dijous, 31 de gener de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 1 de febrer




Paraules, paraules...

“.... I així, successivament, hem anat fent moltes burrades en aquesta casa tots. Tots…”

Lluís Marcé, 28 de gener

Dilluns, 28 de gener
Aquí la tenen. Agafada en abstracte, és la millor frase del ple. Curta i contundent. Franca i lapidària. Intemporal. D’aquelles que podrien emmarcar-se en un despatx d’alcaldia o de regidoria per a recordar-li al governant que és humà, limitat, i finit en les seves capacitats, i que ha d’ésser humil en l’actuació diària. Vaja, una reversió casolana i bàsica del Memento mori de la Roma antiga. Han passat 2000 anys des d’aleshores i vull creure que hem avançat, mal que sigui una mica. La secció i un servidor s’afegeixen a la confessió pública del regidor, incorporant-hi totes les rucades o ximpleries que hagi pogut dir, escriure o fer en vida, les que que dic, escric o faig cada dia, i les que pugui dir escriure o fer en el futur, encara que faci el possible per a mantenir-les a ratlla, i per a que les que pugui rebre dels altres no em fereixin més del compte. Fer burrades, com errar, és consubstancial a la condició humana. El problema rau, quan es tracta de vincular-les a la gestió d'allò públic, en mesurar les conseqüències de les mateixes i les responsabilitats que caldria que assumissin els qui les hagin posat en pràctica. Vet aquí l'etern topall. L'obstacle perpetu que costa Déu i ajut salvar. Vet aquí la malaltia que mina la classe política, que no ha sabut, o pogut, aturar a temps algunes -ja no penso en totes- de les petites o grans burrades del passat o del present, viscudes des de la impotència d’observar que gairebé mai no passa res, per una ciutadania que, de vegades, també ha semblat massa complaent. Marcé utilitzà el mot per a definir totes aquelles iniciatives que, amb el sentit comú a la mà, el temps ha demostrat que no varen respondre a uns criteris minimament ponderats, raonables i mesurats sobre el que cal o no cal fer, deixant de banda la ideologia política de cadascú, inclosa la del propi interessat. Li va sortir al cap de llista de Nou Horitzó durant el debat que enfrontà socialistes i govern, a l'entorn de les similituds, analogies o plagis entre el projectes Qualia i Sitges Investor, i els diners que va costar vendre tant de fum, malgrat que part de la brasa que el va fer servirà, ara, per a revitalitzar un projecte que va néixer amb el govern Baijet, vingui de gust o no dir-ho a qui el tiri endavant. Fou aquesta la darrera polèmica viscuda durant la maratoniana sessió de dilluns, farcida d'argumentacions recorrents i ja escoltades abastament amb anterioritat arran de l’aprovació inicial dels pressupostos. La definitiva passà de puntetes –qui sap si massa de puntetes- per les al.legacions presentades per una corrúa d’entitats i particulars, entre ells la plataforma per uns impostos i serveis justos i el Gremi d’Hostaleria. Més enllà de la justificació donada pel regidor Mas, al govern li caldrà anar amb tacte perquè no son pocs els que hi ha al darrera de l’enuig per la càrrega fiscal que es viu durant l’actual legislatura.

De fet, però, el pressupost s’aprovà superats uns moments de tensa incertesa, quan interventor, secretari, alcalde i govern foren víctimes d’una patinada de procediment que deixà en evidència el sistema i col.locà en un atzucac la resolució d’un problema relacionat amb el que en l’argot empresarial en dirien control de processos. La impossibilitat de certificar si s’havia fiscalitzat la documentació provinent del departament de recursos humans, sobre la relació de llocs de treball de l’Ajuntament -un tràmit d’obligat compliment abans de validar la plantilla municipal, i que, de fet, condicionava l’aprovació definitiva del pressupost, que ja s’havia aprovat minuts abans- posà contra les cordes al pobre interventor accidental, que al final va haver de convertir-se en l’avalador d’un procediment que s’acabarà a posteriori, però que es dona per fet que no comportarà cap conflicte legal que anul.li el que ja s’ha aprovat. O sia que no ha passat res extraordinariament greu, ni tampoc que no tingui cap precedent, ni tampoc que no pugui tornar a passar en el futur, tot i que és evident que, a ulls dels presents i dels qui ho van escoltar o veure, l’episodi no va donar, precisament, una bona imatge del funcionament dels mecanismes de la institució. Tot plegat va produïr-se arran d’una pregunta –estratègica- de Ricard Vicente. Què hagués passat si Vicente no hagués preguntat allò que va preguntar? Que s’hagués aprovat pressupost i plantilla amb errada de procediment inclosa, i pau i glòria.

Dimecres, 30 de gener
Alguna cosa deu haver succeït per l'ànima de Ferran Ignasi Llombart entre la Santa Llúcia de l'any passat i aquest dimecres. Si no és així, costa d'explicar la deriva de tarannà entre la seva declaració d'aleshores, i la d’ara. El 13 de desembre del 2012 el secretari general del PP de Sitges afirmava que "Si la mayoria de ciudadanos piensa que es lo que hay que hacer, y cambiar el nombre de la plaza (de España), pues lo cambiamos. Todo en esta vida es cambiable, y pienso que hay que ser flexibles, reflejando el deseo del ciudadano, que para eso tiene a las instituciones, y son las instituciones las que tienen que hacer lo que el ciudadano quiere, y eso se hace dentro de un entorno y un contexto democrático con las mayorias." Fa quatre dies, una nota de premsa del partit recollia el nou posicionament del regidor, tot assegurant que "Llombart s'oposa rotundament al possible canvi de nom de la plaça i del carrer d'Espanya, i considera totalment innecessari plantejar un debat sobre aquest tema”  A partir d’una afirmació que creu –i no li falta raó- que la moció origen de la controvèrsia ha estat fruit del debat sobiranista al parlament, la nota es referma en la tesi que “seria un error proposar aquest debat,  que en cap cas està al carrer i significa alterar la realitat històrica de places i carrers del municipi perfectament acceptades i consolidades pels ciutadans de Sitges". I no és que ambdúes postures siguin obertament incompatibles entre si. Hom es pot oposar a una decisió, i haver d'acceptar-la si l'aprova una majoria. Més aviat tinc la sensació que la segona no dóna les opcions que plantejava la primera d'una manera tan conciliadora, oberta, lliure i desacomplexada.... Des de FITUR, Llombart es referma en la darrera opció. Esborrem la prèvia, doncs, almenys de moment.

Dijous, 31 de gener
De nit, la il.luminació exterior de l’hotel de l’Avinguda Sofia demana entrar a la farmàcia del davant a buscar un sedant. Però per entrar a la farmàcia és obligat l’ús d’unes ulleres de sol si hom no vol quedar amb la retina marcada per la potència lumínica dels rètols publicitaris de la marquesina. El tram final, o l’inicial, de la que fou -fins a l’arribada dels tristos fanals d’urbanització metropolitana i de l’enorme peixera de la sortida del pàrquing- notable exemple d’harmonia noucentista en gairebé tota la seva extensió, està prenent una anguniosa deriva estètica. Impròpia de l’herència històrica rebuda. Em preocupava pels balcons, i al costat de la il.luminació nocturna de les façanes del nou hotel son un assumpte menor. Quan cau la fosca tot es transforma en l’epítome de l’horterada. Línies de llum emmarquen en grans rectangles verticals les obertures de les finestres i perfilen les plataformes de les futures jardineres a cop de blau elèctric, vermell de pintallavis, verd lloro o ambre de caramel. Em pregunto d’on s’ha pogut treure l’inspiració per aquest atemptat visual. De Las Vegas potser?. Com la moda s’extengui ja ens podem posar en remull…