Eco de Sitges, 15 de Maig
Comerç a la Bòvila
“Nosaltres creiem que, ara, potser no és el moment per a que aquesta zona comercial es posi en marxa”
Jordi Baijet, Divendres 30 d’Abril
La història d’avui té un rerafons d’interessos, com tantes d'altres. Bàsicament, en conflueixen tres, i tots tres són ben lícits i justificables, per bé que no sempre compatibles. Abans, però, un apunt que voldria resumir algunes converses que la casualitat m’ha posat en safata sense voler-ho, i que agraeixo. Qui sap si, enmig del context actual de crisi, valdria una lliçó dels nostres avis, d’aquelles escrites amb el foc de les angoixes de l’autarquia de postguerra, i que vindria a dir: Encara que puguis arribar a tenir-ne molts, administra sempre els teus recursos com si en tinguéssis pocs. I això és el que no s'ha fet. Després d’una dècada enlluernats per l’economia especulativa, la frase pren una trascendència intemporal que valdria la pena no oblidar. No cal ser un doll d’intel.ligència, ni tampoc cap càrrec directiu professionalitzat a cop d’incentiu, per a poder intuir el que sembla una evidència clara a aquestes alçades. Mani qui mani, a partir de les municipals de l’any que ve, es veurà obligat no només a vendre restriccions, sinó a plantejar-les i a aplicar-les en un entorn de pujada d'impostos. Vet aquí la contradicció. Hom no coneix cap polític que s'hagi presentat a unes eleccions anunciant que augmentarà la càrrega fiscal als ciutadans, mentre que, a la vegada, de tothom és sabut que no trobarem manual d’estratègia electoral que aconselli al candidat demanar el vot amb un discurs on confessi que van maldades. Ens hem passejat per la part ampla de l’embut, i ara ens espera el broc. Tant és així que, mai fins avui, i més enllà de la tragèdia grega, de les mesures de Zapatero, o de la gestió de l'equip de govern, havien aparegut missatges que es questionen, per exemple, sobre si és obligació d'un Ajuntament salvar de la fallida econòmica a entitats del municipi que viuen a la corda fluixa.... Són expressions noves, intranquilitzadores, que es manifesten amb la boca petita, però que exemplifiquen la necessitat de definir les veritables prioritats del futur.
El mapa del comerç de Sitges ha canviat molt, especialment en l’àmbit dels queviures. Del negoci familiar a la franquícia. De la venda al detall darrere el taulell, a l'expositor de productes envasats. De la bossa al carro, i del carro al cotxe o al servei a domicili. Nous hàbits fruit d'una època on els inversors aposten per un comerç que es rendabilitza a partir d'un model molt global i tipificat arreu, que prioritza la flexibilitat horària, la facilitat d’aparcament, el self-service i l’extensa superfície –amb un preu del sòl i una ràtio de personal per metre quadrat més avantatjosa-, a canvi d’una oferta molt sovint canalitzada vers marques molt concretes, i d’un servei reduït a l’àmbit de les caixeres i els mossos que reparteixen o reposen el gènere. És una tendència imparable, el que no eximeix que es trobin exemples de comerç de proximitat al rovell de l’ou. Amb tot, i malgrat els esforços que es varen fer per a aconseguir reservar plantes baixes a les zones de nou creixement, en el nostre mapa comercial no hi ha establiments a Can Pei, ni tampoc a la Plana Est. Per la resta, el panorama és conegut, i va des de les botigues que lluiten en defensa d’un bon producte i servei, fins a les que duren quatre dies víctimes d’una febrada de cap de setmana. I, enmig de tot plegat, l’existència d’una federació de comerciants i empresaris que intenta agrupar un sector al qual li està costant molt donar una imatge de gremi consolidat a una alçada equivalent a la seva importància en l’economica local.
Torno a l’inici. Vet aquí la iniciativa d’uns propietaris que, cercant la rendabilitat a uns terrenys del pla parcial urbanístic PPU6 La Bòvila II –situats al costat del vial de l’autopista i darrere de Ca l’Antoniet, i inicialment tipificats com a zona residencial pel pla general- proposen a l’Ajuntament requalificar-los per a construir-hi un centre comercial amb restaurants, supermercat, establiments, benzinera amb superfície de venda i pàrquing per a 250 vehicles. Requalificar un pla parcial no té secrets des del punt de vista tècnic. Només cal una decisió política per a que sigui possible. M’explica la cronologia dels esdeveniments Enrique Fuertes, el president de la FECES, situant el punt de partida en una reunió de la comissió de seguiment del pla general, efectuada el 3 de Desembre del 2009. Allí, segons sembla, es començà a parlar de l’assumpte i Àngels Parés suggerí que es convidés a la propera trobada a un portaveu del món del comerç –paradoxalment no representat en la comissió-, per a poder-ho debatir amb coneixement de causa. La invitació arribà a mans d’Enrique Fuertes el passat 29 de Març, dilluns sant, convocant-lo l’endemà de dilluns de Pasqua al vespre, una estona abans del Barça-Arsenal de la lliga de campions. Gràcies a aquesta trobada amb la comissió, i a una prèvia que va tenir lloc a l’àrea d’urbanisme el dijous Sant, el president dels comerciants se n’adonà de tres coses. Primera: A l’Ajuntament li interessa que algú mogui fitxa en aquells terrenys, per a poder resoldre d’una vegada per totes la vialitat de la zona. Segona: quatre mesos després de la reunió del Desembre, cap representant de les forces polítiques sembla voler posicionar-se obertament a favor o en contra de la proposta. Tercera: Tampoc durant aquest periode de temps ningú no l’ha informat, ni oficiosa ni oficialment, ni en conversa a peu de carrer, que existia un projecte de desenvolupament d’una zona comercial al pla parcial La Bòvila II. L’interpelo sobre la questió perquè em costa de creure que ningú, ni de l’equip de govern ni de l’oposició, hagi obert minimament la boca durant 120 dies davant del col.lectiu directament afectat per la hipòtesi de la futura construcció d’un centre comercial, però Fuertes m’assegura que ha estat així, amb aquella contundència que l’ha fet guanyar seguidors i detractors segons els casos, i que li serveix, en aquesta ocasió, per a expressar la negativa dels botiguers associats a que es modifiqui la tipologia d’un pla parcial per a construir-hi un equipament comercial, en el benentès que el municipi ofereix una important quantitat de terrenys amb aquesta finalitat, i que, de proposar-se el mateix projecte en un d’ells, el sector hauria de mossegar-se la llengua sense poder argumentar res en contra. No és el cas. Ara, el greuge comparatiu i l’esperit de la llei del comerç de Catalunya són dos bons puntals sobre els quals es pot bastir la defensa dels propis interessos.
L’endemà, l’alcalde manifestà la reflexió que encapçala la crònica d’avui, amb uns quants matisos afegits no menys interessants, pel que tenen d’expressió gràfica d’una cojuntura de crisi. No es ven ni un pis. La vivenda ara no és negoci, em diu. I el crec, perquè només cal veure els rètols que pengen dels balcons. Afegeix que l’obertura d’un equipament així sempre genera activitat econòmica i llocs de treball –també és cert- i que la tendència dels darrers anys ve marcada per la construcció de superfícies que satisfan la demanda quotidiana dels veïns allunyats del centre. Vist així, la proposta dels propietaris de la Bòvila II obre la porta a moltes reflexions, a l’entorn del necessari equilibri entre els interessos col.lectius i els individuals, entre els públics i els privats, en un escenari d’angoixes econòmiques i d’incertesa general. Continuarà…
