Eco de Sitges, 16 de Gener
VentdelCau (Capítol I)
No pateixin que ni el serial serà llarg, ni tampoc correlatiu en el temps, però com que crec que donarà per unes quantes entregues, vet aquí la primera. Abans un apunt. Diuen que la vivenda de segona mà més cara d’Espanya és aquí i, si la meva recerca atropellada no s’equivoca, es tracta de la casa Casimiro Barnils, projectada el 1919 per Josep Maria Martino, i situada al Passeig Marítim, 71. No té pèrdua. A primera línia de mar, crida l’atenció la rotunditat de la seva cúbica volumetria pintada de blanc, rematada per diverses terrasses. Si la volen, surt per la bagatel.la de 10.000.000 d’euros, vistes incloses es clar.
Parafrasejant l'hora dels adéus, sense voler caure en la carrincloneria, el del Cau Ferrat, obviament, només ha estat un adéu per un instant si tenim en compte que, des que fou inaugurada el 1933, mai fins avui la casa de Rusiñol havia tancat les portes durant tant de temps. Diumenge, les ganes d'acomiadar-se de molts sitgetans ompliren a vessar les estances del museu, que tornarà a obrir rejovenit d'aquí dos anys i mig pel cap baix. Paradoxalment, i aquesta podria esdevenir una primera constatació, alguns dels presents reconeixien que feia un munt d'anys que no trepitjaven aquest temple del Modernisme, per no parlar del Maricel, que, llevat de la sala gòtica i de la pinacoteca inaugurada el 1995, continua essent el gran desconegut per una bona majoria de vilatans que, de repetir-se la iniciativa proposada al Cau, el visitaran en una futura jornada de portes obertes. No passa res, és així i punt, malgrat que, de ben segur, existeixin causes diverses que poden justificar el desinterès, entre les quals n'hi hauria dues de bàsiques: el Cau Ferrat és, en ell mateix, una obra d'art polièdrica difícil d'explicar, i el Maricel és, en el fons, un gran calaix de sastre on s'hi barregen col.leccions de gran categoria, amb grups de peces de menys entitat, tot formant un conjunt tan eclèctic com difícil de digerir en una visita, per comentada que sigui. El món ha canviat i els museus han de ser capaços de proporcionar incentius suficients per a convertir-se en veritables pols d'atracció. En qualsevol cas, aquest seria un debat colateral. Hores d'ara, estem en l'inici d'un llarg camí que s'està visquent de manera il.lusionada i amb un punt de controvèrsia inicial, que seria bo no deixar de banda.
D’entrada, em correspon dir-los que sóc dels pocs que continuen creient que la solució adoptada pel projecte de l’arquitecte Josep Emili Hernández Cros per la façana marítima dels museus és bona. M’agrada, i no reiteraré els arguments que ja vaig fer servir a l’hora d’enfilar les primeres cròniques sobre l’assumpte. Només els diré que estic en pecat mortal, perquè l’evidència és clara: allò que a mi m’agrada no agrada a ningú, o, si em permeten la matisació, no he trobat ningú –excepció feta dels que hi estan implicats d’una manera o altra- que em digui que li agrada, la qual cosa és prou definitòria de l’estat de la questió. El ventall d’apreciacions és ampli en matisos: Des dels qui, directament, titllen la idea de merda (sic) o d’atemptat paisatgístic, fins als qui estarien disposats a acceptar-la amb resignació cristiana, sempre i quan els puguin convéncer que, de debò, no hi ha cap altra sortida possible per a poder assolir els objectius finals, i cal que algun llençol es perdi en aquesta bugada patrimonial. Que ningú no cregui, en qualsevol cas, que el meu posicionament personal exclou l’atenció a alguns arguments interessants que he pogut escoltar a partir de les converses amb Antoni Sella, Beli Artigas i Josep Pascual, o de la lectura d’altres reflexions exposades en la nostra comunitat blocaire.
El director del consorci del patrimoni creu que l’encàrrec respon amb escreix a les tres demandes fonamentals que volien satisfer els seus avaladors. Primera: la preservació dels edificis i del seu contingut. Segona: l’adequació a la normativa de la Generalitat. Tercera: la millora de la relació entre els espais i el mar, conscients que la visió del Mediterrani, des d’aquesta privilegiada talaia, ha estat sempre un dels valors més apreciats pels visitants, encara que, ves per on, el mateix mar es pugui veure sense restriccions des de la Torreta o des del Baluard Utrillo. Sella explica el procediment administratiu que ha seguit tot plegat. El 2007, arran de la celebració de l’Any Rusiñol, es recupera la intenció ja plantejada el 1994, d’intervenir en el conjunt museístic, per la qual cosa la Diputació convoca un concurs públic per a la el.laboració d’un projecte que, vistes les dues propostes presentades, acaba atorgant-se a Hernández-Cros, que redacta un document que, des del punt de vista formal, també és apreciat pels contraris a alguns dels seus plantejaments. El projecte finalitzat travessa, immaculat, els sedassos de l’àrea d’urbanisme de l’Ajuntament i de la direcció general del Patrimoni de la Generalitat de Catalunya, per arribar a la taula dels polítics. S’explica a la junta de portaveus de la casa gran, dies després a un grup de persones relacionades amb l’àmbit cultural, escollides a discreció pel propi director del consorci, i, per acabar, se sotmet al preceptiu periode d’exposició pública durant un mes sense rebre cap mena d’alegació. Finalment, pel proper 30 de Gener està previst un acte públic al saló d’Or de Maricel, amb la presència de l’arquitecte.
Beli Artigas i Josep Pascual han estat, i són, dos dels protagonistes del sector crític, que han fet pública una posició obertament contrària a la nova, agosarada i transformadora imatge marítima dels museus, basant-se en criteris de pes. Primer: Prenent en consideració la catalogació del nucli antic de la vila com a bé d’interés cultural, i segons les directrius d’actuació -explícites i draconianes en l'esperit conservacionista- establertes per la pròpia Diputació de Barcelona, i allò que consta a les fitxes del Cau Ferrat i del Maricel, incloses en el Pla especial del patrimoni i catàleg del municipi de Sitges, existeix un marc legal de protecció que no només impossibilitaria fer una obra com la de referència, sinó que ni tan sols permetria plantejar-la, per transgressora de la norma. Segon: Tan Artigas com Pascual entenen que la façana que es proposa anorrea la configuració arquitectònica original del conjunt dels edificis, quan, precisament, és el que caldria recuperar. Ambdós creuen que el repte consisteix en reformular l'opció actual per a encaminar-la a reconstruir l'aspecte que tenia la zona a inici del segle XX, o sia, molt abans de la questionable reforma que es dugué a terme a finals dels 60, quan obrí al públic la col.lecció del doctor Pérez Rosales. Garanteixen l’accessibilitat des de l’interior dels immobles, malgrat reconéixer que minvaria l’espai expositiu -que podria recolocar-se en indrets propers- i, mentre defineixen de poc transparent el procés, demanen que es revisi la questió abans no sigui massa tard. Des de la ignorància, plantejo un parell d'incògnites pendents de resposta. Primera: Em costa molt de creure que ningú que hagi tingut el projecte davant dels nassos no hagi parat atenció a les exigències de la norma, a no ser que, de manera intencionada, s’hagués pensat en canviar-la d’antuvi. Segona: Caldria saber si qualsevol revisió en el projecte pot comportar la pèrdua o la necessitat de renegociar el finançament de l'obra, i, per tant, d’assumir les conseqüències burocràtiques de la decisió. En plena crisi, és més fàcil perdre una subvenció que aconseguir-la, i no se si podem córrer el risc.
