dimecres, 19 d’agost de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 22 d'Agost



El passat, millor?


Constatat que els tres cartells anunciadors de les grans celebracions penedesenques tenen un aire, i que si Dalí fos viu potser demanaria drets d'autor, quelcom que no eximeix del bon resultat final, em diuen: Així, mentre parlem de les anècdotes -que si el cartell, que si el programa o el vermut de Sant Llí-, evitem referir-nos als problemes veritables de la Festa Major!. I quins són?, pregunto. Aleshores, de manera immediata es desgrana el rosari habitual, i que no per conegut, recorrent, reiterat o explicat, deixa d’ésser menys susceptible d'obrir mil debats interessants pel que tenen de fer caliu, malgrat que la majoria d'intervinents pugui arribar a creure -i farà ben fet- que el món no s'arregla des d'una amigable conversa, de vegades com més nombrosa millor. Tranquils, que avui això no toca. És l'hora de la festa, i qualsevol consideració sobre la mateixa, o sobre la nostra relació amb ella, cal relativitzar-la, col.locar-la abans o després, però no durant. El durant sembla demanar-nos el mateix any rere any: sentit comú, expressat des d'aquella llibertat que deixa fer als qui han de fer, i mirar, des del màxim esperit participatiu, als que miren. Simple. Tant que, de vegades, recordo la frase del ballador que diu que el millor que li pot passar a la Festa Major és que la deixem en pau, perquè com més la toquem pitjor. No li manca raó. Per acció o omissió, vet aquí la Festa Major que hem volgut i que respon a una forma de viure-la que s’expressa tal i com es percep a peu de carrer. Intensa, explosiva, multitudinària en alguns casos, emotiva en d'altres, i, segurament, no sempre prou respectuosa com alguns desitjarien en ocasions. És així, i millor estimar-la d’aquesta manera, si no es vol prendre mal participant en el joc d'allò millorable fins arribar a una certa paranoia.


Hi he pensat arran d'un dels costums no escrits dels dies previs a Sant Bartomeu, com és el fet de compartir imatges d'anys anteriors, que generen comentaris molt interessants. En aquest sentit, Sebastià Gimenez ha penjat, en el canal ferafoguera de Youtube, alguns videos històrics de datats el 1962, 1965, 1971, 1977 o 1981, entre d’altres documents no menys interessants, que esdevenen de visió obligada, i que poden complementar-se amb les imatges publicades en el seu bloc personal. Són pel.lícules curtes en la seva majoria -com correspon al temps on filmar no estava a l'abast de tothom- però d'enorme interès mal que sigui per establir les inevitables, i sovint innecessàries i impossibles, comparances amb l'actualitat. Inclosos també en aquest recull, hi ha dos clips que corresponen a un dels programes de Televisió Espanyola que més ressò va tenir en el seu temps. El 1975, Manuel Garrido Palacios, escriptor i estudiós del folclore nascut a Huelva, i de fa anys allunyat del món televisiu, desembarcà a Sitges per a rodar un capítol de Raíces, la serie documental que, a través d’episodis de mitja hora, va recórrer Espanya a la recerca dels origens de moltes festes i tradicions populars, i de la qual molts en recorden la capçalera, on s’encadenen alguns instruments rudimentaris, des de la simbomba a l’ampolla d’anís fregada amb el mànec d’un cobert metàl.lic. Agraeixo a Josep Maria Alegre, un altre apassionat pels testimonis gràfics del nostre passat, haver pogut veure aquell Raíces titulat agosto en Sitges, on apareix una Festa Major gairebé naïf, si parem atenció a les emocions fortes d’avui. Més autèntica, genuïna, improvisada i respectuosa amb la tradició en diran uns, tot i que sona el Y viva España! de Manolo Escobar, a cop de gralla. Més avorrida en diran uns altres. No hi ha barrets de palla, ni vasos, ni ballada final, ni timbalades vàries, ni canalla batejant-se de foc sota els diables… 34 anys després, aquella sembla una Festa Major sense sal, encara que la d’ara pugui resultar excessivament salada pels qui creuen –que n’hi ha, encara que no es pronuncïin en veu alta- que no hem estat prou escrupolosos amb el que representa, o, directament, que l’hem feta malbé, o que l’han feta malbé, en atenció als que pensen que aquesta responsabilitat no és col.lectiva. La llista de presències destacables en el reportatge, on en Jofre exerceix de cicerone davant l’encuriosit responsable del programa televisiu, és llarga i inquestionable, amb moments que el pas del temps ha cobert de trascendència, bé sigui el del testimoni de Francesc Suárez, o el de Ramon Martín declamant les contestes del Llucifer a viva veu en ple carrer Parellades, per a posar dos exemples.


Servidor, que va créixer enmig d’aquelles entrades de grallers de finals dels setantes, quan l’ambient al Cap de la Vila podia tallar-se amb un ganivet, i el públic escoltava en absolut silenci -com si estés al galliner del Liceu- un repertori creat a partir de l’esperit de sana competència entre Blais i Marcets, reconeix que alguns dels canvis, o de les evolucions, que han anat succeïnt-se en els darrers anys no responen a l’ortodòxia. El cas és que no se fins a quin punt es bo apel.lar a l’enyor d’un moment que respon al context social de l’època. És cert, l’entrada de grallers, entesa en el seu sentit més estricte, o en aquell que la va carregar de simbologia mitificadora, ha estat la gran sacrificada d’una Festa Major engrescada 36 hores non-stop. A canvi, segueixo defensant un munt de situacions on, precisament, l’esperit col.lectiu ha ajudat a fer-la encara més intensa. Han nascut nous moments, que ara són considerats imprescindibles, i que, no fa pas massa, no formaven part de la llista bàsica. L’entrada del Sant, o la ballada final resultarien incomprensibles sense la participació de la gernació que s’hi aplega, retuda al moment culminant de la diada. Tot no es pot tenir, i ara la Festa Major té la força apassionada i la vitalitat de les noves generacions, que han anat teixint sobre l’esquelet de la tradició –no sempre minimament coneguda- un vestit a la mida de la seva manera d’entendre les grans ocasions. Qui sap si serà allò que en diuen pedagogia el que servirà per a polir coses. En qualsevol cas, contradir l’evidència no les reconduirà.


I ara la vida real. Agradaran els nous vestits dels cubanitus? Es farà efectiva la juguesca entre dos geganters –un de cada bàndol- sobre qui s’atrevirà a portar espardenyes de vetes? Serà possible que l’ofici no s’allargui fins el concert-vermut, tenint en compte que les xifres que es mouen semblen tretes d’una superproducció bíblica a escala reduïda? Superarà la Suburband el llistó de l’any passat? I la cobla Maricel? I la sindriada de tradició…… tarragonina? Tot és a punt, des del pregoner il.lusionat, fins en Denci amarat d’emoció. Benvingut Nadal d'estiu. T’esperàvem. Bona Festa Major a tothom, en especial als qui, pel que sigui, no la passaran com desitjarien, i als qui tindran un moment per a pensar en els/les absents. Agafo la frase d’un geganter de soca-rel: Que tothom la visqui com vulgui, sense fer mal als altres. Exacte.