Eco de Sitges, 27 de Febrer
Dramagrama
Dibuja humorístico,
le gusta lo plástico,
no es nada gimnástico,
come lo que hay.
Es chileno auténtico, pero hispanístico
Sitges su habitáculo,
es Fernando Krahn.
Maria de la Luz Uribe
27 de Gener del 1993
I el joc de versos seguia, de forma sensible i simpàtica, tot descrivint la quotidianeitat sitgetana de la família Krahn. Aquell matí de fa disset anys, Maria de la Luz arribà a la ràdio acompanyada de Maria (una abraçada ben forta) Saborit i de Núria Amigó. L'escriptora assumí amb un somriure no haver trobat millor manera de presentar-se que recitant aquest fragment que, avui, encara serveix per a dibuixar el retrat d’un home desprovist de qualsevol tipus d’afectació, d’un artista sense ego, sense temptacions de protagonisme, d’un dibuixant carregat d’ofici que, des del subtil ús de la ironia, es convertí en un relativitzador de la vida, en un disseccionador de la condició humana, i de les seves contradiccions i paradoxes. En conversa, Fernando era com els seus dramagrames: mesurat en les formes, allunyat de postures dogmàtiques, i sempre equilibrat en els raonaments. Sense estridències, però amb una estricta escrupulositat professional, que intentava aplicar en cadascun dels processos que comporten la realització de la feina, fins que el lector la té a les mans. Tan és així que, a tall d’exemple, Krahn no va pair gens bé la qualitat de la impressió de les il.lustracions de la versió espanyola de Firmin de Sam Savage: fatal em confessà fa dos anys. I això que mirava amb major condescendència un volum de la quarta edició, perquè les anteriors havien sortit pitjor… Ha mort un home enamorat dels llapis, que defensava l’ús de les noves tecnologies sense deixar de pensar mai que la creativitat no neix de la màquina, tot i que alguns ho creguin, i els serveixi d'excusa.
Els escriu un oient esporàdic d’Odette Pinto, de quan presentava, des de Ràdio Miramar de Barcelona, i ja convertida en un referent de l'ona mitjana catalana, Las tardes de Odette. La veterana radiofonista, enamorada de Sitges, ha mort aquest cap de setmana i, amb ella, un estil singularissim, avui ja poc present en el dial, de periodisme amable, endolcit per un discurs ple de recursos sintàctics i d'entonacions barroques, molt adreçat a una audiència que li fou sempre fidel, i a la qual ella va saber oferir continguts a mida. Era l'època, entre d'altres, del consultori mèdic de l'inefable doctor Alomar, de Creu Blanca, a qui Odette adreçava les oients amb problemes de salut amb un: reina, què tens, què et passa? Explica-li al doctor Alomar! I, en la majoria d'ocasions, la comunicant s'acomiadava agraïda i satisfeta d'haver rebut un bon consell i, sobretot, d'haver protagonitzat una sessió de teràpia a través de la paraula, molt pròpia de la ràdio que fa companyia. Odette acomiadava la secció amb una bona dosi d'enginyosa publicitat en directe, tot impostant amb mestratge el número de telèfon del patrocinador per a que quedés gravat a la memòria de tots, sense necessitat de llapis ni paper: Cruz Blanca, 317 17 17, un 3 i tres veces 17, i el doctor, de veu profunda i reposada, marxava tan satisfet com havia vingut. Així recordo les tardes d'una senyora de la ràdio, presumida i coqueta, que ha treballat fins al final.
El 27 de Setembre del 2003, Toni Panyella s’acomiadà de la vida pública. No en tenia pas cap voluntat, però les circumstàncies així ho volgueren. S’esqueia la nit de premis Sitges, i la poetessa rebia la ploma d’or de l’Ajuntament, al saló teatre del Retiro ple de gom a gom. Ho recordo. De no se on, i no se com, una força invisible aconseguí que aquella senyora, de cos fràgil i salut ja trencadissa aleshores, s’aixequés de la taula, agafés el micròfon, i des de l’ànima, i sense la xarxa protectora dels discursos escrits, pronunciés algunes de les paraules més eloquents i sentides dels darrers anys, amb records poètics inclosos. Fou tal l’esforç, i l'energia consumida en aquells pocs minuts de gran intensitat emocional, que, dies després, la Toni emmalaltí. I així han passat gairebé set anys. Un cant de cigne per a qui, com d'altres companyes de vocació i de generació, conreà el vessant popular de la poesia, el que tothom enten i aprecia, aquell que serveix per a recordar unes noces d'or o d'argent, per a celebrar la Pasqua tot cantant caramelles, o per a copsar l'estima al Vinyet, la Trinitat o Campdàsens. I el que em deixo. En companyia d'en Joan, visitar casa seva esdevenia un petit gran plaer. Hom se sentia honorat d'ésser rebut sempre amb un afecte extrem, en aquell menjador on la Toni exercia d'amabilíssima i prudent amfitriona, mentre el seu marit hi posava la sal de la vida, entre rialles. Em suggeriren, abans d'escriure les lletres d'avui, que recordés coses bones. No puc fer pas cap altra cosa. Ha mort la pendonista a qui, el 1976, un enfadat mossèn Joaquim Comas deixà sola, durant la processó de Santa Tecla. Vist en la distància, l'actitud davant la vida de la Toni Panyella ha demostrat amb escreix que sabia molt bé quin camí seguir, hi hagués, o no, el pastor al davant del remat.
I ara, una mica d'aire. Crec que mai no havien coincidit tres obituaris, i la secció no hi està avesada, i menys després de Carnaval. La exposició I have a dream, epicentre de controvèrsies a l'entorn dels criteris de la política cultural sitgetana, és excel.lent. Magnífica. Altra cosa és que ens poguem interpelar sobre si era necessari que la vila es plantegés un projecte d'aquest tipus i ambició. Servidor creu que no, malgrat pugui defensar-se des de l'honorable perspectiva de la difusió d'uns valors d'obligat coneixement en el món actual. En qualsevol cas, i ja que ha costat uns diners, paga la pena visitar-la. Igualment magnífica, i inquestionable en intenció, per bé que la comissària segueix enutjada per la incomprensible manca d'un mínim catàleg, és la proposta que ofereix el saló de vaixells de Maricel, revestit amb un excel.lent disseny d'interiorisme. Àlbum Maricel (1910-1921) esdevé un interessantíssim recull gràfic i documental, sobre la gènesi del projecte que uní els destins de Deering i Utrillo, i amb el qual es tanca la lluïda commemoració del setanta cinquè aniversari de la mort del segon. Finalment, ben a prop, el Grup d'Estudis Sitgetans, a través de la seva activa secció fotogràfica, ha volgut homenatjar Josep Maria Jornet, a través de dues mostres on l'art del passat es barreja amb els valors del present, en un sincer diàleg.
