dijous, 27 de maig de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 29 de Maig




Tisorada




Estava jo per trucar a la pedrera de Gris Quintana per a preguntar-los si, de debò, ha estat la vianalització sitgetana la que els ha salvat de la crisi, quan s’anuncia que no es requalificarà La Bòvila II. Amb immediatesa manifesta s’ha desactivat, doncs, un conflicte en potència, vista la posició obertament contrària que els botiguers associats a la federació de comerciants i empresaris manifestaren en assemblea, el passat dilluns 17 de Maig al Miramar. Armand Paco parla d’alarmisme innecessari, d’informacions inexactes, d’alguna declaració malintencionada, i lamenta que s’hagi col.locat el carro abans que els bous, quan el procés estava a les beceroles i ni de bon tros, segons diu, era imminent la seva posada en marxa, perquè la tramitació administrativa és llarga, i oberta a al.legacions. Tot és mal que mata. En qualsevol cas, hom es pregunta, en el fons, si la resposta del sector ha estat la previsible i òbvia, tenint en compte les experiències viscudes arran d’actuacions municipals que no han acabat de fer el pes, per raons abastament conegudes. Sigui com sigui, el regidor sentencia l’assumpte amb una veritat pragmàtica: La democràcia és majoria, i la majoria guanya. Escoltant-lo, servidor no pot evitar estirar del fil, i preguntar: I a la majoria li agrada el resultat final de la vianalització? O la solució de la plaça de l’ermita de Sant Sebastià? O el projecte inicial de remodelació dels museus?. Armand Paco no dubta, i contesta tres vegades si amb la mateixa seguretat que tingué Pere abans de cantar el gall del popular episodi bíblic. Reconec que no se què pensar. Bé, si que ho sé, regidor i cronista vivim en el mateix poble, però no sembla que en la mateixa dimensió, perquè si fos així no costaria gens d’entendre una afirmació positiva tan categòrica. Em ve a la memòria el suggeriment que, fa dies, em feia una parella seguidora aferrissada del ball de diables de Sant Quintí de Mediona. Ara que l’alcalde Hereu ja sap que les consultes estan plenes d’espines, se’m plantejava la hipòtesi d’allò que hagués pogut passar si, per a posar un exemple, aquests tres projectes haguéssin estat sotmesos a l’opinió popular a través d’una consulta-referèndum…..


Vivim un periode especialment convuls. Facin llista, i no hi ha per on agafar-lo. Pretòria, Palau, Millet, Muñoz, Montull, Luigi, Gürtel, Prenafeta, Camps, Alavedra, congelació de pensions, retallada de sous, vagues a la vista, augment d'impostos, tribunal constitucional, el jutge Garzón…. Un còctel explosiu que, en part, només pot explicar-se si prenem en consideració d'on venim. Era mentida que l'economia espanyola estava a la lliga de campions, i que els brots verds ja es podien veure. Era de ximples creure que tothom podia pagar hipoteques, com era de ximples creure que tots els pisos que s'han construït eren per a viure.... Tampoc no era normal que hi haguéssin despatxos immobiliaris a cada cantonada, ni lloguers que descapitalitzarien a qualsevol, ni joves de 18 o 20 anys al volant de BMW’s pagats amb un sou de paleta. Res d'això no era normal. En un escenari on s'han mogut quantitats inimaginables de diners, hem viscut en una mitja mentida, o en una mentida sencera. I ara, després que l'estat hagi hagut de rescatar els bancs de la fallida, tothom haurà de rescatar l'estat, perquè els números no surten. Perquè no hi ha cap estat al món que tingui la capacitat de mantenir tantes coses a l'hora sense posar-se en situació de risc. També era mentida dir en veu alta que es podia mantenir el sistema donant 400 euros a tothom -als qui els necessitaven i als qui no- o pensant que la sanitat podia sobreviure al cost que suposa l'excès de medicació que tants malalts s'han endut a casa, perquè no hi ha hagut manera de racionalitzar la forma de dispensar-la. I així seguiriem, entre l'autoengany i la mentida consentida o acceptada. Vivim, doncs, la crisi que correspon a una dècada llarga de desmesura. De diner sense massa control. I el resultat és a la vista. Locals tancats o en traspàs, habitatges buits, bancs i caixes que no saben com treure's els pisos del damunt, immobiliàries que no poden competir amb les ofertes d'uns bancs que només donen hipoteques pels seus pisos, ciutadans arruinats per no poder pagar la mateixa hipoteca que, fins fa quatre dies, van poder contractar sense cap mena de restricció, empreses en fallida, autònoms que pleguen... Aquest paràgraf podria acabar fent referència a la llei de Murphy. Tot és susceptible d'empitjorar. És evident que, un dia o altre, el pèndol de l'economia lliberal obrirà un nou cicle històric de remuntada, fins la propera.


N'aprendrem alguna cosa d'aquesta crisi? Alguna.... La història és plena de crisis que es remunten, i de processos cíclics que es repeteixen. Per naturalesa, els humans tenim poca memòria per a recordar les coses dolentes i els mals moments, mentre, en canvi, ens adaptem molt fàcilment al benestar sense preocupar-nos massa per les raons que el fan possible... L'alcalde està enfadat amb Zapatero. I això que comparteixen vaixell ideològic. Normal. Pocs alcaldes deuen haver a Espanya contents amb el president que, després de donar-los el caramel del Plan-E, amb rètols de propaganda repartits arreu del territori, ara es despenja amb una clatellada de les que fan època. Per un costat, la impossibilitat, a partir de l'1 de Gener de l'any que ve, que els Ajuntaments contractin crèdits per a inversions, i per l'altra, més dura encara, la incertesa que rau en el desconeixement de la magnitud de les retallades que l'estat obligarà a posar en marxa a autonomies i corporacions locals amb l'objectiu de reduir el dèficit públic general, i que fan difícil poder planificar el que sigui, perquè les sorpreses s'encadenen a ritme setmanal. El president del govern ha estat clar. S'ha acabat l'època de demanar, i ha començat, per decret, la de col.laborar a eixugar un dèficit del qual no en tenim, sens dubte, tota la culpa. L'Ajuntament de Madrid arrossega un deute de 6800 milions d'euros. El de València 834, el de Barcelona 753.... A casa nostra, i en espera de definir-se l'aplicació de la retallada de sous als funcionaris, ja es parla de reconsiderar a la baixa el pressupost acabat d'aprovar. A partir d'una informació publicada per El periódico, segons les dades del ministeri d'hisenda, Sitges no estaria dins de la llista dels vint municipis més endeutats de Catalunya. No és cap consol, per bé que les quantitats sempre són interpretables, a partir de molts factors que poden condicionar-ne l'anàlisi. Les xifres no coincideixen. L'alcalde Baijet parla d'un deute proper als 40-45 milions d'euros, i Convergència i Unió el situa a l'entorn dels 70. En el millor dels casos, doncs, i suposant un padró de 30.000 habitants, fent un càlcul ràpid i sense matisos això significaria que cada sitgetà deu 1340 euros. I en el pitjor escenari, 2340, a grosso modo. Poca broma. El pla de sostenibilitat de les finances municipals ja no preveia, gràcies a Déu, incorporar nous crèdits. Malgrat tot, cancel.lar-ne uns quants d'aquests necessitarà quelcom més que espurgar balanços. Sigui com sigui, es parla que pot haver un cert consens polític a l'hora de trobar les mesures que ajudin a garantir la sostenibilitat de l'Ajuntament, i que aviat es pot materializar un acord públic en aquest sentit.


I acabo. Alguns han sentit calfreds, i ha calgut confirmar si el projecte dels museus segueix endavant, ara que les obres del Cau i del Maricel ja són fora de casa seva….