Eco de Sitges, 15 d'Agost
Amb unes mides de 21x17 cm, el format del programa de Festa Major és idèntic al de la majoria d'infoguies comercials......
Aquí em tenen,
encongit de veure un programa
que sembla un jersei de llana
després de centrifugar
I això que els puc assegurar que el jersei era bonic abans de ficar-lo a la rentadora. Que la Ventafocs anava en carruatge abans que aquest es convertís en carbassa. Que el menú era bó abans d'arribar a taula fred com un glaçó. Que la pel.lícula valia la pena abans que es projectés desenfocada. Que el programa era un programa de debò abans de desembarcar a les terrasses de Maricel, enxiquit per unes circumstàncies que desconec al mínim detall, però que han tingut conseqüències nefastes per un projecte molt ben desenvolupat i plantejat fins fa ben poc. Fins on els meus ulls varen poder veure, abans del dissortat final. Abans, abans, abans…. L’adverbi que no em trec del cap, mentre penso en com enfilo la complicació d’avui. Amigues i amics, l’estiu de la secció no ha estat fàcil, i esperava, d’alguna manera, que els dies previs a la gran celebració patronal em permetéssin deixar anar una mica de llast, abordant questions més lleugeres i tranquil.les….. Ja veig que no. Malgrat tot, i tornant a l’inici, a qui li importa ara que expliqui allò que hagués pogut ésser i no ha estat? Encara més, val la pena que em fiqui en un nou palangre, tenint en compte que un programa no fa una festa, ni un articulista senta càtedra, encara que alguns s'entestin en fer valer el contrari? És ben cert que podria estalviar-me escriure el que segueix, però crec que em sentiria pitjor si ho deixés passar enmig del silenci. I és que, un any després, el cronista reconeix tenir malastruga a l'hora d'haver d'enfrontar-se, de nou, al relat -sempre ingrat d'escriure- d'una frustració inesperada que, per al destinatari de l'obra, no té justificació possible. Assumeixo, doncs -només faltaria- les hipotètiques tensions emocionals i cares llargues provocades pel fet de dir el que crec sobre el programa de Festa Major. Agafo aire, i que salga el sol por Antequera.
L'aspecte del que ha sortit al carrer no respon, ni de lluny, a l'ambició que cal esperar del testimoni sobre el paper del que és la festa més important de Sitges, fins que ningú no demostri el contrari. Per no respondre, amb prou feines satisfà un axioma de capçalera en el món del disseny. No es pot plantejar una obra per a ser fonamentalment llegida, i editar-la en un format gairebé il.legible, perquè la contradicció és excessiva, i l'obstacle formal massa gran per a que els continguts puguin arribar com cal al públic. El que tenim és un programa de Festa Major, d'inquestionable interès i qualitat pel que fa als continguts -els més elaborats que recordo fins avui-, i també pel disseny original i la imatge gràfica, que ha acabat encotillat, desnaturalitzat, mediatitzat, capat en definitiva, per l'adopció d’unes mides pròpies de les infoguies publicitàries d’expositor, i que, en el cas que ens ocupa, banalitza qualsevol dels esforços o les espectatives prèvies posades en el projecte. Les restriccions en aquest àmbit han estat, sens dubte, indigestes pel producte final. Lamento afirmar-ho amb la mateixa contundència de sempre, encara que les circumstancies d’enguany siguin diferents. Ni les dimensions, ni el tamany de la tipografia, ni la qualitat de la impressió, ni tant sols el respecte a la marginació interior de les pàgines, poden salvar-se. Què en queda doncs? Com en els contractes, la lletra petita esdevé allò important de debò. Allò que contrapesa la decepció generada pel continent. Els textos, les entrevistes -totes- carregades d’atractiu, i nascudes d'una idea inicial esplèndida, i els dibuixos i el guió d'un còmic que narra amb simpatia les vivències d'un erasmus italià convidat pels seus amics, i que hagués guanyat enormement amb una mica de color i d’extensió, salven el que hagués estat un excel.lent programa. Vet aquí el millor consol davant de la trista evidència, al qual hi afegeixo el record personal a una feina que, quan m'ensenyaren a la pantalla de l'ordinador, no vaig poder fer altra cosa que aprovar amb nota alta, pel que tenia de bon gust, d’una maquetació que podia esplaiar-se en l’espai, a través d’un disseny esponjat, modern i sense excessos..... Avui, confesso que la distància entre la satisfacció inicial i la frustració final de qui signa, només es comparable a la que ha existit entre aquell magnífic programa virtual que vaig veure fa tres setmanes, i el seu homòleg imprès que ha acabat distribuïnt-se. Potser per això, en sortiran guanyant els qui s'acostin a la versió penjada al web de la Festa Major. Allí tot llueix millor, coherent, compensat, alliberat i ampliable a desdir.
I a dins? Fent abstracció de l'embolcall, i dels obstacles per a la lectura, l’ànima del programa és gran, coherent en la forma de descapdellar-se, intensa en sentiments, i rica en vivències, gràcies a la bona elecció dels protagonistes, que serveixen per a il.lustrar els diversos periodes històrics de la festa, durant els darrers cent anys. En aquest sentit, el conjunt de les aportacions combina a la perfecció l'amenitat amb l'obligada i enriquidora evocació als records per part d'una nòmina de sitgetans que en tenen per explicar i compartir amb el lector, des d'aquella empatia que sempre generen les entrevistes d'aquest tipus, per raons òbvies d'identificació generacional. És, repeteixo, la gran aportació del que les notes de premsa defineixen -era previsible- com a programa de mà. El que justifica que el balanç final no acabi sobre la linia de flotació del vaixell. Una oportunitat perduda.
El capítol següent es veia a venir: Viceeeeeeeeeenç! Tant que vas parlar, a veure què dius del programa! A l’interior del Janio’s, i passada la mitjanit, les opinions s’expressen amb llibertat i distensió. I és bo que així sigui. Seré críptic. Als qui se sentiren dolguts l’any passat, i intueixen que tindran temptacions de deixar anar una rialla de satisfacció, quan acabin de llegir el parrafal de la setmana, els haig d’expressar el mateix missatge que aleshores. Potser no dic tot allò que penso, però poden donar per segur que no dic allò que no penso, encara que, segons em comenten, aquesta vegada sembla que hi ha més coincidències entre l’articulista i els que manen, que fa un any enrere. Jo només puc donar fe que divendres passat, durant l’agradabilíssima estada a la barbacoa dels jardins de l’hotel Subur Marítim, gràcies a la gentilesa de Josep Maria Matas, hi havia sensibilitats que cremaven més que les brases de les graelles…...Als qui poden sentir-se dolguts ara, que pensin que a mi, com llavors, no em ve gens de gust escriure el que he escrit.
I ara me’n vaig a comprar les ulleres de prop. L’edat, i el programa, no perdonen. Si m’haig de col.locar la cuirassa ja els ho explicaré, si s’escau, la setmana que ve.
