Eco de Sitges, 20 d'agost
La Festa Major del Drac
I així quedarà pels titulars de la posteritat. Passi el que passi, agradi o no agradi, i es digui el que es digui. Amigues i amics. Ara sí. Enmig de la estiuenca xafogor sitgetana, de les delirants denúncies dels nouvinguts intolerants amb el nostre folclore tradicional, dels botiguers molestos per la permissivitat davant de la pressió dels manteros, dels manteros que comencen a sentir-se pressionats per l’aplicació de mesures menys permisives, i de la impagable fotografia de quatre membres dels cossos policials a la portada de l’Eco de la setmana passada -publicada amb l’objectiu de tranquil.litzar la nostra ànima, comprensiblement intranquil.la a determinades hores del dia, sigui al carrer Parellades, a la plaça d’Espanya o al Primer de Maig- arriba la Festa Major. Aturem les màquines, doncs, mal que sigui per quatre dies. I si la gran festa de Sitges té una geografia física-emocional per a cadascú –la que ve marcada per indrets vinculats a records personals inesborrables- enguany la primera etapa del recorregut d’un servidor té l’emoció marcada des de la passada diada de reis. De nou, l’acollidor balcó de Can Janio s’obrirà, i la Silvia i jo sortirem sabedors que, quan mirem fit a fit a les persianes de fusta del davant, ella no ens tornarà la salutació de sempre. Ella no hi serà. Vatua l’olla quin inici de vigília no per menys previsible menys dur de pair!. Serà questió d’un instant. L’instant just per a agafar aire i interpelar-nos mutuament amb la mateixa pregunta que s’escoltà fa un any: què hem de fer? I de nou retrobarem la mateixa resposta: seguir endavant i desitjar una bona Festa Major, per començar, als qui l’estimaren de més a prop i dimarts ens saludaran des d’on ella saludava. Als qui ens continuaran acompanyant en aquest petit ritual domèstic, volgut i necessari. Per llavors, tot estarà a punt de començar. Benvinguts als absents tant presents, i fins un altra ocasió més propicia als presents tant volgudament absents, per les circumstàncies que siguin.
He volgut començar per aquí, qui sap si empès pels anys que passen, i per la consciència que cadascú viu la diada del Sant com vol, o com pot, d’acord amb circumstàncies vitals que deixen marca i que cal respectar sempre. Tots en coneixem casos. Sitgetans que marxen, o que es queden sabent que s’enfronten en solitari als mateixos dies que havien viscut en companyia. D’altres s’esforçaran en empassar-se els mals moments per a no perjudicar al seu entorn, o d’altres hauran d’assumir que mai no els viuran com els visqueren, i els tocarà gaudir-los d’una nova manera, en un costerut procés d’adaptació a les noves circumstàncies ... Admiro als sitgetans que superaran les exigències d’un periode en el qual la celebració col.lectiva no deixa escapatòria pels qui, més enllà de l’empatia o no amb l’esperit o la manera de celebrar la festa, no tenen motius per a celebrar gran cosa, o per a celebrar res, quan potser ho havien celebrat a desdir. Per aquests, pel grup que no entra dins els cànons de l’alegria continua i emocionada de les 36 hores, una salutació del qui signa, amb els millors desitjos per a qualsevol moment del futur. Isidre Pañella també viurà, i faig valer el tòpic, una Festa Major diferent. Al pintor del cel li ha arribat la condició de pendonista en un moment especialment delicat. Difícil. Dels que esquerden l’ànim de qualsevol. Els trasbalssos professionals han esquitxat una vida dedicada en cos, ànima i passió a la feina. Les circumstàncies –em permetran l’ús de l’eufemisme- no han permès que la recta final de la relació entre Pañella i l’empresa Igual estigui a l’alçada d’una trajectòria comuna plena de bons moments per ambdues parts. La història que explica l’Isidre em recorda a la d’un altre pregoner il.lustre –i millor persona- a qui, en acabar una nit de... deixem-ho córrer, embolicaren en una jugada empresarial indigna que li féu trontollar l’ànima. Avui, l’Isidret és testimoni de quelcom semblant, i reconeix que la situació ha afectat a aquella perpètua vena humorística amb la qual amania les converses. No l’ha perduda, però no està per orgues. En qualsevol cas, el foc és viu, i el nostre il.lustre pirotècnic no deixa d’il.lusionar-se amb el disseny de nous espectacles, que espera que arribin un cop pugui tancar aquest final amargant d’una etapa creativa que ha arribat a nivells d’excel.lència en nombroses ocasions.
I el programa? I el cartell? No en defujo no. Instal.lat, per segona vegada consecutiva, en l’àmbit del gran format, el programa ha sabut maquillar amb original habilitat les poques invitacions a la lectura d’articles d’opinió que ofereix, per a prioritzar una llampant i eficaç presentació gràfica que es desmarca de l’ortodòxia, arriscant-se a oferir un producte sense enquadernar i de lectura de sobretaula. 9 làmines que reprodueixen una selecció de cartells festamajorencs, des del 1935 on l’Ajuntament republicà promocionava la més típica i tradicional de Catalunya, passant pels exemples gairebé turístics del Sitges playa de Oro dels 50 i 60 que resulten d’un kitsch atractiu, l’intemporal plasticitat del d’Agustí Albors del 1981, sàviament combinada amb la tradicional bellesa de la tipografia Bodoni, o la ingenuïtat del gegant envoltat de canalla de la Flori Coll. Tots serveixen de base per a l’exposició, en el seu dors i a través d’un disseny net i acurat, dels perfils biogràfics dels protagonistes, les salutacions protocolàries de rigor, i un article imprescindible d’en Pep Pascual. El conjunt s’incorpora dins d’una carpeta de dibuix decorada amb els motius geomètrics romboidals que han servit de fons al cartell de Pere Stämpfli. Ai el cartell..... agafo aire. Amb tot l’apreci i l’admiració que, per multitud de motius, em mereix en Pere, confesso que veig molt poc de la seva personalitat estètica en el cartell de la Festa Major. El trobo d’una banalitat absoluta venint d’algú a qui no cal ensenyar res que no hagi demostrat amb escreix a aquestes alçades de carrera artística. Vaja, que passaria per un encàrrec d’última hora a un impressor. Cop de foto, retallada informàtica, copiar i enganxar i pim-pam-pum, cartell. Tinc la sensació que alguna cosa no ha acabat d’encaixar en la concepció de l’obra, o en la interpretació de l’encàrrec, o en amdúes coses. I ho sento.
Hores d’ara, alguns pateixen. No hi ha gaudi sense patiment previ. El Drac és a punt de descobrir-se. Abans de veure’l in situ, Pep Pascual ha deixat per escrit una declaració d’intencions que l’honora, pel que té de coherent i d’honesta amb els criteris d’un professional d’inquestionable ofici –com ho va demostrar amb els gegants centenaris, el retaule de l’hospital, o la sensacional restauració de la gitana del Albaicín per a posar tres exemples-, i per la dosi d’humilitat que desprenen alguns paràgrafs. N’agafo dos, que defineixen fins a quin punt cal confiar en els responsables del projecte, i en la sensibilitat demostrada, tot i la valentia de la decisió presa: “sóc conscient que el canvi d’imatge és total, i que hi haurà moltes generacions de sitgetans que pensaran ‘aquest no és el meu drac’, però a la vegada crec que era una oportunitat per a recuperar una peça molt estimada i molt emblemàtica de la nostra cultura popular (...) Espero que sigui del grat de la majoria dels sitgetans. En el cas que el descontent sigui generalitzat sempre estem a temps de recuperar l’aspecte més tradicional, verd amb escates grogues i vermelles.” . Personalment, penso que el Drac no podia tenir millor cirurgià, com Francesc Suárez millor artista pel seu cabeçut. En Roby ha fet un treball magnífic, carregat de tendresa.
Benvingut de nou, Nadal d’estiu. T’esperava, malgrat tot. Bona Festa Major!
