divendres, 5 d’agost de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 6 d'agost


A Moià estan pitjor


I ens guanyen de carrer. No és cap consol. Amigues i amics, abans no arribin les cròniques d’una nova Festa Major, pagarà la pena acabar de tancar, o de mig tancar, la primera part del cantellut assumpte del deute. És probable que assistim d’aquí poc a l’exposició pública de la segona o la tercera, tenint en compte la rumorologia que apunta a aquelles dades cridaneres que alguns voldrien dir i no han dit, i potser diran quan creguin que toca dir-les. Mentrestant, pel carrer, la frase que escolto té un aire de comèdia d’enredo: Morando, hi ha un palangre... em diuen posant una expressió de cara i una entonació de veu de serial televisiu. M’ho agafo amb un pèl de relativisme perquè el temps, i la documentació acreditada, seran els millors consellers a l’hora d’analitzar les coses, malgrat que ara mateix tot plegat espanti una mica. Factures, despesa de Vises, decrets de darrera hora, promeses pendents emparaulades….


Dijous, 28 de juliol. Vespre.

Mentre l’alcalde presidia la inauguració del complet l’arxiu casteller de la Jove de Sitges, que s’acompanyà amb una molt enriquidora, entretinguda, cordial i divertida xerrada sobre els origens de la colla -amb Ricard Baqués, Tito Suárez i Òscar Farrerons- el regidor d’hisenda Jordi Mas compartia reunió al departament de governació de la Generalitat, amb representants d’alguns dels ajuntaments més endeutats de Catalunya. I la màxima institució del país no s’ha trencat massa la closca a l’hora de proposar una solució que qui sap si sempre ha estat la única possible, perquè no hi ha més cera que la que crema. Pel que ha trascendit, la consellera Ortega va oferir acompanyament i col·laboració en el particular dol econòmic que han d’administrar els convidats a la trobada, sense deixar de pronunciar la frase lapidària que aconsella -ai làs!- l’augment dels impostos i la mancomunació de serveis entre municipis per a redreçar la situació. La sopa d’all vaja. La quadratura d’un cercle que vol resoldre els números de les corporacions locals en un pim-pam, sense perdre bous ni esquelles. El govern de Catalunya marca pel 2011 un límit d’endeutament pels ajuntaments del 75%, quan l’any passat el situava en el 110%. Nosaltres estem vora el 103%. Aquest 35% de rebaixa exemplifica fins a quin punt és fàcil modificar les regles de joc d’una tacada, mig oblidant la dificultat de posar-les en pràctica en la condicionada vida real, on ningú ja dóna res perquè tothom deu alguna cosa. L’endemà, l’alcalde de Moià –a qui sense conéixer asseguro no envejar- apareixia a TV3. Amb 6000 habitants, el poble nadiu del patriota Rafael Casanova, del tenor Ricard Viñas, i bressol de l’Escola Pia de Catalunya, arrossega una factura pendent de 25 milions d’euros i un impossible nivell d’endeutament del 400%, que ningú va controlar, ni des del propi Ajuntament, ni des de la Generalitat, ni des de la sindicatura de comptes... Avui, cadascun dels seus habitants hauria de pagar prop de 4500€ per a fer net, i tothom és ben conscient que passaran generacions abans no pugui eixugar-se l’herència que ha deixat el senyor Josep Montràs, alcalde de CiU durant 27 anys, entre el 1983 i el 2011. Valgui la dada per als il.lusos que creuen que la ignorància o la incompetència tenen color polític. Hores després, el conseller Mas-Colell demanà no ser alarmista amb la crisi a les corporacions locals, en un nou capítol d’aquesta equació complexa. En conclusió, estem fotuts, però no ho podem dir en veu alta, i a la vegada ho hem de resoldre sense perdre l’optimisme mentre els ciclotímics mercats esgoten les reserves de prozac amb la vista fixada en els balanços que pugen i baixen...


Divendres, 29 de juliol. Migdia. Ajuntament.

Visita protocolària del flamant vicepresident de la Diputació de Barcelona, Alberto Fernández Díaz, per a intercanviar impressions amb el regidor Jorge Carretero, el president del Gremi d’Hostaleria, Joan Anton Matas, i el de la FECES, Enrique Fuertes. Per variar, la institució provincial també dóna suport moral –sense càrrec- i es compromet a emprendre accions promocionals per a espavilar el mercat turístic, que acostuma a passar de llarg per la nostra franja costanera, inexistent als cercadors d’internet davant del poder de marques com la Costa Daurada o la Costa Brava. Sitges es vendria sola, però la costa del Garraf no. I, com és obvi a l’hora de parlar de recursos públics, aquí cal conciliar la singularitat amb l’estratègia de grup, encara que les poblacions que el formen puguin despertar interessos molt desiguals des de l’estratègia de captació de visitants. Sigui com sigui, l’eterna pregunta sobre el finançament dels municipis turístics és la que segueix pendent de resoldre. Passen els anys, els partits, els governants, els pressupostos i no hi ha manera d’entomar aquest greuge que el pas del temps ha anat fent creixer de manera inexorable. Amb 48 hores al càrrec, Fernández Díaz exerceix la diplomàcia sense establir massa compromisos. Si es mullarà en el futur està per veure.


Dissabte, 30 de juliol. Tarda.

A cada canvi de legislatura la pregunta es repeteix de manera cíclica. Quin Sitges volem promocionar, o quina imatge de la vila vol publicitar-se a l’exterior? I la cançó del turisme de qualitat amb un toc de glamour torna a ser recurrent en els discursos. Una intenció que, paradoxalment, no té massa a veure amb la imatge poc edificant dels nostres caps de setmana estiuencs al rovell de l’ou. Passa per l’apedaçada, llambordada i bruta cruïlla-de-carrers-antigament-dita-Cap-de-la-Vila una batucada acompanyant un comiat de solteria. I avall que fa baixada. A veure si tindran raó aquells que em digueren que la vila s’està lloretitzant en una preocupant progressió imparable que té el seu climax dissabtes i diumenges, on el ventall d’escenes al carrer i en els entorns patrimonials constitueix un catàleg per a la reflexió, que pot començar amb les terrasses que han arrebassat impunement l’espai per als vianants, fins a les estàtues humanes, que són la darrera atracció popular, tot passant, obviament, pels top manta que no sempre mostren una actitud pacífica davant de la policia... Més enllà de qualsevol campanya de propaganda, no hi ha res com el boca-orella a partir de les pròpia experiència viscuda per a prestigiar, o denigrar, una destinació turística. Atenció, doncs, perquè Sitges no pot jugar-se el crèdit permetent un cert campi-qui-pugui mal que sigui en els indrets emblemàtics que sempre hem respectat.


Dijous, 4 d’agost

La regidora d’ensenyament explica el conflicte que enfronta les treballadores de les llars d’infants sitgetanes amb l’empresa concessionària Educare XXI. L’Ajuntament deu uns 300.000 € que començarà a eixugar poc a poc, però el problema és un altre. Vinyet Lluís es refereix a l’existència d’una carta signada per l’antic regidor, que garantia a les treballadores un augment de sou. Els serveis jurídics de la casa gran entenen que aquest document no té cap mena de validesa legal, perquè no va seguir la tramitació corresponent, i, en conseqüència, la promesa és paper mullat. Demano disculpes ara. Em costa de creure que ningú abans, des de la pròpia empresa concessionària fins als serveis jurídics municipals, no questionés la validesa de l’hores d’ara polèmica misiva. O es va pecar d’ingenuïtat, o del contrari...