Eco de Sitges, 5 de Setembre
Final de Festa
Amigues i amics, ben retrobats. Hem passat una bona Festa Major. Així, en global, i més enllà de les petites o grans coses empipadores que afegiriem a les ja recollides en el cabàs dels dies previs, la sensació general ha estat de satisfacció, i val la pena constatar-ho, perquè és el que importa de debò. Amb el reconeixement als que han fet l'esforç extenuant de ficar-se la calor a l'esquena per a que en gaudíssim tots plegats, vet aquí l'habitual resum telegràfic ad libitum.
Divendres, 21 d’Agost.
Delinquents! Delinquents! M'esborrono d'escoltar el relat d'un que hi era quan un matrimoni sitgetà s'acostà a l'escenari del pregó, sota el sol batent de les hores del muntatge, per a denunciar la no presència de la bandera espanyola, tot llençant alguna que altra invectiva del tipus referenciat a l'inici del paràgraf... Sort que només és Festa Major penso, mentre m'expliquen els detalls de l'escamorrada, i intento recordar, sense aconseguir-ho, si la questió banderes ha generat mai polèmica, deixant de banda la Santa Tecla dels petards al saló de plens. Stop. Mani qui mani, i sempre des de la discreció, l'actual majoral dels cercolets, i ex-ballador, ex-geganter i treballador infatigable, ha estat sempre un home fidel a l'entitat que l'homenatjà, malgrat que hagi hagut de sentir-se alguna que altra mala paraula quan a l'Agrupació hi havia maragassa. Actituds com les d'en Toni Muñoz no sovintegen i ens fan falta. Stop. Confesso haver redescobert el pregó de Jordi Barrachina, durant la tardorenca i silenciosa tarda de Sant Llí a casa. Me’l segrestà en el seu moment una infame megafonia, a la qual s’hi afegí el brogit ja inevitable que acompanya l’acte des que es decidí allò que es decidí. Amb pau i tranquil.litat, aquella evocació d’infantesa salpebrada de bon jazz i declamada tenint de fons un escenari no menys evocador, guanyà punts respecte la impressió inicial que em deixà la mateixa nit. La riquesa del pregó és, precisament, aquest punt de viatge iniciàtic que el públic comparteix amb els protagonistes de cada any. Stop.
Dissabte, 22 d’Agost.
Els cubanitus enlluernen. Ella ha perdut la pamela, i ell els pantalons de ralladillu, però han guanyat en presència i elegància. Magnífic treball el de l’equip de cosidores de la pendonista Carme Comas. Stop. Atenció, pregunta: Pot ser exclòs d’un ball algú que es veu involucrat en un fet anti-pedagògic succeït fora de les cercaviles? Difícil i malaurat assumpte del qual només en deixo la interpelació a l’aire, perquè fou motiu de força comentaris la nit del lliurament de la bandera. Que cadascú en tregui les conclusions oportunes, si és que cal treure-les. Stop.
Diumenge, 23 d’Agost.
Sense necessitat de lamentar-se ni de dramatitzar, vet aquí una extrapolació de la invocació monàrquica: L’entrada de grallers és morta, visca l’entrada de grallers! L’entrada de grallers del segle XXI, es clar. La que es mou en el llindar del xupinazo i és viscuda per una generació des de l’entusiasme desbordant i enfervorit. Tant, que hom dóna per assumit que hi ha una nova manera d’entendre la festa que està arraconant l’anterior per majoria. Si la evolució és el canvi a través del temps, podem parlar d’evolució? O en diriem involució? Stop. La cobla Maricel, o La principal de…. segons la vidriòlica –ara feia temps que no utilitzava el mot- ironia d’un rapsoda de l’infern, es defensà prou bé davant la responsabilitat manifesta de l’actuació de les dues del migdia i la de l’ofici. Stop. I la Sant Jordi no va deixar pas de venir. Stop. Els dos geganters protagonistes de la juguesca sortiren amb espardenyes. Un va aguantar més que l’altre. Malgrat tot, els elogis poden repartir-se. S’hi afegirà algú més l’any vinent? Stop. En el difícil rol de substitut d’en Genís, en Santi Carbonell es convertí en un digníssim Llucifer, revestit, per una estona, i gràcies a una pensada brillant, amb la capa, el barret i el ceptrot de Ramon Martín. Stop. Ha plegat l’ànima poètica del drac. Agafarà algú el testimoni del vers, o prevaldrà el criteri dels qui pensen que no respon a la tradició? Stop. Entre Paquitos, Amparitos, Campaneras i altres peces de repertori, la Suburband s’ha ficat el públic a la butxaca, per mèrits propis. Cal progressar, però no he sentit ningú que trobés a faltar una banda de fora, i aquest és el millor elogi que pot fer-se. Stop.
Dilluns, 24 d’Agost
Diu que el cap de l’oposició ha mantejat a la….?. I que hi ha fotos? Valga’m Déu! Caaaaalma, caaalma, que la Matinal és alegre i festiva, la Moixiganga va de paisà, les fotos estan tancades a pany i forrellat, segons sembla, i no és bo barrejar la política amb…. Deixem-ho córrer. Els ben asseguro que es van fer faixes, i de tant en tant… alguna permisible llicència festamajorenca en grup. Stop. Seguint un costum de l’antigor, o almenys així m’ho asseguraren, la vella de bastons aparegué habillada amb mocadors al cap. S’agraeix el gest, que oferí una imatge singular i inusualment rural en els temps que corren. Stop. Si mossèn Pausas fos casteller, tiraria el carro gros. Com que no ho és, el carro gros es tirà a l’ofici. Un desembarcament en tota regla que buidà les parròquies de la diòcesi, a la recerca d’una guarnida i gairebé cardenalicia celebració, que deixà la imatge històrica del seguici dels trenta i escaig capellans en processó des de la rectoria a la Parròquia. La cerimònia travessà el descompte i la pròrroga, gràcies també a una estirada ofrena i a la recuperació d’unes pregàries lletàniques, que, com aquells memorables discursos de la entranyable senyora Margarida, vidua de Torres, tornaven a arrencar quan semblava que eren a punt d'acabar-se. Avui és Festa Major, una vegada, i dues, i tres, i quatre, i cinc, i sis....Stop. El millor, sens dubte, l'explícita i emotiva referència que el rector féu del seu predecessor a l'inici de l'homilia, i la frase final: Temps de melons no és temps de sermons. Stop. Després, dinar col.lectiu a un conegut restaurant. Stop. Aaaaaaguaaaaa, aaaaaguaaaaa, reclamà part del públic durant la ballada final i, com Proust amb la magdalena, molts recordàrem el que va succeir fa quinze anys enrere. Stop. Evolució?. Stop. Paradoxes de la vida, no foren els més desfassats els qui prengueren mal durant el darrer acte multitudinari del dia de Sant Bartomeu, sinó el Patatero arran d'una mala caiguda, de la qual segur que en parlarà des de la ironia quan la petacada només sigui un record. Es desitja milloria. Stop.
Qui substitueixi Ramon Soler, es trobarà amb una Festa Major més viva que mai, on allò que pot questionar-se des de l'ortodòxia supera sovint les capacitats de qualsevol comissió, per a mostrar-se com a l'evidència al carrer de la nostra majoritària manera de ser i de fer. Per acció o omissió és el que hem volgut, i així cal acceptar-ho.
