. Retrobo el fil. Pagaria la pena que, dins la corrúa de reconeixements que s'atorguen durant la Nit de premis Sitges, es parés atenció als propietaris o comunitats de veïns d'edificis de caràcter patrimonial, que, junts o per separat, han afrontat, afronten o afrontaran reformes d'aquesta categoria -costoses de mena- que esdevenen importantíssimes aportacions en benefici de la qualitat de l'espai urbà de la vila, atès que afecten a edificis catalogats. Poden afegir a la llista els propietaris de l'Hostal Parellades.


Hi afegeixo dos exemples de caire diferent. També fa mesos la comunitat de la casa Francesc Ferret, situada en els números 1 i 3 del carrer de Sant Francesc, rehabilità la gran façana de l'edifici, respectant el delicat color crema de sempre. Com és prou sabut, als baixos s'hi troba una furnícula que conté la figura del Sant, amb la inscripció 1775. El cas és que, arran de l'ampliació d'una de les botigues de l'edifici -per altra banda realitzada amb un esplèndit interiorisme- la part inferior de la façana ha estat repintada amb un color gris fosc, d'acord amb els criteris dels decoradors de l'establiment, que, sense condescendència, no han respectat la singularitat de l'element arquitectònic, i han deixat l'ornacina del Sant a la manera d'aquells gelats de tall de xocolata i vainilla que menjavem de petits. O sia, de color crem en el seu frontó, i de color gris a la resta, en una indigesta i incomprensible combinació, que no s'adiu amb la coherència que demana el conjunt. Des de la modèstia, diria que amb només respectar la tonalitat original de l'ornacina, l'assumpte quedaria arreglat. Per la resta, repeteixo, les botigues fan goig de veure.


I el recorregut finalitza al mercat vell. Una de les nostres ventafocs patrimonials, a qui, des que tancà les portes per la seva funció primigènia, cap Ajuntament no ha sabut trobar-ne una finalitat clara, precisa, i definitiva. Durant dos anys, l'acadèmia Bacardí aterrarà de nou a Sitges, i ho farà al mercat. Deixo de banda l'inefable i baluèrnica escultura de Lorenzo Quinn, escenari de parterres piconats i de fotos de casament, i em centro en el projecte, perquè val la pena, sempre i quan no s'alteri aquest compromís bianual. A l'entrada del Maricel, al saló de vaixells i al saló blau, Bacardí va desenvolupar un projecte magnífic, excel.lent des de tots els punts de vista. No hauria de provocar tants recels que una empresa reconeguda proposi accions d'aquest tipus. La història de les corporacions industrials està absolutament lligada, com a obra humana que són, a la societat que les ha vist néixer, créixer, desenvolupar-se o tancar. I considero que la proposta de Bacardí concilia perfectament l'interès de la marca, amb la difusió d'un llegat molt interessant de conéixer. D'aquí dos anys, el millor que li podria passar a Sitges és que l'Ajuntament tingués un projecte de debò pel mercat vell, i que Bacardí comprés l'edifici de telègrafs per a instal.lar-hi de manera permanent aquesta iniciativa on la promoció del destil.lat no resulta mai ofensiva.


Divendres, 14. Migdia. Hotel Calípolis.

No desvetllo cap secret. Mas no és Pujol. I amb tant de llast com ha deixat el tripartit en aquesta legislatura ciclotímica molt s'han de torçar les coses per a que les enquestes no el donguin com a guanyador de les properes eleccions al parlament. Malgrat tot, repeteixo, Mas no és Pujol, encara que pujolegi a l'igual que tants actors han capriejat sense ser Capri. Això no és per se, ni bo ni dolent, si no fos perquè costaria trobar algú que digués que Mas és millor que Pujol. Me'n vaig acabar de convéncer l'endemà de la presència del president de CiU a Sitges. Dissabte passat, per a commemorar el 60è aniversari de Seat, la SER va emetre el seu magazine matinal del cap de setmana desde Martorell, convidant l'ex-president Pujol i el conseller d'economia Antoni Castells. Ambós establiren un diàleg sobre el context actual que vivim, que esdevingué edificant, enriquidor, lúcid, enginyós i irònic. D'aquells que no sovintegen pel fet que aborden els assumptes des d'una perspectiva d'estat, sense xarxa i allunyats de consignes. Es retrobà, per altra banda, al Pujol més raonable, després de les seves malaurades declaracions a l'Àgora de TV3 l'Octubre del 2009, quan interpelat sobre el finançament dels partits polítics -en plena vigília de la operació pretòria i ressaca del cas Millet- despatxà Xavier Bosch amb un “si entrem aquí prendrem molt de mal....” que sonà a veritable presa de pèl als ciutadans, situant-se a l'antítesi del que cal esperar d'un polític de trajectòria indiscutible. Lluny de la postissa sociovergència, a la fàbrica de Martorell Pujol i Castells demostraren respecte i consideració mútues, i coincidència en més d'un pensament, en el que esdevingué una petita gran lliçó d'actitud que valdria la pena poder extrapolar a la vida política en general.


Artur Mas arribà a Sitges convidat per la secció local de CiU a un dinar d'homenatge als fundadors i als noms destacats de la coalició-federació a la vila. A la nostra taula, alguns membres del personal que l'acompanyava protagonitzaren una conversa impagable on la visió maniquea i maximalista de la vida s'expressà des de l'endogàmia alliçonada des de les escoles dels partits. Hem de fotre a la presó als qui ens han fotut dins aquest pou, deia un d'ells, mentre els seus companys somreien i atiaven l'argument entre rellotges de marca i montures de Bikkembergs. Vatua l'olla. Segueixo. Posats l'un al costat de l'altre, a Mas li mancaria la humilitat de Forns, i a Forns una mica d'aquella autoritat, contundència, i suficiència a l'hora de parlar, que permet al líder nacional de CiU presentar-se en públic com aquells sheriffs dels westerns clàssics, disposat a driblar qualsevol cop verbal amb alguna declaració hàbil i lapidària. Aquesta imatge de seguretat personal és, sens dubte, la gran virtud de Mas, i la carta que pot jugar en aquest clima de desesperança generalitzada. Forns, en el que semblà el tret de sortida metafòric de les municipals, anuncià que cal una nova manera de fer les coses. Diria que això ho he escoltat abans. Mas, esgotat, m'asseguren, d'un maratonià matí, enfilà un discurs paternalista escolteu, escolteu... ple d'anècdotes, suficient per a satisfer els desitjos de la militància desitjosa d'un referent de confiança, i d’una pobresa de contingut excessiva per a superar una altra mena d'anàlisi.