Eco de Sitges, 6 de Febrer
VentdelCau (Capítol II)
“Un projecte no és una façana. Una façana no és una perspectiva, i una perspectiva tampoc no és un poble.”
J.E.Hernández Cros. 30 de Gener
Dissabte, 30 de Gener. 19h.
Compareixen davant de la ciutadania, que omplena a vessar –com en els pregons festamajorencs de l’antigor- el venerable saló d’or de Maricel, l’autor del projecte de reforma dels museus de Sitges, Josep Emili Hernández Cros, i el director del Consorci del Patrimoni, Antoni Sella. Es nota fredor. No cal patir, hi haurà prou temps per atemperar ambient i els ànims en les tres hores que ens queden per davant. Abans de començar, pregunto a l’interessat sobre la incògnita pendent des del ple de la setmana passada –ja saben, la de la seva renúncia a presentar-se a la direcció de l’obra- i m’assegura que mai no ho ha pensat i que només és questió de temps que porti els papers on toca, perquè l’activitat dels darrers dies no li ha deixat cap encaix. Per tant, passo pàgina, en el benentès que no és menys cert que envolten aquesta història un reguitzell de conjectures. Des de les que plantegen l’existència d’una possible maniobra destinada a descavalcar Sella, fins a les que apunten que la vinculació d’Hernández Cros amb altres propostes relacionades amb Sitges no s’atura aquí, perquè quelcom d’intangible, i en conseqüència no demostrable, pot lligar altres feines futures amb el mateix arquitecte. Finalment, és igualment inevitable, i fins a cert punt lògic, especular sobre la probable influència de l’òrbita institucional en el desenvolupament del procès, tenint en compte que aquí també es juga als despatxos d’elevades jerarquies, com correspon a una iniciativa d’aquesta ambició.
Em permetran, en qualsevol cas, que, malgrat deixi constància dels diferents supòsits colaterals expressats públicament o sotovoce, eviti introduïr-me dins d’un territori inexplorat documentalment, mal que sigui per a no prendre mal. És evident que tot és susceptible d’ésser questionat fins la paranoia obsessiva, però, hores d’ara, crec que resultarà més enriquidor centrar l’anàlisi en allò que es va poder escoltar durant l’acte de presentació pública del passat cap de setmana, que, per altra banda, va donar prou de si. I començaré pel final, tot assenyalant els dos hàndicaps fonamentals que crec que llasten la defensa de la reforma. Primer: D’entre totes les fòrmules legals existents, a través de les quals es pot donar a conéixer la posada en marxa d’un concurs o procés públic d’especial trascendència, s’ha optat, sens dubte, per la de major discreció. I això, encara que pugui justificar-se legalment, sempre té conseqüències en la vida real, un cop es desvetlla allò que no havia despertat l’interès de massa gent, perquè tampoc no s’havia tingut la intenció d’ensenyar-ho de manera explícita quan tocava. Una estratègia destinada a eliminar les interferències de qualsevol tipus que poguéssin obstaculitzar el camí iniciat, i que amb el temps s’ha demostrat eficaç…. Segon: Qui signa, alineat dins del petit grup en pecat mortal, des que em vaig declarar partidari de la questionada solució d’Hernández Cros, els reconeix, sense embuts, que continuo convivint amb un conflicte amb la norma, mentre no hi hagi contesta a la següent pregunta: Quins són els criteris que varen seguir els professionals de l’Ajuntament, la Diputació i la Generalitat, a l’hora d’avalar l’adequació del projecte a les directrius draconianes que semblen imposar les fitxes del catàleg referides als edificis afectats per la reforma?.
Ho pregunto així, perquè durant la xerrada qualsevol interpelació sobre nivells de protecció, i/o possibilitats d’actuació d’acord amb els mateixos, fou replicada des de la lògica i ferma confiança en els professionals que han examinat la documentació, i que han permès a l’arquitecte arribar fins on ha arribat. Obvi. I, si volen, podria afegir-se que, atès que no trobarem ningú dels organismes citats que contradigui el que ja ha quedat aprovat per escrit, l’única questió que pot formular-se és la relacionada, precisament, amb la sovint enutjosa interpretació de la norma. Ho recorden? El darrer cop que es parlà de la interpretació de la llei, arran de les normes subsidiàries del pla general i d’un edifici en concret, es desfermà una tempesta política de proporcions bíbliques, que acabà en…. Deixem-ho córrer. El que ens ocupa, ara, és el treball que Emili Hernández Cros defensà amb l’èmfasi i la fermesa d’aquell que es mostra convençut d’haver obrat des de l’honestedat, i des d’una escrupulositat gairebé puritana a l’hora de protegir el patrimoni, i de resoldre un rosari d’exigències i condicionants de tota mena, que, segons ell mateix, el portaren a adoptar la controvertida solució de la façana de mar. Vagi per endavant que, des de fora, i després de l’explicació, hom pensa que cal tenir-los ben posats per enfrontar-se a una difícil i exigent operació de cirurgia arquitectònica, que presenta una muntanya de dificultats i riscos impossibles de preveure d’antuvi, donat el caràcter dels edificis i, sobretot, del seu estat proper a la ruïna. Seria bo, doncs, que, deixant de banda la lícita i lliure divergència d’opinions, es romprés una llança a favor dels qui s’enfrontaran a aquest monumental repte tècnic i humà, difícilment comparable a cap altre, almenys a casa nostra.
Amb un auditori dividit –i no em facin dir en quin percentatge- davant de l’opció única i guanyadora, les intervencions del públic valoraren, en general, l’esforç de l’arquitecte per a fer una disertació didàctica, i criticaren el procediment de tot plegat, com era previsible. Abans d’una inoportuna lipotímia -que afegí un punt de tensió inesperada a la vetllada, just en un dels moments de més animació- l’exalcalde Serra defensà amb vehemència la necessitat urgent de la reforma, en un discurs sobre la importància dels museus del qual no en recordo massa precedents, llevat del que pronuncià amb motiu de la posada en marxa del Consorci, dirigit aleshores per la inefable Maria Nadal Sau, de qui en conservo una carta en la qual mostrava el seu enuig per les paraules que vaig dedicar a una exposició d’ous de Pasqua decorats al saló de vaixells…. Per la seva banda, Beli Artigas i Josep Pascual incidiren en els arguments legals –bons- que han fet valer des del primer dia per a justificar la postura crítica, Jordi Mas plantejà si no hagués estat millor comptar amb una segona proposta per a comparar i escollir, i Andreu Bosch advocà a favor de la creació d’una comissió d’estudi, mentre ens guarden, si ens els guarden, els 10 milions d’euros… D’entre totes les paraules, destaco les de l’arquitecte Jordi Cuatrecasas, perquè obriren una interessant reflexió, qui sap si hores d’ara ja caducada pel fet que el projecte ja es mou en un estadi de no retorn. D’entrada, no puc estar més d’acord amb l’apreciació de Cuatrecasas, quan, referint-se a la façana de mar, digué que, malgrat pugui estar protegida, li semblava un exponent de barraquisme. I reblà la intervenció amb un interessant dilema ètic, a l’entorn del relatiu valor de la norma davant d’una situació així: Assumim la hipòtesi de poder vulnerar i/o modificar el criteri arquitectònic-urbanístic en un cas concret i singular com el que ens ocupa, si és amb la voluntat d’assolir un objectiu que el superi en importància?
