dijous, 24 de setembre de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 26 de Setembre




La millor pedrera



Dissabte, 19 de Setembre

Pot un espai ple de gom a gom quedar espectant en absolut silenci? Si que pot. Només cal que tothom se senti partícep del sentit de l’acte que l’ha dut a moure’s de casa. La mostra de moixigangues de Catalunya, organitzada per l’Agrupació de Balls Populars, fou un èxit que demostrà, per enèsima vegada, fins a quin punt el millor que li pot passar a qualsevol esdeveniment -i, potser per això, l’exemple d’avui sigui fàcilment comparable a d’altres de menys edificants- és aconseguir l’absoluta comunicació amb el públic que l’ha anat a veure. I això és el que va succeïr dissabte. Una multitud entregada que compartí emocions, silencis i sensibilitat amb els protagonistes d’un espectacle artístic de primera categoria. Més enllà de l’esperit comú que les lliga, les moixigangues de Badalona, i sobretot la de Lleida (recreació deguda a la sensacional tríada que varen formar els mestres Joaquim Serra i Lluís Moreno Pallí en companyia del coreògraf Manuel Cubeles, i que representà l’esbart de Banyeres del Penedès) responen a un criteri més escenogràfic que la nostra. La combinació de les tres a l’interior de la Parròquia esdevingué la millor prèvia de Santa Tecla dels darrers anys.


Diumenge, 20 de Setembre

Al contrari del que acostuma a succeir amb els bons vins, la festa de la verema està envellint incapaç d’aconseguir desempallegar-se d’una imatge que fa temps que rancieja, sense que ningú no hagi pogut, o volgut, reconduïr-la. Per fortuna no s’ha repetit el xou de l’any 2005, quan, finalitzat el tradicional àpat a l’hotel Calípolis, la delegació convidada dels països Bàltics arribà a la fragata amb un pet com un glà, digne dels moments més vergonyants de Boris Yeltsin al cel sigui. Gràcies a Déu, no he tornat a veure quelcom semblant al depriment espectacle d’aquella tarda on, sobre l’empostissat de les autoritats, un nombrós grup retut als efectes de l’alcohol atiava als trepitjadors del concurs a base d’arrossegar el repertori més nostrat dels seus països d’origen. Allò va ser de por, quin quadre!. Malgrat la lloable i exitosa iniciativa de la mostra de vins –que funcionaria amb o sense la presència de la celebració que ara la justifica- és evident que el millor amb diferència de tot el muntatge de la verema són les pubilles, i, enguany, hi afegiria el pregó de Joan Sella, plantejat a la manera d’una perfecta guia iniciàtica pels qui desitgin introduïr-se a l’univers de la malvasia, o ja en siguin devots fervorosos. La resta pot posar-se, sense cap recança, al vas de la minipimer, amb la seguretat que tot allò que en pugui sortir segurament serà millor. Mentrestant, el parc de Can Bóta va viure un dia d’entusiasme col.lectiu davant les capacitats i la passió encomanadisses dels qui formaran part de la Festa Major del futur. Hi tornaré d’aquí un paràgraf.


Dimarts, 22 de Setembre

Digue-ho això eh? Digue-ho!, m'interpela amb bon humor el geganter que posà l'alcalde en un atzucac al Janio’s temps enrere. Ho dic doncs. M'ha agradat el pentinat de la geganta. L'ha rejovenida, encara que hagi escoltat més opinions que preferien el barret que lluí fa un mes, que no pas la permanent de fa quatre dies. El 2010 serà millor, o pitjor depen dels ulls que s’ho mirin. Testimonis presencials m’apunten que la pendonista, organitzadora infatigable de caràcter ferm, a qui, segons pròpia confessió, no li hagués tremolat el pols de trobar-se davant d’aquell boicot geganter, que encengué consciències i situà a la corda fluixa als seus promotors, s’encarregà de donar el tret de sortida de la processó cívica de la vigília. Bonic detall que crec que seria bo instituir els anys vinents, dins de la llista de moments irrepetibles, petits o grans, que els/les pendonistes agrairien viure. La processó va bé, o d’aquella manera, tenint en compte la lleugeresa del recorregut. En el fons, el cronista ja no s’hi fixa mentre la cosa marxi amb un mínim de ritme. I el llindar del mínim és directament proporcional al grau d’avorriment. I, de moment, no m’avorreixo gens. La Moixiganga precedeix l’entrada de la Santa a la Parròquia. En cinc dies, el ball haurà entrat al temple quatre cops per mor de les noces d’argent....


Dimecres, 23 de Setembre

Si cal fer cas de l’exemple al carrer es pot ser categòric: la Festa Major no morirà mai. Com viurà és prou difícil d’assegurar-ho. Sigui com sigui, davant del magnetisme i del poder d'atracció que exerceix en la canalla hom es pot permetre una certa expressió exagerada. Hores d’ara hi hauria pedrera per una, dues, tres, o vagin a saber quantes cercaviles. El repte immediat rau en l’administració d’aquest munt de desitjos, d'il.lusions, de somnis de fer el mateix que els grans. És evident que no tots arribaran a ballar, però resulta inevitable pensar, a les portes del 30è aniversari d’aquella feliç iniciativa, si algún d’aquests nens i nenes il.lusionats pot topar amb la frustració de no poder participar en la colla que li agrada, quan superi l’edat de la matinal infantil. Abans d’arribar a la solució de l’assumpte, una mare, i no és l’única, es queixa de la manca de xocolata desfeta pels qui arriben al final del trajecte. O el catering no ha pogut suportar l’overbooking, o les previsions han quedat curtes.


“Si tinguéssim aquí el senyor bisbe, ja tindriem tot l’equip de govern del bisbat oi...” Guant de seda irònic-humorístic del rector per començar, i unes quantes píndoles semi-punyents per acabar, entre les quals... “féu, gloriosa Santa Tecla, que no estiguem sempre esperant que vinguin els qui ho arreglaran tot, sense que nosaltres moguem un dit” . Impecable ofrena de la Moixiganga per acabar una cerimònia amb trenta dos capellans que, seguint la tendència de Sant Bartomeu, retardà la sortida d’ofici. Ara és igual. No serà igual l’any que amenaci pluja de debò. Carme Comas arriba a la processó d’intens i elegant blau marí, i Ramon Soler ho fa amb una carta-afany-necessitat a la màniga, que desvetlla superada la catàrsi de l’arribada del tabernacle a l’altar, enmig d’unes emocionadíssimes pubilles. En la petita-gran història dels fets festamajorencs, el president sortint passarà per ser el primer que s’ha acomiadat de manera tan pública i notòria. Afany de protagonisme, li retreuen els crítics, o desig assumible dins d’una ocasió que no es repetirà, creuen d’altres. Han passat sis anys, i la gestió de Ramon Soler no ha deixat mai de generar debat. L’home dels cavallets i de la exhibició dels balls infantils, del canvi del pregó i de les lones decorades pels establiments. El de la timbalada, la tronada-mascletà, l’impuls de l’espategafoc i els programes questionats. El que, acordat el protocol, ha viscut la sanció màxima a un Llucifer, i la tensió amb la colla vella de diables..... Un balanç ciclotímic, propi d’un amant dels cops d’efecte, que, per raons diverses i respectables, ha acabat delegant molt.


Us he mirat Santa Tecla i, darrera vostre, he vist la primera carrossa del Carnaval… Acaben d’obrir-se les portes del carrossòdrom.