Crònica local
Eco de Sitges, 27 de Febrer

Dramagrama

Dibuja humorístico,

le gusta lo plástico,

no es nada gimnástico,

come lo que hay.

Es chileno auténtico, pero hispanístico

Sitges su habitáculo,

es Fernando Krahn.

Maria de la Luz Uribe

27 de Gener del 1993

I el joc de versos seguia, de forma sensible i simpàtica, tot descrivint la quotidianeitat sitgetana de la família Krahn. Aquell matí de fa disset anys, Maria de la Luz arribà a la ràdio acompanyada de Maria (una abraçada ben forta) Saborit i de Núria Amigó. L'escriptora assumí amb un somriure no haver trobat millor manera de presentar-se que recitant aquest fragment que, avui, encara serveix per a dibuixar el retrat d’un home desprovist de qualsevol tipus d’afectació, d’un artista sense ego, sense temptacions de protagonisme, d’un dibuixant carregat d’ofici que, des del subtil ús de la ironia, es convertí en un relativitzador de la vida, en un disseccionador de la condició humana, i de les seves contradiccions i paradoxes. En conversa, Fernando era com els seus dramagrames: mesurat en les formes, allunyat de postures dogmàtiques, i sempre equilibrat en els raonaments. Sense estridències, però amb una estricta escrupulositat professional, que intentava aplicar en cadascun dels processos que comporten la realització de la feina, fins que el lector la té a les mans. Tan és així que, a tall d’exemple, Krahn no va pair gens bé la qualitat de la impressió de les il.lustracions de la versió espanyola de Firmin de Sam Savage: fatal em confessà fa dos anys. I això que mirava amb major condescendència un volum de la quarta edició, perquè les anteriors havien sortit pitjor… Ha mort un home enamorat dels llapis, que defensava l’ús de les noves tecnologies sense deixar de pensar mai que la creativitat no neix de la màquina, tot i que alguns ho creguin, i els serveixi d'excusa.

Els escriu un oient esporàdic d’Odette Pinto, de quan presentava, des de Ràdio Miramar de Barcelona, i ja convertida en un referent de l'ona mitjana catalana, Las tardes de Odette. La veterana radiofonista, enamorada de Sitges, ha mort aquest cap de setmana i, amb ella, un estil singularissim, avui ja poc present en el dial, de periodisme amable, endolcit per un discurs ple de recursos sintàctics i d'entonacions barroques, molt adreçat a una audiència que li fou sempre fidel, i a la qual ella va saber oferir continguts a mida. Era l'època, entre d'altres, del consultori mèdic de l'inefable doctor Alomar, de Creu Blanca, a qui Odette adreçava les oients amb problemes de salut amb un: reina, què tens, què et passa? Explica-li al doctor Alomar! I, en la majoria d'ocasions, la comunicant s'acomiadava agraïda i satisfeta d'haver rebut un bon consell i, sobretot, d'haver protagonitzat una sessió de teràpia a través de la paraula, molt pròpia de la ràdio que fa companyia. Odette acomiadava la secció amb una bona dosi d'enginyosa publicitat en directe, tot impostant amb mestratge el número de telèfon del patrocinador per a que quedés gravat a la memòria de tots, sense necessitat de llapis ni paper: Cruz Blanca, 317 17 17, un 3 i tres veces 17, i el doctor, de veu profunda i reposada, marxava tan satisfet com havia vingut. Així recordo les tardes d'una senyora de la ràdio, presumida i coqueta, que ha treballat fins al final.

El 27 de Setembre del 2003, Toni Panyella s’acomiadà de la vida pública. No en tenia pas cap voluntat, però les circumstàncies així ho volgueren. S’esqueia la nit de premis Sitges, i la poetessa rebia la ploma d’or de l’Ajuntament, al saló teatre del Retiro ple de gom a gom. Ho recordo. De no se on, i no se com, una força invisible aconseguí que aquella senyora, de cos fràgil i salut ja trencadissa aleshores, s’aixequés de la taula, agafés el micròfon, i des de l’ànima, i sense la xarxa protectora dels discursos escrits, pronunciés algunes de les paraules més eloquents i sentides dels darrers anys, amb records poètics inclosos. Fou tal l’esforç, i l'energia consumida en aquells pocs minuts de gran intensitat emocional, que, dies després, la Toni emmalaltí. I així han passat gairebé set anys. Un cant de cigne per a qui, com d'altres companyes de vocació i de generació, conreà el vessant popular de la poesia, el que tothom enten i aprecia, aquell que serveix per a recordar unes noces d'or o d'argent, per a celebrar la Pasqua tot cantant caramelles, o per a copsar l'estima al Vinyet, la Trinitat o Campdàsens. I el que em deixo. En companyia d'en Joan, visitar casa seva esdevenia un petit gran plaer. Hom se sentia honorat d'ésser rebut sempre amb un afecte extrem, en aquell menjador on la Toni exercia d'amabilíssima i prudent amfitriona, mentre el seu marit hi posava la sal de la vida, entre rialles. Em suggeriren, abans d'escriure les lletres d'avui, que recordés coses bones. No puc fer pas cap altra cosa. Ha mort la pendonista a qui, el 1976, un enfadat mossèn Joaquim Comas deixà sola, durant la processó de Santa Tecla. Vist en la distància, l'actitud davant la vida de la Toni Panyella ha demostrat amb escreix que sabia molt bé quin camí seguir, hi hagués, o no, el pastor al davant del remat.

I ara, una mica d'aire. Crec que mai no havien coincidit tres obituaris, i la secció no hi està avesada, i menys després de Carnaval. La exposició I have a dream, epicentre de controvèrsies a l'entorn dels criteris de la política cultural sitgetana, és excel.lent. Magnífica. Altra cosa és que ens poguem interpelar sobre si era necessari que la vila es plantegés un projecte d'aquest tipus i ambició. Servidor creu que no, malgrat pugui defensar-se des de l'honorable perspectiva de la difusió d'uns valors d'obligat coneixement en el món actual. En qualsevol cas, i ja que ha costat uns diners, paga la pena visitar-la. Igualment magnífica, i inquestionable en intenció, per bé que la comissària segueix enutjada per la incomprensible manca d'un mínim catàleg, és la proposta que ofereix el saló de vaixells de Maricel, revestit amb un excel.lent disseny d'interiorisme. Àlbum Maricel (1910-1921) esdevé un interessantíssim recull gràfic i documental, sobre la gènesi del projecte que uní els destins de Deering i Utrillo, i amb el qual es tanca la lluïda commemoració del setanta cinquè aniversari de la mort del segon. Finalment, ben a prop, el Grup d'Estudis Sitgetans, a través de la seva activa secció fotogràfica, ha volgut homenatjar Josep Maria Jornet, a través de dues mostres on l'art del passat es barreja amb els valors del present, en un sincer diàleg.

Crònica local
Eco de Sitges, 20 de Febrer



Carnaval (II de II)

Amb la gola i l'espatlla exterminades i en procés de recuperació, vet aquí l'habitual crònica atrafegada, poc reposada i menys exhaustiva del dimecres de cendra. Cop d'efecte inicial, per a que vegin fins a quin punt és cert que hi ha veïns als quals el Carnaval se'ls indigesta. Transcric literalment una petició de Facebook: “El dia que jo sigui president també de Carnaval, tot això s'acabarà en sec. A veure si tens c.... de començar la Crònica local amb aquesta frase, anònima és clar”. Així ho faig, en el benentés que tot quedarà dins la conya carnavalera, i que l'anònim es desvetllarà de debò el dia que arribi a la presidència, si hi arriba, i si servidor continua escrivint quan l'interlocutor hi arribi, es clar.

Dijous, 11 de Febrer. 19 hores.

Gela a la platja Sant Sebastià, i a tot arreu. Sarna con gusto no pica diu l'aforisme popular, la qual cosa no impedeix valorar l'esforç de la Gauche Divine i de Maracuyá d'enfrontar-se –com tants d’altres- al rigor d'una exigent meteorologia. Varem viure un arribo amb poques sorpreses pels seguidors d'un grup en essència fidel a l'espectacle coreogràfic per davant del teatral, i que, en conseqüència, jugà a la carta que li surt millor a l’escenari i a peu de carrer, abans de ficar-se en terrenys inexplorats i compromesos. Ricard Vicente ha estat un bon Carnestoltes, de veu vibrant, bona dicció, indiscutible presència i perpetu somriure. Pot afegir-se a la llista de qualitats el fet d’haver obrat des de la convicció que el personatge pot expressar-se en públic sense necessitat de caure en expressions grolleres o ofensives. Difícil repte aquest de punxar sense perdre les formes, o de proposar-se jugar amb el doble sentit, en el marc d’un context on, sovint, el broc gros i la simplicitat del missatge acostuma a imposar-se a la recerca del feedback fàcil. A l’altre plat de la balança, s’hi podria ficar una extensió excessiva del predicot –que no del testament, esplèndit en el timing i en el contingut- i una certa sensació de dejà vu, malgrat l’innegable impacte estètic, en la temàtica i la disfressa de la comitiva de l’emperador Si Si, que, per altra banda, es complementà a la perfecció amb el disseny de vestuari de la reina. De la mateixa manera, les noies de Maracuyá han seguit un criteri ja prou definit, i que s’ha demostrat eficaç a l’hora d’acompanyar Silvana.

Dissabte, 13 de Febrer. Matí

Us he mirat Santa Tecla, i us he vist recreada per l'hereu d'una nissaga il.lustre, que lluïa un esponerós braç de gitano, mentre mantenia el tipus sobre un tabernacle-llit portat per transvestides pubilles i acompanyat de pendonistes igualment transvestides per mor del Carnaval transgressor i satíric. No foren els primers en arribar a la meta, però, sens dubte, a ningú no va deixar indiferent la proposta que, contextualitzada, el cronista creu que cal desdramatitzar, i assumir amb una rialla, per l'enginy demostrat per part dels qui han participat en ella. Per cert, deurien veure l’exitosa carrera de llits els dos suposats membres d’ETA que, abans d’ésser capturats a Molló, varen passar el cap de setmana a casa nostra, segons publicà El Periódico el passat dijous? De ser certa la informació, acabaré convençut que, de vegades, ens visita el millor de cada casa….

Diumenge, 14 de Febrer. Nit

Sitges, vila assetjada. L'helicòpter dels mossos ens transporta, sense voler, a la imatge típica i tòpica de Jungla de cristal. La presència del sorollós artefacte, a més de complementar els diferents dispositius de vigilància i seguretat, ha de servir, em confirmen, per a desmuntar si cal, i d'una vegada per totes, la xifra dels 300.000 visitants, que, des de fa una colla d'anys, ha servit de reclam turístic o de motiu recurrent de valoracions equívocament exitoses. Amb helicòpter o sense, amb tota probabilitat arribarem a la mateixa conclusió: Enguany no hi ha hagut les multituds d'anys anteriors, ni Diumenge ni dimarts. La nit és molt freda, i el tradicional corrent d'aire de la cruïlla de carrers no hi ajuda. Fins on la meva memòria pot recordar, la rúa de la disbauxa no havia travessat mai, mal que hagi estat per poc, el llindar de les quatre hores. Tot és començar. Els qui vulguin consolar-se, o defensar-ho, sempre podran argumentar que la durada mitjana dels plens municipals encara supera a la de les desfilades carnavaleres, i potser no fa de tant bon empassar... En qualsevol cas, l'endemà hom podia escoltar, sense forçar massa la conversa, l'habitual cantarella que questiona la necessitat d'aturar-se al cap de la vila, i les consequències que te el pasito pel conjunt de l'espectacle que surt al carrer, si l'agafem en la seva globalitat. Això seria llarg d'explicar. Amb tot, als qui manifesten que el menú se'ls fa insuportable, aquesta secció només pot dir-los, per enèsima vegada, que no cal que s’estranyin, perquè són prou coneixedors del pa que s’hi dóna. La nova estratègia que han trobat algunes colles per a escapolir-se del compte enrere dels tres minuts, no ha estat altra que incorporar la música en directe…. Sigui com sigui, tothom té el mateix dret sobre el paper. Si oblidem el paper i ens deixem endur pels criteris de valor, entre les 50 carrosses de la comitiva hi ha grups que depassen els tres minuts i que mereixen butlla per la gran qualitat de les seves propostes, mentre potser seria bo que d’altres se’ls estalviessin. Res de nou, repeteixo, sobre un assumpte que només acabarà quan la majoria així ho vulgui.

Dimarts, 16. Nit

Avui si que es veurà això? A mi no m’ho diguis, que jo només enfoco per amor a l’art, contesto. Em fico on no em demanen. S’equivoquen els que dilapiden sense compassió a la televisió, com també s’han equivocat els qui, des de les posicions de responsabilitat que siguin, n’han inflat la seva projecció pública, a base d’eslògans i declaracions emfàtiques, amanides amb un puntet de pretensió exagerada, que ara han servit per a fonamentar moltes de les comprensibles crítiques als problemes tècnics de la rúa de la Disbauxa. Llista ràpida de coses que recordaré. El sensacional cavall de Troia de la colla Matxambrats. Les fantasies de Carnavalia i d’Un, dos, tres i…. que depassen qualsevol adjectiu. Hi afegeixo, en el segon cas, el so contundent i la presència impactant d’Itutu Ache. Els enginyosos i divertits sants patrons de No K-lia i les noies de Sabor. Amb la paròdia del casament, la colla Panxampla’s ha agafat, per mèrits propis, el testimoni que en el seu dia capitalitzà Llanto’s, a través de moments memorables recordats per tothom. Per la resta, en la línia dels darrers anys.

Dimecres, 17. Vespre

Retrobo el fil apuntat abans. Una metàfora sobre els paranys que amaga el mal exercici del poder inicià el testament del Carnestoltes que acabà com començà: pessigant sense sagnar, perquè l’ànima humana que hi havia sota la disfressa és així: per a tots els públics. I li ha funcionat.

Crònica local
Eco de Sitges, 13 de Febrer

Carnaval (I de II)

“De todos los sitios que podía elegir para venir a vivir, he elegido Sitges porque pienso que es la ciudad más bonita del mundo.”

Fernando Guillén, en la entrega del Trinitat Catasús.

Dimecres, 10 de Febrer.

Què, ja tens l'anorak a punt? A molta distància del significat i la trascendència emocional que poden tenir, per exemple, les americanes verdes retiristes o la camisa de Festa Major d'en Trino -peça de roba que per dret propi juga en una altra divisió- vet aquí la pregunta que haig de contestar aquests dies de forma bastant recorrent i entre somriures. Com cada any des-de-fa-no-se-pas-quan, i qui sap si fins el 2011 per allò del retorn a baix a mar, tot tancant una etapa, aquest inefable anorak mediàtic i d'estilisme caduc proper al fardo tornarà a sortir per dues vegades, si res no ho impedeix, mentre pel Cap de la vila passa el Carnaval de la crisi. Crisi? quina crisi? Diumenge passat, en un eloquent reportatge del 30 minuts de TV3, es podia veure a l'alcaldessa de Roda de Berà tot intentant convéncer per telèfon a un, cal suposar, responsable de colla carnavalera, de la necessitat d’haver d’espavilar-se amb 500 euros per a fer la carrossa, atesa la defenestrada situació econòmica del municipi, que fins fa quatre dies era capaç de comprar parereres d’acer inoxidable a 150 euros la peça, i de les quals avui només en queden els suports. Està clar que sempre hi ha un pitjor. O encara tenim sort, i aquí la subvenció per carrossa no ha minvat, com han minvat tantes altres coses, o cada terra fa sa guerra i en la guerra sitgetana, almenys enguany, els diners no han estat en el punt de mira del debat públic carnavaler, monopolitzat pels temes de sempre.

Divendres, 5 de Febrer. 20h. Retiro.

Un condensat de Carnestoltes en el petit espai del cafè de l’art de la Palla, va aconseguir reunir a bona part dels qui han encarnat el paper durant les darreres tres dècades, en una vetllada molt emotiva i entretinguda, on no hi mancà el record als absents. Dels arribos de Paperets al trajo que vestí Jordi Milán des d’aquella memorable grúa cubanera, fins al de l’àliga-pollastre de l’Edu Cosialls, tot passant pel recull fotogràfic de rigor, l’exposició d’alguns dels textos –llegits o no- que inspiraren predicots o testaments, o la presència de molts elements definitoris per a resseguir la memòria dels records, la mostra, organitzada amb eficàcia per la periodista Laura Gómez, a partir de la valuosa aportació de les colles i els particulars, s’inaugurà amb el complement projectat d’un muntatge de vídeo commemoratiu, realitzat per Josep Maria Alegre i Carola Fernández. Com d’habitud en les jornades prèvies a l’inici de la festa, entre conversa i conversa es deixà anar alguna hipòtesi sobre la identitat que s’amaga sota el personatge del 2010. I la majoria coincidiren: és probable que es tracti d’un portant, i no del Sant Crist precisament. També m’ensenyaren les proves que demostren que un dels llits de la cursa de dissabte no deixarà indiferent a les ànimes beates.

Dissabte, 6 de Febrer. 19:30h. Palau del Rei Moro.

Benvinguts el debat del Carnaval-per-amor-a-l’art. Aquell que encara es mou en el marc eufemístic de la militància en la competència, a través d'expressions del tipus: l'altre personatge-l'altra entitat. Des de l’Eco, Nacho Rubí ha deixat un titular que plana sobre la convocatòria organitzada per l’Ateneu i l’Agrupació de Balls Populars. Acostumada a baralles dialèctiques de major contundència -d’aquelles èpoques en les quals les coques de llardons no apareixien, la carn es cremava, i els protagonistes eren a punt de tocar-se la cara- Mònica Gallardo conduí una taula rodona que es deixà conduir, i que només s’alterà una mica quan aparegué l’assumpte de la presència de la reina al Retiro, motiu d’una questió de puntdonor que qui sap si es dissoldrà d’aquí una generació, i quan les converses s’acostaren al sempre delicat punt dels efectes de l’alcohol i les seves conseqüències. La informació dels cossos de seguretat referida als casos de comes etílics, o al llindar dels mateixos, comptabilitzats en menors durant tota la setmana de Carnaval de l’any passat, i la reflexió sobre la responsabilitat dels pares davant d’aquesta realitat, també inevitablement present, centraren els minuts finals de la discussió. Per la resta, des del públic s'abordà de nou el pas de les rúes pel Cap de la Vila, i els populars tres minuts de coreografia, o del-que-sigui, i, en aquesta ocasió, no es va arribar a donar la discutida d'antany sobre la dicotomia fardo-ploma, sàtira-lluiment. En definitiva, hem donat tantes voltes al capdell carnavaler que, amb tota probabilitat, hores d’ara, potser s’ha arribat al veritable sostre de les possibilitats que permet la celebració, tal i com es desenvolupa i ha evolucionat fins avui. Ni els carrers es faran més amples, ni la rúa enxiquirà de tamany ni d’ambició, ni desapareixeran les tanques, ni les multituds de matinada es convertiran al civisme militant, ni el muntatge de la immensa maquinaria que permet que tot marxi amb un mínim de garanties serà més econòmic, ni les restriccions de trànsit viari i de vianants seran més laxes, ni els riscos, per bé que mesurats, deixaran de ser riscos amb els quals caldrà conviure mentre la gran majoria es diverteix, perquè els pros i els contres de la festa estan establerts amb fermesa de fa temps. Ni el Carnaval podrà arribar a agradar a qui no li agradi, ni arribarà a desagradar a qui el visqui amb devoció gairebé mariana. Ni els que pateixen i s'emprenyen deixaran de fer-ho, ni els que es diverteixen tampoc. És així, i tot plegat respon a una festa que suposa la culminació d'un munt d'esforços individuals i col.lectius, que posen a prova les sensibilitats davant crítiques i canvis. Sortim del palau del rei moro satisfets d’haver-hi anat, però amb la sensació que, com els venerables ases que arrossegaven les pedres dels molins, estem donant voltes al mateix cercle sense sortir-ne.

Dilluns, 8 de Febrer. 21:30h. Sala d'actes del Retiro.

Diu que un li pregunta a un altre: Qui és aquell que acompanya en Pausas? I l'altre contesta: l'alcalde. La meteòrica carrera social del senyor rector ha arribat a la familiar trobada que celebra el dia internacional del xató, i que, per questions d'aforament i, sobretot, de logística, s'ha traslladat del Janio’s al Retiro. Cap dels canvis afectà a la qualitat del tradicional menú, preparat amb exquisida cura per les mestresses i mestres habituals, que hagueren de servir prop de 120 comensals que sortiren tan satisfets i agraïts com sempre.

Bon Carnaval a tots, i, en especial, als que tenen la principal responsabilitat en els personatges. Ens retrobem quan l’anorak dormi, de nou, tot esperant l’any vinent. L’últim?

Crònica local
Eco de Sitges, 6 de Febrer


VentdelCau (Capítol II)

“Un projecte no és una façana. Una façana no és una perspectiva, i una perspectiva tampoc no és un poble.”

J.E.Hernández Cros. 30 de Gener

Dissabte, 30 de Gener. 19h.

Compareixen davant de la ciutadania, que omplena a vessar –com en els pregons festamajorencs de l’antigor- el venerable saló d’or de Maricel, l’autor del projecte de reforma dels museus de Sitges, Josep Emili Hernández Cros, i el director del Consorci del Patrimoni, Antoni Sella. Es nota fredor. No cal patir, hi haurà prou temps per atemperar ambient i els ànims en les tres hores que ens queden per davant. Abans de començar, pregunto a l’interessat sobre la incògnita pendent des del ple de la setmana passada –ja saben, la de la seva renúncia a presentar-se a la direcció de l’obra- i m’assegura que mai no ho ha pensat i que només és questió de temps que porti els papers on toca, perquè l’activitat dels darrers dies no li ha deixat cap encaix. Per tant, passo pàgina, en el benentès que no és menys cert que envolten aquesta història un reguitzell de conjectures. Des de les que plantegen l’existència d’una possible maniobra destinada a descavalcar Sella, fins a les que apunten que la vinculació d’Hernández Cros amb altres propostes relacionades amb Sitges no s’atura aquí, perquè quelcom d’intangible, i en conseqüència no demostrable, pot lligar altres feines futures amb el mateix arquitecte. Finalment, és igualment inevitable, i fins a cert punt lògic, especular sobre la probable influència de l’òrbita institucional en el desenvolupament del procès, tenint en compte que aquí també es juga als despatxos d’elevades jerarquies, com correspon a una iniciativa d’aquesta ambició.

Em permetran, en qualsevol cas, que, malgrat deixi constància dels diferents supòsits colaterals expressats públicament o sotovoce, eviti introduïr-me dins d’un territori inexplorat documentalment, mal que sigui per a no prendre mal. És evident que tot és susceptible d’ésser questionat fins la paranoia obsessiva, però, hores d’ara, crec que resultarà més enriquidor centrar l’anàlisi en allò que es va poder escoltar durant l’acte de presentació pública del passat cap de setmana, que, per altra banda, va donar prou de si. I començaré pel final, tot assenyalant els dos hàndicaps fonamentals que crec que llasten la defensa de la reforma. Primer: D’entre totes les fòrmules legals existents, a través de les quals es pot donar a conéixer la posada en marxa d’un concurs o procés públic d’especial trascendència, s’ha optat, sens dubte, per la de major discreció. I això, encara que pugui justificar-se legalment, sempre té conseqüències en la vida real, un cop es desvetlla allò que no havia despertat l’interès de massa gent, perquè tampoc no s’havia tingut la intenció d’ensenyar-ho de manera explícita quan tocava. Una estratègia destinada a eliminar les interferències de qualsevol tipus que poguéssin obstaculitzar el camí iniciat, i que amb el temps s’ha demostrat eficaç…. Segon: Qui signa, alineat dins del petit grup en pecat mortal, des que em vaig declarar partidari de la questionada solució d’Hernández Cros, els reconeix, sense embuts, que continuo convivint amb un conflicte amb la norma, mentre no hi hagi contesta a la següent pregunta: Quins són els criteris que varen seguir els professionals de l’Ajuntament, la Diputació i la Generalitat, a l’hora d’avalar l’adequació del projecte a les directrius draconianes que semblen imposar les fitxes del catàleg referides als edificis afectats per la reforma?.

Ho pregunto així, perquè durant la xerrada qualsevol interpelació sobre nivells de protecció, i/o possibilitats d’actuació d’acord amb els mateixos, fou replicada des de la lògica i ferma confiança en els professionals que han examinat la documentació, i que han permès a l’arquitecte arribar fins on ha arribat. Obvi. I, si volen, podria afegir-se que, atès que no trobarem ningú dels organismes citats que contradigui el que ja ha quedat aprovat per escrit, l’única questió que pot formular-se és la relacionada, precisament, amb la sovint enutjosa interpretació de la norma. Ho recorden? El darrer cop que es parlà de la interpretació de la llei, arran de les normes subsidiàries del pla general i d’un edifici en concret, es desfermà una tempesta política de proporcions bíbliques, que acabà en…. Deixem-ho córrer. El que ens ocupa, ara, és el treball que Emili Hernández Cros defensà amb l’èmfasi i la fermesa d’aquell que es mostra convençut d’haver obrat des de l’honestedat, i des d’una escrupulositat gairebé puritana a l’hora de protegir el patrimoni, i de resoldre un rosari d’exigències i condicionants de tota mena, que, segons ell mateix, el portaren a adoptar la controvertida solució de la façana de mar. Vagi per endavant que, des de fora, i després de l’explicació, hom pensa que cal tenir-los ben posats per enfrontar-se a una difícil i exigent operació de cirurgia arquitectònica, que presenta una muntanya de dificultats i riscos impossibles de preveure d’antuvi, donat el caràcter dels edificis i, sobretot, del seu estat proper a la ruïna. Seria bo, doncs, que, deixant de banda la lícita i lliure divergència d’opinions, es romprés una llança a favor dels qui s’enfrontaran a aquest monumental repte tècnic i humà, difícilment comparable a cap altre, almenys a casa nostra.

Amb un auditori dividit –i no em facin dir en quin percentatge- davant de l’opció única i guanyadora, les intervencions del públic valoraren, en general, l’esforç de l’arquitecte per a fer una disertació didàctica, i criticaren el procediment de tot plegat, com era previsible. Abans d’una inoportuna lipotímia -que afegí un punt de tensió inesperada a la vetllada, just en un dels moments de més animació- l’exalcalde Serra defensà amb vehemència la necessitat urgent de la reforma, en un discurs sobre la importància dels museus del qual no en recordo massa precedents, llevat del que pronuncià amb motiu de la posada en marxa del Consorci, dirigit aleshores per la inefable Maria Nadal Sau, de qui en conservo una carta en la qual mostrava el seu enuig per les paraules que vaig dedicar a una exposició d’ous de Pasqua decorats al saló de vaixells…. Per la seva banda, Beli Artigas i Josep Pascual incidiren en els arguments legals –bons- que han fet valer des del primer dia per a justificar la postura crítica, Jordi Mas plantejà si no hagués estat millor comptar amb una segona proposta per a comparar i escollir, i Andreu Bosch advocà a favor de la creació d’una comissió d’estudi, mentre ens guarden, si ens els guarden, els 10 milions d’euros… D’entre totes les paraules, destaco les de l’arquitecte Jordi Cuatrecasas, perquè obriren una interessant reflexió, qui sap si hores d’ara ja caducada pel fet que el projecte ja es mou en un estadi de no retorn. D’entrada, no puc estar més d’acord amb l’apreciació de Cuatrecasas, quan, referint-se a la façana de mar, digué que, malgrat pugui estar protegida, li semblava un exponent de barraquisme. I reblà la intervenció amb un interessant dilema ètic, a l’entorn del relatiu valor de la norma davant d’una situació així: Assumim la hipòtesi de poder vulnerar i/o modificar el criteri arquitectònic-urbanístic en un cas concret i singular com el que ens ocupa, si és amb la voluntat d’assolir un objectiu que el superi en importància?

Crònica local
Eco de Sitges, 30 de Gener




Servituds carnavaleres (un any més)

“El que si que et puc dir és que jo tinc una filosofia particular (…) i és que sempre he dit que més val plegar que no que et facin fora. A partir d’aquí, que cadascú ho analitzi i faci les conjectures que cregui adients.”

Àngels Parés, 27 de Gener.

Allò que estic pensant deu coincidir amb el que va insinuar Àngels Parés en conversa amb Joan Tutusaus? Ho sabrem ben aviat. Mentrestant, i en espera del segon capítol de VentdelCau, previst per la setmana vinent, cal que faci referència a una incògnita que espera confirmació, i que deixà Lluís Marcé durant els darrers minuts del ple municipal del passat dilluns. En un d’aquells diàlegs entre el regidor i l’alcalde que, per la forma en la qual es desenvolupen, no deixen de tenir un punt de comicitat, el cap de llista de Nou Horitzó va fer saber que Josep Emili Hernández Cros ha renunciat a la direcció de l’obra magna de remodelació dels museus sitgetans. O el que és el mateix, que el pare de la criatura no s’ha presentat al concurs per a escollir al responsable del procés, i, en canvi, sembla que dins de la llista d’opcions disponibles hi podria haver –i em disculparan el condicional, però és el que més s’hi escau atès el discurs- Norman Cinnamond, el reconegut arquitecte besnét de Santiago Rusiñol, que posà els peus a Sitges amb motiu de l’any dedicat al seu besavi. Conscient, parafrasejant la dita castellana, que molt sovint cuando-el-Marcé-suena-agua-lleva, caldrà veure si avui al saló d’Or es desvetlla, almenys, la primera part de l’enigma.

D’aquí quinze dies estarem a punt de viure la rúa de la disbauxa. L’esdeveniment de les grans xifres torna i algunes de les discussions colaterals que acostumen a envoltar-lo. El proper dissabte, l’Agrupació de Balls Populars organitza una trobada al palau del rei moro, on coincidiran responsables d’entitats i comissió, moderats per Mònica Gallardo. La memòria m’ha portat al 1993, quan, en el mateix escenari, tingué lloc el que alguns entengueren, aleshores, com una ensarronada destinada a menystenir el model de Carnaval de lluiment, a favor dels defensors del tradicional fardo, que, tot sigui dit, mai no han arribat a ser prou colla com per a convertir-se en veritable alternativa al que ha volgut una bona majoria dels sitgetans que surten al carrer. Més enllà, doncs, de la memorable frase de mossèn Deulofeu, pronunciada en aquell encès vespre de fa disset anys, i de la controvèrsia, caducada o no, a l’entorn dels dos models de Carnaval possibles, combinables o excloents segons la militància de qui els defensi o critiqui, el cert és que, d’un temps ençà, la reflexió comença a derivar vers un àmbit interessant i enriquidor, que intenta aprofundir en el sentit final de la relació que el poble manté amb ell mateix durant els set dies grassos. Ara, l’objectiu de les converses no és pas la promoció, ni l’atracció de forasters, ni l’interès en la presència dels mitjans de comunicació, delerosos de trobar esquers d’audiència darrere els focus del Cap de la Vila, ni tan sols els equívocs titulars de les 300.000 persones al carrer… Avui les paraules se centren en el nivell de tolerància que els propis sitgetans poden tenir vers les conseqüències i servituds que genera una festa multitudinària i del tot inquestionable, per la seva tradició i per l’esforç reconegut de molts en millorar-la.

Es tracta d’un plantejament desapassionat i pragmàtic, que, per fortuna, no vol criminalitzar res, ni tampoc passar per bandera argumental utilitzable per partidaris o contraris a una celebració que flirteja amb molts dels límits que regulen la nostra vida quotidiana. Vet aquí l’eterna paradoxa, la quadratura del cercle palesada en la necessitat d’aconseguir equilibrar dos conceptes en principi contraposats, com són la disbauxa i la norma, enmig d’un entorn carregat de condicionants que impliquen directament a la seguretat col.lectiva. Des que visquerem la catàrsi que obligà a la instal.lació d’aparatoses tanques de seguretat en els indrets més complicats del recorregut carnavaler, des d’alguns sectors s’ha deixat a l’aire un pensament que demana temps per a ser digerit, i que podria exemplificar-se en el balanç que, dies després del dimecres de cendra de fa un any, feia el sots inspector en cap de la comissaria de districte dels mossos d’esquadra, Jordi Robles. Des de la humilitat i el respecte a totes les sensibilitats que fan possible la festa, el responsable del cos policial s’interpelava, des d’una experiència professional que l’ha portat a viure situacions de conflicte i tensió, sobre si Sitges s’ha aturat a pensar en el preu que paga –i entengui’s la frase des del seu significat metafòric i no des del literal- per a mantenir la maquinària carnavalera en els paràmetres actuals, que obliguen a desenvolupar una logística d’enorme magnitud per a poder garantir les prioritats fonamentals, sense deixar d’assumir les queixes d’aquells que, legítimament, veuran restringits part dels seus drets, per mor d’un objectiu que arrossega la majoria d’interessos. És probable que, només de llegir una consideració d’aquest tipus, algú ja s’hagi sentit tocat en el seu fur intern. És lògic, perquè la bastida del Carnaval ha estat construïda a base d’intangibles emocionals difícils de mesurar, i que es manifesten cada any com a culminació d’un camí on la passió per la festa i tot el que mou aconsegueix aplegar multituds. Potser per això, és bo que puguin escoltar-se opinions externes, que intenten fer un forat entre els arbres per a poder veure el bosc. Enguany, i amb la intenció de descongestionar i/o agilitzar el recorregut final de la comitiva, sembla que s’aposta per fer arribar les carrosses fins a l’Avinguda Sofia. Segueix trobant detractors la possibilitat d’acabar la rúa sense necessitat de ficar-se dins del rovell de l’ou, i, no cal ni dir-ho, l’assumpte de traslladar-la baix a mar torna a ser tema recurrent, que s’esvaeix com un volado.

En qualsevol cas, el ferm dispositiu de seguretat del 2009 va posar sobre la taula una altra questió delicada: la de la llibertat de moviment de les persones, que afectà en especial al sector de l’hostaleria –fins a cert punt questionat per la seva aportació al conjunt de la festa– visiblement molest per la pèrdua progressiva de clientela, i l’augment del comprador de llauna i bocata. Qui sap si l’evidència està portant a molts establiments a tancar, per no haver de convertir-se en un wàter públic incontrolable, o a pujar al carro del self-service de carrer, molt menys arriscat i glamurós, però més rendible. El Carnaval és a punt d’arribar i, probablement, una de les seves grandeses radica en que continua generant les tertúlies pròpies de les grans ocasions.

P.D: Aquesta secció vol acabar recordant Jordi Morando. L’oncle Jordi. L’home que va saber guanyar-se el respecte professional en un món on, sovint, la foguera de les vanitats crema amb intensitat. Un home pacient. Enormement pacient.

Crònica local
Eco de Sitges, 23 de Gener




Llums, càmera….multa.

En diuen, eufemísticament, que es tracta d’ordenar, però resulta inevitable associar l'aplicació del sistema de control d'accessos al casc històric i Sant Sebastià a la intenció de la casa gran, més o menys explicable, de garantir uns ingressos segurs per a les arques municipals, a partir d'una proposta lloable que respon a la necessitat evident, i justificada, d'organitzar el trànsit en un Sitges cada cop més metropolitanitzat també en aquest àmbit. Molts han convertit l'automòbil en la perllongació natural de les extremitats, i el desenvolupament de la vila tampoc no s'ha demostrat massa eficaç per a evitar-ho, quan ha permès la proliferació d'urbanitzacions sense serveis i, en conseqüència, de la obligació diària d'agafar el vehicle per a satisfer moltes tasques quotidianes. En aquest escenari, m'ha vingut al cap una imatge d'infantesa molt habitual al carrer Sant Francesc, avui ja pacificat-blindat del gasoil i la benzina, i on calia ser permanentment conscient de les conseqüències d'aturar-se, mal que fos per uns instants. Una servitud compartida per tots els veïns, envejats per d’altres avantatges que no venen al cas. Aleshores, i parlo de fa tres dècades en números rodons, el cotxe de casa dormia al garatge de la concessió de Seat a l’Avinguda de les flors, gestionada pel senyor Tort amb un tracte exquisit. Assumiem sense problemes que, anéssim carregats o no, aquell singular Citroën GS que pujava i baixava com un plat volador, descansava a uns deu minuts de casa xino-xano. Altra cosa era quan les circumstàncies exigien arribar motoritzats, per allò dels envalums grans. Conservo la memòria fotogràfica del moment. Tot era aturar-se per a que, automàticament, des del Cap de la Vila l’urbano es dirigís cap a nosaltres amb rapidesa i displicència, talment com si s’hagués empassat un timbre d’alarma. No fallava mai. No aniran tan ràpid per altres coses no! remugava el pare darrere el parabrises, fins que, arribat el moment, calia entonar la cançó habitual, aquella del vivim-aquí-i-necessitem-deixar-les-maletes-hi-ha-algún-problema? I el tràngol es resolia amb la mateixa rapidesa amb la qual s’havia creat, gràcies a l’excès de zel de l’agent de la policia local de torn. Han passat els anys, i avui el Cap de la Vila ja no és indret de vigilància perpètua, i bona part del municipi ha estat sotmesa a les exigències d’una concepció de la circulació que ha volgut prioritzar el vianant, sense acabar de tenir resoltes totes les alternatives possibles per a tranquil.litzar als conductors, que, o bé no saben on aparcar, o bé buiden la cartera cada vegada que es veuen aconsellats, o obligats, a cercar solucions de pagament, que, i això no ho questiona ningú, a Sitges demanen una butxaca folgada.

Cal, doncs, contextualitzar l’assumpte, perquè la realitat mana i, com arreu, la nostra vila també semblava condemnada a sacrificar la seva condició de poble, on es pot anar pel carrer amb una certa tranquil.litat, a favor de la servitud imposada per un trànsit cada cop més caòtic. És probable que una majoria estigui d’acord en que calia racionalitzar allò que ha estat, i continua essent en alguns casos, motiu de maldecaps que travessen legislatures, confonen regidors, i enerven ciutadans. La controvèrsia rau en trobar el sempre subjectiu equilibri entre drets i deures, llibertats i restriccions, vianants i vehicles. I és aquí on poden obrir-se molts interrogants, relacionats amb mil i una situacions particulars que costen d'encaixar en la planificació prevista. Des de l'omnipresència arreu de les zones blaves, i la possibilitat que ofereixen els diners del Pla Zapatero, que són els que han pagat l’invent, l’Ajuntament acaba de presentar el que podria definir-se com un gestor automatitzat de trànsit. Una troballa del segle XXI, o, si ho prefereixen en llenguatge planer, directe i tendenciós, un fotomultón orwellià sense dret a rèplica, que sanciona a partir d'uns paràmetres establerts, i, a la manera dels radars d'autovia, en cas que l'usuari hagi vulnerat la norma ho comunica telemàticament. En conseqüència, la sanció-sorpresa arriba als domicilis dels interessats de manera discreta, sense estridències que no siguin les que pot deixar anar el perceptor al saber que haurà de passar per caixa. Així, ben aviat seran història les clàssiques discutides entre policies i ciutadans -sovint incòmodes per ambdúes parts- basades en l'argument tòpic del és-només-un-moment-i-aquell-senyor-d'allí-també-estava-mal-aparcat, perquè els ordinadors seran els únics protagonistes del diàleg inicial, i la xarxa testimoni mut i eficaç de les dades personals compartides. Resumeixo i simplifico les línies bàsiques de funcionament d’allò que s'aplicarà amb petites modificacions tècniques degudes a la necessitat de sincronitzar dispositius diferents. Un conjunt coordinat de càmeres de vigilància, situades en els indrets estratègics d'entrada i sortida del casc antic i la Ribera, captaran la matrícula del darrere dels vehicles que hi circulin, identificant-los d’acord amb una base de dades. A partir del moment en el qual es travessi l’àmbit d’accès, el temps de descompte començarà a posar-se en marxa i els ciutadans tindran entre 10 i 20 minuts com a màxim, també segons la zona, per a tornar a sortir de l’entorn delimitat. Hi ha una mica més de marge temporal pels comerciants, però si no surten a l'hora la màquina tampoc no serà condescendent amb ells. Arribats a aquest punt, i amb la previsió que els nostres carrers esdevinguin escenari d'innombrables gimcanes angoixants amb l'objectiu d'evitar la descapitalització -exagero- de moltes economies familiars, deixo un grapadet de reflexions.

Primera. La presència de càmeres de vigilància, malgrat que estiguin destinades a una funció molt específica, no deixa de despertar recels. La sensació psicològica –estigui d’acord o no amb la realitat- que hom pot experimentar pel fet de sentir-se controlat permanentment, i de pensar en les petites xafarderies que poden generar-se a partir del coneixement de les hores i el nombre de vegades que determinada matrícula entra o surt del casc antic, pot esdevenir un raonable motiu de rebuig. Segona. Segueixo pensant que qui ha plantejat els timings de la iniciativa no sembla haver estat del tot conscient de la varietat de casuístiques que, d'entrada, topen amb la limitació de temps que es contempla d’antuvi. I no cal trencar-s’hi massa la closca. Imaginem-nos, per exemple, el cas del familiar d’una persona gran, que l’ha de recollir a l’entrada de casa seva. Hi afegim que es trobi amb alguna vicissitud de trànsit que l’obligui a aturar-se, sigui darrere d’un altre vehicle particular, o d’un camió descarregant. I, per a reblar-ho, pot coronar-se el pastís amb alguna petita obra a peu de carrer, que obligui a alentir la velocitat, o amb aquella pluja insistent que no facilita les coses. Tot plegat, tan estressant pel conductor com insensible pel cervell electrònic que el controla. Tercera. Tot i que es reservin zones de càrrega i descàrrega específiques, quants productes pot deixar un repartidor en X minuts, i a quants establiments seria capaç de servir abans d’ésser multat? Com salvaran els petits industrials la necessitat d’aturar les furgonetes per a poder atendre als domicilis que els han sol.licitat? Està clar que la vialitat de Sitges ha de prioritzar les persones, però caldria no oblidar que hi ha persones que necessiten les quatre rodes, o les dues, per a viure.

Crònica local
Eco de Sitges, 16 de Gener





VentdelCau (Capítol I)

No pateixin que ni el serial serà llarg, ni tampoc correlatiu en el temps, però com que crec que donarà per unes quantes entregues, vet aquí la primera. Abans un apunt. Diuen que la vivenda de segona mà més cara d’Espanya és aquí i, si la meva recerca atropellada no s’equivoca, es tracta de la casa Casimiro Barnils, projectada el 1919 per Josep Maria Martino, i situada al Passeig Marítim, 71. No té pèrdua. A primera línia de mar, crida l’atenció la rotunditat de la seva cúbica volumetria pintada de blanc, rematada per diverses terrasses. Si la volen, surt per la bagatel.la de 10.000.000 d’euros, vistes incloses es clar.

Parafrasejant l'hora dels adéus, sense voler caure en la carrincloneria, el del Cau Ferrat, obviament, només ha estat un adéu per un instant si tenim en compte que, des que fou inaugurada el 1933, mai fins avui la casa de Rusiñol havia tancat les portes durant tant de temps. Diumenge, les ganes d'acomiadar-se de molts sitgetans ompliren a vessar les estances del museu, que tornarà a obrir rejovenit d'aquí dos anys i mig pel cap baix. Paradoxalment, i aquesta podria esdevenir una primera constatació, alguns dels presents reconeixien que feia un munt d'anys que no trepitjaven aquest temple del Modernisme, per no parlar del Maricel, que, llevat de la sala gòtica i de la pinacoteca inaugurada el 1995, continua essent el gran desconegut per una bona majoria de vilatans que, de repetir-se la iniciativa proposada al Cau, el visitaran en una futura jornada de portes obertes. No passa res, és així i punt, malgrat que, de ben segur, existeixin causes diverses que poden justificar el desinterès, entre les quals n'hi hauria dues de bàsiques: el Cau Ferrat és, en ell mateix, una obra d'art polièdrica difícil d'explicar, i el Maricel és, en el fons, un gran calaix de sastre on s'hi barregen col.leccions de gran categoria, amb grups de peces de menys entitat, tot formant un conjunt tan eclèctic com difícil de digerir en una visita, per comentada que sigui. El món ha canviat i els museus han de ser capaços de proporcionar incentius suficients per a convertir-se en veritables pols d'atracció. En qualsevol cas, aquest seria un debat colateral. Hores d'ara, estem en l'inici d'un llarg camí que s'està visquent de manera il.lusionada i amb un punt de controvèrsia inicial, que seria bo no deixar de banda.

D’entrada, em correspon dir-los que sóc dels pocs que continuen creient que la solució adoptada pel projecte de l’arquitecte Josep Emili Hernández Cros per la façana marítima dels museus és bona. M’agrada, i no reiteraré els arguments que ja vaig fer servir a l’hora d’enfilar les primeres cròniques sobre l’assumpte. Només els diré que estic en pecat mortal, perquè l’evidència és clara: allò que a mi m’agrada no agrada a ningú, o, si em permeten la matisació, no he trobat ningú –excepció feta dels que hi estan implicats d’una manera o altra- que em digui que li agrada, la qual cosa és prou definitòria de l’estat de la questió. El ventall d’apreciacions és ampli en matisos: Des dels qui, directament, titllen la idea de merda (sic) o d’atemptat paisatgístic, fins als qui estarien disposats a acceptar-la amb resignació cristiana, sempre i quan els puguin convéncer que, de debò, no hi ha cap altra sortida possible per a poder assolir els objectius finals, i cal que algun llençol es perdi en aquesta bugada patrimonial. Que ningú no cregui, en qualsevol cas, que el meu posicionament personal exclou l’atenció a alguns arguments interessants que he pogut escoltar a partir de les converses amb Antoni Sella, Beli Artigas i Josep Pascual, o de la lectura d’altres reflexions exposades en la nostra comunitat blocaire.

El director del consorci del patrimoni creu que l’encàrrec respon amb escreix a les tres demandes fonamentals que volien satisfer els seus avaladors. Primera: la preservació dels edificis i del seu contingut. Segona: l’adequació a la normativa de la Generalitat. Tercera: la millora de la relació entre els espais i el mar, conscients que la visió del Mediterrani, des d’aquesta privilegiada talaia, ha estat sempre un dels valors més apreciats pels visitants, encara que, ves per on, el mateix mar es pugui veure sense restriccions des de la Torreta o des del Baluard Utrillo. Sella explica el procediment administratiu que ha seguit tot plegat. El 2007, arran de la celebració de l’Any Rusiñol, es recupera la intenció ja plantejada el 1994, d’intervenir en el conjunt museístic, per la qual cosa la Diputació convoca un concurs públic per a la el.laboració d’un projecte que, vistes les dues propostes presentades, acaba atorgant-se a Hernández-Cros, que redacta un document que, des del punt de vista formal, també és apreciat pels contraris a alguns dels seus plantejaments. El projecte finalitzat travessa, immaculat, els sedassos de l’àrea d’urbanisme de l’Ajuntament i de la direcció general del Patrimoni de la Generalitat de Catalunya, per arribar a la taula dels polítics. S’explica a la junta de portaveus de la casa gran, dies després a un grup de persones relacionades amb l’àmbit cultural, escollides a discreció pel propi director del consorci, i, per acabar, se sotmet al preceptiu periode d’exposició pública durant un mes sense rebre cap mena d’alegació. Finalment, pel proper 30 de Gener està previst un acte públic al saló d’Or de Maricel, amb la presència de l’arquitecte.

Beli Artigas i Josep Pascual han estat, i són, dos dels protagonistes del sector crític, que han fet pública una posició obertament contrària a la nova, agosarada i transformadora imatge marítima dels museus, basant-se en criteris de pes. Primer: Prenent en consideració la catalogació del nucli antic de la vila com a bé d’interés cultural, i segons les directrius d’actuació -explícites i draconianes en l'esperit conservacionista- establertes per la pròpia Diputació de Barcelona, i allò que consta a les fitxes del Cau Ferrat i del Maricel, incloses en el Pla especial del patrimoni i catàleg del municipi de Sitges, existeix un marc legal de protecció que no només impossibilitaria fer una obra com la de referència, sinó que ni tan sols permetria plantejar-la, per transgressora de la norma. Segon: Tan Artigas com Pascual entenen que la façana que es proposa anorrea la configuració arquitectònica original del conjunt dels edificis, quan, precisament, és el que caldria recuperar. Ambdós creuen que el repte consisteix en reformular l'opció actual per a encaminar-la a reconstruir l'aspecte que tenia la zona a inici del segle XX, o sia, molt abans de la questionable reforma que es dugué a terme a finals dels 60, quan obrí al públic la col.lecció del doctor Pérez Rosales. Garanteixen l’accessibilitat des de l’interior dels immobles, malgrat reconéixer que minvaria l’espai expositiu -que podria recolocar-se en indrets propers- i, mentre defineixen de poc transparent el procés, demanen que es revisi la questió abans no sigui massa tard. Des de la ignorància, plantejo un parell d'incògnites pendents de resposta. Primera: Em costa molt de creure que ningú que hagi tingut el projecte davant dels nassos no hagi parat atenció a les exigències de la norma, a no ser que, de manera intencionada, s’hagués pensat en canviar-la d’antuvi. Segona: Caldria saber si qualsevol revisió en el projecte pot comportar la pèrdua o la necessitat de renegociar el finançament de l'obra, i, per tant, d’assumir les conseqüències burocràtiques de la decisió. En plena crisi, és més fàcil perdre una subvenció que aconseguir-la, i no se si podem córrer el risc.