dijous, 17 de setembre de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 19 de Setembre



Dos més dos = deute


“Els recursos econòmics semblava -fins que ens van dir prou- que eren il.limitats; que es podia fer el que es volia, perquè sempre hi havia una solució per a tot. Potser -no nosaltres- no s'havia plantejat en profunditat quins són els costos de veritat d'una ciutat, del projecte d'aquesta ciutat, fins i tot, del programa electoral amb el qual et presentes. I això crea un desequilibri important entre les teves pretensions, els teus compromisos, i la realitat. I ara és profunda aquesta situació. Ara, realment, hem d'adaptar-nos a això.”


Jordi Baijet, 7 de Setembre




La declaració de l’alcalde és tan franca com preocupant. La féu en un dinar amb els mitjans de comunicació, que tenia per objectiu presentar el programa Dos més dos, del qual vostès ja en deuen haver llegit quelcom. Bàsicament, i prenent com a referència la mesura cronològica d’allò que portem recorregut, i del que ens queda per a recórrer de l’actual legislatura, l’equip de govern obrirà un procés destinat a explicar les mesures que, des de la institució, s’estan aplicant per aconseguir mitigar les conseqüències de la crisi. Deixant de banda el llenguatge emfàtic, que des de fa temps salpebra la prosòdia oficial amb expressions ratllanes en la pretensió, i de les quals en seria un bon exemple l'enunciat d'un dels punts de l'ordre del dia del ple del proper dilluns, on es fa referència a la posada en marxa d'un pla de modernització de l'organització directiva pública professional i de comandament de la corporació -impressiona només de llegir-ho- les paraules planeres de Baijet durant la sobretaula de l'àpat no donen peu a massa interpretacions, encara que puguin justificar-se dins d’un context general, del qual ben pocs n’han sortit indemnes. No hi ha espai aquí per a seguir donant voltes a assumptes econòmics de fonamental importància, alguns d'ells situats en l'àmbit de la indefinició crònica des de fa massa temps, com podrien ser el del finançament dels municipis turístics, o el de la desvinculació de la taxa d’escombraries de l’IBI, o el de la revisió del cadastre que un dia o altre caurà. No hi ha govern a qui li sobrin els diners, i tampoc no hi ha govern que, de vegades, se'ls hagi gastat en quelcom que costi de justificar, o directament no pugui justificar-se, des del punt de vista del ciutadà. I aquí no sóm diferents de ningú, ni en aquest ni en d'altres aspectes. Vagi per endavant que, de seguir el camí iniciat fa sis anys, Jordi Baijet passarà per ésser, o haver estat, el batlle de la recuperada democràcia sitgetana amb més realitzacions a la cartera, es tracti de les promogudes des de la casa gran, o bé de les propiciades per la negociació amb d'altres institucions i/o empreses. S'hi poden afegir un munt de matisos i apreciacions a l'evidència -començant per la més o menys questionable metodologia que ha mogut el desenvolupament d'alguns dels processos, i el decebedor resultat final d'altres molt concrets- però, hores d'ara, Baijet pot continuar presumint, si s'escau, d'un expedient que qualsevol candidat novell desitjaria poder presentar als seus futurs electors, perquè res no és comparable, des del punt de vista de la rendibilitat política, al que hi ha darrera de l'expressió popular ha fet moltes coses.


A diferència de qualsevol empresa, petita o gran, un Ajuntament no s'acostuma a declarar en fallida, malgrat que, si s'apliquessin els barems del sector privat, potser els jutjats estarien colgats d'expedients sobrevinguts provinents de corporacions locals que han estirat més el braç que la màniga. Per gènesi, li correspon vetllar pel bé públic, sense prioritzar el benefici econòmic, la qual cosa no l'eximeix, obviament, d'haver de respondre davant d'instàncies superiors. I és bo que sigui així. La història acostuma a relativitzar els deutes davant d’allò que hagi pogut quedar per a la posteritat, sobretot si l’herència és bona, si és com la de la vianalització del Cap de la Vila i rodalies millor deixar-ho córrer. En qualsevol cas, el paràgraf inicial d’avui no deixa de generar preguntes que permetrien posar en entredit el que, durant molt de temps, l’alcalde ha defensat com un dels baluards del seu programa electoral: la necessitat de millorar, agilitzar i professionalitzar el funcionament de la maquinària municipal. Ningú no pot negar la influència de la crisi global quan ha trucat a la porta de Sitges, però m’agradaria saber fins a quin punt part de la responsabilitat de la situació actual de la caixa comuna rau en un Ajuntament que, més enllà de la despesa generada per les urgències que calia assumir, ha augmentat la seva estructura de manera preocupant, en una inèrcia pròpia dels periodes de vaques grasses. No cal ser cap llumanera, ni cap director estratègic, ni cap càrrec de confiança d’eufemística denominació maratoniana, ni cap sobrevingut de la corda ideològica, ni tampoc donar la vida per la causa comuna, per a saber que la millor manera de no haver de trencar la guardiola és evitar els capricis innecessaris. I Sitges s’ha permès un munt de capricis innecessaris, que ara farien mal si es col.loquessin en una llista. És la llista d’aquelles coses que quan tot va bé passen inadvertides, i que, quan van maldades, no hi ha prou bicarbonat per a païr-les.


També els números han centrat bona part de les tertúlies de carrer sobre la inauguració de l’escultura de Lorenzo Quinn, amb la qual la vila, i Bacardí -o Bacardí i la vila- han homenatjat al fundador de la multinacional, amb la presència dels descendents de la família, acompanyats d’una corrúa de seniors managers mundials reunits a Barcelona. El pressupost i la idoneïtat de l’obra, la seva ubicació i, estirant del fil, la justificació de la lloança respecte a d’altres ciutadans presumiblement mereixedors de la mateixa, han centrat el petit debat a l’entorn d’aquest nou element del passeig de la Ribera. Confesso, des del respecte, que Lorenzo Quinn no és el meu escultor de capçalera. Bé, ni de capçalera ni de tauleta de nit probablement. Fins i tot, incloent-hi el poc convincent paper de Papa comunista a Las sandalias del pescador, he sentit més empatia per les interpretacions del pare, que per les escultures del fill. És així. Pateixo, suposo, d’un empatx de mans. Si hi afegeixo que en la concepció del monument se’m fa difícil de definir on acaba l’esperit de l’encàrrec i on comença la publicitat corporativa, i que les seves proporcions diria que depassen els límits de la integració coherent amb l’entorn que l’acull, el balanç final no és proper a l’entusiasme, per bé que no hi ha vianants que no girin la mirada al trobar-se’l. En aquest sentit, si es volia cridar l’atenció, Quinn mereix matrícula d’honor. En paral.lel, l’Acadèmia Bacardí tancarà a final de mes. Ha estat una experiència excel.lent, plantejada amb seriositat i categoria. Ens convindria que es quedés, mal que sigui, com em va dir un barman, per a que Sitges no es conegui per lo de sempre. Rusiñol amunt, Rusiñol avall.


Bona Santa Tecla!