dijous, 29 d’abril de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 1 de Maig




Noms propis




Divendres, 23 d’Abril. Vespre. Saló de plens.

Un apunt històric, que neix a partir de diferents comentaris que he escoltat aquests dies sobre l’assumpte de la medalla de la vila. Sí, Franco va rebre la primera medalla de l’Ajuntament de Sitges, i el pergamí declarant-lo fill adoptiu, durant la visita que féu el 8 de Juny de 1949. O almenys així consta a La Vanguardia de l’endemà, en un extens reportatge gràfic de prosòdia florida i laudatòria, on es reproduïren les paraules de l’aleshores alcalde Julio Martínez Ávila: Tengo el honor de ofreceros con esta medalla, en la que va un poco del corazón de todos los suburenses, la expresión de nuestra gratitud por lo mucho que os debemos y por lo mucho que de vos esperamos. I, en paràgrafs posteriors, el cronista afegia: Seguidamente, el alcalde entregó al Caudillo un artístico pergamino, en el que consta el nombramiento de hijo adoptivo de Sitges en su favor. Le ofrendó también la primera Medalla de Oro, en cuyo anverso figura el escudo de la villa, y en su reverso la imagen de la Virgen del Viñet, Patrona de Sitges. Su Excelencia firmó después en el libro de honor de la Corporación, saliendo después al balcón recayente en la Plaza del General Mola, donde la muchedumbre le tributó una ensordecedora ovación, y desde donde presenció una exhibición de folklore suburense, consistente en el “ball de bastons”, “pastorets” y “cercolets” acompañados dels “grallers”.... Sobre on deuen estar la medalla i el diploma seixanta anys després, sobre si Franco va tenir mai una placa al saló de plens com correspondria al títol atorgat en el seu dia, o sobre si a Sitges li cal o no un acte de reparació històrica que descavalqui oficialment al Caudillo de la nostra galeria de personatges il.lustres, servidor ja no te temps avui per a considerar-ho, tot i que sóc d'aquells que creu que per molt que es vulgui esmenar la plana els fets del passat no poden esborrar-se del llibre de l'existència. Aclarida la questió, benvinguts a la cerimònia de recuperació d’una distinció que, com poden suposar, es mou en uns paràmetres i un context que res te a veure amb l’assenyalat a l’inici. Parafrasejant maldestrament Quevedo, vet aquí un home a un paisatge enganxat, un paisatge patrimonial superlatiu… del qual en pot explicar allò que no pot explicar ningú. Vaig conéixer Genís Muntané quan, a finals dels 80, dirigia els museus Assumpta Gou i Vernet, una gran persona com ja he considerat en d’altres ocasions, per bé que, segons sembla, més d’un la volia fora. I ho aconseguiren. La senyora Gou marxà i el seu relleu arribà amb la primera directora del consorci, Maria Nadal Sau, a la qual també més d’un va voler fora, i ella, amb intenció o sense, gairebé va fer mèrits per a provocar la seva sortida en safata de plata. Torno al protagonista d’avui, que ja portava moltes hores de vol aleshores. Des de les bambalines del Cau Ferrat i dels Maricels, en Genís ha anat teixint la seva manera d’entendre la feina i la vida d’una forma molt subtil, discreta i irònica, encomanant la seva estima vers aquest entorn a tots aquells que li demostraren un interès compartit. Entre xarxes, estris de pesca, i rosegons de pa sec que llençava des dels finestrals de Can Rocamora, he vist en Genís com aquell pagès que cuida el tros, i pateix per tot allò que pot perjudicar la collita. La vetllada de divendres seguí el protocol habitual en aquests casos. L'alcalde es referí als orígens recuperats de la condecoració, que daten d'una normativa municipal de l'any 1986, i del disseny de l'objecte, que ha estat responsabilitat del sempre eficaç Agustí Albors. Antoni Sella s'encarregà de glossar la figura de l'homenatjat amb precisió, i Genís Muntané Torremorell, un dels néts del protagonista, parlà per boca de l'avi, amb seguretat i dicció envejables, tenint en compte l'emotivitat del moment.

Entre copes de cava i una mica de xeflis al claustre de la casa gran, es comentava la intenció futura que la medalla de la Vila es converteixi en una distinció de caràcter anual que pugui atorgar-se a més d'una persona. S'imposa la prudència, no fos cas que acabi pesant sobre d'ella el mateix tòpic que arrosseguen les creus de Sant Jordi....


Dissabte, 24 d’Abril. Nit.

A Terrassa, Josep Ramon Falcato rep el premi a una brillant trajectòria, durant la vetllada anual que organitza la revista Castells. En el bloc de Xavier Lleberia, un membre dels Minyons de la capital egarenca, es reprodueixen les paraules finals del discurs del casteller que va començar a casa nostra un exitós camí a base de convicció, esforç i constància. Agafant els mots del mestre Espriu Falcato digué: “Diversos són els homes, i diverses les parles. I han convingut molts noms a un sol amor” El mateix amor local i universal que va atrapar un noi de Sitges que volia fer com el seu veí: el fill d’en Pep, el masover de Can Falç.


Paral.lelament, a uns mil quilòmetres de distància, el premi Trinitat Catasús 2007, David Moncasi, rebia en el marc del 13è festival de cinema espanyol de Málaga, la Biznaga de plata -premi especial del jurat- pel seu darrer documental: Paquita y todo lo demás. De nou, ens acostem a una història de superació personal, com la que protagonitzà Carmen Sánchez a La muñeca del espacio, però en aquesta ocasió els moments feliços costen de trobar. El periodista sitgetà ens situa en una modestíssima i atrotinada vivenda del Raval, on Paquita Yangüela conviu amb el seu fill Cristian, malalt d’esquizofrènia, sense cap altre ajut que aquell que s’alimenta de l’amor. El relat, construït amb mestratge, a partir de les imatges que mare, pare i fill han enregistrat amb una càmera de video domèstica, deixa poques ocasions per a respirar. En el pressbook pels mitjans Moncasi llença una pregunta a l’aire: ¿Qué hacer con un hijo que sufre una enfermedad invisible, estigmatizada socialmente? i Paquita sembla respondre, des de la solitud, amb una declaració escroixidora: Dicen que lo peor para una madre es que se muera tu hijo. Yo no estoy de acuerdo. Es mucho peor tener un hijo enfermo sin esperanza de curación y verlo sufrir cada dia. Dóno per segur que hi haurà estrena sitgetana. Mentrestant, només puc afirmar que, vist el muntatge previ, és un magnífic exercici de periodisme.


Diumenge, 25 d’Abril

El darrer nom propi d'avui és el d'Estanislau Artó i Franqués. El meu oncle. L'Estanis vaja, com el coneix i l'ha conegut tothom. Un dels gendres de Can Candelari. L'home que no podia suportar veure sang fresca, i se'n va fer un tip de treballar amb ella a l'hora d'elaborar butifarres negres. I, a més de negres, blanques, catalanes, llard... En fi, que els haig d'explicar que els més veterans no sàpiguen sobre les celebèrrimes menges que sortien de l'obrador de casa, i que eren venudes per tres grans dones encara recordades avui. L'homenatge ha vingut des de la Parròquia, on l'Estanis ha fet de sagristà fins fa ben poc. Sota una personalitat de vegades morruda davant dels qui li entraven -i li entren- de canto, s'ha amagat sempre un home bo, generós i treballador, que ha pencat fins que la salut li ha posat un fre que ell mateix potser no s'hagués posat mai. Arriba a trobar mossèn Pausas a l'Estanis de fa vint anys, i ja n'haguéssim parlat.....