dijous, 21 de gener de 2010

Crònica local
Eco de Sitges, 23 de Gener




Llums, càmera….multa.


En diuen, eufemísticament, que es tracta d’ordenar, però resulta inevitable associar l'aplicació del sistema de control d'accessos al casc històric i Sant Sebastià a la intenció de la casa gran, més o menys explicable, de garantir uns ingressos segurs per a les arques municipals, a partir d'una proposta lloable que respon a la necessitat evident, i justificada, d'organitzar el trànsit en un Sitges cada cop més metropolitanitzat també en aquest àmbit. Molts han convertit l'automòbil en la perllongació natural de les extremitats, i el desenvolupament de la vila tampoc no s'ha demostrat massa eficaç per a evitar-ho, quan ha permès la proliferació d'urbanitzacions sense serveis i, en conseqüència, de la obligació diària d'agafar el vehicle per a satisfer moltes tasques quotidianes. En aquest escenari, m'ha vingut al cap una imatge d'infantesa molt habitual al carrer Sant Francesc, avui ja pacificat-blindat del gasoil i la benzina, i on calia ser permanentment conscient de les conseqüències d'aturar-se, mal que fos per uns instants. Una servitud compartida per tots els veïns, envejats per d’altres avantatges que no venen al cas. Aleshores, i parlo de fa tres dècades en números rodons, el cotxe de casa dormia al garatge de la concessió de Seat a l’Avinguda de les flors, gestionada pel senyor Tort amb un tracte exquisit. Assumiem sense problemes que, anéssim carregats o no, aquell singular Citroën GS que pujava i baixava com un plat volador, descansava a uns deu minuts de casa xino-xano. Altra cosa era quan les circumstàncies exigien arribar motoritzats, per allò dels envalums grans. Conservo la memòria fotogràfica del moment. Tot era aturar-se per a que, automàticament, des del Cap de la Vila l’urbano es dirigís cap a nosaltres amb rapidesa i displicència, talment com si s’hagués empassat un timbre d’alarma. No fallava mai. No aniran tan ràpid per altres coses no! remugava el pare darrere el parabrises, fins que, arribat el moment, calia entonar la cançó habitual, aquella del vivim-aquí-i-necessitem-deixar-les-maletes-hi-ha-algún-problema? I el tràngol es resolia amb la mateixa rapidesa amb la qual s’havia creat, gràcies a l’excès de zel de l’agent de la policia local de torn. Han passat els anys, i avui el Cap de la Vila ja no és indret de vigilància perpètua, i bona part del municipi ha estat sotmesa a les exigències d’una concepció de la circulació que ha volgut prioritzar el vianant, sense acabar de tenir resoltes totes les alternatives possibles per a tranquil.litzar als conductors, que, o bé no saben on aparcar, o bé buiden la cartera cada vegada que es veuen aconsellats, o obligats, a cercar solucions de pagament, que, i això no ho questiona ningú, a Sitges demanen una butxaca folgada.


Cal, doncs, contextualitzar l’assumpte, perquè la realitat mana i, com arreu, la nostra vila també semblava condemnada a sacrificar la seva condició de poble, on es pot anar pel carrer amb una certa tranquil.litat, a favor de la servitud imposada per un trànsit cada cop més caòtic. És probable que una majoria estigui d’acord en que calia racionalitzar allò que ha estat, i continua essent en alguns casos, motiu de maldecaps que travessen legislatures, confonen regidors, i enerven ciutadans. La controvèrsia rau en trobar el sempre subjectiu equilibri entre drets i deures, llibertats i restriccions, vianants i vehicles. I és aquí on poden obrir-se molts interrogants, relacionats amb mil i una situacions particulars que costen d'encaixar en la planificació prevista. Des de l'omnipresència arreu de les zones blaves, i la possibilitat que ofereixen els diners del Pla Zapatero, que són els que han pagat l’invent, l’Ajuntament acaba de presentar el que podria definir-se com un gestor automatitzat de trànsit. Una troballa del segle XXI, o, si ho prefereixen en llenguatge planer, directe i tendenciós, un fotomultón orwellià sense dret a rèplica, que sanciona a partir d'uns paràmetres establerts, i, a la manera dels radars d'autovia, en cas que l'usuari hagi vulnerat la norma ho comunica telemàticament. En conseqüència, la sanció-sorpresa arriba als domicilis dels interessats de manera discreta, sense estridències que no siguin les que pot deixar anar el perceptor al saber que haurà de passar per caixa. Així, ben aviat seran història les clàssiques discutides entre policies i ciutadans -sovint incòmodes per ambdúes parts- basades en l'argument tòpic del és-només-un-moment-i-aquell-senyor-d'allí-també-estava-mal-aparcat, perquè els ordinadors seran els únics protagonistes del diàleg inicial, i la xarxa testimoni mut i eficaç de les dades personals compartides. Resumeixo i simplifico les línies bàsiques de funcionament d’allò que s'aplicarà amb petites modificacions tècniques degudes a la necessitat de sincronitzar dispositius diferents. Un conjunt coordinat de càmeres de vigilància, situades en els indrets estratègics d'entrada i sortida del casc antic i la Ribera, captaran la matrícula del darrere dels vehicles que hi circulin, identificant-los d’acord amb una base de dades. A partir del moment en el qual es travessi l’àmbit d’accès, el temps de descompte començarà a posar-se en marxa i els ciutadans tindran entre 10 i 20 minuts com a màxim, també segons la zona, per a tornar a sortir de l’entorn delimitat. Hi ha una mica més de marge temporal pels comerciants, però si no surten a l'hora la màquina tampoc no serà condescendent amb ells. Arribats a aquest punt, i amb la previsió que els nostres carrers esdevinguin escenari d'innombrables gimcanes angoixants amb l'objectiu d'evitar la descapitalització -exagero- de moltes economies familiars, deixo un grapadet de reflexions.


Primera. La presència de càmeres de vigilància, malgrat que estiguin destinades a una funció molt específica, no deixa de despertar recels. La sensació psicològica –estigui d’acord o no amb la realitat- que hom pot experimentar pel fet de sentir-se controlat permanentment, i de pensar en les petites xafarderies que poden generar-se a partir del coneixement de les hores i el nombre de vegades que determinada matrícula entra o surt del casc antic, pot esdevenir un raonable motiu de rebuig. Segona. Segueixo pensant que qui ha plantejat els timings de la iniciativa no sembla haver estat del tot conscient de la varietat de casuístiques que, d'entrada, topen amb la limitació de temps que es contempla d’antuvi. I no cal trencar-s’hi massa la closca. Imaginem-nos, per exemple, el cas del familiar d’una persona gran, que l’ha de recollir a l’entrada de casa seva. Hi afegim que es trobi amb alguna vicissitud de trànsit que l’obligui a aturar-se, sigui darrere d’un altre vehicle particular, o d’un camió descarregant. I, per a reblar-ho, pot coronar-se el pastís amb alguna petita obra a peu de carrer, que obligui a alentir la velocitat, o amb aquella pluja insistent que no facilita les coses. Tot plegat, tan estressant pel conductor com insensible pel cervell electrònic que el controla. Tercera. Tot i que es reservin zones de càrrega i descàrrega específiques, quants productes pot deixar un repartidor en X minuts, i a quants establiments seria capaç de servir abans d’ésser multat? Com salvaran els petits industrials la necessitat d’aturar les furgonetes per a poder atendre als domicilis que els han sol.licitat? Està clar que la vialitat de Sitges ha de prioritzar les persones, però caldria no oblidar que hi ha persones que necessiten les quatre rodes, o les dues, per a viure.