Crònica local
Eco de Sitges, 26 de Setembre




La millor pedrera

Dissabte, 19 de Setembre

Pot un espai ple de gom a gom quedar espectant en absolut silenci? Si que pot. Només cal que tothom se senti partícep del sentit de l’acte que l’ha dut a moure’s de casa. La mostra de moixigangues de Catalunya, organitzada per l’Agrupació de Balls Populars, fou un èxit que demostrà, per enèsima vegada, fins a quin punt el millor que li pot passar a qualsevol esdeveniment -i, potser per això, l’exemple d’avui sigui fàcilment comparable a d’altres de menys edificants- és aconseguir l’absoluta comunicació amb el públic que l’ha anat a veure. I això és el que va succeïr dissabte. Una multitud entregada que compartí emocions, silencis i sensibilitat amb els protagonistes d’un espectacle artístic de primera categoria. Més enllà de l’esperit comú que les lliga, les moixigangues de Badalona, i sobretot la de Lleida (recreació deguda a la sensacional tríada que varen formar els mestres Joaquim Serra i Lluís Moreno Pallí en companyia del coreògraf Manuel Cubeles, i que representà l’esbart de Banyeres del Penedès) responen a un criteri més escenogràfic que la nostra. La combinació de les tres a l’interior de la Parròquia esdevingué la millor prèvia de Santa Tecla dels darrers anys.

Diumenge, 20 de Setembre

Al contrari del que acostuma a succeir amb els bons vins, la festa de la verema està envellint incapaç d’aconseguir desempallegar-se d’una imatge que fa temps que rancieja, sense que ningú no hagi pogut, o volgut, reconduïr-la. Per fortuna no s’ha repetit el xou de l’any 2005, quan, finalitzat el tradicional àpat a l’hotel Calípolis, la delegació convidada dels països Bàltics arribà a la fragata amb un pet com un glà, digne dels moments més vergonyants de Boris Yeltsin al cel sigui. Gràcies a Déu, no he tornat a veure quelcom semblant al depriment espectacle d’aquella tarda on, sobre l’empostissat de les autoritats, un nombrós grup retut als efectes de l’alcohol atiava als trepitjadors del concurs a base d’arrossegar el repertori més nostrat dels seus països d’origen. Allò va ser de por, quin quadre!. Malgrat la lloable i exitosa iniciativa de la mostra de vins –que funcionaria amb o sense la presència de la celebració que ara la justifica- és evident que el millor amb diferència de tot el muntatge de la verema són les pubilles, i, enguany, hi afegiria el pregó de Joan Sella, plantejat a la manera d’una perfecta guia iniciàtica pels qui desitgin introduïr-se a l’univers de la malvasia, o ja en siguin devots fervorosos. La resta pot posar-se, sense cap recança, al vas de la minipimer, amb la seguretat que tot allò que en pugui sortir segurament serà millor. Mentrestant, el parc de Can Bóta va viure un dia d’entusiasme col.lectiu davant les capacitats i la passió encomanadisses dels qui formaran part de la Festa Major del futur. Hi tornaré d’aquí un paràgraf.

Dimarts, 22 de Setembre

Digue-ho això eh? Digue-ho!, m'interpela amb bon humor el geganter que posà l'alcalde en un atzucac al Janio’s temps enrere. Ho dic doncs. M'ha agradat el pentinat de la geganta. L'ha rejovenida, encara que hagi escoltat més opinions que preferien el barret que lluí fa un mes, que no pas la permanent de fa quatre dies. El 2010 serà millor, o pitjor depen dels ulls que s’ho mirin. Testimonis presencials m’apunten que la pendonista, organitzadora infatigable de caràcter ferm, a qui, segons pròpia confessió, no li hagués tremolat el pols de trobar-se davant d’aquell boicot geganter, que encengué consciències i situà a la corda fluixa als seus promotors, s’encarregà de donar el tret de sortida de la processó cívica de la vigília. Bonic detall que crec que seria bo instituir els anys vinents, dins de la llista de moments irrepetibles, petits o grans, que els/les pendonistes agrairien viure. La processó va bé, o d’aquella manera, tenint en compte la lleugeresa del recorregut. En el fons, el cronista ja no s’hi fixa mentre la cosa marxi amb un mínim de ritme. I el llindar del mínim és directament proporcional al grau d’avorriment. I, de moment, no m’avorreixo gens. La Moixiganga precedeix l’entrada de la Santa a la Parròquia. En cinc dies, el ball haurà entrat al temple quatre cops per mor de les noces d’argent....

Dimecres, 23 de Setembre

Si cal fer cas de l’exemple al carrer es pot ser categòric: la Festa Major no morirà mai. Com viurà és prou difícil d’assegurar-ho. Sigui com sigui, davant del magnetisme i del poder d'atracció que exerceix en la canalla hom es pot permetre una certa expressió exagerada. Hores d’ara hi hauria pedrera per una, dues, tres, o vagin a saber quantes cercaviles. El repte immediat rau en l’administració d’aquest munt de desitjos, d'il.lusions, de somnis de fer el mateix que els grans. És evident que no tots arribaran a ballar, però resulta inevitable pensar, a les portes del 30è aniversari d’aquella feliç iniciativa, si algún d’aquests nens i nenes il.lusionats pot topar amb la frustració de no poder participar en la colla que li agrada, quan superi l’edat de la matinal infantil. Abans d’arribar a la solució de l’assumpte, una mare, i no és l’única, es queixa de la manca de xocolata desfeta pels qui arriben al final del trajecte. O el catering no ha pogut suportar l’overbooking, o les previsions han quedat curtes.

“Si tinguéssim aquí el senyor bisbe, ja tindriem tot l’equip de govern del bisbat oi...” Guant de seda irònic-humorístic del rector per començar, i unes quantes píndoles semi-punyents per acabar, entre les quals... “féu, gloriosa Santa Tecla, que no estiguem sempre esperant que vinguin els qui ho arreglaran tot, sense que nosaltres moguem un dit” . Impecable ofrena de la Moixiganga per acabar una cerimònia amb trenta dos capellans que, seguint la tendència de Sant Bartomeu, retardà la sortida d’ofici. Ara és igual. No serà igual l’any que amenaci pluja de debò. Carme Comas arriba a la processó d’intens i elegant blau marí, i Ramon Soler ho fa amb una carta-afany-necessitat a la màniga, que desvetlla superada la catàrsi de l’arribada del tabernacle a l’altar, enmig d’unes emocionadíssimes pubilles. En la petita-gran història dels fets festamajorencs, el president sortint passarà per ser el primer que s’ha acomiadat de manera tan pública i notòria. Afany de protagonisme, li retreuen els crítics, o desig assumible dins d’una ocasió que no es repetirà, creuen d’altres. Han passat sis anys, i la gestió de Ramon Soler no ha deixat mai de generar debat. L’home dels cavallets i de la exhibició dels balls infantils, del canvi del pregó i de les lones decorades pels establiments. El de la timbalada, la tronada-mascletà, l’impuls de l’espategafoc i els programes questionats. El que, acordat el protocol, ha viscut la sanció màxima a un Llucifer, i la tensió amb la colla vella de diables..... Un balanç ciclotímic, propi d’un amant dels cops d’efecte, que, per raons diverses i respectables, ha acabat delegant molt.

Us he mirat Santa Tecla i, darrera vostre, he vist la primera carrossa del Carnaval… Acaben d’obrir-se les portes del carrossòdrom.

Crònica local
Eco de Sitges, 19 de Setembre



Dos més dos = deute

“Els recursos econòmics semblava -fins que ens van dir prou- que eren il.limitats; que es podia fer el que es volia, perquè sempre hi havia una solució per a tot. Potser -no nosaltres- no s'havia plantejat en profunditat quins són els costos de veritat d'una ciutat, del projecte d'aquesta ciutat, fins i tot, del programa electoral amb el qual et presentes. I això crea un desequilibri important entre les teves pretensions, els teus compromisos, i la realitat. I ara és profunda aquesta situació. Ara, realment, hem d'adaptar-nos a això.”

Jordi Baijet, 7 de Setembre

La declaració de l’alcalde és tan franca com preocupant. La féu en un dinar amb els mitjans de comunicació, que tenia per objectiu presentar el programa Dos més dos, del qual vostès ja en deuen haver llegit quelcom. Bàsicament, i prenent com a referència la mesura cronològica d’allò que portem recorregut, i del que ens queda per a recórrer de l’actual legislatura, l’equip de govern obrirà un procés destinat a explicar les mesures que, des de la institució, s’estan aplicant per aconseguir mitigar les conseqüències de la crisi. Deixant de banda el llenguatge emfàtic, que des de fa temps salpebra la prosòdia oficial amb expressions ratllanes en la pretensió, i de les quals en seria un bon exemple l'enunciat d'un dels punts de l'ordre del dia del ple del proper dilluns, on es fa referència a la posada en marxa d'un pla de modernització de l'organització directiva pública professional i de comandament de la corporació -impressiona només de llegir-ho- les paraules planeres de Baijet durant la sobretaula de l'àpat no donen peu a massa interpretacions, encara que puguin justificar-se dins d’un context general, del qual ben pocs n’han sortit indemnes. No hi ha espai aquí per a seguir donant voltes a assumptes econòmics de fonamental importància, alguns d'ells situats en l'àmbit de la indefinició crònica des de fa massa temps, com podrien ser el del finançament dels municipis turístics, o el de la desvinculació de la taxa d’escombraries de l’IBI, o el de la revisió del cadastre que un dia o altre caurà. No hi ha govern a qui li sobrin els diners, i tampoc no hi ha govern que, de vegades, se'ls hagi gastat en quelcom que costi de justificar, o directament no pugui justificar-se, des del punt de vista del ciutadà. I aquí no sóm diferents de ningú, ni en aquest ni en d'altres aspectes. Vagi per endavant que, de seguir el camí iniciat fa sis anys, Jordi Baijet passarà per ésser, o haver estat, el batlle de la recuperada democràcia sitgetana amb més realitzacions a la cartera, es tracti de les promogudes des de la casa gran, o bé de les propiciades per la negociació amb d'altres institucions i/o empreses. S'hi poden afegir un munt de matisos i apreciacions a l'evidència -començant per la més o menys questionable metodologia que ha mogut el desenvolupament d'alguns dels processos, i el decebedor resultat final d'altres molt concrets- però, hores d'ara, Baijet pot continuar presumint, si s'escau, d'un expedient que qualsevol candidat novell desitjaria poder presentar als seus futurs electors, perquè res no és comparable, des del punt de vista de la rendibilitat política, al que hi ha darrera de l'expressió popular ha fet moltes coses.

A diferència de qualsevol empresa, petita o gran, un Ajuntament no s'acostuma a declarar en fallida, malgrat que, si s'apliquessin els barems del sector privat, potser els jutjats estarien colgats d'expedients sobrevinguts provinents de corporacions locals que han estirat més el braç que la màniga. Per gènesi, li correspon vetllar pel bé públic, sense prioritzar el benefici econòmic, la qual cosa no l'eximeix, obviament, d'haver de respondre davant d'instàncies superiors. I és bo que sigui així. La història acostuma a relativitzar els deutes davant d’allò que hagi pogut quedar per a la posteritat, sobretot si l’herència és bona, si és com la de la vianalització del Cap de la Vila i rodalies millor deixar-ho córrer. En qualsevol cas, el paràgraf inicial d’avui no deixa de generar preguntes que permetrien posar en entredit el que, durant molt de temps, l’alcalde ha defensat com un dels baluards del seu programa electoral: la necessitat de millorar, agilitzar i professionalitzar el funcionament de la maquinària municipal. Ningú no pot negar la influència de la crisi global quan ha trucat a la porta de Sitges, però m’agradaria saber fins a quin punt part de la responsabilitat de la situació actual de la caixa comuna rau en un Ajuntament que, més enllà de la despesa generada per les urgències que calia assumir, ha augmentat la seva estructura de manera preocupant, en una inèrcia pròpia dels periodes de vaques grasses. No cal ser cap llumanera, ni cap director estratègic, ni cap càrrec de confiança d’eufemística denominació maratoniana, ni cap sobrevingut de la corda ideològica, ni tampoc donar la vida per la causa comuna, per a saber que la millor manera de no haver de trencar la guardiola és evitar els capricis innecessaris. I Sitges s’ha permès un munt de capricis innecessaris, que ara farien mal si es col.loquessin en una llista. És la llista d’aquelles coses que quan tot va bé passen inadvertides, i que, quan van maldades, no hi ha prou bicarbonat per a païr-les.

També els números han centrat bona part de les tertúlies de carrer sobre la inauguració de l’escultura de Lorenzo Quinn, amb la qual la vila, i Bacardí -o Bacardí i la vila- han homenatjat al fundador de la multinacional, amb la presència dels descendents de la família, acompanyats d’una corrúa de seniors managers mundials reunits a Barcelona. El pressupost i la idoneïtat de l’obra, la seva ubicació i, estirant del fil, la justificació de la lloança respecte a d’altres ciutadans presumiblement mereixedors de la mateixa, han centrat el petit debat a l’entorn d’aquest nou element del passeig de la Ribera. Confesso, des del respecte, que Lorenzo Quinn no és el meu escultor de capçalera. Bé, ni de capçalera ni de tauleta de nit probablement. Fins i tot, incloent-hi el poc convincent paper de Papa comunista a Las sandalias del pescador, he sentit més empatia per les interpretacions del pare, que per les escultures del fill. És així. Pateixo, suposo, d’un empatx de mans. Si hi afegeixo que en la concepció del monument se’m fa difícil de definir on acaba l’esperit de l’encàrrec i on comença la publicitat corporativa, i que les seves proporcions diria que depassen els límits de la integració coherent amb l’entorn que l’acull, el balanç final no és proper a l’entusiasme, per bé que no hi ha vianants que no girin la mirada al trobar-se’l. En aquest sentit, si es volia cridar l’atenció, Quinn mereix matrícula d’honor. En paral.lel, l’Acadèmia Bacardí tancarà a final de mes. Ha estat una experiència excel.lent, plantejada amb seriositat i categoria. Ens convindria que es quedés, mal que sigui, com em va dir un barman, per a que Sitges no es conegui per lo de sempre. Rusiñol amunt, Rusiñol avall.

Bona Santa Tecla!

Crònica local
Eco de Sitges, 12 de Setembre




Serrells

Estava per passar pàgina, quan alguns comentaris post-festamajorencs m'han acabat de motivar a ajornar l'actualitat immediata -farcida de titulars i esdeveniments susceptibles de reflexió- per a estirar una mica més del fil de l'article de la setmana passada. En conseqüència, em cal començar per agrair-los el feedback, que dirien els snobs. Des del lector que m'advertí de la patinada cronològica del calendari -gràcies a la qual vaig avançar un dia la vigília i la diada de Sant Bartomeu- fins als qui m'han expressat algunes opinions vehements en veu alta i petit comitè, perquè en aquest poble no es poden dir les veritats (sic), tot passant pels propietaris de punts de vista de menor contundència. Intentaré, en la mesura del possible, donar un pas endavant a la visió ja exposada. En qualsevol cas, m'agradaria utilitzar una part de l'espai d'avui per justificar, si cal, les raons d’un posicionament propi, que té molta relació amb el que podran llegir en els següents paràgrafs, i que ajuda a contextualitzar allò ja escrit, i redactat a partir de la necessitat de fer un balanç des de la immediatesa, i des de l’anècdota algunes vegades.

Com la política, el futbol, o els grans esdeveniments que mouen masses, la Festa Major genera discussions apassionades per naturalesa. Un bon contrapès que pot ajudar a relativizar el paper de les tertúlies enceses de l'abans o del després -necessàries per a fer bullir l'olla- o de qualsevol conclusió propera al fatalisme o al maximalisme, pot ser el següent: Hi ha vida més enllà de la Festa Major, i, probablement, hi ha coses més importants que la Festa Major. Sitges, per exemple, si es vol parlar en termes globals, i la existència de cadascú, si es prefereix agafar l'assumpte des de l'àmbit particular, encara que per alguns sigui difícil plantejar-se la vida pròpia sense la Festa Major. I tothom és ben lliure d'agafar-s'ho com cregui, perquè no hi ha res més bonic que el respecte a la llibertat individual. Sigui com sigui, una de les millors vares de mesura que tenim per a fer balanç de la diada no deixa d'ésser la experiència personal viscuda durant la celebració, o aquella que poguem relacionar-la amb la mateixa. Hi ha quelcom d'emocional aquí. Allò que ens permet aventurar, per exemple, que per en Denci Mirabent aquesta pot haver estat una de les grans festes majors de la seva vida, sinó la més gran, i, en canvi, pel sitgetà que va patir una cremada important durant la sortida d'ofici d'enguany, el Sant Bartomeu del 2009 no deu haver estat com per a llençar les campanes al vol. Així de simple. En la majoria de casos, i seguint la dita popular, cadascú explica la fira tal i com li toca. A partir d'aquí, i a la manera de qualsevol celebració col.lectiva, podem -o cal que introduïm, segons els casos- allò que passa al carrer en la valoració, perquè tampoc no en sóm aliens per un seguit de raons òbvies. I al final, la combinació d'ambdúes variables, la nascuda del balanç particular, i la del conjunt de les manifestacions públiques, pot perfectament no coincidir, ni cal que ho faci, malgrat que es desitgi sempre que les coses vagin bé.

Segueixo. Tot i que el seu significat i trascendència depassen l'àmbit quotidià i ens permeten dir en veu alta i amb cert orgull que, per història, tradició i el que hi vulguin afegir, la Festa Major és la mare de les festes de Sitges, ja fa anys que la manera de celebrar-la s'acosta, o és bastant mimètica, a la que es pot veure en d’altres ocasions, i no només a casa nostra. Aquells que, des de la legitimitat i el convenciment absolut, s’entesten a creure que caldrien mesures expeditives per a reconduir determinats comportaments que consideren poc respectuosos amb l’expressió pública d’una tradició inquestionable, ho tenen magre, perquè l’actual inèrcia és d’una magnitud enorme. La grandesa d’obrir la festa, de fer-la més participativa que mai –o almenys en determinats aspectes- de gaudir amb l’adrenalina que contenen les explosions d’entusiasme multitudinàries, ha comportat, en paral.lel, una servitud fins avui no contemplada. La servitud de la pròpia festa vers aquella massificació que ha assumit a la perfecció el dret a la gresca, però que en ocasions no ha demostrat tenir coll avall els deures que també imposa exercir d’espectador responsable quan l’ocasió ho requereix. L’ideal no existeix, i alguns llençols s’han de perdre en cada bugada, mentre, sens subte, se’n guanyen uns altres. La Festa Major ha canviat com ha canviat Sitges i el món en general. Per tant, no se fins a quin punt li podem demanar miracles, que responen a una època passada que ja no tornarà. Ans al contrari, qui sap si, en el fons, la vila ha estat més capaç de mantenir la seva Festa Major dins dels cànons de l’historicisme, que no pas de preservar el seu paisatge urbà, protegint-lo de les males praxis que l'han enlletgit sense misericòrdia des que l'autopista ens connectà amb la capital…. Vist així, encara gràcies que conservem la Festa Major tal i com es conserva, tenint en compte com ha quedat bona part del que ens envolta. Serà el món qui canviarà la Festa Major, i no a l'inrevés.

Travessat el 24 d’Agost, els dic que he tornat a escoltar la cara B. Res de nou. Paraules darrere les bambalines del teatre on s’ha representat una funció exitosa, que continuo pensant que va anar molt bé, si s'agafa en el seu context. Amb un puntet de memorial de greuges es confessa allò que, de confessar-se públicament, provocaria traumatismes emocionals. I no m'ho diu gent que baixa d'Arbeca, precisament. Tampoc no en diria talibans. Alguns farien fora colles senceres, repetides o sense repetir, canviarien sortides, expulsarien als responsables de determinades actituds o redefinirien el repertori musical d’acord amb els balls que es representen… Resumeixo, així, un grapat d'opinions, una llista coneguda d’aspectes questionables avui pels qui, o bé ja han claudicat en la tasca feixuga d’insistir, o bé s’han decepcionat a l’hora de constatar que la imatge real de la festa al carrer, no correspon a la que tenen concebuda a l’ànima. Arran del darrer article, però, em quedo amb dues apreciacions. La primera es planteja què vaig voler dir al referir-me a una nova manera d'entendre la festa, atès que al meu interlocutor li resultà massa dura l'evidència que descrivia fa set dies. Responc amb molt de gust. Aquesta nova manera d'entendre la Festa Major no necessita saber de què va per a passar-ho bé, no necessita d'aquesta tan comentada pedagogia per a passar-ho bé, perquè els alicients van per un altre camí, molt més fàcil, desinhibit i d'eficàcia immediata. Als fets em remeto, i, repeteixo, sense dramatitzar ni estirar-me dels cabells, perquè tot plegat respon a un model de societat que ha unificat -i generalitzo- la manera de divertir-se, seguint un determinat arquetipus. La segona opinió enten que la darrera crònica local destil.lava resignació. No li manca raó. Respecte als meus records d'infantesa, em resigno davant l'entrada de grallers i potser també davant de la matinal desgavelladeta, i m'enlluerno davant de la resta, que supera amb escreix qualsevol comparança amb temps pretèrits. Que ningú no s'equivoqui, per acció o omissió tenim la Festa Major que hem volgut tenir, com tenim el Sitges que hem volgut tenir. I això no eximeix que deixem d’estimar, en major o menor grau, ni a l'una ni a l'altre.

Crònica local
Eco de Sitges, 5 de Setembre






Final de Festa


“Oiga, estas figuras después las queman no?”

Turistes despistats durant la ballada final, segons el testimoni verídic d’una jove sitgetana….

Amigues i amics, ben retrobats. Hem passat una bona Festa Major. Així, en global, i més enllà de les petites o grans coses empipadores que afegiriem a les ja recollides en el cabàs dels dies previs, la sensació general ha estat de satisfacció, i val la pena constatar-ho, perquè és el que importa de debò. Amb el reconeixement als que han fet l'esforç extenuant de ficar-se la calor a l'esquena per a que en gaudíssim tots plegats, vet aquí l'habitual resum telegràfic ad libitum.

Divendres, 21 d’Agost.

Delinquents! Delinquents! M'esborrono d'escoltar el relat d'un que hi era quan un matrimoni sitgetà s'acostà a l'escenari del pregó, sota el sol batent de les hores del muntatge, per a denunciar la no presència de la bandera espanyola, tot llençant alguna que altra invectiva del tipus referenciat a l'inici del paràgraf... Sort que només és Festa Major penso, mentre m'expliquen els detalls de l'escamorrada, i intento recordar, sense aconseguir-ho, si la questió banderes ha generat mai polèmica, deixant de banda la Santa Tecla dels petards al saló de plens. Stop. Mani qui mani, i sempre des de la discreció, l'actual majoral dels cercolets, i ex-ballador, ex-geganter i treballador infatigable, ha estat sempre un home fidel a l'entitat que l'homenatjà, malgrat que hagi hagut de sentir-se alguna que altra mala paraula quan a l'Agrupació hi havia maragassa. Actituds com les d'en Toni Muñoz no sovintegen i ens fan falta. Stop. Confesso haver redescobert el pregó de Jordi Barrachina, durant la tardorenca i silenciosa tarda de Sant Llí a casa. Me’l segrestà en el seu moment una infame megafonia, a la qual s’hi afegí el brogit ja inevitable que acompanya l’acte des que es decidí allò que es decidí. Amb pau i tranquil.litat, aquella evocació d’infantesa salpebrada de bon jazz i declamada tenint de fons un escenari no menys evocador, guanyà punts respecte la impressió inicial que em deixà la mateixa nit. La riquesa del pregó és, precisament, aquest punt de viatge iniciàtic que el públic comparteix amb els protagonistes de cada any. Stop.

Dissabte, 22 d’Agost.

Els cubanitus enlluernen. Ella ha perdut la pamela, i ell els pantalons de ralladillu, però han guanyat en presència i elegància. Magnífic treball el de l’equip de cosidores de la pendonista Carme Comas. Stop. Atenció, pregunta: Pot ser exclòs d’un ball algú que es veu involucrat en un fet anti-pedagògic succeït fora de les cercaviles? Difícil i malaurat assumpte del qual només en deixo la interpelació a l’aire, perquè fou motiu de força comentaris la nit del lliurament de la bandera. Que cadascú en tregui les conclusions oportunes, si és que cal treure-les. Stop.

Diumenge, 23 d’Agost.

Sense necessitat de lamentar-se ni de dramatitzar, vet aquí una extrapolació de la invocació monàrquica: L’entrada de grallers és morta, visca l’entrada de grallers! L’entrada de grallers del segle XXI, es clar. La que es mou en el llindar del xupinazo i és viscuda per una generació des de l’entusiasme desbordant i enfervorit. Tant, que hom dóna per assumit que hi ha una nova manera d’entendre la festa que està arraconant l’anterior per majoria. Si la evolució és el canvi a través del temps, podem parlar d’evolució? O en diriem involució? Stop. La cobla Maricel, o La principal de…. segons la vidriòlica –ara feia temps que no utilitzava el mot- ironia d’un rapsoda de l’infern, es defensà prou bé davant la responsabilitat manifesta de l’actuació de les dues del migdia i la de l’ofici. Stop. I la Sant Jordi no va deixar pas de venir. Stop. Els dos geganters protagonistes de la juguesca sortiren amb espardenyes. Un va aguantar més que l’altre. Malgrat tot, els elogis poden repartir-se. S’hi afegirà algú més l’any vinent? Stop. En el difícil rol de substitut d’en Genís, en Santi Carbonell es convertí en un digníssim Llucifer, revestit, per una estona, i gràcies a una pensada brillant, amb la capa, el barret i el ceptrot de Ramon Martín. Stop. Ha plegat l’ànima poètica del drac. Agafarà algú el testimoni del vers, o prevaldrà el criteri dels qui pensen que no respon a la tradició? Stop. Entre Paquitos, Amparitos, Campaneras i altres peces de repertori, la Suburband s’ha ficat el públic a la butxaca, per mèrits propis. Cal progressar, però no he sentit ningú que trobés a faltar una banda de fora, i aquest és el millor elogi que pot fer-se. Stop.

Dilluns, 24 d’Agost

Diu que el cap de l’oposició ha mantejat a la….?. I que hi ha fotos? Valga’m Déu! Caaaaalma, caaalma, que la Matinal és alegre i festiva, la Moixiganga va de paisà, les fotos estan tancades a pany i forrellat, segons sembla, i no és bo barrejar la política amb…. Deixem-ho córrer. Els ben asseguro que es van fer faixes, i de tant en tant… alguna permisible llicència festamajorenca en grup. Stop. Seguint un costum de l’antigor, o almenys així m’ho asseguraren, la vella de bastons aparegué habillada amb mocadors al cap. S’agraeix el gest, que oferí una imatge singular i inusualment rural en els temps que corren. Stop. Si mossèn Pausas fos casteller, tiraria el carro gros. Com que no ho és, el carro gros es tirà a l’ofici. Un desembarcament en tota regla que buidà les parròquies de la diòcesi, a la recerca d’una guarnida i gairebé cardenalicia celebració, que deixà la imatge històrica del seguici dels trenta i escaig capellans en processó des de la rectoria a la Parròquia. La cerimònia travessà el descompte i la pròrroga, gràcies també a una estirada ofrena i a la recuperació d’unes pregàries lletàniques, que, com aquells memorables discursos de la entranyable senyora Margarida, vidua de Torres, tornaven a arrencar quan semblava que eren a punt d'acabar-se. Avui és Festa Major, una vegada, i dues, i tres, i quatre, i cinc, i sis....Stop. El millor, sens dubte, l'explícita i emotiva referència que el rector féu del seu predecessor a l'inici de l'homilia, i la frase final: Temps de melons no és temps de sermons. Stop. Després, dinar col.lectiu a un conegut restaurant. Stop. Aaaaaaguaaaaa, aaaaaguaaaaa, reclamà part del públic durant la ballada final i, com Proust amb la magdalena, molts recordàrem el que va succeir fa quinze anys enrere. Stop. Evolució?. Stop. Paradoxes de la vida, no foren els més desfassats els qui prengueren mal durant el darrer acte multitudinari del dia de Sant Bartomeu, sinó el Patatero arran d'una mala caiguda, de la qual segur que en parlarà des de la ironia quan la petacada només sigui un record. Es desitja milloria. Stop.

Qui substitueixi Ramon Soler, es trobarà amb una Festa Major més viva que mai, on allò que pot questionar-se des de l'ortodòxia supera sovint les capacitats de qualsevol comissió, per a mostrar-se com a l'evidència al carrer de la nostra majoritària manera de ser i de fer. Per acció o omissió és el que hem volgut, i així cal acceptar-ho.

Crònica local
Eco de Sitges, 22 d'Agost



El passat, millor?

Constatat que els tres cartells anunciadors de les grans celebracions penedesenques tenen un aire, i que si Dalí fos viu potser demanaria drets d'autor, quelcom que no eximeix del bon resultat final, em diuen: Així, mentre parlem de les anècdotes -que si el cartell, que si el programa o el vermut de Sant Llí-, evitem referir-nos als problemes veritables de la Festa Major!. I quins són?, pregunto. Aleshores, de manera immediata es desgrana el rosari habitual, i que no per conegut, recorrent, reiterat o explicat, deixa d’ésser menys susceptible d'obrir mil debats interessants pel que tenen de fer caliu, malgrat que la majoria d'intervinents pugui arribar a creure -i farà ben fet- que el món no s'arregla des d'una amigable conversa, de vegades com més nombrosa millor. Tranquils, que avui això no toca. És l'hora de la festa, i qualsevol consideració sobre la mateixa, o sobre la nostra relació amb ella, cal relativitzar-la, col.locar-la abans o després, però no durant. El durant sembla demanar-nos el mateix any rere any: sentit comú, expressat des d'aquella llibertat que deixa fer als qui han de fer, i mirar, des del màxim esperit participatiu, als que miren. Simple. Tant que, de vegades, recordo la frase del ballador que diu que el millor que li pot passar a la Festa Major és que la deixem en pau, perquè com més la toquem pitjor. No li manca raó. Per acció o omissió, vet aquí la Festa Major que hem volgut i que respon a una forma de viure-la que s’expressa tal i com es percep a peu de carrer. Intensa, explosiva, multitudinària en alguns casos, emotiva en d'altres, i, segurament, no sempre prou respectuosa com alguns desitjarien en ocasions. És així, i millor estimar-la d’aquesta manera, si no es vol prendre mal participant en el joc d'allò millorable fins arribar a una certa paranoia.

Hi he pensat arran d'un dels costums no escrits dels dies previs a Sant Bartomeu, com és el fet de compartir imatges d'anys anteriors, que generen comentaris molt interessants. En aquest sentit, Sebastià Gimenez ha penjat, en el canal ferafoguera de Youtube, alguns videos històrics de datats el 1962, 1965, 1971, 1977 o 1981, entre d’altres documents no menys interessants, que esdevenen de visió obligada, i que poden complementar-se amb les imatges publicades en el seu bloc personal. Són pel.lícules curtes en la seva majoria -com correspon al temps on filmar no estava a l'abast de tothom- però d'enorme interès mal que sigui per establir les inevitables, i sovint innecessàries i impossibles, comparances amb l'actualitat. Inclosos també en aquest recull, hi ha dos clips que corresponen a un dels programes de Televisió Espanyola que més ressò va tenir en el seu temps. El 1975, Manuel Garrido Palacios, escriptor i estudiós del folclore nascut a Huelva, i de fa anys allunyat del món televisiu, desembarcà a Sitges per a rodar un capítol de Raíces, la serie documental que, a través d’episodis de mitja hora, va recórrer Espanya a la recerca dels origens de moltes festes i tradicions populars, i de la qual molts en recorden la capçalera, on s’encadenen alguns instruments rudimentaris, des de la simbomba a l’ampolla d’anís fregada amb el mànec d’un cobert metàl.lic. Agraeixo a Josep Maria Alegre, un altre apassionat pels testimonis gràfics del nostre passat, haver pogut veure aquell Raíces titulat agosto en Sitges, on apareix una Festa Major gairebé naïf, si parem atenció a les emocions fortes d’avui. Més autèntica, genuïna, improvisada i respectuosa amb la tradició en diran uns, tot i que sona el Y viva España! de Manolo Escobar, a cop de gralla. Més avorrida en diran uns altres. No hi ha barrets de palla, ni vasos, ni ballada final, ni timbalades vàries, ni canalla batejant-se de foc sota els diables… 34 anys després, aquella sembla una Festa Major sense sal, encara que la d’ara pugui resultar excessivament salada pels qui creuen –que n’hi ha, encara que no es pronuncïin en veu alta- que no hem estat prou escrupolosos amb el que representa, o, directament, que l’hem feta malbé, o que l’han feta malbé, en atenció als que pensen que aquesta responsabilitat no és col.lectiva. La llista de presències destacables en el reportatge, on en Jofre exerceix de cicerone davant l’encuriosit responsable del programa televisiu, és llarga i inquestionable, amb moments que el pas del temps ha cobert de trascendència, bé sigui el del testimoni de Francesc Suárez, o el de Ramon Martín declamant les contestes del Llucifer a viva veu en ple carrer Parellades, per a posar dos exemples.

Servidor, que va créixer enmig d’aquelles entrades de grallers de finals dels setantes, quan l’ambient al Cap de la Vila podia tallar-se amb un ganivet, i el públic escoltava en absolut silenci -com si estés al galliner del Liceu- un repertori creat a partir de l’esperit de sana competència entre Blais i Marcets, reconeix que alguns dels canvis, o de les evolucions, que han anat succeïnt-se en els darrers anys no responen a l’ortodòxia. El cas és que no se fins a quin punt es bo apel.lar a l’enyor d’un moment que respon al context social de l’època. És cert, l’entrada de grallers, entesa en el seu sentit més estricte, o en aquell que la va carregar de simbologia mitificadora, ha estat la gran sacrificada d’una Festa Major engrescada 36 hores non-stop. A canvi, segueixo defensant un munt de situacions on, precisament, l’esperit col.lectiu ha ajudat a fer-la encara més intensa. Han nascut nous moments, que ara són considerats imprescindibles, i que, no fa pas massa, no formaven part de la llista bàsica. L’entrada del Sant, o la ballada final resultarien incomprensibles sense la participació de la gernació que s’hi aplega, retuda al moment culminant de la diada. Tot no es pot tenir, i ara la Festa Major té la força apassionada i la vitalitat de les noves generacions, que han anat teixint sobre l’esquelet de la tradició –no sempre minimament coneguda- un vestit a la mida de la seva manera d’entendre les grans ocasions. Qui sap si serà allò que en diuen pedagogia el que servirà per a polir coses. En qualsevol cas, contradir l’evidència no les reconduirà.

I ara la vida real. Agradaran els nous vestits dels cubanitus? Es farà efectiva la juguesca entre dos geganters –un de cada bàndol- sobre qui s’atrevirà a portar espardenyes de vetes? Serà possible que l’ofici no s’allargui fins el concert-vermut, tenint en compte que les xifres que es mouen semblen tretes d’una superproducció bíblica a escala reduïda? Superarà la Suburband el llistó de l’any passat? I la cobla Maricel? I la sindriada de tradició…… tarragonina? Tot és a punt, des del pregoner il.lusionat, fins en Denci amarat d’emoció. Benvingut Nadal d'estiu. T’esperàvem. Bona Festa Major a tothom, en especial als qui, pel que sigui, no la passaran com desitjarien, i als qui tindran un moment per a pensar en els/les absents. Agafo la frase d’un geganter de soca-rel: Que tothom la visqui com vulgui, sense fer mal als altres. Exacte.

Crònica local
Eco de Sitges, 15 d'Agost






















Amb unes mides de 21x17 cm, el format del programa de Festa Major és idèntic al de la majoria d'infoguies comercials......

Santa Llúcia!

Aquí em tenen,

encongit de veure un programa

que sembla un jersei de llana

després de centrifugar

I això que els puc assegurar que el jersei era bonic abans de ficar-lo a la rentadora. Que la Ventafocs anava en carruatge abans que aquest es convertís en carbassa. Que el menú era bó abans d'arribar a taula fred com un glaçó. Que la pel.lícula valia la pena abans que es projectés desenfocada. Que el programa era un programa de debò abans de desembarcar a les terrasses de Maricel, enxiquit per unes circumstàncies que desconec al mínim detall, però que han tingut conseqüències nefastes per un projecte molt ben desenvolupat i plantejat fins fa ben poc. Fins on els meus ulls varen poder veure, abans del dissortat final. Abans, abans, abans…. L’adverbi que no em trec del cap, mentre penso en com enfilo la complicació d’avui. Amigues i amics, l’estiu de la secció no ha estat fàcil, i esperava, d’alguna manera, que els dies previs a la gran celebració patronal em permetéssin deixar anar una mica de llast, abordant questions més lleugeres i tranquil.les….. Ja veig que no. Malgrat tot, i tornant a l’inici, a qui li importa ara que expliqui allò que hagués pogut ésser i no ha estat? Encara més, val la pena que em fiqui en un nou palangre, tenint en compte que un programa no fa una festa, ni un articulista senta càtedra, encara que alguns s'entestin en fer valer el contrari? És ben cert que podria estalviar-me escriure el que segueix, però crec que em sentiria pitjor si ho deixés passar enmig del silenci. I és que, un any després, el cronista reconeix tenir malastruga a l'hora d'haver d'enfrontar-se, de nou, al relat -sempre ingrat d'escriure- d'una frustració inesperada que, per al destinatari de l'obra, no té justificació possible. Assumeixo, doncs -només faltaria- les hipotètiques tensions emocionals i cares llargues provocades pel fet de dir el que crec sobre el programa de Festa Major. Agafo aire, i que salga el sol por Antequera.

L'aspecte del que ha sortit al carrer no respon, ni de lluny, a l'ambició que cal esperar del testimoni sobre el paper del que és la festa més important de Sitges, fins que ningú no demostri el contrari. Per no respondre, amb prou feines satisfà un axioma de capçalera en el món del disseny. No es pot plantejar una obra per a ser fonamentalment llegida, i editar-la en un format gairebé il.legible, perquè la contradicció és excessiva, i l'obstacle formal massa gran per a que els continguts puguin arribar com cal al públic. El que tenim és un programa de Festa Major, d'inquestionable interès i qualitat pel que fa als continguts -els més elaborats que recordo fins avui-, i també pel disseny original i la imatge gràfica, que ha acabat encotillat, desnaturalitzat, mediatitzat, capat en definitiva, per l'adopció d’unes mides pròpies de les infoguies publicitàries d’expositor, i que, en el cas que ens ocupa, banalitza qualsevol dels esforços o les espectatives prèvies posades en el projecte. Les restriccions en aquest àmbit han estat, sens dubte, indigestes pel producte final. Lamento afirmar-ho amb la mateixa contundència de sempre, encara que les circumstancies d’enguany siguin diferents. Ni les dimensions, ni el tamany de la tipografia, ni la qualitat de la impressió, ni tant sols el respecte a la marginació interior de les pàgines, poden salvar-se. Què en queda doncs? Com en els contractes, la lletra petita esdevé allò important de debò. Allò que contrapesa la decepció generada pel continent. Els textos, les entrevistes -totes- carregades d’atractiu, i nascudes d'una idea inicial esplèndida, i els dibuixos i el guió d'un còmic que narra amb simpatia les vivències d'un erasmus italià convidat pels seus amics, i que hagués guanyat enormement amb una mica de color i d’extensió, salven el que hagués estat un excel.lent programa. Vet aquí el millor consol davant de la trista evidència, al qual hi afegeixo el record personal a una feina que, quan m'ensenyaren a la pantalla de l'ordinador, no vaig poder fer altra cosa que aprovar amb nota alta, pel que tenia de bon gust, d’una maquetació que podia esplaiar-se en l’espai, a través d’un disseny esponjat, modern i sense excessos..... Avui, confesso que la distància entre la satisfacció inicial i la frustració final de qui signa, només es comparable a la que ha existit entre aquell magnífic programa virtual que vaig veure fa tres setmanes, i el seu homòleg imprès que ha acabat distribuïnt-se. Potser per això, en sortiran guanyant els qui s'acostin a la versió penjada al web de la Festa Major. Allí tot llueix millor, coherent, compensat, alliberat i ampliable a desdir.

I a dins? Fent abstracció de l'embolcall, i dels obstacles per a la lectura, l’ànima del programa és gran, coherent en la forma de descapdellar-se, intensa en sentiments, i rica en vivències, gràcies a la bona elecció dels protagonistes, que serveixen per a il.lustrar els diversos periodes històrics de la festa, durant els darrers cent anys. En aquest sentit, el conjunt de les aportacions combina a la perfecció l'amenitat amb l'obligada i enriquidora evocació als records per part d'una nòmina de sitgetans que en tenen per explicar i compartir amb el lector, des d'aquella empatia que sempre generen les entrevistes d'aquest tipus, per raons òbvies d'identificació generacional. És, repeteixo, la gran aportació del que les notes de premsa defineixen -era previsible- com a programa de mà. El que justifica que el balanç final no acabi sobre la linia de flotació del vaixell. Una oportunitat perduda.

El capítol següent es veia a venir: Viceeeeeeeeeenç! Tant que vas parlar, a veure què dius del programa! A l’interior del Janio’s, i passada la mitjanit, les opinions s’expressen amb llibertat i distensió. I és bo que així sigui. Seré críptic. Als qui se sentiren dolguts l’any passat, i intueixen que tindran temptacions de deixar anar una rialla de satisfacció, quan acabin de llegir el parrafal de la setmana, els haig d’expressar el mateix missatge que aleshores. Potser no dic tot allò que penso, però poden donar per segur que no dic allò que no penso, encara que, segons em comenten, aquesta vegada sembla que hi ha més coincidències entre l’articulista i els que manen, que fa un any enrere. Jo només puc donar fe que divendres passat, durant l’agradabilíssima estada a la barbacoa dels jardins de l’hotel Subur Marítim, gràcies a la gentilesa de Josep Maria Matas, hi havia sensibilitats que cremaven més que les brases de les graelles…...Als qui poden sentir-se dolguts ara, que pensin que a mi, com llavors, no em ve gens de gust escriure el que he escrit.

I ara me’n vaig a comprar les ulleres de prop. L’edat, i el programa, no perdonen. Si m’haig de col.locar la cuirassa ja els ho explicaré, si s’escau, la setmana que ve.

Crònica local
Eco de Sitges, 8 d'Agost




























L'hotel Alenti, al C/Primer de Maig, 19
Obra de l'arquitecte Carles Ferrater



Clochemerle

Ara que el poble està impossible -impossible de gent, altrament fonamental per a que la màquina turística no s’aturi- surto a fer un tomb vestit d’estoïcisme, costum estiuenca a la qual crec que hi estem bastant avesats els veïns del centre-casc antic-espai de la mediterrània, quan ens trobem envoltats per molts passavolants que intenten orientar-se sense brúixola, mentre s’aturen de manera sobtada d’aparador en aparador, fins que, si la sort ens acompanya, fan gastu. Benvinguts siguin, si s’administren amb civisme. El cas és que feia dies –potser mesos- que volia referir-me a algunes construccions mereixedores d’atenció. No. No parlaré de l'arbre-Mondvagan de La Fragata. Prefereixo no fer-ho, perquè poden donar per segur que no em sortiria res d'esperit tan falaguer com el que inspirà al gran Costa i Llobera el seu celebèrrim Lo pi de Formentor. Primer per incapacitat, i segon per manca d'empatia vers aquesta acció artística molt pròpia d'un Sitges que cada dia es desperta amb quelcom nou -sigui això, una wamba gegantina o qualsevol il.luminació- encara que, de vegades, costi de trobar les raons que han fonamentat la decisió d’aprovar-ho, i, en consequència, de pagar-ho.

Començo el resum de la passejada per la neteja de cara de dues cases. Fa dies que les bastides ja han marxat de la gran façana de l'edifici Francesc Ferret i Obrador, situat a l'inici del carrer Sant Francesc, des del 1919 -i conegut per hostatjar la furnícula del Sant- i també de la de la casa d'Antoni Ferret i Llopis, construïda el 1886 al carrer Illa de Cuba, 34-36, i en la qual, segons m'explicaren, hi va viure Artur Carbonell durant molts anys. Totes dues han quedat esplèndides. Els colors vius de la segona em suggereixen, fins i tot, un aire a estètica Nova Orleans. La secció felicita als propietaris pel resultat del seu esforç, que és un gaudi per la vista. L'objectiu final del recorregut, però, era arribar a baix a mar, on hi ha hagut canvis. M'estalvio les consideracions sobre la ja acabada i inenarrable torre de nova planta de tanca il.luminada, i em dirigeixo cap a dues grans reformes ja acabades de fa temps: La del xalet Navarra, just abans d'arribar a l'hotel Subur Marítim, i la de la casa Joan Duran, de Josep Maria Martino, erigida al passeig Marítim 24, just quan s'inicia la part emblemàtica de la nostra façana marítima. Sobre la primera, un dels pocs edificis racionalistes que queden a Sitges, i obra de l’arquitecte de Bilbao Manuel Ignacio Galíndez, en trobaran un munt d'informació al bloc de Beli Artigas, que acostuma a ésser font de consulta habitual de qui escriu, per la quantitat de dades sobre aspectes de l'arquitectura contemporània sitgetana poc difosos fins avui, i d’importància manifesta. De la segona, poca cosa a afegir que no sigui igualment positiva. Per la resta, abans de continuar haig de confessar que, de nou, em moc en un petit dilema que enutjarà als més ortodoxos, i que podria resumir-se així: Prefereixo una reforma allunyada de l'original, que no haver de contemplar un immoble en l'abandó més absolut. L'arquitectura ha nascut per a tenir una funció, i perd el seu sentit quan deixa de tenir-la. A partir d'aquí hi hauria molts matisos que podrien afegir-se a la reflexió inicial, perquè no és menys cert que, de totes les rehabilitacions fetes a primera línea de mar, ben poques han estat prou escrupuloses amb els models originals, inclosos en el catàleg de béns patrimonials del municipi. M'esperava que Villa Capri esdevindria un bon exemple a seguir, però està clar que tampoc no serà així, perquè la remodelació mantindrà les golfes que hi havia, corregides i amb prou feines dissimulades per un doble frontó d'estètica dubtosa venint de l'arquitecte que ve. Llàstima. Està clar que una linia molt fina separa la reforma de la reinterpretació o la reinvenció. Si la norma urbanística ho permet, res a dir.

Més enllà dels aspectes urbanístics, als quals hi tornaré d'aquí uns paràgrafs, al passeig marítim crida l'atenció un lavabo-wàter-urinari públic, que fa parella amb un d'exacte situat a l'inici de l'espigó del Club Nàutic, en substitució dels poc estètics poly-klyns de torn. No es pot negar que la instal.lació dels serveis ha generat un cert enrenou, deixant de banda l'absoluta necessitat de la vila de comptar amb instal.lacions d'aquest tipus, es tinguin o no problemes de pròstata. El cas és que, sense caure en la escatologia, la discussió m'ha acabat recordant un clàssic de la literatura còmica francesa, que la BBC convertí en serial el 1972. A Clochemerle, novel.la costumista i satírica de Gabriel Chevalier, s'explica la història de Bartomeu Piechut, l'alcalde republicà de Clochemerle-en-Beaujolais, que, a principis dels anys 20, decidí construir uns urinaris públics a l'entrada del carreró dels frares, just al costat de la parròquia del poble, per a escarni i mofa dels veïns, que, a la vegada, acolliren amb èxit la iniciativa. Tot anava prou bé fins que una beata militant, defensora de la moralitat pública, inicià una campanya per a enderrocar aquella porta de l'infern que propiciava la luxúria entre els joves, empesos per les temptacions de la vida moderna. Res a veure amb el cas que ens ocupa està clar. Aquí, es tracta d'una questió de criteri estètic a l'hora d'integrar l'artefacte en el paisatge. Si a La Fragata no hi fa mal, és evident que al passeig marítim la presència d'aquesta petita baluerna grisosa, just davant d'una de les cases de Martino, trenca l'encant sense contemplacions. De nou, la sensibilitat imposava una altra solució, a la manera dels lavabos situats en un dels baixadors a la platja, perfectament dissimulats dins de l'entorn. Entendria la ubicació del megawàter si es tractés d'una solució provisional d'estiu, però desitjaria que aquesta interferència visual no quedés allí per sempre.

Torno al rovell de l'ou, i m'espera quelcom d'impacte visual contundent, i, en consequència, obert al debat i a la crítica. Darrera la cantonada del nou hotel Alenti -rotunda, moderna i poc sitgetana si tenim en compte el que l'envolta- hi ha la mà de l'arquitecte Carles Ferrater. Ho han endevinat, el mateix a qui fa un quart de segle s’encarregà l’aleshores mercat nou d’infeliç memòria, i objecte de maquillatge recent. Confesso que, a diferència de la majoria d'opinions que he escoltat, el bloc del carrer Primer de Maig 19 m'agrada molt. Em sembla magnífic de concepte i execució, mentre reconec que em costa de creure com ha pogut construïr-se quelcom de plantejament tan agosarat i ambiciós en aquesta zona, que no deixa de mantenir un diàleg difícil amb el teixit urbà proper, que apareix caduc al seu costat. Visito el web de l'establiment, on s'expliquen de forma simple i planera els criteris que han impulsat la propietat a desenvolupar el projecte –d’inauguració propera segons es diu- i només hi trobo a faltar, hores d’ara, la no presència del català, i l’omnipresència de la denominació calle del pecado cada dos per tres. No en sortirem. Sigui com sigui, posats a escollir prefereixo amb diferència aquesta façana que la de l’antic hotel Sant Joan, tal i com va quedar després del bany de blau de cel de pessebre.

I acabo. Carmen Parellada exposa al Miramar obres bellíssimes, delicades, sensibles, optimistes, vitals i expressives, manifestades a través d’una tècnica exquisida en l’ús de l’aquarel.la i la tinta xinesa sobre el paper, que a la vegada pren vida a base de relleus i incisions. Que lluny queden les primeres exposicions de l’artista al pati de la biblioteca Santiago Rusiñol. De fruitar als sentits és un magnífic punt d'inflexió.