dijous, 28 de gener de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 30 de Gener




Servituds carnavaleres (un any més)


“El que si que et puc dir és que jo tinc una filosofia particular (…) i és que sempre he dit que més val plegar que no que et facin fora. A partir d’aquí, que cadascú ho analitzi i faci les conjectures que cregui adients.”


Àngels Parés, 27 de Gener.




Allò que estic pensant deu coincidir amb el que va insinuar Àngels Parés en conversa amb Joan Tutusaus? Ho sabrem ben aviat. Mentrestant, i en espera del segon capítol de VentdelCau, previst per la setmana vinent, cal que faci referència a una incògnita que espera confirmació, i que deixà Lluís Marcé durant els darrers minuts del ple municipal del passat dilluns. En un d’aquells diàlegs entre el regidor i l’alcalde que, per la forma en la qual es desenvolupen, no deixen de tenir un punt de comicitat, el cap de llista de Nou Horitzó va fer saber que Josep Emili Hernández Cros ha renunciat a la direcció de l’obra magna de remodelació dels museus sitgetans. O el que és el mateix, que el pare de la criatura no s’ha presentat al concurs per a escollir al responsable del procés, i, en canvi, sembla que dins de la llista d’opcions disponibles hi podria haver –i em disculparan el condicional, però és el que més s’hi escau atès el discurs- Norman Cinnamond, el reconegut arquitecte besnét de Santiago Rusiñol, que posà els peus a Sitges amb motiu de l’any dedicat al seu besavi. Conscient, parafrasejant la dita castellana, que molt sovint cuando-el-Marcé-suena-agua-lleva, caldrà veure si avui al saló d’Or es desvetlla, almenys, la primera part de l’enigma.


D’aquí quinze dies estarem a punt de viure la rúa de la disbauxa. L’esdeveniment de les grans xifres torna i algunes de les discussions colaterals que acostumen a envoltar-lo. El proper dissabte, l’Agrupació de Balls Populars organitza una trobada al palau del rei moro, on coincidiran responsables d’entitats i comissió, moderats per Mònica Gallardo. La memòria m’ha portat al 1993, quan, en el mateix escenari, tingué lloc el que alguns entengueren, aleshores, com una ensarronada destinada a menystenir el model de Carnaval de lluiment, a favor dels defensors del tradicional fardo, que, tot sigui dit, mai no han arribat a ser prou colla com per a convertir-se en veritable alternativa al que ha volgut una bona majoria dels sitgetans que surten al carrer. Més enllà, doncs, de la memorable frase de mossèn Deulofeu, pronunciada en aquell encès vespre de fa disset anys, i de la controvèrsia, caducada o no, a l’entorn dels dos models de Carnaval possibles, combinables o excloents segons la militància de qui els defensi o critiqui, el cert és que, d’un temps ençà, la reflexió comença a derivar vers un àmbit interessant i enriquidor, que intenta aprofundir en el sentit final de la relació que el poble manté amb ell mateix durant els set dies grassos. Ara, l’objectiu de les converses no és pas la promoció, ni l’atracció de forasters, ni l’interès en la presència dels mitjans de comunicació, delerosos de trobar esquers d’audiència darrere els focus del Cap de la Vila, ni tan sols els equívocs titulars de les 300.000 persones al carrer… Avui les paraules se centren en el nivell de tolerància que els propis sitgetans poden tenir vers les conseqüències i servituds que genera una festa multitudinària i del tot inquestionable, per la seva tradició i per l’esforç reconegut de molts en millorar-la.


Es tracta d’un plantejament desapassionat i pragmàtic, que, per fortuna, no vol criminalitzar res, ni tampoc passar per bandera argumental utilitzable per partidaris o contraris a una celebració que flirteja amb molts dels límits que regulen la nostra vida quotidiana. Vet aquí l’eterna paradoxa, la quadratura del cercle palesada en la necessitat d’aconseguir equilibrar dos conceptes en principi contraposats, com són la disbauxa i la norma, enmig d’un entorn carregat de condicionants que impliquen directament a la seguretat col.lectiva. Des que visquerem la catàrsi que obligà a la instal.lació d’aparatoses tanques de seguretat en els indrets més complicats del recorregut carnavaler, des d’alguns sectors s’ha deixat a l’aire un pensament que demana temps per a ser digerit, i que podria exemplificar-se en el balanç que, dies després del dimecres de cendra de fa un any, feia el sots inspector en cap de la comissaria de districte dels mossos d’esquadra, Jordi Robles. Des de la humilitat i el respecte a totes les sensibilitats que fan possible la festa, el responsable del cos policial s’interpelava, des d’una experiència professional que l’ha portat a viure situacions de conflicte i tensió, sobre si Sitges s’ha aturat a pensar en el preu que paga –i entengui’s la frase des del seu significat metafòric i no des del literal- per a mantenir la maquinària carnavalera en els paràmetres actuals, que obliguen a desenvolupar una logística d’enorme magnitud per a poder garantir les prioritats fonamentals, sense deixar d’assumir les queixes d’aquells que, legítimament, veuran restringits part dels seus drets, per mor d’un objectiu que arrossega la majoria d’interessos. És probable que, només de llegir una consideració d’aquest tipus, algú ja s’hagi sentit tocat en el seu fur intern. És lògic, perquè la bastida del Carnaval ha estat construïda a base d’intangibles emocionals difícils de mesurar, i que es manifesten cada any com a culminació d’un camí on la passió per la festa i tot el que mou aconsegueix aplegar multituds. Potser per això, és bo que puguin escoltar-se opinions externes, que intenten fer un forat entre els arbres per a poder veure el bosc. Enguany, i amb la intenció de descongestionar i/o agilitzar el recorregut final de la comitiva, sembla que s’aposta per fer arribar les carrosses fins a l’Avinguda Sofia. Segueix trobant detractors la possibilitat d’acabar la rúa sense necessitat de ficar-se dins del rovell de l’ou, i, no cal ni dir-ho, l’assumpte de traslladar-la baix a mar torna a ser tema recurrent, que s’esvaeix com un volado.


En qualsevol cas, el ferm dispositiu de seguretat del 2009 va posar sobre la taula una altra questió delicada: la de la llibertat de moviment de les persones, que afectà en especial al sector de l’hostaleria –fins a cert punt questionat per la seva aportació al conjunt de la festa– visiblement molest per la pèrdua progressiva de clientela, i l’augment del comprador de llauna i bocata. Qui sap si l’evidència està portant a molts establiments a tancar, per no haver de convertir-se en un wàter públic incontrolable, o a pujar al carro del self-service de carrer, molt menys arriscat i glamurós, però més rendible. El Carnaval és a punt d’arribar i, probablement, una de les seves grandeses radica en que continua generant les tertúlies pròpies de les grans ocasions.


P.D: Aquesta secció vol acabar recordant Jordi Morando. L’oncle Jordi. L’home que va saber guanyar-se el respecte professional en un món on, sovint, la foguera de les vanitats crema amb intensitat. Un home pacient. Enormement pacient.