Crònica local

Eco de Sitges, 13 d'agost

S’acosta

Delerosos com estem de bones notícies en general, enmig del bombardeig constant d’embogides i violentes imatges, la diada del Vinyet marca un compte enrere que ha de servir per a agafar una mica d’aire i desempolsegar momentàniament aquest estiu tant carregat de males vibracions, de les quals fins i tot s’ha encomanat la meteorologia. 10 dies només i ja estarem dins del parèntesi de la Festa Major. L’entorn de la casa de la vila fa setmanes que bull d’assajos. A les nits, la tronada llarga i sorda dels timbals s’escampa per arreu des de baix a mar. Ja ha arribat el programa i es presenta dimarts. També són a punt la portada de l’Eco de Festa Major, la revisió de fotos i vídeos del passat, i les xerrades, discutides i petites-grans polèmiques del present. Paradetes, objectes, preparatius, músics que fan morro, colles i families que plantegen la intendència de la setmana, els nervis del qui s’estrena, i la sensació de buidor del qui ho ha deixat després de molts anys, qui sap si per a recuperar el fil en un millor moment... Els pastorets han tornat satisfets de fer un gran paper a Grenoble, la reinterpretació històrica del Drac ja és a punt de descobrir-se, i ha tornat l’inconfundible esgarip que, des de darrere els vidres empaperats de blanc, provoca en Josep Marcet quan, tot provant si les inxes han sortit com Déu mana, espanta als turistes i barcelonautes acostumats a estridències menys tradicionals. Que cadascú hi fiqui allò que falta, i si és bo millor, perquè avui la crònica va de les petites o grans coses bones de la vida. Per començar, dues. Primera: L’esplèndida maqueta de l’hospital que, amb paciència infinita, ha fet en Ricard Ruiz durant els caps de setmana del darrer any i mig, i que poden veure exposada a l’aparador del carrer Àngel Vidal de Can Gassó. Ho té tot: proporcions afinades, encant, respecte i atenció als detalls, materials i color... una expressió de sitgetanisme en miniatura que embadaleix tothom que s’hi acosta a veure-la. Segona: Les simpàtiques xapes de Festa Major que s’han empescat la Judith Paretas i la Iris Salamé, a partir dels molts elements que formen part del vestuari festamajorenc, i d’altres inspiracions nascudes de la estimació per la festa. Fetes amb una base de feltre de colors curosament retallat i embotit dins la matriu de metall, l’aspecte final d’aquests complements és perfecte per acompanyar samarretes, bosses, o qualsevol cosa que permeti punxar-hi un imperdible.

Dimecres, 3 d’agost. Nit. Janio’s

Els diners no fan una festa gran, la fan grossa. El qualificatiu gran apela al moll de l’ós del sentiment. Les festes grans ho són per les emocions que generen i no pels diners que costen. En conseqüència, serà bo recordar que la crisi no podrà amb els valors fonamentals que ens arrosseguen a viure els dos dies més assenyalats del calendari sitgetà. Vist així, que és com caldria veure-ho, la solució sembla lògica, s’apliqui a nivell col.lectiu o individual, i vindria a dir que si aquest any no es pot gastar, ja es gastarà l’any vinent, i si no es pot el vinent, ja es gastarà l’altre, i si no... podem seguir en una periòdica pura. Per no gastar com es gastava no es morirà ningú, i vagin a saber si les circumstàncies ens permetran retrobar-nos amb la veritable mida d’algunes coses, que semblaven no tenir-ne. L’alcalde i el regidor de tradicions i festes han fet públiques a la primera xerrada del Janio’s les primeres xifres de la retallada festamajorenca, que semblen no haver generat massa controvèrsia, si haig de fer cas al seu testimoni, fins al punt que Magí Almirall afirma que potser haguéssin pogut collar una mica més, tenint en compte que el personal no va donar massa simptomes de revolta quan fou informat de la mala nova. Es rebaixen 50.000 euros de la factura general de Sant Bartomeu i Santa Tecla, que pujava a 350.000. El castell de foc en costarà 37.000 (o 40.000 si s’apreta una mica) i les colles han hagut de cordar-se el cinturó, i tirar de veta de les aportacions particulars, si convé amb més esforç que antuvi. I el 2012 el Sant dirà... probablement dirà que caldrà tornar a agafar les tisores, o, potser millor, reformular quines són les festes que ha de subvencionar el municipi i quines no. Així de simple. Quan es tracta de deixar llast, la llista de celebracions de capçalera és curta... molt curta.

Divendres, 5 d’agost. Vespre. Santuari del Vinyet.

El Vinyet –enblanquinat gràcies a un prohom que ha pagat la pintura- és ple com un ou, i el rector està content perquè l’alcalde ha vingut a l’ofici amb la vara de mando i gairebé tot l’equip de govern. Té més motius per a no perdre el somriure: ha trobat una il.luminació prou adequada pels retaules barrocs de la Parròquia –que ha substituït aquell malaurat bany de tarongina que amarava ornacines, figures i altars, contaminant el seu aspecte original-, i al santuari comparteix protagonisme amb l’orgue restaurat la rèplica exacta de la despedaçada creu del campanar que Nacho Rubí i Ferran Vicente han construït amb exactitud i que fa goig de veure d’aprop. Finalment, mossèn Pausas ha estat convidat a la darrera xerrada del Janio’s, on estarà acompanyat dels pendonistes, en el que s’espera sigui una nit singular de proselitisme amb tocs hilarants del club de la comedia, o potser a l’inrevés segons l’ànim del personal. Vaja, que davant de tal corrúa d’esdeveniments la màxima autoritat eclesiàstica sitgetana arribarà a l’ofici de Festa Major sobre un núvol tan eteri com el guarniment floral del Vinyet, que a més d’un l’obligà a netejar-se les ulleres per a comprovar si veia tèrbol. Una mena de volado que esgarrifà als devots de les espectaculars ornamentacions florals amb les quals tradicionalment s’ha guarnit l’altar, però que servidor defensa per l’elegant i sobri contrast que oferia enmig de l’entorn barroc del conjunt. En qualsevol cas, els comentaris sobre la decoració no han de prendre protagonisme a l’èxit organitzatiu de la diada ni a la meticulosa i excel.lent restauració que l’equip de Gerhard Grenzing -el professional que ja es responsabilitzà del projecte de l’orgue de la Parròquia fa 25 anys- ha fet en l’orgue del Vinyet, datat a mitjans del segle XIX, i carregat de tribulacions i cataplasmes funcionals per a suportar les vicissituds dels temps. Al programa de la vetllada, destinat a copsar les virtuts de l’instrument, només li va mancar un puntet de repertori popular. Mal que fos un Ave Maria o una marxa nupcial que retrobés la funció primordial que l’orgue ha tingut en la majoria de celebracions a l’indret. Malgrat tot, una iniciativa absolutament rodona, que honora administradors i societat civil.

Dimecres, 10 d’agost. Matí.

Loreto Almirall és tot nervi. Aquesta mestra d’escola, d’esquerdada veu, gesticulació expressiva, verb locuaç i conviccions cristianes fermes i no tancades en el vaticanista immobilisme jeràrquic, espera el pregó amb tota la intenció d’assaborir-lo i no deixar que els nervis traeixin un discurs que vol planer i directe. D’ella ha sortit una reflexió meridiana, que arrela en la pròpia experiència personal i professional. La Loreto no recorda que de petita la Festa Major es visqués amb l’entusiasme d’avui. A la memòria li ve la imatge d’un ofici gris, eixut, poc concorregut... I defensa l’empenta revulsiva dels joves. Dels d’abans, dels d’ara i dels que vinguin. I ho exposa amb una frase que no admet discussió. En la majoria d’ocasions, tots hem fet el que hem vist fer als nostres pares, per a contextualitzar-ho en els referents immediats. Ara, molts joves no tenen referents d’actuació tan ferms, per mil i una causes. Així, no ha de ser difícil comprendre la resta...