Eco de Sitges, 12 de Setembre
Serrells
Estava per passar pàgina, quan alguns comentaris post-festamajorencs m'han acabat de motivar a ajornar l'actualitat immediata -farcida de titulars i esdeveniments susceptibles de reflexió- per a estirar una mica més del fil de l'article de la setmana passada. En conseqüència, em cal començar per agrair-los el feedback, que dirien els snobs. Des del lector que m'advertí de la patinada cronològica del calendari -gràcies a la qual vaig avançar un dia la vigília i la diada de Sant Bartomeu- fins als qui m'han expressat algunes opinions vehements en veu alta i petit comitè, perquè en aquest poble no es poden dir les veritats (sic), tot passant pels propietaris de punts de vista de menor contundència. Intentaré, en la mesura del possible, donar un pas endavant a la visió ja exposada. En qualsevol cas, m'agradaria utilitzar una part de l'espai d'avui per justificar, si cal, les raons d’un posicionament propi, que té molta relació amb el que podran llegir en els següents paràgrafs, i que ajuda a contextualitzar allò ja escrit, i redactat a partir de la necessitat de fer un balanç des de la immediatesa, i des de l’anècdota algunes vegades.
Com la política, el futbol, o els grans esdeveniments que mouen masses, la Festa Major genera discussions apassionades per naturalesa. Un bon contrapès que pot ajudar a relativizar el paper de les tertúlies enceses de l'abans o del després -necessàries per a fer bullir l'olla- o de qualsevol conclusió propera al fatalisme o al maximalisme, pot ser el següent: Hi ha vida més enllà de la Festa Major, i, probablement, hi ha coses més importants que la Festa Major. Sitges, per exemple, si es vol parlar en termes globals, i la existència de cadascú, si es prefereix agafar l'assumpte des de l'àmbit particular, encara que per alguns sigui difícil plantejar-se la vida pròpia sense la Festa Major. I tothom és ben lliure d'agafar-s'ho com cregui, perquè no hi ha res més bonic que el respecte a la llibertat individual. Sigui com sigui, una de les millors vares de mesura que tenim per a fer balanç de la diada no deixa d'ésser la experiència personal viscuda durant la celebració, o aquella que poguem relacionar-la amb la mateixa. Hi ha quelcom d'emocional aquí. Allò que ens permet aventurar, per exemple, que per en Denci Mirabent aquesta pot haver estat una de les grans festes majors de la seva vida, sinó la més gran, i, en canvi, pel sitgetà que va patir una cremada important durant la sortida d'ofici d'enguany, el Sant Bartomeu del 2009 no deu haver estat com per a llençar les campanes al vol. Així de simple. En la majoria de casos, i seguint la dita popular, cadascú explica la fira tal i com li toca. A partir d'aquí, i a la manera de qualsevol celebració col.lectiva, podem -o cal que introduïm, segons els casos- allò que passa al carrer en la valoració, perquè tampoc no en sóm aliens per un seguit de raons òbvies. I al final, la combinació d'ambdúes variables, la nascuda del balanç particular, i la del conjunt de les manifestacions públiques, pot perfectament no coincidir, ni cal que ho faci, malgrat que es desitgi sempre que les coses vagin bé.
Segueixo. Tot i que el seu significat i trascendència depassen l'àmbit quotidià i ens permeten dir en veu alta i amb cert orgull que, per història, tradició i el que hi vulguin afegir, la Festa Major és la mare de les festes de Sitges, ja fa anys que la manera de celebrar-la s'acosta, o és bastant mimètica, a la que es pot veure en d’altres ocasions, i no només a casa nostra. Aquells que, des de la legitimitat i el convenciment absolut, s’entesten a creure que caldrien mesures expeditives per a reconduir determinats comportaments que consideren poc respectuosos amb l’expressió pública d’una tradició inquestionable, ho tenen magre, perquè l’actual inèrcia és d’una magnitud enorme. La grandesa d’obrir la festa, de fer-la més participativa que mai –o almenys en determinats aspectes- de gaudir amb l’adrenalina que contenen les explosions d’entusiasme multitudinàries, ha comportat, en paral.lel, una servitud fins avui no contemplada. La servitud de la pròpia festa vers aquella massificació que ha assumit a la perfecció el dret a la gresca, però que en ocasions no ha demostrat tenir coll avall els deures que també imposa exercir d’espectador responsable quan l’ocasió ho requereix. L’ideal no existeix, i alguns llençols s’han de perdre en cada bugada, mentre, sens subte, se’n guanyen uns altres. La Festa Major ha canviat com ha canviat Sitges i el món en general. Per tant, no se fins a quin punt li podem demanar miracles, que responen a una època passada que ja no tornarà. Ans al contrari, qui sap si, en el fons, la vila ha estat més capaç de mantenir la seva Festa Major dins dels cànons de l’historicisme, que no pas de preservar el seu paisatge urbà, protegint-lo de les males praxis que l'han enlletgit sense misericòrdia des que l'autopista ens connectà amb la capital…. Vist així, encara gràcies que conservem la Festa Major tal i com es conserva, tenint en compte com ha quedat bona part del que ens envolta. Serà el món qui canviarà la Festa Major, i no a l'inrevés.
Travessat el 24 d’Agost, els dic que he tornat a escoltar la cara B. Res de nou. Paraules darrere les bambalines del teatre on s’ha representat una funció exitosa, que continuo pensant que va anar molt bé, si s'agafa en el seu context. Amb un puntet de memorial de greuges es confessa allò que, de confessar-se públicament, provocaria traumatismes emocionals. I no m'ho diu gent que baixa d'Arbeca, precisament. Tampoc no en diria talibans. Alguns farien fora colles senceres, repetides o sense repetir, canviarien sortides, expulsarien als responsables de determinades actituds o redefinirien el repertori musical d’acord amb els balls que es representen… Resumeixo, així, un grapat d'opinions, una llista coneguda d’aspectes questionables avui pels qui, o bé ja han claudicat en la tasca feixuga d’insistir, o bé s’han decepcionat a l’hora de constatar que la imatge real de la festa al carrer, no correspon a la que tenen concebuda a l’ànima. Arran del darrer article, però, em quedo amb dues apreciacions. La primera es planteja què vaig voler dir al referir-me a una nova manera d'entendre la festa, atès que al meu interlocutor li resultà massa dura l'evidència que descrivia fa set dies. Responc amb molt de gust. Aquesta nova manera d'entendre la Festa Major no necessita saber de què va per a passar-ho bé, no necessita d'aquesta tan comentada pedagogia per a passar-ho bé, perquè els alicients van per un altre camí, molt més fàcil, desinhibit i d'eficàcia immediata. Als fets em remeto, i, repeteixo, sense dramatitzar ni estirar-me dels cabells, perquè tot plegat respon a un model de societat que ha unificat -i generalitzo- la manera de divertir-se, seguint un determinat arquetipus. La segona opinió enten que la darrera crònica local destil.lava resignació. No li manca raó. Respecte als meus records d'infantesa, em resigno davant l'entrada de grallers i potser també davant de la matinal desgavelladeta, i m'enlluerno davant de la resta, que supera amb escreix qualsevol comparança amb temps pretèrits. Que ningú no s'equivoqui, per acció o omissió tenim la Festa Major que hem volgut tenir, com tenim el Sitges que hem volgut tenir. I això no eximeix que deixem d’estimar, en major o menor grau, ni a l'una ni a l'altre.
