Crònica local
Eco de Sitges, 1 de març

La universitat de.... Qualia

Recorden Qualia? Els textos fundacionals eren prou explícits en intencions: convertir Sitges en un referent mundial de l'economia de la creativitat (...) posicionament de Sitges a nivell mundial en l'àmbit de l'art i la cultura (...) el Campus Qualia Sitges, un espai únic a Europa. L'octubre del 2010 es presentà el que havia de ser la punta de llança de Qualia. El Barcelona Institute of Performing Arts (BIPA), vinculat a l'acreditat Liverpool Institute for Performing Arts (LIPA), co-fundat per Sir Paul MacCartney el 1996 a la seva ciutat nadiua. Aleshores, si no recordo malament, el grup Montcau impulsava la proposta que tindria una seu a la Plana Est construïda per la immobiliària Vèrtix, que també hi aportaria capital, i la participació de dos socis més que ajudarien a assumir els prop de 20 milions d'euros d'inversió total que es contemplaven per a la posada en marxa del complex. La resta de la història és prou coneguda. Malgrat tot, les brases d'aquell foc no s'apagaren. Han revifat, reformulades en forma de ferro roent on es pot agafar l'equip de govern en una època eixuta de bones notícies. L'acrònim que haurem d'aprendre a partir d'ara és el del IAB, sigles que responen a Institute of the Arts Barcelona, una universitat privada on s'impartiran cursos d'interpretació, dansa, teatre musical, música pop, escenografia, creació i administració d'empreses artístiques i producció cinematogràfica, a través de programes compatibles amb el pla Bolonya, i titulacions validades per la Norwich University of the Arts, una institució educativa que té els seus origens el 1845, quan els reputats paisatgistes de la zona crearen una escola de pintors. Els cursos, que parteixen de la concepció anglosaxona de formar professionals que puguin espavilar-se en solitari, des d'un coneixement multidisciplinar, començaran aquesta tardor al centre de disseny -com ja s'havia previst quan la BIPA feia figa- amb un preu de matrícula entre 8000 i 10.000€, i la previsió d'un programa de beques...

Si l'esperit final de la iniciativa segueix essent el mateix, què ha canviat  respecte el que es va publicitar la passada legislatura? Per una banda les ambicions, més mesurades i qui sap si més confiables en els temps que corren. Per una altra el silenci de l'Ajuntament fins que no ha tingut el blat ben lligat al sac. I, per acabar, els inversors que hi ha al darrere. L'inversor, per a ser més exactes, perquè l'Institute of the Arts Barcelona és la societat unipersonal del senyor Mark Brendan Lethem. Amb un currículum professional, al voltant dels mitjans de comunicació i el mon publicitari, que tomba d’esquena,  Lethem és l'home que ha aparegut arreu encaixant la mà de l'alcalde Miquel Forns un cop oficialitzat l'acord que permetrà la posada en marxa de l'equipament, del qual n’exerceix de veritable mecenes. Al seu costat, Giles Auckland Lewis. El director del IAB tampoc no és un desconegut. Amb sobrada experiència a les aules de la LIPA de Liverpool, Auckland Lewis ostentava el mateix càrrec quan fa tres anys s'ensenyaren els detalls de la BIPA sitgetana. En aquest sentit, doncs, bé podria dir-se que fou el màxim responsable d’un centre que no arribà a existir, i ho serà d'un altre que es posarà en marxa d'aquí ben poc. Funcionarà l'IAB? Qui ho sap. En un territori com el nostre on l'Institut del teatre o l'ESCAC son veritables referències en els seus sectors, s’afirma que la formació que s’oferirà aquí no té una comparació directa per metodologia o tipus de disciplines amb la dels seus homòlegs catalans. Vull creure que els potencials estudiants de la universitat, o bé vindran de fora, o bé, si son de dins, es marcaran com a prioritat professional una carrera a l'exterior. Les avantatges per Sitges son, o seran, les mateixes que ja s'havien comentat en un primer moment. Moviment de gent, alegria econòmica, i el valor afegit innegable que té tot allò relacionable amb la cultura. Tampoc en això hauran canviat les coses. Si a l'Ajuntament li surten els números, donem la benvinguda a l'Institute of the Arts Barcelona, sense oblidar-ne l’embrió original, i el temps dirà si haurà valgut la pena celebrar-ho. De moment, millor això que res, per descomptat.

Dilluns, 25 de febrer. Matí

El senyor Victorià Sánchez és el nou inquilí de la casa Antoni Carreras i Robert, la que, per a molts, serà per sempre la llar de Montserrat Almirall, situada a la cantonada del carrer del Prado amb Sant Gaudenci. Hi ha hagut molt moviment els darrers dies, i les sensibilitats s'han alterat arran de les actuacions al jardí i al mur. A cop de conversa pública, Sánchez escombra d'una revolada els neguits. Coneix tots els detalls de l'immoble fil per randa, i expressa la ferma convicció de deixar-lo en estat de revista, respectant absolutament, i en la mesura del possible, els materials, colors, configuració de les habitacions, i tots aquells detalls decoratius originals de l’època. D'aquí que hom no pugui més que confiar en la convicció del qui s'expressa des d’una ortodòxia i una fermesa inhabituals sobre els objectius del procés de rehabilitació d’un indret tant estimat pels records que desperta. Per a explicar-ho d’una forma planera, el pis superior es convertirà en un petit hotelet que seguirà el concepte de Bed&Breakfast, mentre que la planta baixa es destinarà a vivenda particular i a les oficines de Sitges Royal Rooms, l’empresa de Victorià Sánchez. La cirereta del pastís serà, sens dubte, la voluntat de convertir el jardí, que promet recuperar tot el seu encant, en un espai obert al públic. Si res no ho fa malbé, tornarem al jardí en un futur, però aquesta vegada serà per a poder brindar per la dona que va estimar als seus alumnes sense mesura, i per l’empresari que haurà fet possible que no es perdi un entorn indisolublement lligat a la petita-gran història humana de Sitges.

Vespre. Saló de plens

"Aquest consorci, en aquest moment, no s'aguanta ni amb una pinça". Perquè em temia que arribaria l'hora que escoltaria una sentència d'aquesta mena referida al consorci del Club Natació, la creació del qual fou aprovada per unanimitat de ple municipal el desembre del 2010, per mor de no-ens-podem-permetre-que-tanqui-el-club-natació. L’Ajuntament ha posat en marxa la creació d’una comissió que estudïi els aspectes de la documentació fundacional que poden ser susceptibles d'incórrer en conflictes legals. El consorci va néixer, en el fons, per a salvar una entitat en fallida que devia 4,2 milions d'euros, i, de passada, alleugerir els drames de caixa d'un Ajuntament igualment en fallida. Ara, a més del gec de 307.000 euros que li suposa a la casa gran l'aportació anual a la causa, la feina és justificar que el consorci no va néixer per això, sinó per a finalitats més d'acord, diguem-ne, amb el fet merament esportiu, com correspondria als objectius d'un organisme d'aquest tipus. Mentrestant, el Club continua mantenint una activitat ben ferma i admirable en algunes de les seves seccions, malgrat les circumstàncies difícils que li ha tocat viure. Queden 47 anys fins el 2060…. I acabo amb una reflexió, a partir de la benvinguda moció de la CUP per a la recuperació d’aliments en bon estat que acaben als contenidors, i que, en el cas de Sitges, es quantifica en prop de 13.500kg anuals. O sia, uns 37kg per dia de menjar que es llença. La taula del tercer sector i les entitats socials s'estan empleant a fons en gestionar aquest problema de consciència que no deixa indiferent ningú, i la regidoria es va comprometre a trobar-hi una sortida. Amb tot, vaig tenir la sensació que el debat polític sobre l'assumpte no va acabar de respondre a una evidència així de punyent, que hauria d'aconseguir posicionaments unànims sense fissures. En qualsevol cas, la pregunta continua essent la mateixa. Quin percentatge d'aquestes 13 tones es podrien recuperar, i quina infraestructura caldria per a recuperar-les?

Crònica local
Eco de Sitges, 22 de febrer

Entre massa i massa poc

Per a començar, tres aplaudiments telegràfics, i necessaris. Primer: als propietaris de la Casa San Salvador del passeig marítim, 61 (Josep Maria Martino, 1923) per haver encarregat una magnífica neteja de cara realitzada a consciència i pulcritud per l’empresa Baqués-Domingo. Segon: a la propietat de la casa Salvadora Font i Dalmau, del carrer Major. L’edifici de telègrafus dissenyat per l’arquitecte Salvador Vinyals el 1898, està essent objecte d’una esforçada rehabilitació carregada de sensibilitat, on hi treballen amb ofici el tàndem Enríquez-Faraboni. La secció es treu el barret davant de la restauració de la façana, que ja descobreix bona part del seu encant de filigrana. Un do de pit que mereix tot el suport. Tercer: a Pep Pascual per haver deixat immaculada la popular Mare de Déu dels mariners, en un treball que enlluernaria al mateix Pere Jou i que ja és visible a l’altar dels Dolors de la parròquia.

I ara cop de timó. El divendres 15 de febrer, en roda de premsa, el ministre d'hisenda Cristóbal Montoro presentà l'avantprojecte de la Ley de racionalización y sostenibilidad de la administración local. Per a resumir-ho en poques paraules, l'estat, incapaç de tocar la seva anacrònica, estàtica, monolítica i elefantina estructura de poder, ha preferit ficar la mà al calaix de les comunitats autònomes i els ajuntaments que, ofegats econòmicament pels incompliments del propi estat i per la nefasta gestió pròpia en massa casos, no tenen cap mena de força per a contrapesar aquesta recentralització de facto que no sigui la de palesar el conflicte competencial. Així, doncs, a més de preveure que la norma propiciarà la interposició d’una llarga corrúa de recursos als tribunals, o d’haver d’assumir que questions com el debat a l'entorn del finançament dels municipis turístics ja no valdrà la pena ni esmentar-les amb la boca petita, estem davant d’un d’aquells canvis que, de produïr-se, farà trontollar els fonaments de moltes estructures, per altra banda, carregades d’inèrcies negatives.

Com era previsible, el que més ha cridat l’atenció del text de l’avantprojecte és el contingut relacionat amb la regularització/limitació del sou d’alcaldes i regidors, d’acord amb uns barems de proporcionalitat que es prenen respecte a perfils de càrrecs presumiblement equiparables, i de les característiques dels municipis. Ningún alcalde ni presidente de la Diputación podrá cobrar más que un ministro (68.981,88 euros) ni las retribuciones de la Corporación Municipal podrán suponer más del 0,6 por 100 del total de gastos del Presupuesto municipal. Aquest paràgraf, afegit a la declaració de Montoro, referida a que el 82% dels regidors de tot l’estat treballaran sense cobrar, provocà un seguit de rèpliques encadenades amb la intenció de contrapesar les conseqüències finals d’aquesta càrrega de profunditat, que juga, perillosament, amb l’argument pervers del gratis et amore. D’entre totes elles destaco la de la vicepresidenta del govern de la Generalitat, Joana Ortega, que deixà un titular lapidari, conscient que podia expressar-lo perquè a Catalunya la majoria d’Ajuntaments administren nuclis menors de 20.000 habitants a cop de voluntat. Digué Ortega “A Catalunya, més del 90% de regidors no tenen dedicació exclusiva ni tenen sou”. O sia que em caldrà reconéixer que a Sitges anem al revés del mon, tot i tenir el gec de deutes que arrosseguem. La mà dreta em fa els números bàsics, i la hipòtesi de treball -un parlar per parlar- dóna uns resultats cridaners si apliquessim d'avui per demà el que es proposa. Si considerem el concepte retribució en el sentit més acadèmic del terme –pagament d’un servei- la partida del pressupost que l’Ajuntament de Sitges dedica el 2013 als sous i dietes d’assistència a plens o a d’altres òrgans col.legiats per part dels  21 regidors, inclòs l’alcalde, s’eleva a 552.945€, el que significa un 1,46% dels 38.466.945€ del total de despeses. D’aplicar el topall del 0,6% que preveu la futura llei, la xifra minvaria fins als 230.801€, un 58,5% menys, o, si volen, 322.144€ menys del que ara es destina al concepte ja mencionat.

Diumenge, els lectors de La Vanguardia responien de forma aclaparadora a l’enquesta que els formulava el diari. Un 93% creu que cal limitar els sous d’alcaldes i regidors. El govern Rajoy ha obert un meló i, amb ell, la possibilitat d’interpretar malèvolament o demagògica una mesura que, per altra banda, apela a un aspecte que sempre ha quedat en mans de les laxes i febles recomanacions de les federacions o associacions de municipis, quan la realitat demostra que hagués calgut una mica més de mà dura en determinats casos. Davant la regressió que s'albira tornarà al debat públic l'eterna questió del sou dels polítics, i del suposat preu, que no valor, de la vocació. I fer valer la vocació -fora de l'àmbit del voluntariat estricte, de la fe missionera, o de la solidaritat més abnegada, per a posar tres exemples- no és fàcil. Moltes professions que exigeixen actituds ètiques referencials, sovint vinculables a personalitats de pedra picada sobre les quals hi recauen importants responsabilitats, també son retribuïdes. I l'exercici de la gestió del bé públic, a partir d'un ideari determinat i –no ho oblidem- d’unes capacitats demostrables, també ho hauria de ser en la justa mesura, o en la mesura suggerida pel sentit comú. Malauradament, en l'univers de les estructures de poder polític, especialitzades en impulsar, ensorrar, mantenir o fagocitar als seus líders, i en incorporar llargues llistes de nouvinguts a la causa amb ganes d'escalar posicions a cop de talonari, el retorn a l'estadi original sembla un desideratum impossible. En qualsevol cas, una cosa és treballar sense cobrar i una altra que ens hagin volgut fer creure durant molts anys que persones que han demostrat ser poc resolutives o vàlides mereixin un sou de ministre per la gràcia dels seus padrins. Arribats a aquest punt bo seria preguntar-se si, en el marc d'aquestes noves condicions, molts ciutadans voldran ficar-se en política, i, en cas de donar el pas, si podran assumir-ho des de l’automotivació. Molt em temo que passarem del fred a el calor sense ajustar el termostat.

La polseguera dels sous ha deixat en un segon pla altres mesures no menys fonamentals per a la vida futura dels municipis. Ja no em refereixo a les exigències que hauran d’afrontar les localitats petites, sinó a intencions majors. Així, a més d’eliminar qualsevol possibilitat que els ens locals crein o mantinguin empreses públiques, la nova llei estipula que l’interventor depengui funcionalment de l’administració general de l’estat, amb la finalitat de dotarle de mayor independencia y objectividad, así como garantizar la legalidad y el control financiero y presupuestario. Que la caixa la controli un altre suposa una forma molt subtil de manllevar la independència de criteris i decisions del propi municipi, malgrat no pugui negar-se que, hores d’ara, tampoc hi ha massa marge de maniobra tenint en compte que vivim sota la daga d’un draconià pla s’ajust, per no haver-nos sabut controlar quan calia. I per si no n’hi hagués prou, l’estat també apunta a que les autonomies agafin la responsabilitat en la gestió de determinats serveis que, fins avui, presten els Ajuntaments, en bona part pressionats per una demanda ciutadana que no atenia ningú. En el nostre cas, i si res no canvia, el govern de la Generalitat, que es menja les ungles per arribar a final de mes, tindria un any per a assumir les prestacions de l’àrea de serveis socials, i cinc per a encarregar-se de les d’educació i sanitat. En aquest escenari, on quedarà el poder de decisió de les administracions locals?

Crònica local
Eco de Sitges, 15 de febrer

Panxamplastyle

De la barreja d'una mica de carrer, de set hores i mitja d'espectador televisiu de rúes (del meu retiro encara haig de valorar què és més dur, si filmar-les o veure-les) i d'opinions recollides i xatonades viscudes neix, com cada any sense poder pesar massa les paraules, aquesta crònica matinera de dimecres de cendra obligada pels timings postcarnavalers de l'Eco, i que escric mentre les tertúlies parlen del suposat micròfon col.locat dins d'un gerro de flors amb l’objectiu d’espiar una conversa de restaurant de contingut sensible, i els informatius ensenyen imatges a dojo de la rúa de l’extermini, i d’alguns dels seus danys colaterals, que poden anar des de les borratxeres felices, que l’espectador rep amb un somriure còmplice, fins a les esbatussades de barriada que ningú voldria que sortissin per televisió.

Els personatges

Tot comença a l'Arribo. Se'l mira de lluny, gairebé d'incògnit, en Furró. O potser és el Carnaval qui es mira al carrossaire de raça i li diu: Benvingut de nou i no defalleixis!. El cas és que retrobem la fragata com a traïdor escenari del punt de partida més o menys instituït. L'indret que exigeix carros i carretes per a aconseguir centrar l'atenció en allò que passa, perquè l'espai sembla impossible d'omplir amb objectes i paraules, i possiblement obliga en excès a qui es posi a muntar l'acte, pel fet d'estar condicionat sempre a l'exàmen inicial que ha de satisfer les expectatives del nen de cinc anys, i de l'avi de 80. I Panxampla's és una colla de carrer, de complicitat, i no d'escenari. Després d'un video de quart d'hora, que va resultar excessiu tenint en compte que el públic ja havia viscut la presentació de la reina i tenia les expectatives posades en el rei, sa majestat Carnestoltes va prendre l'empostissat. Darrera de Joan Pujol i Fontanet Panxampla hi ha hagut Marc Pérez. Un sitgetà amb bona fusta i potencial per a carregar-lo, però a qui l'ha llastat un guió massa dèbil de plantejament, per a deixar un discurs amb petjada de fons. A canvi, ell mateix i els seus companys de viatge, esplèndidament caracteritzats en el paper de malvats intergeneracionals de cinema i còmic, s'han crescut al carrer i a les escoles, a les botigues i les residències d'avis, al mercat o a la cursa de llits –amb divertida evocació a La Patum inclosa, per part d’alguns ateneuistes- tot escombrant les limitacions des de l'empatia amb la gent, i proposant noves i exitoses activitats com els photocalls o la rúa a peu, en el marc d'un timing de bogeria gairebé inassumible i que potser seria bó reconsiderar per l'esforç que suposa. Panxampla's, doncs, sense renunciar al segell d'identitat propi, ha salvat amb nota allò fonamental que mou avui la tradició del personatge, i que queda en el record d'un Carnaval cada cop més interessat en la música que en la lletra. Un signe dels nous temps.

A punt de complir els 18 -i no cal fer un casus belli de l'assumpte perquè el protocol de la festa deixa ben clar que a partir dels 16 anys es pot participar a les rúes, prèvia presentació de les autoritzacions pertinents- Júlia Collado ha vist complert el seu somni d'esdevenir reina del Carnaval. I ella ha respost a l'alçada amb presència i simpatia espectaculars, emmarcades dins del model arquetípic, i en companyia d’una colla que ha sabut cedir-li tot el protagonisme. No menys mèrit se li pot atribuir a la reina infantil. Malgrat que servidor sigui reticent al concepte de les nenes reina, només per les seves paraules la nit de dimecres de cendra, Isabel Gómez mereix el qualificatiu d’encantadora.

Les rúes

Al país de les batucades, Sitges n'és la capital. I més si Vilanova les prohibeix en determinats actes. La banda sonora del nostre Carnaval cavalca entre la presència cada cop més nombrosa de formacions rítmiques, combinades amb els clàssics i inesgotables temes de sempre, i els Bará-bará-bará-beré-beré-beré o Gangnam Style que moriran cremats per la moda. D'aquí que escoltar la versió de La mer de Charles Trenet que acompanyava als oceans de Cousteau dels Xis-Pun  pel Cap de la Vila no pot més que cridar-me l'atenció. Assumint que difícilment tornarà a assolir-se el sostre de lluentor que la colla 1,2,3 i.... va treure el 2011 fent trontollar els fonaments de la norma, amb aquell memorable tren de disfresses que trigà deu minuts a passar pel Cap de la Vila, i que Nacho Ruiz portava estratègicament amagat a la màniga en el que esdevingué un órdago -que dirien a castella- a l'stablishment, la percepció externa del nostre Carnaval indicaria que la crisi no l’ha afectat gens ni mica. L'espectacle al carrer ha estat molt digne, magnífic en determinats casos, i coherent i, fins on pot esperar-se, variat en la majoria. Se’m barregen  a la memòria les fantasies de ploma d'ahir i d'avui, que ja no son patrimoni d’una sola societat, amb els maquillatges elaborats, i els fardos de categoria, -en afortunada expressió encunyada per l’ex-rei Franchu Núñez- al costat de la ironia i la sàtira en petites dosis, i els exemples comptats de coreografies mereixedores d'aturada a la cruïlla de carrers. Tot plegat amanit amb viquings, dimonis, caputxetes, zombies o els habituals guerrers en diferents declinacions. Mentre em questiono de nou si el Carnaval dels petits ha de respondre de manera tan mimètica al dels adults, o si seria bo pensar en que la canalla en té prou en passar-s’ho bé, o si cal que els més menuts es vegin sotmesos a uns poc saludables nivells de pressió sonora propis de megafonia de discoteca, aquí deixo un grapat de records immediats, agafats des dels riscos de la memòria recent.

No K-lia és la colla de moda. La que està en boca de tothom. La que agrupa les valoracions positives més unànims. El seu “Indi a la India” esdevingué una mena de quadre plàstic costumista, ple de detalls evocadors, embolicats amb un magnífic disseny de vestuari. Em quedo amb No K-lia. Fico dins el sac de la sàtira a Llanto’s, Lizard i, sobretot, al rei Joan Carles de la colla Sumo i el seu safari. Tampoc va deixar indiferent l’enorme gorila blanc de la carrossa de la gent de Bon rotllo o la competència entre Sabor a xocolà i Maracuyà. Les primeres van obrir un referent estètic que les segones estan desenvolupant a un nivell d’excel.lència… i seguiria. Dimecres de cendra l’alcalde va reconéixer que “A les rúes, hem fallat en seguretat”. Abans de les xatonades de cloenda m’explicaren bastants episodis d’aldarulls de carrer, incivisme vandàlic i robatoris a domicilis, per part dels qui aprofiten que l’atenció de la majoria és a una altra banda. És cert. No és Carnaval per a tothom. Mentre molts es diverteixen, d’altres posen a prova els dispositius de seguretat paradoxalment publicitats la setmana anterior. Malauradament, la festa té una lletra petita. Una cara B que fa de mal resoldre…

I acabo. En la setmana de la renúncia del Papa i de les iniciatives legislatives populars sobre la dació en pagament i els toros, llegeixo a la premsa que el pontífex està cansat -lògic- i que duia un marcapassos des de feia 10 anys. El problema no és que el Papa vagi amb marcapassos. El problema és que hi vagi l'església, malgrat els esforços que li reconeixen a qui deixa la cadira de Pere per a purgar-la de pecats no sempre confessables. L'església amb marcapassos i la política.... amb respiració assistida. Potser serà millor acabar amb un mea culpa d'Obama: "No hauriem de fer promeses que no podem complir, però hem de complir les promeses que ja hem fet".

Crònica local
Eco de Sitges, 8 de febrer

Un Carnaval de mínims

"La felicitat del pobre sembla

la gran il.lusió del Carnaval.

La gent treballa l'any sencer,

per a un moment de somni,

per a fer realitat la fantasia

de rei, de pirata o jardiner.

Però tot acaba el dimecres.

La tristesa no te fí,

la felicitat si"

"A felicidade"

V. de Moraes/Antonio C. Jobim, 1959

Probablement, mai no hagués començat la crònica de la setmana així. Molt sovint, la vida dóna sorpreses agradables que ajuden a bastir històries que valen la pena. Aquí en va una nascuda de la conversa virtual amb un vilafranquí d'ànima sitgetana -a qui el destí ha ancorat a la magnètica San Francisco al costat de la seva esposa i la seva filla- i que m'ha fet redescobrir un venerable LP oblidat. El meu interlocutor em recordà la tornada de A felicidade per a exemplificar el sentit final del Carnaval com a contrapès de les penes quotidianes. Tristeza nâo tem fin, felicidade sim resa la cançó amb la qual comença Orfeo negro, la mítica pel.lícula de Marcel Camus, molt recordada per una altra composició popularíssima com és Manha de Carnaval. Converso amb una persona viscuda. Un home de mon amb arrels mediterrànies, que, havent posat els peus al Brasil, pot parlar del Carnaval del Sitges que estima sense cap ànim de comparar allò incomparable. M'explica que "qualsevol brasiler amb sentit comú no es pot perdre el Carnaval de Rio, el de Salvador de Bahia, però sobretot el d’Olinda". En Miro unes quantes fotos. A 1800 quilòmetres al nord de Rio, a l'estat de Pernambuco, la ciutat que té el casc històric declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco fa una cercavila de gegants digna de la millor festa major nostrada. L'anècdota, però, em porta a Recife, prop d'Olinda. L'amic hi arribà fa una dotzena d’anys el cap de setmana posterior al Carnaval. Tot havia acabat aleshores. O almenys així ho semblava fins que li cridaren l’atenció, al final del passeig marítim de la capital, sis enormes camions plens d'altaveus a punt de marxa. Encuriosit per l'inhabitual estampa preguntà les raons de la presència d'aquelles baluernes, i li digueren que en dues hores començaria el Carnaval... de la gent que havia treballat per Carnaval. Així, d'una forma sincera, espontània i efímera, sense càmeres ni impacte mediàtic de cap mena, bombers, policies, infermeres i personal divers que no havia pogut gaudir en el seu dia per les obligacions pròpies del moment, protagonitzaren a ple sol una rúa extemporània, però nascuda de l'ànima lliure de les persones que també necessiten viure el que han viscut els altres.

Aquí, l’esforç de molts ha estat inversament proporcional a una nova minva pressupostària. Els representants de Maraka, Panxampla's, Independents, Prado i i Retiro coincideixen en un mateix argument. Enguany, més que mai, tothom s’hi ha deixat la pell per a que, a peu de carrer, res no faci evident els enormes condicionants provocats per la manca generalitzada de recursos. Per tant, és imprescindible no menystenir aquesta circumstància en qualsevol anàlisi, perquè, d’entrada, atorga un mèrit afegit a la feina que s'ha fet per a mantenir el Carnaval sense renunciar al nivell de les expectatives que genera. En dos anys, la festa ha vist reduïda l’aportació municipal en un 50%. Els 200.000€ del 2011 s’han aprimat fins a arribar amb prou feines als 85.000€. Si hi afegim el magre context en el qual ens movem, no cal cap gran esforç per a constatar que les circumstàncies han deixat eixuta, fins i tot, la caixa de la controvèrsia. Pocs antecedents trobariem d'una prèvia de Carnaval amb uns nivells de polèmica semblants als ínfims d'enguany. Assumits els horaris sense piular, superada la tempesta en un got d'aigua de l'any passat, es respira una tranquil.litat inhabitual en l’entorn. Ni la presentació de la reina immediatament abans que el Carnestoltes ha merescut el mínim questionament, tot i vulnerar el protocol de filfa que explicita textualment que l'acte se celebra una vegada realitzat l'Arribo de Sa Majestat Carnestoltes. Les circumstàncies, o el que sigui, han obligat a optimitzar recursos i a fer els ulls grossos, quan abans -en les èpoques glorioses de les memorables discutides entre Abdón Vidal i Ramon Artigas- l'assumpte hagués aixecat polseguera cada dia fins dimecres de cendra. I és comprensible. Hi ha poques ganes de discutir-se, moltes ganes d’ajudar-se, i més encara de divertir-se tenint en compte el decebedor panorama general que projecta un país que destapa pressumptes o comprobables casos de corrupció diàriament. Allò que no ha canviat ha estat l’inefable rosari de xifres i tòpics. Les 300.000 persones que vindran, son, a la vegada, les 300.000 que també es diu que surten cada nit del 23 d'agost, i les dades relacionades amb el dispositiu de seguretat més mediàtic de l'any es reben acompanyades d’una posada en escena comme il faut. Des que la presideix el conseller de torn, la reunió de la junta de seguretat local ha adquirit un punt de trascendència, revestint-se d'un cerimonial propi de consell executiu. La sala de juntes de l'Ajuntament és plena. Envoltant una bateria d'ampolles d'aigua mineral, suc de taronja i copes de vidre disposades en perfecta i estàtica quadrícula de formació de gala, s'asseuen els qui han d’assegurar la seguretat de tothom, en un context que demana, de nou, conciliar el binomi impossible entre seguretat i llibertat d’actuació, entre seny i transgressió, entre l’obligació que se succeeixin les mínimes incidències quan l’enorme presència de públic –civíc i incívic- obre un ventall de casuístiques no sempre controlables fins al final. Amb les rúes més d’hora hi ha hagut menys problemes, però està clar que, ara i en el futur, els criteris de seguretat esdevindran capitals en la presa de decisions.

Sense despentinar-se, La Vanguardia situa Sitges a l'alçada dels 10 millors carnavals del mon, al costat dels de Rio, Venecia, Oruro i Barranquilla a Bolivia, Nova Orleans, Niça, el barri londinenc de Notting Hill, i els de Tenerife i Cadis. Ja ho deia Lluís Curtiada quan era regidor de festes: Tenerife, Cadis i Sitges. En aquest ordre consten en una llista en la qual no apareix Vilanova enlloc, ni els gegants bojos de Solsona. El model de Carnaval sitgetà és, no cal dir-ho, sensible als recursos disponibles. En general, els diners han ajudat a lluir, i, en algunes ocasions, quan la subvenció per carrossa superava els 1300€ i l’aportació al muntatge del Carnestoltes s’acostava als 50.000€ semblava no haver-n’hi mai prou. Al 2013 torna el debat sobre la recerca de liquidesa extramunicipal i es palesa més que mai que la consciència ha de marcar límits. Al carrer, molts pensen, amb motius, que l’únic que no ens haurien de poder prendre son les ganes de passar-ho bé i de ser feliços, mal que sigui per unes hores.

Bon Carnaval! I, especialment, a la gent de Pamxampla’s i de Maraka.

Crònica local
Eco de Sitges, 1 de febrer

Paraules, paraules...

“.... I així, successivament, hem anat fent moltes burrades en aquesta casa tots. Tots…”

Lluís Marcé, 28 de gener

Dilluns, 28 de gener

Aquí la tenen. Agafada en abstracte, és la millor frase del ple. Curta i contundent. Franca i lapidària. Intemporal. D’aquelles que podrien emmarcar-se en un despatx d’alcaldia o de regidoria per a recordar-li al governant que és humà, limitat, i finit en les seves capacitats, i que ha d’ésser humil en l’actuació diària. Vaja, una reversió casolana i bàsica del Memento mori de la Roma antiga. Han passat 2000 anys des d’aleshores i vull creure que hem avançat, mal que sigui una mica. La secció i un servidor s’afegeixen a la confessió pública del regidor, incorporant-hi totes les rucades o ximpleries que hagi pogut dir, escriure o fer en vida, les que que dic, escric o faig cada dia, i les que pugui dir escriure o fer en el futur, encara que faci el possible per a mantenir-les a ratlla, i per a que les que pugui rebre dels altres no em fereixin més del compte. Fer burrades, com errar, és consubstancial a la condició humana. El problema rau, quan es tracta de vincular-les a la gestió d'allò públic, en mesurar les conseqüències de les mateixes i les responsabilitats que caldria que assumissin els qui les hagin posat en pràctica. Vet aquí l'etern topall. L'obstacle perpetu que costa Déu i ajut salvar. Vet aquí la malaltia que mina la classe política, que no ha sabut, o pogut, aturar a temps algunes -ja no penso en totes- de les petites o grans burrades del passat o del present, viscudes des de la impotència d’observar que gairebé mai no passa res, per una ciutadania que, de vegades, també ha semblat massa complaent. Marcé utilitzà el mot per a definir totes aquelles iniciatives que, amb el sentit comú a la mà, el temps ha demostrat que no varen respondre a uns criteris minimament ponderats, raonables i mesurats sobre el que cal o no cal fer, deixant de banda la ideologia política de cadascú, inclosa la del propi interessat. Li va sortir al cap de llista de Nou Horitzó durant el debat que enfrontà socialistes i govern, a l'entorn de les similituds, analogies o plagis entre el projectes Qualia i Sitges Investor, i els diners que va costar vendre tant de fum, malgrat que part de la brasa que el va fer servirà, ara, per a revitalitzar un projecte que va néixer amb el govern Baijet, vingui de gust o no dir-ho a qui el tiri endavant. Fou aquesta la darrera polèmica viscuda durant la maratoniana sessió de dilluns, farcida d'argumentacions recorrents i ja escoltades abastament amb anterioritat arran de l’aprovació inicial dels pressupostos. La definitiva passà de puntetes –qui sap si massa de puntetes- per les al.legacions presentades per una corrúa d’entitats i particulars, entre ells la plataforma per uns impostos i serveis justos i el Gremi d’Hostaleria. Més enllà de la justificació donada pel regidor Mas, al govern li caldrà anar amb tacte perquè no son pocs els que hi ha al darrera de l’enuig per la càrrega fiscal que es viu durant l’actual legislatura.

De fet, però, el pressupost s’aprovà superats uns moments de tensa incertesa, quan interventor, secretari, alcalde i govern foren víctimes d’una patinada de procediment que deixà en evidència el sistema i col.locà en un atzucac la resolució d’un problema relacionat amb el que en l’argot empresarial en dirien control de processos. La impossibilitat de certificar si s’havia fiscalitzat la documentació provinent del departament de recursos humans, sobre la relació de llocs de treball de l’Ajuntament -un tràmit d’obligat compliment abans de validar la plantilla municipal, i que, de fet, condicionava l’aprovació definitiva del pressupost, que ja s’havia aprovat minuts abans- posà contra les cordes al pobre interventor accidental, que al final va haver de convertir-se en l’avalador d’un procediment que s’acabarà a posteriori, però que es dona per fet que no comportarà cap conflicte legal que anul.li el que ja s’ha aprovat. O sia que no ha passat res extraordinariament greu, ni tampoc que no tingui cap precedent, ni tampoc que no pugui tornar a passar en el futur, tot i que és evident que, a ulls dels presents i dels qui ho van escoltar o veure, l’episodi no va donar, precisament, una bona imatge del funcionament dels mecanismes de la institució. Tot plegat va produïr-se arran d’una pregunta –estratègica- de Ricard Vicente. Què hagués passat si Vicente no hagués preguntat allò que va preguntar? Que s’hagués aprovat pressupost i plantilla amb errada de procediment inclosa, i pau i glòria.

Dimecres, 30 de gener

Alguna cosa deu haver succeït per l'ànima de Ferran Ignasi Llombart entre la Santa Llúcia de l'any passat i aquest dimecres. Si no és així, costa d'explicar la deriva de tarannà entre la seva declaració d'aleshores, i la d’ara. El 13 de desembre del 2012 el secretari general del PP de Sitges afirmava que "Si la mayoria de ciudadanos piensa que es lo que hay que hacer, y cambiar el nombre de la plaza (de España), pues lo cambiamos. Todo en esta vida es cambiable, y pienso que hay que ser flexibles, reflejando el deseo del ciudadano, que para eso tiene a las instituciones, y son las instituciones las que tienen que hacer lo que el ciudadano quiere, y eso se hace dentro de un entorno y un contexto democrático con las mayorias." Fa quatre dies, una nota de premsa del partit recollia el nou posicionament del regidor, tot assegurant que "Llombart s'oposa rotundament al possible canvi de nom de la plaça i del carrer d'Espanya, i considera totalment innecessari plantejar un debat sobre aquest tema”  A partir d’una afirmació que creu –i no li falta raó- que la moció origen de la controvèrsia ha estat fruit del debat sobiranista al parlament, la nota es referma en la tesi que “seria un error proposar aquest debat,  que en cap cas està al carrer i significa alterar la realitat històrica de places i carrers del municipi perfectament acceptades i consolidades pels ciutadans de Sitges". I no és que ambdúes postures siguin obertament incompatibles entre si. Hom es pot oposar a una decisió, i haver d'acceptar-la si l'aprova una majoria. Més aviat tinc la sensació que la segona no dóna les opcions que plantejava la primera d'una manera tan conciliadora, oberta, lliure i desacomplexada.... Des de FITUR, Llombart es referma en la darrera opció. Esborrem la prèvia, doncs, almenys de moment.

Dijous, 31 de gener

De nit, la il.luminació exterior de l’hotel de l’Avinguda Sofia demana entrar a la farmàcia del davant a buscar un sedant. Però per entrar a la farmàcia és obligat l’ús d’unes ulleres de sol si hom no vol quedar amb la retina marcada per la potència lumínica dels rètols publicitaris de la marquesina. El tram final, o l’inicial, de la que fou -fins a l’arribada dels tristos fanals d’urbanització metropolitana i de l’enorme peixera de la sortida del pàrquing- notable exemple d’harmonia noucentista en gairebé tota la seva extensió, està prenent una anguniosa deriva estètica. Impròpia de l’herència històrica rebuda. Em preocupava pels balcons, i al costat de la il.luminació nocturna de les façanes del nou hotel son un assumpte menor. Quan cau la fosca tot es transforma en l’epítome de l’horterada. Línies de llum emmarquen en grans rectangles verticals les obertures de les finestres i perfilen les plataformes de les futures jardineres a cop de blau elèctric, vermell de pintallavis, verd lloro o ambre de caramel. Em pregunto d’on s’ha pogut treure l’inspiració per aquest atemptat visual. De Las Vegas potser?. Com la moda s’extengui ja ens podem posar en remull…

Crònica local
Eco de Sitges, 25 de gener

Deixem-ho així?

Nosotros lo dejaríamos así. No nos quedan más ganas de seguir.

Si hi hagués la possibilitat que Ajuntament i propietat es posessin d'acord per a que aquesta mesura cautelar esdevingués definitiva...

El procedimiento sigue, pero si la cuestión fuera que, de alguna manera, ellos quisieran también dejarlo, nosotros también lo dejaríamos

I això no seria com una forma implícita d'acceptar la no legalitat d'aquests balcons?

Bueno.... pues.... si ya no van a ser más balcones, a mi me da igual ya que sean legales o no legales. Yo lo que quiero es una solución para el hotel.

Francisco Sánchez. 22 de gener.

Diumenge, 20 de gener

I així fou com algú, amb voluntat, insistència i perseverança de ferro, pensà en una entrada de Sant. I aquest algú li ho va dir a algú altre que li comprà la idea fins al final. I el segon li ho plantejà a un tercer que, a la vegada pensà, al gener? Ja us ho heu mirat bé això?. I el tercer li ho va comentar a un quart que, amb posat d’estranyesa, li deixà anar que ell no ho faria però que si els altres ho volien fer, ell no diria que no. I el quart li digué a un cinquè que li tornà amb un categòric després ens diran que no hi ha diners per Festa Major i ara ens volen fer sortir? I el cinquè li va dir a un sisè que, fent abstracció de tot, va creure que faria molt bonic i que la canalla s’ho passaria bomba… I així fou, amigues i amics lectors, com s’aconseguí aplegar 33 penons, banderes i estendards, que culminaren una processó amb tabernacle multiús, devotes i devots amb ciris, banda de música i els balls populars, que travessaren un entorn de gent abrigada i sense barrets de palla ni gairebé vasos de cervesa, per arribar, superat el ministerial i costerut  pendent de mausoleu, a l’ermita del màrtir sagetat, enlluernadora gràcies a les bondats de la restauració i a la magnífica decoració per a la diada. I tot, o gairebé, gratis et amore. Tornem-hi: Això només passa a Sitges m’han repetit manta vegades. Està clar que mentre anem de festa en festa no barrinem en altres coses menys afalagadores, però no questionaré que es difícil trobar millor teràpia col.lectiva que passar-ho bé junts. I, en el fons, es palesà aquesta necessitat amb escreix el passat diumenge. Malgrat tot, entre una Festa Major d'hivern, i una processó amb entrada de Sant a l'hivern hi ha subtils diferències. Suficients com per a pensar que el que s'ha viscut mereix recordar-se, però no repetir-se fins que la història torni a situar en el calendari una data amb prou pes específic com per a ésser commemorada. La proposta de celebrar la renovació de la devoció a Sant Sebastià arran del 150è aniversari de la benedicció de l’ermita -152è per mor de les obres- jugava amb una carta a la màniga que n’augurava l’èxit d’antuvi, tenint en compte que, sense menystenir el Sant, la quotidianeitat de la festivitat del gener s'ha mogut, en els darrers anys, en la discreció dels fidels a la tradició. I a Sitges no hi ha aposta més segura que la de treure el folclore al carrer, sigui estiu, hivern, primavera o tardor, sigui per Corpus, Festa Major, Santa Tecla, o Sant Sebastià. I, probablement, també funcionaria si recuperessim l'aplec de Santa Bàrbara o el de la Mare de Déu de Gràcia. Guardem, doncs, el millor record d’una jornada històrica, i aprofitem la invocació a Sant Sebastià pels dies en què alguns contenidors la demanen a crits.

Dimarts, 22 de gener

El relat de l'hotel de l'Avinguda Sofia ha arribat a un punt d'inflexió? La propietat  es mostra avui més contemporitzadora i pot estar considerant que la seva estratègia té poc recorregut de futur? M'ha semblat que quelcom d'això es respirava en l'expressió cansada de Francisco Sanchez -fill- a l'hora d'abordar la situació actual. Fins al punt que podria plantejar-se la hipòtesi de si la proposta de retrobar el diàleg amb l'Ajuntament per a que la mesura cautelar de la jutgessa pugui esdevenir definitiva, i es tanqui el cas d'una vegada, suposa una forma implícita d'acceptació d'un escenari de derrota, malgrat que s'insisteixi en l'argumentari que, obviament, defensa la legalitat dels popularíssims balcons, i constata una certa consciència que potser al final l’opció jardinera millorarà l’aspecte de la façana, respecte a la previsió inicial. En qualsevol cas, per afegir-hi més incertesa a aquest serial per entregues, i deixant de banda les opinions a l'entorn del dictàmen de la comissió d'urbanisme de Barcelona, Sánchez intenta explicar la raó tècnica que dificultaria en gran mesura l'enderroc dels balcons a la manera tradicional. Vaja, que si s’agafa la radial i es tallen pel dret l’hotel caurà. Així de simple. I les raons cal buscar-les en la concepció de l’obra. L'edifici s'ha dissenyat utilitzant la tècnica de l'estructura postensada, una enginyosa i complexa variació de la tipologia constructiva del formigó armat, en la qual els murs perimetrals de l'immoble esdevenen fonamentals per a la seva consolidació, ja que els cables d'acer que travessen el forjat dels pisos van ancorats a l'exterior, i son tibats quan el formigó és a punt d'assecar-se, talment com si tenséssim una lona en un bastidor de fusta. D’aquí que els balcons esdevinguin solidaris de l’estructura i, en conseqüència, proposar-ne l’enderroc pugui comportar un veritable maldecap pels professionals del ram que hagin de resoldre la papereta si la sentència judicial ho exigeix. Recorden el taló d’Aquiles?. Entre Setmana Santa i l’estiu està prevista la inauguració oficial i un seguit de jornades de portes obertes. Seria una bona solució deixar-ho així? S’arribarà a un acord per aturar el procés judicial? Seria èticament defensable aturar-lo? De moment, tanco capítol balcons.

Dimecres, 23 de gener

21 mesos han passat des que es presentà a la biblioteca popular Santiago Rusiñol Modernismo en Barcelona, el llibre de 600 pàgines, 600 imatges i 3,8kg escrit per Beli Artigas, amb fotografies de Josep Maria Alegre i Ramon Manent. Acaba d'arribar a les llibreries després que l'edició en castellà del volum quedés confinada -per aquells misteris editorials- en un contenidor a la Xina. Per 40 euros poden tenir un gran llibre en tots els sentits, sempre i quan el disposin sobre una bona superfície per a llegir-lo i mirar-lo còmodament.

La tarda és intensa. El parlament aprova una declaració de sobirania històrica. Tan històrica com les esgarrifoses dades de l'atur mai vistes. Enmig de continues citacions al pensament dels il.lustrats, Oriol Junqueras –hàbil especialista en exemplificar el present a partir de referències del passat- fa valer la seva condició d'historiador i deixa anar a Alícia Sánchez Camacho una frase lapidària de Voltaire, que depassa en la seva gènesi qualsevol norma per apelar, directament, a un dels drets fonamentals de l’ésser humà. 'No estic d’acord amb allò que vostè em diu però faré tot el possible per a que vostè ho pugui dir.' No es pot negar que la sentència és bona. Amb tot, a més de poder decidir en quin país vol viure, la ciutadania ha de poder tenir un mínim d’esperança de poder decidir en quina feina vol treballar. Però abans cal que hi hagi feina. També és un dret tenir-ne.

Crònica local
Eco de Sitges, 18 de gener

Comunicant

Per a començar, una esmena relacionada amb el disseny de La Xermada. M’apunta un sitgetà que la coneix bé que l’edició d’enguany ha recuperat les línies bàsiques del rentat de cara que es va fer arran de la recuperació momentània de la revista el 2005. No estem davant d’una proposta formal nova, la qual cosa no exclou que em continui semblant eixuta i antiquada.

Dissabte, 12 de gener

El web motorpasionf1 informa que les empreses Altran i Quimera Project han adquirit els drets d’explotació de l’autòdrom de Terramar amb la finalitat de desenvolupar-hi el projecte d’un vehicle esportiu, l’Altran-Aspid SS, que utilitzarà un combustible ecològic provinent de la barreja de diòxid de carboni i hidrògen, desenvolupat per l’empresa anglesa d’energies sostenibles Air Fuel Synthesis. La francesa Altran és una mega-consultoria de tecnologia punta i innovació, amb implantació en els sectors de les telecomunicacions, els transports i les infraestructures, l’energia i la indústria, i l’aeronàutica o l’automòbil. Quimera project es fundà el 2009 a Barcelona, i està dedicada a l’assessorament integral de programes de mobilitat urbana basats en l’ús d’energies alternatives. En la cartera de realitzacions de l’empresa dirigida per Javier de Rocafort hi consta el Quimera AEGT01, un esportiu 100% elèctric impulsat per 3 motors, i també desenvolupat conjuntament amb Altran, que accelera de 0 a 100km/h en 3 segons i arriba als 300km/h. La questió de fons és saber si, de debò, aquesta notícia pot significar el primer gran pas per a poder plantejar un brillant futur per a aquesta joia de l’enginyeria i de l’arquitectura ideada per Mestres i Martino. Es parla de la possibilitat que la Generalitat hi aposti…

Dilluns, 14 de gener

El carnet blau està assolint una bona difusió i s’espera que amplïi les prestacions a col·lectius que fins ara no estaven inclosos en el llistat de requisits inicials. En paral·lel, ha començat a posar-se en marxa el servei de menjador social, que, d’alguna manera, agafa el testimoni que durant tants anys s’ha exercit des de l’hospital, ampliant-ne les possibilitats. Sitges ja té menjador social, i és per a pensar-hi. A l’altre plat de la balança, em costa de creure que la burocràcia tingui tenallats tres projectes de l’Ave Maria. M'escriuen des de la fundació, i els agraeixo la confiança, que segueix pendent la cessió d’un terreny a Vallpineda per a construir una llar residència de 12 places que el ple municipal aprovà per unanimitat en el seu dia. També continua paralitzada, després de 18 mesos, la desafectació de dos habitatges de propietat municipal per a transformar-los en llar-residència per a sis usuaris, en una proposta avalada per la consellera Rigau i el propi Ajuntament. I, per a reblar el clau, en vista de l'èxit la fundació ha llogat i moblat, per compte propi, 5 pisos amb la mateixa finalitat, però ara la casa gran demana 1300 euros per pis en concepte de tramitació dels permisos, pel fet de tractar-se d'una activitat no contemplada en el municipì... Pagaria la pena un cop de cap.

Dimarts, 15 de gener

“No és tant fàcil aconseguir que es compleixin les sentències” afirma la titular d’urbanisme, Elena Redondo, mentre justifica que la col.locació dels precintes en els balcons de l’hotel de l’Avinguda Sofia l’estiu passat obeí a la intenció d’evitar que es consolidés una estructura que la institució considera il.legal. De la conversa amb la regidora en surten dos aspectes prou importants. Primer. Davant de la hipòtesi que el disseny estructural de l’edifici pugui impedir, en cas de sentència favorable a l’Ajuntament, que els balcons s’enderroquin, pel risc de comprometre l’estabilitat de la façana, Redondo afirma que fins avui no ha arribat cap informe tècnic que avali la tesi de la propietat en aquest aspecte. Segon. És cert que, a principis del 2011, un informe dels serveis tècnics avalà la possibilitat d’una segona modificació del pla general que, de facto, legalitzava uns balcons fins aleshores il.legals. Resulta fàcil, doncs, suposar que algú deuria garantir a la propietat que els construís, perquè sinó costa de creure que es llencessin els diners a fons perdut, o que cap inspector d’obres se n’adonés que allí s’hi estava fent quelcom més que cobrir un terrat amb alumini. O sia que l'Ajuntament ficà els peus a la galleda, abans que la comissió d’urbanisme de Barcelona –organisme supramunicipal que té l’última paraula en la decisió- estronqués el procés amb la negativa a aprovar aquesta segona modificació...

Dimecres 16 de gener

Ricard Vicente al final ho diu. Entre les al.legacions que ha presentat el PSC al pressupost del 2013 hi ha la proposta d'eliminació de les places corresponents als dos càrrecs de confiança de l'actual Ajuntament, en el marc d’un conjunt de prioritzacions que prescindirien de despeses supèrflues per a destinar-les a finalitats socials. Son els dos únics llocs de treball que, ara per ara, el partit exclouria de la plantilla de la corporació. Paradoxalment, sense questionar-ne la necessitat ni criminalitzar (sic) la seva condició -tampoc podria fer-ho tenint en compte els precedents immediats de la legislatura anterior, amb un medaller gairebé olímpic- el portaveu del principal grup de l'oposició considera que abans les circumstàncies eren unes altres -que ho permetien, vaja- i avui esdevé un problema de consciència que, vista la realitat del carrer, es mantinguin els sous del cap del gabinet d'alcaldia i la cap de comunicació. Potser per això, en la controvèrsia convindria separar la funció del sou. Des que la secció és viva no hi ha hagut alcalde que no hagi tingut persones de confiança al seu voltant, per a gestionar el dia a dia d'un despatx on passen coses d'especial trascendència, que no passen enlloc. Uns més, els altres menys i en combinacions, denominacions i retribucions diverses. A la vegada, en el departament de comunicació de l'Ajuntament de Sitges -creat com a tal fa uns 20 anys- han treballat set caps de premsa. Per a no atabalar-los amb un rosari d'anècdotes sobre les conseqüències -no sempre agradables- de les complexes i difícilment desinteressades relacions d’amor-odi, dependència-independència entre el poder i els mitjans de comunicació, i de com poden arribar a millorar o empitjorar segons el vent que bufa, el tarannà del capità que porta el vaixell, o la capacitat de la tripulació de fer valer les conviccions professionals per damunt de qualsevol condicionant político-ideològic, avui -més enllà de les questions relacionades amb l'administració dels continguts, que son figues d'un altre paner- valdria aplicar, a l'hora d'abordar la dimensió del departament i dels serveis que gestiona, la mateixa reflexió que hagués pogut aplicar-se des del primer dia. Fins i tot, el pensament que indico podria extrapolar-se a tots els àmbits de l’administració que han patit, massa sovint, del mal de l’ambició poc mesurada, nascuda dels desitjos del regidor/a de torn abans que de l’anàlisi rigorós de les necessitats del moment. Es tracta, ras i curt, de saber què es vol, com es vol, amb qui es compta per a voler-ho, què es pensa gastar per a mantenir-ho, i quins condicionants s’està disposat a assumir, o a què s’està disposat a renunciar, per a aconseguir-ho. Sembla fàcil oi? Els ben asseguro que l'experiència m'ha demostrat que no, i l'Ajuntament és ple d’exemples que ho il·lustrarien amb detall. Tornant al departament de comunicació, protagonista des del primer dia de l’argumentari crític de l’oposició, només a partir d'haver definit aquest punt d'inici es pot establir un debat sobre la seva concepció i objectius, que hauria de defugir els apriorismes i els maximalismes per a intentar posar ordre tot aprenent de les lliçons del passat. I aquesta consideració valdria per a la resta...