dijous, 7 de febrer de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 8 de febrer



Un Carnaval de mínims


"La felicitat del pobre sembla
la gran il.lusió del Carnaval.
La gent treballa l'any sencer,
per a un moment de somni,
per a fer realitat la fantasia
de rei, de pirata o jardiner.
Però tot acaba el dimecres.

La tristesa no te fí,
la felicitat si"


"A felicidade"
V. de Moraes/Antonio C. Jobim, 1959


Probablement, mai no hagués començat la crònica de la setmana així. Molt sovint, la vida dóna sorpreses agradables que ajuden a bastir històries que valen la pena. Aquí en va una nascuda de la conversa virtual amb un vilafranquí d'ànima sitgetana -a qui el destí ha ancorat a la magnètica San Francisco al costat de la seva esposa i la seva filla- i que m'ha fet redescobrir un venerable LP oblidat. El meu interlocutor em recordà la tornada de A felicidade per a exemplificar el sentit final del Carnaval com a contrapès de les penes quotidianes. Tristeza nâo tem fin, felicidade sim resa la cançó amb la qual comença Orfeo negro, la mítica pel.lícula de Marcel Camus, molt recordada per una altra composició popularíssima com és Manha de Carnaval. Converso amb una persona viscuda. Un home de mon amb arrels mediterrànies, que, havent posat els peus al Brasil, pot parlar del Carnaval del Sitges que estima sense cap ànim de comparar allò incomparable. M'explica que "qualsevol brasiler amb sentit comú no es pot perdre el Carnaval de Rio, el de Salvador de Bahia, però sobretot el d’Olinda". En Miro unes quantes fotos. A 1800 quilòmetres al nord de Rio, a l'estat de Pernambuco, la ciutat que té el casc històric declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco fa una cercavila de gegants digna de la millor festa major nostrada. L'anècdota, però, em porta a Recife, prop d'Olinda. L'amic hi arribà fa una dotzena d’anys el cap de setmana posterior al Carnaval. Tot havia acabat aleshores. O almenys així ho semblava fins que li cridaren l’atenció, al final del passeig marítim de la capital, sis enormes camions plens d'altaveus a punt de marxa. Encuriosit per l'inhabitual estampa preguntà les raons de la presència d'aquelles baluernes, i li digueren que en dues hores començaria el Carnaval... de la gent que havia treballat per Carnaval. Així, d'una forma sincera, espontània i efímera, sense càmeres ni impacte mediàtic de cap mena, bombers, policies, infermeres i personal divers que no havia pogut gaudir en el seu dia per les obligacions pròpies del moment, protagonitzaren a ple sol una rúa extemporània, però nascuda de l'ànima lliure de les persones que també necessiten viure el que han viscut els altres.

Aquí, l’esforç de molts ha estat inversament proporcional a una nova minva pressupostària. Els representants de Maraka, Panxampla's, Independents, Prado i i Retiro coincideixen en un mateix argument. Enguany, més que mai, tothom s’hi ha deixat la pell per a que, a peu de carrer, res no faci evident els enormes condicionants provocats per la manca generalitzada de recursos. Per tant, és imprescindible no menystenir aquesta circumstància en qualsevol anàlisi, perquè, d’entrada, atorga un mèrit afegit a la feina que s'ha fet per a mantenir el Carnaval sense renunciar al nivell de les expectatives que genera. En dos anys, la festa ha vist reduïda l’aportació municipal en un 50%. Els 200.000€ del 2011 s’han aprimat fins a arribar amb prou feines als 85.000€. Si hi afegim el magre context en el qual ens movem, no cal cap gran esforç per a constatar que les circumstàncies han deixat eixuta, fins i tot, la caixa de la controvèrsia. Pocs antecedents trobariem d'una prèvia de Carnaval amb uns nivells de polèmica semblants als ínfims d'enguany. Assumits els horaris sense piular, superada la tempesta en un got d'aigua de l'any passat, es respira una tranquil.litat inhabitual en l’entorn. Ni la presentació de la reina immediatament abans que el Carnestoltes ha merescut el mínim questionament, tot i vulnerar el protocol de filfa que explicita textualment que l'acte se celebra una vegada realitzat l'Arribo de Sa Majestat Carnestoltes. Les circumstàncies, o el que sigui, han obligat a optimitzar recursos i a fer els ulls grossos, quan abans -en les èpoques glorioses de les memorables discutides entre Abdón Vidal i Ramon Artigas- l'assumpte hagués aixecat polseguera cada dia fins dimecres de cendra. I és comprensible. Hi ha poques ganes de discutir-se, moltes ganes d’ajudar-se, i més encara de divertir-se tenint en compte el decebedor panorama general que projecta un país que destapa pressumptes o comprobables casos de corrupció diàriament. Allò que no ha canviat ha estat l’inefable rosari de xifres i tòpics. Les 300.000 persones que vindran, son, a la vegada, les 300.000 que també es diu que surten cada nit del 23 d'agost, i les dades relacionades amb el dispositiu de seguretat més mediàtic de l'any es reben acompanyades d’una posada en escena comme il faut. Des que la presideix el conseller de torn, la reunió de la junta de seguretat local ha adquirit un punt de trascendència, revestint-se d'un cerimonial propi de consell executiu. La sala de juntes de l'Ajuntament és plena. Envoltant una bateria d'ampolles d'aigua mineral, suc de taronja i copes de vidre disposades en perfecta i estàtica quadrícula de formació de gala, s'asseuen els qui han d’assegurar la seguretat de tothom, en un context que demana, de nou, conciliar el binomi impossible entre seguretat i llibertat d’actuació, entre seny i transgressió, entre l’obligació que se succeeixin les mínimes incidències quan l’enorme presència de públic –civíc i incívic- obre un ventall de casuístiques no sempre controlables fins al final. Amb les rúes més d’hora hi ha hagut menys problemes, però està clar que, ara i en el futur, els criteris de seguretat esdevindran capitals en la presa de decisions.

Sense despentinar-se, La Vanguardia situa Sitges a l'alçada dels 10 millors carnavals del mon, al costat dels de Rio, Venecia, Oruro i Barranquilla a Bolivia, Nova Orleans, Niça, el barri londinenc de Notting Hill, i els de Tenerife i Cadis. Ja ho deia Lluís Curtiada quan era regidor de festes: Tenerife, Cadis i Sitges. En aquest ordre consten en una llista en la qual no apareix Vilanova enlloc, ni els gegants bojos de Solsona. El model de Carnaval sitgetà és, no cal dir-ho, sensible als recursos disponibles. En general, els diners han ajudat a lluir, i, en algunes ocasions, quan la subvenció per carrossa superava els 1300€ i l’aportació al muntatge del Carnestoltes s’acostava als 50.000€ semblava no haver-n’hi mai prou. Al 2013 torna el debat sobre la recerca de liquidesa extramunicipal i es palesa més que mai que la consciència ha de marcar límits. Al carrer, molts pensen, amb motius, que l’únic que no ens haurien de poder prendre son les ganes de passar-ho bé i de ser feliços, mal que sigui per unes hores.

Bon Carnaval! I, especialment, a la gent de Pamxampla’s i de Maraka.