dijous, 14 de febrer de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 15 de febrer



Panxamplastyle


De la barreja d'una mica de carrer, de set hores i mitja d'espectador televisiu de rúes (del meu retiro encara haig de valorar què és més dur, si filmar-les o veure-les) i d'opinions recollides i xatonades viscudes neix, com cada any sense poder pesar massa les paraules, aquesta crònica matinera de dimecres de cendra obligada pels timings postcarnavalers de l'Eco, i que escric mentre les tertúlies parlen del suposat micròfon col.locat dins d'un gerro de flors amb l’objectiu d’espiar una conversa de restaurant de contingut sensible, i els informatius ensenyen imatges a dojo de la rúa de l’extermini, i d’alguns dels seus danys colaterals, que poden anar des de les borratxeres felices, que l’espectador rep amb un somriure còmplice, fins a les esbatussades de barriada que ningú voldria que sortissin per televisió.

Els personatges
Tot comença a l'Arribo. Se'l mira de lluny, gairebé d'incògnit, en Furró. O potser és el Carnaval qui es mira al carrossaire de raça i li diu: Benvingut de nou i no defalleixis!. El cas és que retrobem la fragata com a traïdor escenari del punt de partida més o menys instituït. L'indret que exigeix carros i carretes per a aconseguir centrar l'atenció en allò que passa, perquè l'espai sembla impossible d'omplir amb objectes i paraules, i possiblement obliga en excès a qui es posi a muntar l'acte, pel fet d'estar condicionat sempre a l'exàmen inicial que ha de satisfer les expectatives del nen de cinc anys, i de l'avi de 80. I Panxampla's és una colla de carrer, de complicitat, i no d'escenari. Després d'un video de quart d'hora, que va resultar excessiu tenint en compte que el públic ja havia viscut la presentació de la reina i tenia les expectatives posades en el rei, sa majestat Carnestoltes va prendre l'empostissat. Darrera de Joan Pujol i Fontanet Panxampla hi ha hagut Marc Pérez. Un sitgetà amb bona fusta i potencial per a carregar-lo, però a qui l'ha llastat un guió massa dèbil de plantejament, per a deixar un discurs amb petjada de fons. A canvi, ell mateix i els seus companys de viatge, esplèndidament caracteritzats en el paper de malvats intergeneracionals de cinema i còmic, s'han crescut al carrer i a les escoles, a les botigues i les residències d'avis, al mercat o a la cursa de llits –amb divertida evocació a La Patum inclosa, per part d’alguns ateneuistes- tot escombrant les limitacions des de l'empatia amb la gent, i proposant noves i exitoses activitats com els photocalls o la rúa a peu, en el marc d'un timing de bogeria gairebé inassumible i que potser seria bó reconsiderar per l'esforç que suposa. Panxampla's, doncs, sense renunciar al segell d'identitat propi, ha salvat amb nota allò fonamental que mou avui la tradició del personatge, i que queda en el record d'un Carnaval cada cop més interessat en la música que en la lletra. Un signe dels nous temps.

A punt de complir els 18 -i no cal fer un casus belli de l'assumpte perquè el protocol de la festa deixa ben clar que a partir dels 16 anys es pot participar a les rúes, prèvia presentació de les autoritzacions pertinents- Júlia Collado ha vist complert el seu somni d'esdevenir reina del Carnaval. I ella ha respost a l'alçada amb presència i simpatia espectaculars, emmarcades dins del model arquetípic, i en companyia d’una colla que ha sabut cedir-li tot el protagonisme. No menys mèrit se li pot atribuir a la reina infantil. Malgrat que servidor sigui reticent al concepte de les nenes reina, només per les seves paraules la nit de dimecres de cendra, Isabel Gómez mereix el qualificatiu d’encantadora.

Les rúes
Al país de les batucades, Sitges n'és la capital. I més si Vilanova les prohibeix en determinats actes. La banda sonora del nostre Carnaval cavalca entre la presència cada cop més nombrosa de formacions rítmiques, combinades amb els clàssics i inesgotables temes de sempre, i els Bará-bará-bará-beré-beré-beré o Gangnam Style que moriran cremats per la moda. D'aquí que escoltar la versió de La mer de Charles Trenet que acompanyava als oceans de Cousteau dels Xis-Pun  pel Cap de la Vila no pot més que cridar-me l'atenció. Assumint que difícilment tornarà a assolir-se el sostre de lluentor que la colla 1,2,3 i.... va treure el 2011 fent trontollar els fonaments de la norma, amb aquell memorable tren de disfresses que trigà deu minuts a passar pel Cap de la Vila, i que Nacho Ruiz portava estratègicament amagat a la màniga en el que esdevingué un órdago -que dirien a castella- a l'stablishment, la percepció externa del nostre Carnaval indicaria que la crisi no l’ha afectat gens ni mica. L'espectacle al carrer ha estat molt digne, magnífic en determinats casos, i coherent i, fins on pot esperar-se, variat en la majoria. Se’m barregen  a la memòria les fantasies de ploma d'ahir i d'avui, que ja no son patrimoni d’una sola societat, amb els maquillatges elaborats, i els fardos de categoria, -en afortunada expressió encunyada per l’ex-rei Franchu Núñez- al costat de la ironia i la sàtira en petites dosis, i els exemples comptats de coreografies mereixedores d'aturada a la cruïlla de carrers. Tot plegat amanit amb viquings, dimonis, caputxetes, zombies o els habituals guerrers en diferents declinacions. Mentre em questiono de nou si el Carnaval dels petits ha de respondre de manera tan mimètica al dels adults, o si seria bo pensar en que la canalla en té prou en passar-s’ho bé, o si cal que els més menuts es vegin sotmesos a uns poc saludables nivells de pressió sonora propis de megafonia de discoteca, aquí deixo un grapat de records immediats, agafats des dels riscos de la memòria recent.

No K-lia és la colla de moda. La que està en boca de tothom. La que agrupa les valoracions positives més unànims. El seu “Indi a la India” esdevingué una mena de quadre plàstic costumista, ple de detalls evocadors, embolicats amb un magnífic disseny de vestuari. Em quedo amb No K-lia. Fico dins el sac de la sàtira a Llanto’s, Lizard i, sobretot, al rei Joan Carles de la colla Sumo i el seu safari. Tampoc va deixar indiferent l’enorme gorila blanc de la carrossa de la gent de Bon rotllo o la competència entre Sabor a xocolà i Maracuyà. Les primeres van obrir un referent estètic que les segones estan desenvolupant a un nivell d’excel.lència… i seguiria. Dimecres de cendra l’alcalde va reconéixer que “A les rúes, hem fallat en seguretat”. Abans de les xatonades de cloenda m’explicaren bastants episodis d’aldarulls de carrer, incivisme vandàlic i robatoris a domicilis, per part dels qui aprofiten que l’atenció de la majoria és a una altra banda. És cert. No és Carnaval per a tothom. Mentre molts es diverteixen, d’altres posen a prova els dispositius de seguretat paradoxalment publicitats la setmana anterior. Malauradament, la festa té una lletra petita. Una cara B que fa de mal resoldre…

I acabo. En la setmana de la renúncia del Papa i de les iniciatives legislatives populars sobre la dació en pagament i els toros, llegeixo a la premsa que el pontífex està cansat -lògic- i que duia un marcapassos des de feia 10 anys. El problema no és que el Papa vagi amb marcapassos. El problema és que hi vagi l'església, malgrat els esforços que li reconeixen a qui deixa la cadira de Pere per a purgar-la de pecats no sempre confessables. L'església amb marcapassos i la política.... amb respiració assistida. Potser serà millor acabar amb un mea culpa d'Obama: "No hauriem de fer promeses que no podem complir, però hem de complir les promeses que ja hem fet".