Crònica local

Eco de Sitges, 20 d'agost

La Festa Major del Drac

I així quedarà pels titulars de la posteritat. Passi el que passi, agradi o no agradi, i es digui el que es digui. Amigues i amics. Ara sí. Enmig de la estiuenca xafogor sitgetana, de les delirants denúncies dels nouvinguts intolerants amb el nostre folclore tradicional, dels botiguers molestos per la permissivitat davant de la pressió dels manteros, dels manteros que comencen a sentir-se pressionats per l’aplicació de mesures menys permisives, i de la impagable fotografia de quatre membres dels cossos policials a la portada de l’Eco de la setmana passada -publicada amb l’objectiu de tranquil.litzar la nostra ànima, comprensiblement intranquil.la a determinades hores del dia, sigui al carrer Parellades, a la plaça d’Espanya o al Primer de Maig- arriba la Festa Major. Aturem les màquines, doncs, mal que sigui per quatre dies. I si la gran festa de Sitges té una geografia física-emocional per a cadascú –la que ve marcada per indrets vinculats a records personals inesborrables- enguany la primera etapa del recorregut d’un servidor té l’emoció marcada des de la passada diada de reis. De nou, l’acollidor balcó de Can Janio s’obrirà, i la Silvia i jo sortirem sabedors que, quan mirem fit a fit a les persianes de fusta del davant, ella no ens tornarà la salutació de sempre. Ella no hi serà. Vatua l’olla quin inici de vigília no per menys previsible menys dur de pair!. Serà questió d’un instant. L’instant just per a agafar aire i interpelar-nos mutuament amb la mateixa pregunta que s’escoltà fa un any: què hem de fer? I de nou retrobarem la mateixa resposta: seguir endavant i desitjar una bona Festa Major, per començar, als qui l’estimaren de més a prop i dimarts ens saludaran des d’on ella saludava. Als qui ens continuaran acompanyant en aquest petit ritual domèstic, volgut i necessari. Per llavors, tot estarà a punt de començar. Benvinguts als absents tant presents, i fins un altra ocasió més propicia als presents tant volgudament absents, per les circumstàncies que siguin.

He volgut començar per aquí, qui sap si empès pels anys que passen, i per la consciència que cadascú viu la diada del Sant com vol, o com pot, d’acord amb circumstàncies vitals que deixen marca i que cal respectar sempre. Tots en coneixem casos. Sitgetans que marxen, o que es queden sabent que s’enfronten en solitari als mateixos dies que havien viscut en companyia. D’altres s’esforçaran en empassar-se els mals moments per a no perjudicar al seu entorn, o d’altres hauran d’assumir que mai no els viuran com els visqueren, i els tocarà gaudir-los d’una nova manera, en un costerut procés d’adaptació a les noves circumstàncies ... Admiro als sitgetans que superaran les exigències d’un periode en el qual la celebració col.lectiva no deixa escapatòria pels qui, més enllà de l’empatia o no amb l’esperit o la manera de celebrar la festa, no tenen motius per a celebrar gran cosa, o per a celebrar res, quan potser ho havien celebrat a desdir. Per aquests, pel grup que no entra dins els cànons de l’alegria continua i emocionada de les 36 hores, una salutació del qui signa, amb els millors desitjos per a qualsevol moment del futur. Isidre Pañella també viurà, i faig valer el tòpic, una Festa Major diferent. Al pintor del cel li ha arribat la condició de pendonista en un moment especialment delicat. Difícil. Dels que esquerden l’ànim de qualsevol. Els trasbalssos professionals han esquitxat una vida dedicada en cos, ànima i passió a la feina. Les circumstàncies –em permetran l’ús de l’eufemisme- no han permès que la recta final de la relació entre Pañella i l’empresa Igual estigui a l’alçada d’una trajectòria comuna plena de bons moments per ambdues parts. La història que explica l’Isidre em recorda a la d’un altre pregoner il.lustre –i millor persona- a qui, en acabar una nit de... deixem-ho córrer, embolicaren en una jugada empresarial indigna que li féu trontollar l’ànima. Avui, l’Isidret és testimoni de quelcom semblant, i reconeix que la situació ha afectat a aquella perpètua vena humorística amb la qual amania les converses. No l’ha perduda, però no està per orgues. En qualsevol cas, el foc és viu, i el nostre il.lustre pirotècnic no deixa d’il.lusionar-se amb el disseny de nous espectacles, que espera que arribin un cop pugui tancar aquest final amargant d’una etapa creativa que ha arribat a nivells d’excel.lència en nombroses ocasions.

I el programa? I el cartell? No en defujo no. Instal.lat, per segona vegada consecutiva, en l’àmbit del gran format, el programa ha sabut maquillar amb original habilitat les poques invitacions a la lectura d’articles d’opinió que ofereix, per a prioritzar una llampant i eficaç presentació gràfica que es desmarca de l’ortodòxia, arriscant-se a oferir un producte sense enquadernar i de lectura de sobretaula. 9 làmines que reprodueixen una selecció de cartells festamajorencs, des del 1935 on l’Ajuntament republicà promocionava la més típica i tradicional de Catalunya, passant pels exemples gairebé turístics del Sitges playa de Oro dels 50 i 60 que resulten d’un kitsch atractiu, l’intemporal plasticitat del d’Agustí Albors del 1981, sàviament combinada amb la tradicional bellesa de la tipografia Bodoni, o la ingenuïtat del gegant envoltat de canalla de la Flori Coll. Tots serveixen de base per a l’exposició, en el seu dors i a través d’un disseny net i acurat, dels perfils biogràfics dels protagonistes, les salutacions protocolàries de rigor, i un article imprescindible d’en Pep Pascual. El conjunt s’incorpora dins d’una carpeta de dibuix decorada amb els motius geomètrics romboidals que han servit de fons al cartell de Pere Stämpfli. Ai el cartell..... agafo aire. Amb tot l’apreci i l’admiració que, per multitud de motius, em mereix en Pere, confesso que veig molt poc de la seva personalitat estètica en el cartell de la Festa Major. El trobo d’una banalitat absoluta venint d’algú a qui no cal ensenyar res que no hagi demostrat amb escreix a aquestes alçades de carrera artística. Vaja, que passaria per un encàrrec d’última hora a un impressor. Cop de foto, retallada informàtica, copiar i enganxar i pim-pam-pum, cartell. Tinc la sensació que alguna cosa no ha acabat d’encaixar en la concepció de l’obra, o en la interpretació de l’encàrrec, o en amdúes coses. I ho sento.

Hores d’ara, alguns pateixen. No hi ha gaudi sense patiment previ. El Drac és a punt de descobrir-se. Abans de veure’l in situ, Pep Pascual ha deixat per escrit una declaració d’intencions que l’honora, pel que té de coherent i d’honesta amb els criteris d’un professional d’inquestionable ofici –com ho va demostrar amb els gegants centenaris, el retaule de l’hospital, o la sensacional restauració de la gitana del Albaicín per a posar tres exemples-, i per la dosi d’humilitat que desprenen alguns paràgrafs. N’agafo dos, que defineixen fins a quin punt cal confiar en els responsables del projecte, i en la sensibilitat demostrada, tot i la valentia de la decisió presa: “sóc conscient que el canvi d’imatge és total, i que hi haurà moltes generacions de sitgetans que pensaran ‘aquest no és el meu drac’, però a la vegada crec que era una oportunitat per a recuperar una peça molt estimada i molt emblemàtica de la nostra cultura popular (...) Espero que sigui del grat de la majoria dels sitgetans. En el cas que el descontent sigui generalitzat sempre estem a temps de recuperar l’aspecte més tradicional, verd amb escates grogues i vermelles.” . Personalment, penso que el Drac no podia tenir millor cirurgià, com Francesc Suárez millor artista pel seu cabeçut. En Roby ha fet un treball magnífic, carregat de tendresa.

Benvingut de nou, Nadal d’estiu. T’esperava, malgrat tot. Bona Festa Major!

Crònica local

Eco de Sitges, 13 d'agost

S’acosta

Delerosos com estem de bones notícies en general, enmig del bombardeig constant d’embogides i violentes imatges, la diada del Vinyet marca un compte enrere que ha de servir per a agafar una mica d’aire i desempolsegar momentàniament aquest estiu tant carregat de males vibracions, de les quals fins i tot s’ha encomanat la meteorologia. 10 dies només i ja estarem dins del parèntesi de la Festa Major. L’entorn de la casa de la vila fa setmanes que bull d’assajos. A les nits, la tronada llarga i sorda dels timbals s’escampa per arreu des de baix a mar. Ja ha arribat el programa i es presenta dimarts. També són a punt la portada de l’Eco de Festa Major, la revisió de fotos i vídeos del passat, i les xerrades, discutides i petites-grans polèmiques del present. Paradetes, objectes, preparatius, músics que fan morro, colles i families que plantegen la intendència de la setmana, els nervis del qui s’estrena, i la sensació de buidor del qui ho ha deixat després de molts anys, qui sap si per a recuperar el fil en un millor moment... Els pastorets han tornat satisfets de fer un gran paper a Grenoble, la reinterpretació històrica del Drac ja és a punt de descobrir-se, i ha tornat l’inconfundible esgarip que, des de darrere els vidres empaperats de blanc, provoca en Josep Marcet quan, tot provant si les inxes han sortit com Déu mana, espanta als turistes i barcelonautes acostumats a estridències menys tradicionals. Que cadascú hi fiqui allò que falta, i si és bo millor, perquè avui la crònica va de les petites o grans coses bones de la vida. Per començar, dues. Primera: L’esplèndida maqueta de l’hospital que, amb paciència infinita, ha fet en Ricard Ruiz durant els caps de setmana del darrer any i mig, i que poden veure exposada a l’aparador del carrer Àngel Vidal de Can Gassó. Ho té tot: proporcions afinades, encant, respecte i atenció als detalls, materials i color... una expressió de sitgetanisme en miniatura que embadaleix tothom que s’hi acosta a veure-la. Segona: Les simpàtiques xapes de Festa Major que s’han empescat la Judith Paretas i la Iris Salamé, a partir dels molts elements que formen part del vestuari festamajorenc, i d’altres inspiracions nascudes de la estimació per la festa. Fetes amb una base de feltre de colors curosament retallat i embotit dins la matriu de metall, l’aspecte final d’aquests complements és perfecte per acompanyar samarretes, bosses, o qualsevol cosa que permeti punxar-hi un imperdible.

Dimecres, 3 d’agost. Nit. Janio’s

Els diners no fan una festa gran, la fan grossa. El qualificatiu gran apela al moll de l’ós del sentiment. Les festes grans ho són per les emocions que generen i no pels diners que costen. En conseqüència, serà bo recordar que la crisi no podrà amb els valors fonamentals que ens arrosseguen a viure els dos dies més assenyalats del calendari sitgetà. Vist així, que és com caldria veure-ho, la solució sembla lògica, s’apliqui a nivell col.lectiu o individual, i vindria a dir que si aquest any no es pot gastar, ja es gastarà l’any vinent, i si no es pot el vinent, ja es gastarà l’altre, i si no... podem seguir en una periòdica pura. Per no gastar com es gastava no es morirà ningú, i vagin a saber si les circumstàncies ens permetran retrobar-nos amb la veritable mida d’algunes coses, que semblaven no tenir-ne. L’alcalde i el regidor de tradicions i festes han fet públiques a la primera xerrada del Janio’s les primeres xifres de la retallada festamajorenca, que semblen no haver generat massa controvèrsia, si haig de fer cas al seu testimoni, fins al punt que Magí Almirall afirma que potser haguéssin pogut collar una mica més, tenint en compte que el personal no va donar massa simptomes de revolta quan fou informat de la mala nova. Es rebaixen 50.000 euros de la factura general de Sant Bartomeu i Santa Tecla, que pujava a 350.000. El castell de foc en costarà 37.000 (o 40.000 si s’apreta una mica) i les colles han hagut de cordar-se el cinturó, i tirar de veta de les aportacions particulars, si convé amb més esforç que antuvi. I el 2012 el Sant dirà... probablement dirà que caldrà tornar a agafar les tisores, o, potser millor, reformular quines són les festes que ha de subvencionar el municipi i quines no. Així de simple. Quan es tracta de deixar llast, la llista de celebracions de capçalera és curta... molt curta.

Divendres, 5 d’agost. Vespre. Santuari del Vinyet.

El Vinyet –enblanquinat gràcies a un prohom que ha pagat la pintura- és ple com un ou, i el rector està content perquè l’alcalde ha vingut a l’ofici amb la vara de mando i gairebé tot l’equip de govern. Té més motius per a no perdre el somriure: ha trobat una il.luminació prou adequada pels retaules barrocs de la Parròquia –que ha substituït aquell malaurat bany de tarongina que amarava ornacines, figures i altars, contaminant el seu aspecte original-, i al santuari comparteix protagonisme amb l’orgue restaurat la rèplica exacta de la despedaçada creu del campanar que Nacho Rubí i Ferran Vicente han construït amb exactitud i que fa goig de veure d’aprop. Finalment, mossèn Pausas ha estat convidat a la darrera xerrada del Janio’s, on estarà acompanyat dels pendonistes, en el que s’espera sigui una nit singular de proselitisme amb tocs hilarants del club de la comedia, o potser a l’inrevés segons l’ànim del personal. Vaja, que davant de tal corrúa d’esdeveniments la màxima autoritat eclesiàstica sitgetana arribarà a l’ofici de Festa Major sobre un núvol tan eteri com el guarniment floral del Vinyet, que a més d’un l’obligà a netejar-se les ulleres per a comprovar si veia tèrbol. Una mena de volado que esgarrifà als devots de les espectaculars ornamentacions florals amb les quals tradicionalment s’ha guarnit l’altar, però que servidor defensa per l’elegant i sobri contrast que oferia enmig de l’entorn barroc del conjunt. En qualsevol cas, els comentaris sobre la decoració no han de prendre protagonisme a l’èxit organitzatiu de la diada ni a la meticulosa i excel.lent restauració que l’equip de Gerhard Grenzing -el professional que ja es responsabilitzà del projecte de l’orgue de la Parròquia fa 25 anys- ha fet en l’orgue del Vinyet, datat a mitjans del segle XIX, i carregat de tribulacions i cataplasmes funcionals per a suportar les vicissituds dels temps. Al programa de la vetllada, destinat a copsar les virtuts de l’instrument, només li va mancar un puntet de repertori popular. Mal que fos un Ave Maria o una marxa nupcial que retrobés la funció primordial que l’orgue ha tingut en la majoria de celebracions a l’indret. Malgrat tot, una iniciativa absolutament rodona, que honora administradors i societat civil.

Dimecres, 10 d’agost. Matí.

Loreto Almirall és tot nervi. Aquesta mestra d’escola, d’esquerdada veu, gesticulació expressiva, verb locuaç i conviccions cristianes fermes i no tancades en el vaticanista immobilisme jeràrquic, espera el pregó amb tota la intenció d’assaborir-lo i no deixar que els nervis traeixin un discurs que vol planer i directe. D’ella ha sortit una reflexió meridiana, que arrela en la pròpia experiència personal i professional. La Loreto no recorda que de petita la Festa Major es visqués amb l’entusiasme d’avui. A la memòria li ve la imatge d’un ofici gris, eixut, poc concorregut... I defensa l’empenta revulsiva dels joves. Dels d’abans, dels d’ara i dels que vinguin. I ho exposa amb una frase que no admet discussió. En la majoria d’ocasions, tots hem fet el que hem vist fer als nostres pares, per a contextualitzar-ho en els referents immediats. Ara, molts joves no tenen referents d’actuació tan ferms, per mil i una causes. Així, no ha de ser difícil comprendre la resta...

Crònica local
Eco de Sitges, 6 d'agost

A Moià estan pitjor

I ens guanyen de carrer. No és cap consol. Amigues i amics, abans no arribin les cròniques d’una nova Festa Major, pagarà la pena acabar de tancar, o de mig tancar, la primera part del cantellut assumpte del deute. És probable que assistim d’aquí poc a l’exposició pública de la segona o la tercera, tenint en compte la rumorologia que apunta a aquelles dades cridaneres que alguns voldrien dir i no han dit, i potser diran quan creguin que toca dir-les. Mentrestant, pel carrer, la frase que escolto té un aire de comèdia d’enredo: Morando, hi ha un palangre... em diuen posant una expressió de cara i una entonació de veu de serial televisiu. M’ho agafo amb un pèl de relativisme perquè el temps, i la documentació acreditada, seran els millors consellers a l’hora d’analitzar les coses, malgrat que ara mateix tot plegat espanti una mica. Factures, despesa de Vises, decrets de darrera hora, promeses pendents emparaulades….

Dijous, 28 de juliol. Vespre.

Mentre l’alcalde presidia la inauguració del complet l’arxiu casteller de la Jove de Sitges, que s’acompanyà amb una molt enriquidora, entretinguda, cordial i divertida xerrada sobre els origens de la colla -amb Ricard Baqués, Tito Suárez i Òscar Farrerons- el regidor d’hisenda Jordi Mas compartia reunió al departament de governació de la Generalitat, amb representants d’alguns dels ajuntaments més endeutats de Catalunya. I la màxima institució del país no s’ha trencat massa la closca a l’hora de proposar una solució que qui sap si sempre ha estat la única possible, perquè no hi ha més cera que la que crema. Pel que ha trascendit, la consellera Ortega va oferir acompanyament i col·laboració en el particular dol econòmic que han d’administrar els convidats a la trobada, sense deixar de pronunciar la frase lapidària que aconsella -ai làs!- l’augment dels impostos i la mancomunació de serveis entre municipis per a redreçar la situació. La sopa d’all vaja. La quadratura d’un cercle que vol resoldre els números de les corporacions locals en un pim-pam, sense perdre bous ni esquelles. El govern de Catalunya marca pel 2011 un límit d’endeutament pels ajuntaments del 75%, quan l’any passat el situava en el 110%. Nosaltres estem vora el 103%. Aquest 35% de rebaixa exemplifica fins a quin punt és fàcil modificar les regles de joc d’una tacada, mig oblidant la dificultat de posar-les en pràctica en la condicionada vida real, on ningú ja dóna res perquè tothom deu alguna cosa. L’endemà, l’alcalde de Moià –a qui sense conéixer asseguro no envejar- apareixia a TV3. Amb 6000 habitants, el poble nadiu del patriota Rafael Casanova, del tenor Ricard Viñas, i bressol de l’Escola Pia de Catalunya, arrossega una factura pendent de 25 milions d’euros i un impossible nivell d’endeutament del 400%, que ningú va controlar, ni des del propi Ajuntament, ni des de la Generalitat, ni des de la sindicatura de comptes... Avui, cadascun dels seus habitants hauria de pagar prop de 4500€ per a fer net, i tothom és ben conscient que passaran generacions abans no pugui eixugar-se l’herència que ha deixat el senyor Josep Montràs, alcalde de CiU durant 27 anys, entre el 1983 i el 2011. Valgui la dada per als il.lusos que creuen que la ignorància o la incompetència tenen color polític. Hores després, el conseller Mas-Colell demanà no ser alarmista amb la crisi a les corporacions locals, en un nou capítol d’aquesta equació complexa. En conclusió, estem fotuts, però no ho podem dir en veu alta, i a la vegada ho hem de resoldre sense perdre l’optimisme mentre els ciclotímics mercats esgoten les reserves de prozac amb la vista fixada en els balanços que pugen i baixen...

Divendres, 29 de juliol. Migdia. Ajuntament.

Visita protocolària del flamant vicepresident de la Diputació de Barcelona, Alberto Fernández Díaz, per a intercanviar impressions amb el regidor Jorge Carretero, el president del Gremi d’Hostaleria, Joan Anton Matas, i el de la FECES, Enrique Fuertes. Per variar, la institució provincial també dóna suport moral –sense càrrec- i es compromet a emprendre accions promocionals per a espavilar el mercat turístic, que acostuma a passar de llarg per la nostra franja costanera, inexistent als cercadors d’internet davant del poder de marques com la Costa Daurada o la Costa Brava. Sitges es vendria sola, però la costa del Garraf no. I, com és obvi a l’hora de parlar de recursos públics, aquí cal conciliar la singularitat amb l’estratègia de grup, encara que les poblacions que el formen puguin despertar interessos molt desiguals des de l’estratègia de captació de visitants. Sigui com sigui, l’eterna pregunta sobre el finançament dels municipis turístics és la que segueix pendent de resoldre. Passen els anys, els partits, els governants, els pressupostos i no hi ha manera d’entomar aquest greuge que el pas del temps ha anat fent creixer de manera inexorable. Amb 48 hores al càrrec, Fernández Díaz exerceix la diplomàcia sense establir massa compromisos. Si es mullarà en el futur està per veure.

Dissabte, 30 de juliol. Tarda.

A cada canvi de legislatura la pregunta es repeteix de manera cíclica. Quin Sitges volem promocionar, o quina imatge de la vila vol publicitar-se a l’exterior? I la cançó del turisme de qualitat amb un toc de glamour torna a ser recurrent en els discursos. Una intenció que, paradoxalment, no té massa a veure amb la imatge poc edificant dels nostres caps de setmana estiuencs al rovell de l’ou. Passa per l’apedaçada, llambordada i bruta cruïlla-de-carrers-antigament-dita-Cap-de-la-Vila una batucada acompanyant un comiat de solteria. I avall que fa baixada. A veure si tindran raó aquells que em digueren que la vila s’està lloretitzant en una preocupant progressió imparable que té el seu climax dissabtes i diumenges, on el ventall d’escenes al carrer i en els entorns patrimonials constitueix un catàleg per a la reflexió, que pot començar amb les terrasses que han arrebassat impunement l’espai per als vianants, fins a les estàtues humanes, que són la darrera atracció popular, tot passant, obviament, pels top manta que no sempre mostren una actitud pacífica davant de la policia... Més enllà de qualsevol campanya de propaganda, no hi ha res com el boca-orella a partir de les pròpia experiència viscuda per a prestigiar, o denigrar, una destinació turística. Atenció, doncs, perquè Sitges no pot jugar-se el crèdit permetent un cert campi-qui-pugui mal que sigui en els indrets emblemàtics que sempre hem respectat.

Dijous, 4 d’agost

La regidora d’ensenyament explica el conflicte que enfronta les treballadores de les llars d’infants sitgetanes amb l’empresa concessionària Educare XXI. L’Ajuntament deu uns 300.000 € que començarà a eixugar poc a poc, però el problema és un altre. Vinyet Lluís es refereix a l’existència d’una carta signada per l’antic regidor, que garantia a les treballadores un augment de sou. Els serveis jurídics de la casa gran entenen que aquest document no té cap mena de validesa legal, perquè no va seguir la tramitació corresponent, i, en conseqüència, la promesa és paper mullat. Demano disculpes ara. Em costa de creure que ningú abans, des de la pròpia empresa concessionària fins als serveis jurídics municipals, no questionés la validesa de l’hores d’ara polèmica misiva. O es va pecar d’ingenuïtat, o del contrari...

Crònica local
Eco de Sitges, 30 de Juliol

Buenas noches señor Forns

Dijous, 21 de Juliol. 20:30h.

Sona la fanfàrria i el cronòmetre marca el compte enrere.... Cinc, quatre, tres, dos... la càmera s’acosta.... s’il.lumina el plató, i una timbrada veu en off anuncia : el Telediario de Intereconomia, con Pilar Garcia de la Granja, Eduardo Garcia Serrano y Jorge Javier Esparza. I allí estan. Ella flanquejada per ells, arrenca amb una salutació del tipus, posem per cas, señoras y señores, muy buenas noches, esto está fatal pero Zapatero no se marcha.. El d’Intereconomia no és un telenotícies com els altres. No diu el que diuen els altres, potser perquè també diu el que els altres no diuen. És un telenotícies obertament i explícita militant, punta de llança -amb programes com Dando caña, El gato al agua o Más se perdió en Cuba- d’una televisió orgullosa de ser de derechas, i que cada Diumenge transmet la missa des del Valle de los caídos. No no. No cal que ningú s’exclami. La ideologia, d’un costat o d’un altre, i expressada de manera més subtil, subliminal o abraonada, amb intenció propagandística o sense, o amb objectius finals o sense, pot formar part dels mitjans de comunicació com a obra humana i negoci que són. I el cas que ens ocupa no és, ni vol ser, una excepció, encara que, sovint, calgui un digestiu potent quan la desqualificació s’apodera del discurs dels tertulians i dóna exemples colpidors com aquells guarra, puerca i zorra repugnante que Garcia Serrano, periodista cultivat de prosòdia barroca, dedicà a la consellera Geli i dels quals l’endemà se’n penedí amb resignació cristiana. El cas és que, de manera habitual, a l’informatiu del vespre d’Intereconomia -on no hi surt el desèrtic, faraònic i ruinós aeroport de Castelló, que per això hi ha La Sexta que el treu més sovint- dedica un espai a aquells ajuntaments –en especial als no governats pel PSOE- que viuen amb l’aigua al coll. Certament, la secció, titulada Tu Ayuntamiento en quiebra, té munició per eternitzar-se tal i com estan les coses. En aquest context, era previsible, doncs, que una setmana després d’aquella roda de premsa de Jordi Mas que acabà convertida en un titular cridaner arreu de l’estat, la cadena del toro truqués a la casa gran per a parlar amb l’alcalde.

Probablement, hagués preferit que la primera intervenció pública televisiva arreu de l’estat de Miquel Forns s’hagués produït en un altre canal, però la vida és així, i un càrrec públic pot buscar mil i una justificacions per a evitar l’encàrrec, però no pot negar perpètuament la petició de la premsa, tot i que, en aquest cas, el fet d’acceptar la invitació pugui suposar, col.lateralment, la millor excusa per a la causa que persegueix qui el convida. És l’hora de la veritat i l’alcalde apareix circumspecte. Amb una expressió al rostre que sembla delatar un pensament íntim del tipus a veure com acabarà tot això. Superat el moment inicial de confusió sobre el pacte que ha dut Forns al càrrec –pero usted es de CiU no?- durant quatre minuts els periodistes l’inquireixen sobre la situació econòmica –oiga, pero han saqueado Sitges?- i la possible demanda de responsabilitats als anteriors administradors. L’alcalde contesta amb mesura i no va més enllà de les argumentacions exposades els darrers dies. L’entrevista finalitza amb una exhortació al turisme com a cataplasma dels nostres mals, amb una cordial invitació a que l’audiència visiti la vila, i amb un que tenga suerte señor Forns. Això mateix. Buenas noches y buena suerte que diria Clooney. En queda de tot plegat una sensació rara, perquè la previsible circumstància ha deixat una mínima escletxa per a l’optimisme o la confiança en les paraules de l’alcalde. Sitges pot haver donat una imatge de realisme victimista, esplèndida per a l’estratègia comunicativa d’Intereconomia, però qui sap si tant rendibilitzable des del punt de vista dels interessos del municipi a l’hora de captar inversions externes que poden espantar-se.

Dilluns, 25 de Juliol. Vespre.

A Convergència i Unió li comencen a pesar les promeses electorals, i al PSC li pesa l’ombra d’un passat recent, la ressaca del qual arrossegarà durant força temps. Els primers perquè han hagut d’empassar-se la convicció que la situació econòmica de l’Ajuntament podia redreçar-se sense tocar massa la pressió fiscal, i els segons perquè, desarmats argumentalment per la contundència de les xifres del deute, i enutjats pel fet d’haver d’assumir que poden convertir-se -almenys en els primers mesos- en l’ase dels cops d’aquesta legislatura, es veuen obligats a apostar per unes cartes molt marcades per l’herència de la pròpia gestió. Així, és lògic que els regidors del grup municipal socialista s’agafin als mals del present –retallades a la sanitat pública- o a l’oferta de col.laboració amb el govern per a redreçar els comptes, com a base d’una oposició que, de moment, no pot agafar-se a massa coses edificants que no siguin el fair play convivencial, si no vol que l’adversari respongui amb un reguitzell de greuges. En canvi, la CUP juga en la divisió del nouvingut amb ganes de fer coses i de posicionar-se, sense haver de patir per a justificar decisions pretèrites. Òscar Ortiz sonà sòlid en les seves intervencions, i marxà a casa amb el trumfo d’haver aconseguit que la moció impulsada pel seu partit, sobre el retorn de Sitges a la plataforma pro vegueria Penedès, fos aprovada. Dilluns passat, CiU va haver d’arriar una de les banderes pre-electorals a cop de circumstància, obligada per una solució que ha emprat un joc de paraules per a explicar que s’implanta una taxa i no es toca l’IBI, quan, de fet, la taxa s’afegeix a un IBI que, almenys en el meu rebut d’enguany, importa la mateixa quantitat, si fa no fa, que la de l’any passat quan duia la taxa d’escombraries incorporada. O sia que, de facto, és probable que al Setembre paguem el mateix IBI que pagavem, però hi afegirem a posteriori un rebut d’escombraries de 140€, que s’assegura que disminuirà, o fins i tot s’anul.larà segons va respondre Lluís Marcé a Òscar Ortiz, si la futura revisió cadastral –de la qual Sitges no se n’escaparà tard o d’hora- dispara la quota de la contribució. Veurem…

El cas és que l’Ajuntament necessita diners, per si algú ho dubtava, i, amb exempcions, compensacions o bonificacions socials incloses, ha buscat el mal menor, o la sortida directa inevitable en l’aplicació d’una taxa que el portaveu del PP, Jorge Carretero, va intentar vendre com una col.laboració dels ciutadans davant la crítica situació de les arques de la casa gran, que ara intentarà pagar les factures pendents de quantitat propera als 1500€. Jordi Mas esmentà que Fecsa ha estat a punt de tallar la llum a les dependències municipals –es deuen més de 200.000€- i Marcé reblà el clau amb la xifra actualitzada del deute a Cespa: 9.060.000€ i 518.000€ d’interessos. Per a glaçar la sang de qualsevol. Vist així, encara gràcies que netegin. El regidor de via pública reconeix que Sitges està fet una porqueria. En plena dialèctica comptable, s’estrenà Pau Pérez de Acha, una bona persona segons Carretero, com ho deuen ser tots afegeix servidor de vostès. I a l’edil novell el traí alguna cosa, perquè potser no volia dir el que va dir, però, conegudes aquestes dades demencials, la literalitat de la seva declaració dirigint-se a Marcé va fer mal a l’ànima: “Si la neteja a data d’avui té deficiències, home, serà cosa seva, no serà cosa dels que ja no estan”. Traducció en llenguatge planer i simplista: Et deixo el gec, i que salga el sol por Antequera. Per fortuna, hi va haver rectificació ràpida.

Crònica local
Eco de Sitges, 23 de Juliol

Digue’m per on retalles...

I et diré qui ets. Malgrat tot, es pot fer valer la reciprocitat de la frase. Digue’m per on vas gastar, i també et diré qui ets. Abans de ficar-me dins de la polèmica sobre la minva dels serveis d’urgències, un benvingut incís per a deixar constància de l’inici del ritual emocional de la Festa Major, amb la presentació en societat dels pendonistes i la pregonera. Per molts motius, la comissió ha fet una elecció excel.lent escollint Isidre Pañella, Elena Ferré i Loreto Almirall. Temps hi haurà per a dibuixar alguns trets destacats de la personalitat de cadascun dels protagonistes, d’aquells que poden raonar el perquè el seu merescut nomenament ha despertat la satisfacció general. Superada la primera estació, la propera parada –tradicionalment esperada amb espectació de fa anys- serà la presentació del cartell –un encàrrec singular- i del programa. Mentrestant, la rumorologia –a més de donar voltes sobre les possibles, probables o hipotètiques rebaixes pressupostàries que poden afectar a la festa gran- comenta que el resultat final de la restauració del Drac no deixarà indiferent. En Pep Pascual treballa en el marc d’un secretisme absolut. Gairebé ningú no sap, gairebé ningú no diu, o no gosa dir per si es desfà el secret. Serà, asseguren, un impacte dels que recuperen les essències... El titular de la Festa Major d’enguany ja està assegurat. I si no.. ja m’ho... diran.

La setmana passada es parlava dels nous horaris del CAP a Sitges amb un titular prou gràfic : La Generalitat de Catalunya pren aquesta mesura després de detectar una demanda molt baixa. Vet aquí, i tenint en compte la veracitat inquestionable de l’estadística, la forma eufemística de disfressar que han arribat les retallades, mal que siguin de caire estacional, per bé que a casa nostra la estacionalitat tingui una especial trascendència que no hauria d’ésser menystinguda. Sense necessitat d’afegir aigua al vi, servidor creu que la decisió més preocupant de les preses pel departament de salut a la comarca és la que afecta al nucli de Garraf, que es quedarà sense consultori sine die. Els seus veïns, per tant, hauran d’anar al CAP de Sitges, i, fins al 30 de Setembre, si tenen una urgència entre les nou de la nit i les vuit del matí, caldrà que posin a prova el neguit per arribar als Camils. Emprant la política dels fets consumats, la Generalitat ha fet un pas enrere, perquè, quan es tracta de serveis públics essencials, l’anul.lació absoluta mai no pot ser prou excusada per la manca de demanda, perquè aleshores s’obre la porta a futures decisions impròpies del criteri que hauria de regir les institucions públiques. I Sitges ho ha viscut des de la perspectiva d’uns grups municipals que només s’han mostrat unànims a l’hora d’expressar la seva insatisfacció per la mesura, sense arribar a ser capaços de conciliar un posicionament col.lectiu davant de la Generalitat. Decebedor. Deixant de banda la part del debat polític, sovint massa polaritzat a l’hora d’abordar assumptes com aquest, la inevitable polseguera que ha aixecat la mesura, afegida a la preocupant vaga del servei d’ambulàncies, i a la poca –o nul.la- sensibilitat que sembla haver demostrat la conselleria, a l’hora de delimitar els àmbits concrets d’aplicació de les mesures dràstiques, no he pogut evitar tornar a recordar –i no és el primer cop- una frase lapidària del doctor Sebastià Lorente –gran persona i metge per damunt de tot, i militant del PP a continuació- que el temps ha demostrat que fou premonitòria. La pronuncià fa molts anys, quan la crisi no es vivia amb aquesta contundència, i deia : S’estan carregant els metges de capçalera. Lorente fou un dels recordats especialistes de la nostra generació. Un grup apreciat, valorat, diria que fins i tot estimat pels seus pacients. Els poden posar en l’ordre que vulguin : Serramalera, Celis, Ortí, Antón... Hereus de Benaprès i Padrol, i predecessors dels professionals d’avui, immersos dins d’un sistema que molt sovint no permet que els valors humans intangibles, que són inherents a la relació entre facultatiu i pacient, i importantíssims per a l’èxit del diagnòstic, siguin tant presents en la vida diària com ho eren aleshores.

Lorente, doncs, alertava dels mals que patim ara fent valer els èxits d’un periode en el qual la majoria dels ciutadans només posava els peus a les urgències de l’hospital quan en passava una de molt grossa. Si no, tot es guaria a casa: refredats, angines, xarampions, grips i febrades diverses rebien la visita periòdica dels metges de capçalera, o el seu suport telefònic a l’hora que fes falta. Sense radiografies o analítiques a la primera de canvi, i sense necessitat d’anar a petar compulsivament a l’antibiòtic de torn... I si calia, arribaven els practicants amb les injeccions a punt i un somriure desdramatitzador. En Josep Carbonell i la Juanita Torremorell, o fins i tot en Pere Sanahuja, sabien tranquil.litzar els ànims mentre la sensació freda del cotofluix amarat d’alcohol presagiava que la fiblada era a punt d’arribar. Estavem tranquils perquè d’aquell conjunt experiències casolanes amb els doctors la família en treia recursos i coneixements bàsics per a poder salvar la majoria de dolències quotidianes de petits i grans sense perdre el món de vista... Es pagava una quantitat mensual mínima i hom se sentia tranquil de saber que, donat el cas, a casa sabien on trucar, i el metge tenia un coneixement profund de l’expedient de salut dels malalts de la seva consulta, que el permetia poder garantir solucions en un percentatge elevadíssim dels casos. Segur que no era l’ideal, i que el context no és extrapolable, però a fe de Déu que funcionava. Quants llençols hem perdut pel camí? Un grapat, i alguns de fonamentals per al manteniment del sistema sanitari que no ha pogut suportar les demandes d’una societat paradoxalment parafarmaciada però menys acostumada a espavilar-se davant de contingències de salut –com a conseqüència de l’erradicació del paper del metge de família, entre d’altres- i a qui la mala assumpció del necessari equilibri entre els drets assolits i els deures que neixen de la pròpia responsabilitat han convertit en garantista, malfiada, i exigent des de la intransigència fins a nivells de paranoia. En paral.lel, molts han cregut –o els han fet creure, perquè la gratuïtat o la promesa de l’ajut sens mida ha estat l’arma perfecta per a la captació del vot acrític i fidel- un axioma pervers, com és el de considerar gratuït qualsevol servei que tingui la condició de públic, quan es tracta, simplement, de garantir l’accés gratuït als serveis només a tots aquells ciutadans que no se’n poden beneficiar perquè no disposen dels recursos suficients. Gràcies a aquesta mitja mentida o mentida sencera de la gratuïtat universal, tothom ha acabat pagant l’ús, o l’abús, dels avantatges d’un reconegut sistema de salut que no ha sabut purgar, com en tants d’altres àmbits, les males pràctiques de molts dels seus usuaris, i vagin a saber si d’alguns facultatius. Quants avis jubilats han aconseguit medicaments o material farmacèutic per encàrrec dels seus familiars? Seria un exemple proper del reguitzell que podriem enumerar i que, possiblement, explicarien bona part de les angoixes motiu de controvèrsia. Sóm víctimes de la mà trencada dels aprofitats. La culpa? la culpa és fosca i no la vol ningú. A Itàlia, que es veu que estan pitjor que nosaltres, el govern ha tirat pel dret i ha decidit cobrar 10€ per visita mèdica i 25€ si es tracta d’una urgència. Quan el conseller Castells i la consellera Geli proposaren el 2010 el copagament dels serveis públics per als nivells de renda més elevats –amb l’exemple d’1€ per visita si mal no recordo- els crits se sentiren des de Mallorca... i ara ho proposa el conseller Boi Ruiz... El debat de fons és, com tots els de la crisi, un debat de valors estructurals. La resta són pedaços.

Crònica local
Eco de Sitges, 16 de Juliol

VentdelCau 3 i 1/2

Dilluns, 11. Matí

Si a Bergman i a Bogart sempre els quedà Paris, a nosaltres sempre ens quedarà el turisme i l’hostaleria, amb tots els matisos i questionaments que hi vulguin afegir a l’entorn d’aquest Sitges que vol i dol. El Sitges que vol sobreviure a la crisi i a qui li dolen – o s’empassa amb l’estoicisme propi de la convicció o de la obligació- algunes de les conseqüències de la pressió extensiva i intensiva que les multituds imposen en els espais públics. Del preu, en definitiva, d’ésser, o de voler ser, etern pol d’atracció del lleure. La celebració de la Gay Pride ha estat, en aquest sentit, un bon termòmetre de l’ambivalència. En un plat de la balança hi ha l’èxit indiscutible d’assistència, que deuria repercutir, o almenys així cal suposar-ho, en l’economia local. A l’altre, la reflexió que em deixava un antic gestor públic sobre si es fan els números com s’han de fer, o si tenim una certa tendència a deixar-nos enlluernar pels esdeveniments que s’organitzen a la vila sense analitzar-ne massa el sentit final dels mateixos, o les obligacions i contrapartides que suposen per al municipi, des del punt de vista de la seguretat, la neteja o la cessió o lloguer d’espais per exemple.... No és un mal pensament, sempre i quan s’utilitzi per a fer una anàlisi equilibrada de la realitat, i no únicament per a mossegar la que, després de l’ensulsiada del totxo, torna a ésser la principal font de l’economia local, agradi o no. Més enllà de l’experiència dels grans esdeveniments, seria bo destacar una dada esperançadora. D’un temps ençà, estan obrint o reobrint un seguit de petits establiments en l’àmbit de la restauració -que no goso relacionar per a no deixar-me a ningú- regentats per sitgetans amb empenta i ganes d’apostar pel producte, l’entorn i el servei de qualitat. I això feia anys que no succeia amb la cadència del present. Sembla, doncs, haver-se trencat una perillosa tendència que el sector havia assenyalat amb molta preocupació en la trobada anual del gremi, pel que tenia d’expressió gràfica d’un incert futur franquiciat per la manca de renovació generacional. Tant de bó l’esforç de tants emprenedors es vegi recompensat amb els bons resultats que mereixen.

Dilluns, 11. Vespre

Punt d’inflexió en el projecte de remodelació dels museus, segons es despren del comunicat de la plataforma, on fa balanç de la reunió amb l’equip de govern i l’arquitecte municipal Albert Bargués. Abans de posar-m’hi, on ho havia deixat? L’u de Març, en vigílies de Carnaval, quan els mitjans de comunicació foren testimonis d’una visita d’obra presidida pel delegat del govern Joan Rangel, on autoritats i tècnics es mostraren visiblement complaguts d’haver guanyat el primer pols judicial, arran de la decisió del fiscal d’urbanisme de Barcelona d’arxivar la denúncia de la plataforma, que manté oberta la demanda contra l’Ajuntament interposada al jutjat contenciós administratiu de la capital el passat 8 de Juny. El 29 de Juliol del 2009 un grup de sitgetans, convidats pel Consorci del Patrimoni, tingueren l’oportunitat d’assistir a la presentació del projecte de reforma de Josep Emili Hernández Cros i de veure per primera vegada la representació virtual dels canvis que l’arquitecte plantejava per la façana de mar. Una imatge prou coneguda i questionada. Des d’aleshores han passat força coses que la secció ha intentat relacionar amb la intenció de reflectir dos posicionaments públics molt clars, i un de personal que també vol ser-ho, no sense questionar alguns aspectes de la proposta ni sense que això suposi caure en la militància o el maximalisme. No reiteraré les meves preferències ja manifestades vers el projecte actual, ni tampoc el meu respecte, que continua inalterat, cap als representants de la plataforma que sempre han defensat allò que consideren de llei, des d’una posició de coherència conservacionista perfectament legítima i respectable des del punt de vista del criteri metodològic. Comptat i debatut, el millor que li ha pogut passar a Sitges és haver tingut l’oportunitat única d’intervenir en l’imparable degradació ruinosa que vivia l’entorn del Cau Ferrat i el Maricel, i el pitjor, com els fets ho demostren, és no haver pogut, volgut o sabut resoldre el pecat original d’una solució nascuda des de la manca de consens, i que avui les circumstàncies potser possibilitaran reconduir no sense d’altres complicacions tècniques i/o administratives. La perseverància i la tenacitat de la plataforma, unida a l’opinió majoritària contra el mur-cortina de vidre, i, per sobre de tot, la clau de volta que ha significat el canvi polític propiciat per les eleccions del passat 22 de Maig, han obert un nou camí. La nota de premsa és prou clara: Tant l’alcalde de Sitges com els altres membres presents a la reunió es van mostrar predisposats a modificar el projecte per tal de retornar als edificis del Cau Ferrat, la Casa Rocamora i el Maricel de Mar, l’esplendor i la bellesa original que els van convertir en elements primordials del patrimoni sitgetà. El retorn als origens es basaria en tres línies d’actuació bàsiques, que enumero sense entrar en detall, perquè són prou conegudes. Primera: eliminar l’elevació de 35cm del terra del primer pis del Cau Ferrat, pel que suposa d’alteració de l’espai interior. Segona: reconstruir Can Rocamora tot recuperant la façana de l’any 1915, en el que podria interpretar-se com la proposta més historicista, atès que estariem parlant d’un element que va ser molt modificat a mitjans dels 70. I tercera: eliminar les rampes i la galeria exterior de vidre que el projecte contemplava pel Maricel, i que la plataforma sempre ha considerat innecessària, irrespectuosa, antiestètica i atemptatòria als objectius que exigeix una actuació com la que ens ocupa. Què passarà a partir d’ara? Difícil de respondre. Les noves intencions semblen definides, i hi ha el compromís ferm de reconduir les obres sense aturar-les. Malgrat tot, a la vida real, i en el context d’incertesa general en el qual ens movem, i on concorren vàries institucions, qualsevol canvi, per benintencionat que sigui, no deixa de generar respecte. Hi ha compromisos per escrit, un projecte aprovat -i de moment no questionat legalment- adjudicacions signades, i qui sap si possibles indemnitzacions que puguin generar-se...

Dimecres, 13

Es fa pública l’herència enverinada de l’Ajuntament: 65 milions d’euros de deute. Gairebé 11.000 milions de les antigues pessetes. Un disbarat, vaja, i això que és una mica menor –i no és cap consol- del que havia assenyalat CiU a finals de la passada legislatura, quan assegurà que tenia fòrmules per a redreçar-lo sense tocar els impostos, més enllà de la revisió cadastral emparaulada pels seus antecessors, que mai el quantificaren amb aital magnitud quan manaren. I així ens ha anat. Mentre els mitjans ho resumeixen amb un Sitges en quiebra, Jordi Mas es trenca la closca per a fer quadrar allò que sembla inquadrable, i davant de les càmeres de TV3 deixa anar un ens en sortirem amb l’ànim del qui s’agafa a un inevitable ferro roent. No és l’únic marrón de la setmana. L’Eco del passat dissabte afirmava: 429 aspirants a sis places de policia local. I a l’exàmen, que no hi assistiren tots, n’aprovaren 4. Des de fora, no cal tenir dos dits de front, ni tant sols un, per a encuriosir-se o malfiar lliurement. O bé la policia cercava doctors honoris causa per a la comissaria, o bé el sistema educatiu ha fet estralls durant dècades, o bé.... vostès ja m’entenen. Ningú del tribunal es va sorprendre? S’ha obert una revisió del procés.

Crònica local
Eco de Sitges, 9 de Juliol

El primer ple

« L’organització que ens hem trobat té molts càncers, té molts forats. »

Jordi Mas, 4 de Juliol.

Dissabte, 2. Nit.

Nit bulliciosa. Poetes al Retiro, revetlla a les Cases Noves, l’Atlàntida oberta de nou –amb vulneració de precinte inclosa- i... i una multitudinària vetllada als jardins del Prado, que fou sensacional en el vessant artístic i memorable en l’emocional. Es començà recordant Deli Carbonell –ja han passat sis mesos i el moment balcó s’acosta- i s’acabà brindant per Josep Vadell, mentre Ricard Gili entonava el What a wonderful world d’Armstrong al capdavant d’una Locomotora negra en plena forma. Pel que ha fet i pel que fa, i pel que ha estat i pel que és, Vadell va rebre una pluja d’aplaudiments i mostres d’afecte sinceres, que responen a tot allò que ha sembrat a partir de la seva passió per la música en general, i pel jazz en particular. Lluny de l’esnobisme que massa sovint acompanya als entesos, en Josep ha tingut la vocació d’acostar la cultura musical de qualitat al gran públic, fins i tot quan fer-ho suposava obrir camins inexplorats i haver de convéncer als recelosos. En el context actual es troben a faltar persones així.

Diumenge, 3. Matí.

Els acampats han aixecat el campament, i a la Fragata aterra la viva expressió de la seva antítesi: la caravana luxosa i descaradament hedonista dels vehicles del ral.li de milionaris six to six motor day. Quilòmetres enllà, Joan Tutusaus deixà a Campdàsens un pregó-manual de bones i males praxis en la gestió i l’actitud vers els entorns naturals, que cal rellegir i subratllar, perquè ve d’algú que ha estimat la muntanya, i el Garraf, des d’una actitud activa i compromesa, heretada dels qui l’han acompanyat des de les beceroles.

Dilluns, 4. Vespre.

Quants i quins càncers deuen ser aquests que el regidor d’hisenda manifesta haver trobat a l’organització municipal? S’enumeraran algun dia? Fins a quin punt afecten al moll de l’ós del funcionament de la institució? Són extirpables? Com?. Vet aquí la declaració més cridanera del, per altra banda, molt tranquil ple del cartipàs, que abordà algunes de les primeres mesures relacionades amb l’aprimament de l’estructura de la casa gran, que, per altra banda, han permès començar a satisfer els deutes compromesos amb els petits proveidors. Les dades sobre aquest cop de cap necessari i elogiable les han pogut veure publicades a l’Eco de la setmana passada, i també varen ser motiu de debat al saló de plens, amb petit ball de xifres per variar. A la primera sessió de qualsevol legislatura –que enguany ha vingut acompanyada d’una excel.lent decisió sobre l’administració dels torns de paraula- li correspon, entre d’altres assumptes, posar sobre la taula les dedicacions dels regidors, els seus sous, o aquelles (poques avui) contractacions immediates que formen part del que se’n diu personal eventual d’assessorament especial, o, en llenguatge col.loquial, càrrecs de confiança. De manera inevitable i recorrent, cada any de canvi en el govern aixeca una comprensible curiositat –salpebrada de morbo- sobre com poden haver quedat les coses en aquest àmbit. Em permetran un paral.lelisme. Sovint, tinc la sensació que això de les reduccions de les estructures organitzatives té punts de contacte amb els règims per a aprimar-se. Qui més pesa més quilos pot reduir i, en conseqüència, pot mostrar la seva satisfacció pels resultats obtinguts per petits que siguin, tenint en compte que el procés serà lent i el pes ideal potser no s’aconseguirà mai. Com ja s’ha comentat amb escreix aquí, la casa gran sitgetana estava més inflada que el globus dels Montgolfier, pel que les iniciatives preses pel govern de la nova majoria han esdevingut, a més d’imprescindibles, protagonistes dels primers balanços positius que l’estratègia demana publicitar. I, com era previsible, la questió de les remuneracions dels càrrecs electes o de lliure designació no ha estat aliena a aquesta benvinguda política de recessió. Així, i per a simplificar l’assumpte, hem passat de les pagues estratosfèriques i en alguns casos siderals del passat, a uns sous entre elevats, generosos i raonables a seques del present, la qual cosa significa una evidentíssima millora, però permet encara reflexionar sobre si la mesura pot respondre al context econòmic i social que vivim, on els ciutadans demanen als polítics gestos contundents d’austeritat i contenció. Per enèsima vegada ens trobem, doncs, en la tesitura de valorar allò que pot ser molt, poc o suficient, en base a casuístiques molt diverses. O si no, vet aquí la pregunta repetida: és molt o poc un sou brut anual de 53.426€ per un alcalde? i un de 47.727 per un tinent d’alcalde a dedicació plena? o un de 42.954 per un tinent d’alcalde amb una dedicació del 90%? I un de 50.000 i un altre de 64.000 per dos càrrecs eventuals? o un de 40.205 per un regidor a dedicació plena, o de 20.102 per un regidor a un 50% de jornada? En xifres absolutes, dóno per segur que vostès ja han fet la valoració, però compte perquè tampoc no seria justa sense ponderar altres factors que hi intervenen i singularitzen cadascun dels casos.

Malgrat tot, la secció es permet plantejar tres desideratums conceptuals que, amb tots els matisos incorporables, creu que seria bo perseguir. Tres pensaments en veu alta, que poden agafar-se o llençar-se sense problema, perquè tampoc la seva execució depèn d’una sola competència. Primer: abans, ara i sempre, i llevat d’aquells casos on la remuneració vingui establerta per un procés de selecció extramunicipal, ningú a l’Ajuntament no hauria de cobrar més que l’alcalde. Fes-t’ho com vulguis que diria aquell. Mal que sigui per una simple questió de valoració de les responsabilitats jeràrquiques davant d’aquelles petites o grans coses que succeeixen al municipi. Qui més responsabilitat té és qui més ha de cobrar. Així de simple, i, en principi, relativament senzill d’aplicar en aquest cas. Delimitat el sostre, només cal marcar el límit inferior, que, en el cas del govern de la nova majoria, ve donat pels tres regidors sense dedicació, que cobraran per assistència a plens o a d’altres obligacions del càrrec. Segon: més enllà del barem de la dedicació –i admetent que l’eufemístic 90% d’un bon sou no deixa de ser un bon sou- en el futur seria bo que, a l’hora de proposar retribucions, el sistema prengués major consideració a l’equilibri entre el valor de la condició i el valor de la capacitació dels càrrecs electes. Ningú no neix après. Per tant, podria plantejar-se que cobréssin més aquells que, o bé per expedient acadèmic, o en el seu defecte per experiència professional, puguin demostrar un coneixement suficient per a desenvolupar amb garanties les seves funcions en les àrees competencials que els corresponguin, davant d’altres que encara estiguin per foguejar, i que ja tindran temps per a ser recompensats si demostren meréixer-ho. Tercer: arribarà el dia en que la llei haurà de considerar sancions vers aquells gestors dels béns públics que, d’una forma manifesta, hagin menystingut les conseqüències per a la col.lectivitat de les seves actuacions poc mesurades o poc escrupoloses. Cal erradicar la lleugeresa amb la qual l’expressió « ja pagarà el qui vingui » va irrompre en el discurs de la gestió pública, pervertint-ne la gènesi.